Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller

Blog diferent per no deixar-te indiferent

Capítol 1. Entrada a la Model

Publicat el 4 de gener de 2019 per Joan Carles Mestres

Precedents’

No seria el cas, però, per saber a qui esteu llegint, val a dir que vaig ser condemnat a 9 anys per un delicte de lesions. D’entrada, les lesions són, en el pitjor dels casos, de 2 a 5 anys; clar que, feta la llei, feta la trampa, es pot aplicar un article de seqüeles greus. Evidentment i objectiva, cap dels supòsits es donava en el meu cas, així que s’agafaren al darrer, ‘malaltia psiquiàtrica greu’ en l’anomenada víctima, per condemnar-ne a 8 anys (incrementats fins a 9 al TS de Madrid, màxima pena segons la sentència que dictaminava que havia de ser de 6 a 9).

Lògicament, l’informe conforme hi ha una ‘malaltia psiquiàtrica greu’ l’ha de signar un psiquiatre forense. I l’informe signat existia …però deia just el contrari!, i doncs? Doncs que estem parlant de la ‘justícia espanyola’, què li ha d’importar a un jutge espanyol, un informe contrari als seus interessos! Però, com avançava a la carta del lliurament anterior, això ni tan sols era el més greu, el més greu era que jo hagués estat ‘considerat delinqüent’ per part d’uns ‘jutges’ quan la persona que hauria d’haver estat condemnada era qui se m’abalançà (i no sols el darrer cop sinó ja molt abans), per amenaces, agressions i intent d’atac amb un gos perillós.

Els jutges, per la corresponent adscripció o nacionalitat, des del primer moment, tingueren ben clar a qui absoldre i a qui condemnar, independentment dels fets i prou s’esforçaren els advocats del feixista en els dos processos judicials a fer veure que tot era per una qüestió política (cert des del punt de vista de l’agressor totes les vegades, no pas des del meu, atès que jo sols vaig procurar defensar-me) i que jo era el violent, amenaçador i provocador quan era tot just al contrari. Lògicament, els jutges tenien les idees molt clares al respecte.

Preàmbul

Vagi per endavant que aquest blog no és una novel·la. No pretén captar l’atenció amb un guió premeditat i girs inesperats sinó que és el mer relat d’una realitat: vicissituds viscudes sota la jurisdicció dels Serveis Penitenciaris catalans com a pres català sentenciat per jutges nomenats a Madrid, narrades i viscudes en primera persona per un servidor, “fidedigne”.

Per consell dels advocats, que van recomanar de posar pseudònims fins en els topònims, s’haurien de canviar els noms reals. No vaig fer-ho ni quan parlava dels jutges, menys ho faré aquí que desconec el cognom dels funcionaris que temen que poden córrer perill les seves vides, els que treballen en els mòduls d’interns; no així algun altre, cas del director docent, també força perillós, però per als interns.

Sí que és cert que quan vaig parlar del 1r. jutge, amb nom i cognoms (sols un jutge, blog escrit fins al 10 de juliol …dia que entrava a Twitter), un parell de cops em tancaren la plana de Facebook. Tot donant-me per satisfet, com vaig dir en el seu moment, si algun d’ells, en llegir-me, em maleïa els ossos.

Relat ara, en el qual, sols pretenc reflectir un aspecte fosc més a aquells a què estem abocats els catalans si no ens desempalleguem d’aquest Estat que ens tenalla. Sense pretensions literàries ni comercials. Sense morbo, sense sexe –o no, ja es veurà–, però amb la consciència que tot el viscut és conseqüència de ser català fins al moll de l’os.

Com a contrapunt, sent fidel a la realitat (conscient també que molts cops la realitat supera la ficció, el 1r. capítol en serà un exemple, una història que vaig trobar al·lucinant però que, de no ser certa, no gosaria explicar ni somiant), no obviaré algun capítol en el qual pugui quedar no molt ben parat, com pot ser aquest d’avui, que ben bé me’l podria haver estalviat, però d’explicar-lo, ha de ser el primer perquè s’esdevingué a poc d’entrar a la Model.

Capítol 1. Entrada a la Model

Per ser precís, poc després d’entrar en aquesta colla de grills que era la Model. La primera sensació, en arribar, després dels dies preceptius a la galeria d’ingressos, a la 1ª. galeria, la corresponent als interns que entraven per primer cop en presó condemnats per uns jutges, fou la de ser a una súpermegamacrodiscoteca un dissabte al vespre. Una burrada de gent, xivarri i una quantitat de llum (de fluorescents, suposo que seria la principal diferència amb una gran discoteca de diumenge a la tarda per a adolescents) ingent i jo, dient-me: «el que cal fer per la independència», sense imaginar, ni remotament, l’auguri que podrien suposar aquestes paraules 10 anys després, ara que estem vivint l’empresonament de presos polítics, condemnats per haver posat urnes, donar veu al poble o a diputats.

Res a veure amb la meva transcendència, per molt que em sobtà la ‘importància’ que em varen donar, no els mitjans (un parell de dies sortí el meu cas a un diari, per bé que, tot i emprar les inicials, pel desenvolupament dels fets –una discussió, baralla o el que fos, entre veïns, amb el resultat final d’un ferit a l’hospital–, ni els més propers van suposar mai que parlessin de mi. Com era lògic) sinó qui devia tenir interès en què jo ‘cantés’ el que fos per encolomar-me poc menys que terrorisme.

Perquè va ser pocs dies després del meu ingrés que també aparegué a la galeria un home gran, culte i educat, que cantava més que el Rivera en una biblioteca. I de seguida se m’enganxà. Crec recordar que feia servir els cognoms Domènech Sabaté. La seva història, de la qual mai no em vaig creure ni un mot, és que s’havia auto-incriminat en no sé quin ‘merder’ de drogues per evitar una condemna major al seu pretès fill, enfangat fins a les celles per l’ús i abús de les mateixes.

El fill corria per allí, ja ni comento que no s’assemblaven, però és que gairebé ni parlaven. I, curiosament, d’aquí ja el ‘fer servir els cognoms’ i ‘pretès fill’, un dia, el suposat pare va anar a buscar un correu amb els cognoms canviats d’ordre. Li vaig comentar aquest fet i em respongué «no, la carta era per al meu fill però ja passa, sovint ens canvien els cognoms a mi i al meu fill». Sí, i què hi tindria a veure? Li vaig preguntar, justament el cognom que coincidiria també havia estat canviat d’ordre, però i l’altre?, també era del seu fill?, no sé què em va explicar. Tant se me’n donava, feia temps que el tenia calat.

Això sí, tenia una conversa amena. I, especialment, pel seu coneixement sobre molta gent. Presa o que ho hauria d’estar. Era digne de mèrit el que sabia del clan dels Jodorovich (sabia un niu de les seves sentències, el que havien o no pagat i fins qui els feia de ‘mula’ i quan el van enxampar); justament corrien per la galeria (encara que no sé si de forma justa), dues persones de la família. Un per matrimoni (pel cognom, curiosament, podria ser dels enxampats, Mula, directament) i un per descendència directa. Aquest, més jove, amb qui em vaig fer força amic i manteníem distretes converses tot passejant pel pati, era el president del Polvoritenc.

D’una altra persona de qui tenia força referències era de la Dolors Montserrat Montserrat, de qui em féu la confidència que havia falsejat el seu CV, posant que tenia el títol de Dret quan li mancaven 3 assignatures (i clar!, si això ja fa lleig en un ciutadà anònim, ja no diguem quan es tracta d’una ministra, encara que sigui del PP).

El coneixement d’aquest darrer fet provenia de la seva esposa (aquesta no, aquesta no corria per cap galeria). Dona que li serví com a coartada davant d’un altre fet …diguem-li sospitós. Em va comentar que era de Sant Pere de Riudebitlles, així que vaig trucar a una persona que conec que hi tenia força relació. Evidentment, no el coneixia de res. Sí, també li vaig preguntar per …diguem-li la relació real amb Sant Pere, i com en el cas anterior (el referent a la vinculació a una família, no a l’ordre dels cognoms de la mateixa), ell ho era per matrimoni. Que qui era de Sant Pere era la seva dona i ell, en realitat, tampoc no hi anava gaire. Curiós.

Però el detall que explicaria el perquè de tot plegat, qui era o de part de qui venia (si de l’acusació particular o de la policia, no ho sabré mai, però cal ser molt desgraciat, en l’ampli sentit de la paraula, per guanyar-se la vida així, fent d’aquest tipus de confident …més que res perquè t’obliga a passar una bona temporada en presó de tant en tant …i no saps què pot passar, que no tots són tan tranquils i pacífics com un servidor), me’l donà un dia que em va voler impressionar.

Ja m’havia explicat una altra d’aquelles històries truculentes i surrealistes entorn del seu fill, que un cop, sabent que tenia el telèfon punxat per la policia, va trucar a un amic ‘per fer l’intercanvi’ en un lloc determinat d’un bosc a una certa hora. S’hi van presentar els dos, fill i amic i quan es disposaven a intercanviar les bosses, de darrere els arbres van sortir un munt de policies amb les armes a la mà i cridant que posessin les seves en alt després de deixar les bosses al terra. I què hi havia a les bosses? Roba, purament i simple, roba. Em digué el paio que no em treia de sobre ni amb salfumant que el seu fill va fer la conyeta de dir a la policia: «Què passa?, que és un delicte canviar roba o què?».

Doncs el fill deuria ser un expert coneixedor dels boscos dels voltants, perquè aquí es produí el detall que deia explicaria el perquè de tot plegat. Tot solemnement, el paparra que ni amb aigua calenta, em féu avinent que el seu fill havia matat un creditor. O al revés. Que el creditor era el fill (això no ho recordo), no que l’altre hagués matat el seu fill. El va segrestar, el va lligar, el va ficar en un maleter de cotxe i se’l va endur a un bosc, m’imagino que a un diferent al de ‘l’intercanvi’, que ser el mateix donaria moltes pistes a la policia.

Clar que n’hi ha que són tan rucs de tornar al lloc del delicte perquè els enxampin, retinguin i esperin que arribin els Mossos per identificar-los, però és de suposar que, tot i el possible mal creat per les drogues en les neurones del seu fill, tan ruc no seria. Tan com els delinqüents que tornen per arreplegar el que primer van estimbar, no com per no repetir l’indret, que encara seria més intel·ligent. Així que tan bon punt arriba al punt en qüestió, el lliga a un arbre i li etziba 2 trets. I deute, si no cobrat, si més no, tancat.

El cop de gràcia, no del fill, sinó del pare, el detall que explicaria el perquè de tot plegat, fou quan em digué, tot somrient maliciosament com qui explica un secret de nen petit a compartir sols amb els íntims, «perquè, sàpigues, que si vols, sempre hi ha un moment adient per matar algú». Tant de temps per arribar a aquest moment, potser esperava que jo li faria de confident, bé, alguna confidència. Lògicament, ni hi havia cas per explicar i era ben ingenu, a part de desgraciat (en el ‘bon’ sentit del terme, perquè quina pobre vida més desgraciada), si es pensava que d’haver hagut alguna cosa jo li hagués confessat.

Poc després desapareixeria, no sé si cobraria; les dietes –i mai millor dit– ja devien anar incloses en el lloc de treball, però suposo que deuria anar a comissió. Tanmateix, com qui acabaria pagant despeses, gust i ganes, com a bon català seria un servidor, no se’n deuria anar molt frustrat. Però la veritat, o millora una mica la tècnica, o se n’hi anirà més d’un cop. I això, tot confiant, si surt sencer.

Per aquelles dates vaig tenir una topada. Amb un italo-argentí molt baixet però amb molt mala llet. Juan Manuel Sierra, crec recordar. Era molt dolent jugant als escacs, pitjor que jo, tant, tan dolent, que no m’havia guanyat mai. I un dia em vaig deixar la dama. El paio es pensava cada jugada 5’, com si li anés la vida, jo, per amor propi, continuava, fins que va fer una jugada il·legal, deixant el rei al descobert. Jo, al·lucinat pel regal, vaig donar la partida per conclosa, cosa que el va posar com una mona al·legant que, en ser il·legal, se’n feia una altra i punt.

Amb segons qui no m’hagués importat guanyar o perdre, però el paio era molt emprenyador i busca-raons, així que no li acceptava cap mena de raó (en sortir al carrer vaig federar-me i començar a jugar oficialment i vaig saber que, a ritme clàssic, és a la 2ª. jugada il·legal que es perd la partida, norma que vaig trobar al·lucinant, però em sembla que de no fa molt. En qualsevol cas, a la Model no jugàvem oficialment i el ritme seria qualsevol cosa menys clàssic). Conseqüentment, va voler arreglar-ho amb ell i jo a una cel·la.

Jo li etzibava que si estava boig, voler-se barallar per una partida, però a ell li era igual, boig ho estaria, però volia arreglar-ho a hòsties. Vam estar discutint un temps i no acabàrem a cap cel·la, això sí, amb el ferm propòsit per part meva de no donar-li mai més cap oportunitat de guanyar-me, no tornant a jugar, evidentment.

I no li vaig donar més importància. Però al poc temps, hi hagué un altre paio, amb qui no havia ni tan sols parlat mai, Raventós, però no recordo el nom, Joan Ramon, potser, no recordo, que em va fer potser un parell de travetes en passar pel seu costat, tot caminant pel matí mentre ell era assegut al terra junt a una paret, amb la posterior falsa disculpa de «perdón, no te había visto». Un cop, fins i tot, em vaig trobar una escopinada a la part de sota del darrere dels pantalons. No tenia dubtes, bé, sí, un dels dos, o algun conxorxat.

I arribà un dia que havia de passar-me el Domènech, la meva ombra, uns papers de no-sé-què. Casualment, la seva cel·la era adjacent a la de la quadrilla del Raventós, a tocar de la paret del fons. Així que no vaig passar per la passarel·la del mig de la galeria sinó per la de tocar a la paret del fons i passava per davant de la cel·la de la quadrilla. Havia vist al Raventós recolzat sobre la barana davant de la seva cel·la, però no pensava recular ni fer més metres. I just quan passava pel seu darrere, com qui no vol la cosa, es tira cap enrere i m’empeny. Era obvi que m’hi havia d’encarar.

– «Què passa, eh! Tu de què vas?».

En això, ja saltà un de dins de la cel·la:

– «Aquí no nos gustan los pederastas».

Se m’obrí el cel, m’estaven acusant de pederàstia …per l’amor de Déu!

– «Pederàstia? Però què dius? No sé qui t’ho ha dit, però tu t’ho has cregut? Tu et creus totes les parides que et pot dir qualsevol imbècil?».

– «Sí, sí, yo me lo creo, a quien me lo dijo yo me lo creo».

– «Sí, doncs qui és?, digues-m’ho, que m’ho digui a la cara!».

– «No te vamos a decir…»

– «Eso es mentira. Lo sé yo que le he visto los papeles y está por una pelea con un vecino».

Justa la fusta, en Domènech, que era a la cel·la del costat, ho havia sentit tot, però…

– «Eso no quiere decir nada. La Policía hace informes falsos para protegerlos».

– «T’ho creus de debò això? Tu creus que a la Policia li importa res el que passi dins la presó?, i que no tenen altra cosa a fer que fer un informe fals?», vaig aprofitar jo.

– «Ya os digo yo que por lo que está aquí no tiene nada que ver», reblà l’ara sí benvingut amic i confident.

Va haver un petit estira-i-arronsa dialèctic i com, coses de l’edat, li tenien respecte…

– «Vale, pero que no pase más por delante de la celda».

– «No en tinc cap intenció, però passaré per on hagi de passar, només faltaria, ni que fos jo un pederasta», pederasta, no, però ‘xuleta’, burleta o ‘cabrit’ quan ja estava tot venut i dit, una mica, potser sí.

I així fou com ja no emprenyaren mai més. I tampoc vaig passar jo per davant la cel·la mai més. No calgué anar a visitar en …diguem-li Domènech.

Al cap d’un temps, un cop el Sierra fou fora de la galeria, tot passejant, l’amic confident em féu una de les darreres confidències, «no t’havia volgut dir res, però ara que no hi és, la mentida de la pederàstia la va fer córrer el nan aquell fill de puta argentí», cito més o menys textualment perquè me’n recordo exactament de les paraules del final de la frase, «el nan aquell fill de puta argentí».

Qui m’havia de dir que hauria d’estar tan agraït a qui em va voler entabanar a veure si jo confessava una intenció malèvola i m’encolomaven intent d’assassinat amb l’agreujant d’ideologia! Per cert, a qui no havia ensenyat, evidentment, cap paper. Ni falta que li faria.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

8’’ de declaració d’independència. 8’’ claus en la meva vida.

Publicat el 1 de gener de 2019 per Joan Carles Mestres

Avui enceto un nou blog, any nou, blog nou. L’autor i actor de les vivències, un servidor, mai (i sempre ho va exposar així) no havia tingut present narrar històries de la presó. Fa uns anys em van transcriure tota la història que m’hi va dur. L’any acabat d’acabar, un cop ja al carrer, m’havia centrat (és una manera de parlar) en els jutges que em segrestaren, però ara les circumstàncies han canviat i, fent cas a gent que m’assessorà mentre pagava la meva quota carcerària per ser català, enguany passaré a relatar les «Memòries d’un pres català que no us contarà cap conseller». I així s’anomenarà a partir d’ara, any nou, blog nou.

Que si el bon conseller Forn les ha escrites després de 9 mesos, què no podré dir jo després de 9 anys? Oh!, és que el Forn és conseller i tu, no. Doncs precisament per això. A veure si són comparables. Justament, però, no pretenc fer cap mena de comparació, molt al contrari, espero que serveixin com a humil contribució a la seva reparació moral i com a mostra de suport, ànim i reconeixement.

I, sense més dilació, començo amb les cròniques per mi viscudes.

Però per obrir boca, no començo pel començament sinó més aviat pel final, amb un tràiler de la tarda d’aquell divendres 27 d’octubre que mai no oblidaré, que no dura 8’’ però que sí és conseqüència d’aquells 8’’. 8’’ que van ser transcendentals en la meva estada en presó, els gratificants 8’’ que anaren de la declaració d’independència a deixar sense efecte la seva aplicació. I sort d’ells.

8’’ fatídics per a molts, però suficients per no esdevenir un dels meus pitjors records de la presó, si no el pitjor i més penós. I en què pot diferir no declarar la independència o declarar-la i desdir-se’n just després de 8’’?, tan importants i decisius foren aquests 8’’ en la meva vida? Diferència per 8’’?, en el meu cas hi va haver un món.

Imagineu la situació. Tot el mòdul de violents de Brians 2 –simplement Brians, d’ara endavant– davant la televisió de la sala de dia, ja hauríem d’estar sopant, però atesa la solemnitat del moment ens deixen esperar a què el MHP es decideixi. Que si sí, que si no, que amb l’estira-i-arronsa amb la CUP (gràcies CUP, us estaré eternament agraït per ajornar la decisió vital encara que sols fos una hora), qui minut passa, hora empeny.

El 90% dels interns rondinant entre dents o a crits: «Yo, al Puydemon éste, cuando salga, me lo cargo. A él y a toda su cuadrilla». Mentrestant, jo, impassible, junt a un antic company de cel·la, ex de Terra Lliure (diguem-li TL, evidentment a l’organització, no al company), a qui vaig dir: «En una jornada històrica com avui, romanc dret fins la declaració d’independència». Apa que no vaig lamentar aquestes paraules!, però això ara no ve al cas.

Arriba el moment esperat (o odiat) per tots (o molts), «I recollint el mandat expressat pel poble, declaro proclamada la República catalana!». El company i jo abraçats, no entraré en si amb llagrimetes o no, ni ho recordo, m’embargava l’emoció.

«Afuera todos, al patio y a cenar». L’espanyol era l’idioma més habitual dels funcionaris, tot i que tampoc no massa més. Tanquen la tele i jo surto embriagat per dins assaborint un dels moments més dolços i feliços de ma vida. Ja a la fila per entrar a sopar, un dels altres dos catalans que sopaven a la mateixa taula que jo (el darrer any ens assignàrem un lloc fix, l’ex de TL, com vingué més tard d’un altre mòdul, era a una altra taula) que estava escoltant la ràdio em diu: «Mestres, t’has assabentat que el Puigdemont ha anul·lat la declaració d’independència?». «Vinga, home!, no em toquis els collons, tu ara!». Enteneu que estic narrant uns fets reals, no els edulcoraré pas. «Que sí, que sí, com t’ho dic, pregunta-li a ‘x’ –l’altre intern català de la taula–». Li pregunto a ‘x’, que era un dels dos altres interns de tot el mòdul amb els auriculars posats i m’ho reafirma.

En ma vida hagués passat més vergonya i mira que he viscut moments per emmarcar! La frase de «Terra, empassa’t-me!» s’hagués quedat curta, curtíssima. No hi hagués hagut forat on amagar-me i no només perquè al pati de Brians hagués estat realment complicat trobar aquest forat. «¿Qué, Mestres, ‘que hem votat, que hem guanyat, que serem República’, no? ¡Los cojones!». Això m’ho invento i aquí sí puc edulcorar un xic, o bastant.

Per sort, a cap dels espanyolassos que volien matar tota la colla de catalans del Govern i, a ser possible, també del carrer, en el fons els importava un rave la política. I així fou com, emprenyat com una mona, vaig pujar a la cel·la un cop arribada l’hora sense que cap d’aquests elements em retragués res, a la CUP gràcies.

Sí que ho sabia el company de cel·la, era l’altre dels auriculars posats. I ves per on, havia estat legionari espanyol, tot i així, era tranquil, molt humil i fou molt discret. No en va fer sang. L’endemà ja tenia l’arsenal de respostes preparat; com l’1-O, havíem parat el cop. I aquest cop, ja no sense cops, sinó sense banys de sang ni morts al carrer. I no per part dels bocamolls del mòdul de violents a Brians. És més, ni em calgué un forat on amagar-me.

I fins aquí el tràiler. A partir de divendres, començaré el fil cronològic argumental dels 9 anys, temps al temps.

Publicat dins de General | Deixa un comentari