Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

7 d'octubre de 2010
0 comentaris

Criticant la crítica, al voltant d”Elisa K’

Una pel·lícula amb dos directors, dos parts ben diferenciades, i dos estils visuals fortíssimament contraposats. Mentre visionava el film, el crític que signa aquestes línies pensava que una elecció tan radical és discutible, i dificulta (impedeix?) que en pugui resultar una obra que es consideri rodona, perfecta. No s’imaginava, però, trobar publicades opinions tan en cru: «Posa el llistó alt a la seva primera part i es derrumba a la segona», es va escriure.
No us penseu que no: entenc les motivacions dels comentaris de Luis Marinero a El Mundo. Normalment, de manera més o menys justificada, la crítica tendeix a apreciar la contenció, el tarannà el·líptic. I la segona part d’Elisa K és tot el contrari. És víscera, però víscera dissenyada i estil·litzada, i probablement per aquest motiu pot despertar una certa antipatia. Entenc el cansament que molts senten (sentim?) davant el probable abús de les convencions pretesament realistes que s’han estat imposant aquests darrers anys: la càmera en mà, rabiosament oscil·lant; les crueses colorimètriques de vegades tan casuals com els pantalons que venen foradats de fàbrica.

Però, més enllà de la comprensió davant el seu disgust, se’m fa difícil que aquest tingui fonaments objectivables (si és que pot haver-hi quelcom d’objectiu en la crítica cinematogràfica) i justifiqui una crònica negativa publicada en un diari de gran difusió. Un enquadrament salvatgement tremolós sembla clarament inoportú si retrata un senyor de peu mirant per la finestra mentre es menja una poma amb tota tranquilitat, però sembla una opció comprensible quan es vol realçar el nerviosisme extrem que implica un brot psicòtic. Es podrà dir que no és necessari realçar un brot psicòtic. Que la tasca d’Aina Clotet es defensava sola. Però no sé fins a quin punt es pot criticar una aplicació de determinades formes estil·lístiques que no són notòriament inoportunes per l’escena que s’està filmant, i que estàn resoltes amb total competència professional.

Crec que de vegades tots, crítics i no crítics, enlloc de valorar una pel·lícula tal i com està feta només maldem perquè aquesta no és la pel·lícula que voliem. Elisa K és així, dual. Les seves dues parts són poc inclusives, tan diferents que xoquen inevitablement. Però el xoc és evidentment intencionat. Discutible, sens dubte. A mi també m’ha agradat més la part filmada per Jordi Cadena. M’encisen les belles imatges en blanc i negre que presenta. Però no crec que això justifiqui tirar per terra la tasca de Judith Colell. No dubto que haurà contribuït a que l’interpretació de Clotet hagi remogut més d’una ment i més d’un estòmac. Calgués o no, probablement ha complert els seu propòsits.

(Afegiria que Elisa K és potser el meu film preferit de les últimes setmanes. Però aquesta és una altra història…)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!