Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

21 d'octubre de 2009
General
0 comentaris

‘Internados’: terapia radical per a adolescents traumatitzats

Amb Internados (Amazing!-Manga Films, 2008) el director de Destino final 2 presenta en societat el malvat doctor Burke, una mena de Freddy Krueger amb bata de doctor especialitzat en la cirurgia cerebral sense complexos. Una correcta factura visual i l’intent d’història a les futures víctimes no eviten que la narració resulti un xic rutinària.
David R. Ellis (Serpientes en el avión) signa aquesta producció moderadament modesta. Un pressupost aproximat de 10 milions de dòlars possibilita una certa solvència en els aspectes tècnics, i un treball de fotografia estandarditzat però amb els seus atractius cromàtics. La protagonista de la funció és Madison, una jove que ingressa en la universitat on un any enrere es va suicidar el seu germà. Juntament amb un grup heterogeni de companys, Madison dormirà en una ala en contacte amb les restes d’un vell hospital psiquiàtric tancat després d’haver acumulat un sinistre historial d’abusos i crims.

El guionista d’En la oscuridad proposa un camí que trepitja territoris ben coneguts i ja molt explotats. L’habitual plantejament de degoteig de víctimes pot resultar funcionarial, i només alguns aspectes ofereixen quelcom no original, però sí més infreqüent en el terror adolescent dels darrers anys. Si normalment el cinema slasher aposta per víctimes quasi sense història, els personatges d’Internados no deixen de ser esteriotípics, però en aquesta ocasió al menys són definits en dos nivells: el de l’aparença (el forçut d’humor rudimentari, el freak dotat per la informàtica, el guapo enigmàtic…) i el dels traumes que amaguen rera la màscara social que han desenvolupat. En aquest aspecte, Ellis i Lawrence recuperen les històries d’adolescents vulnerables en la línia de Pesadilla en Elm Street, tot just ara que s’acosta l’estrena d’un remake del film de Wes Craven. Com Freddy Krueger, el malvat de Internados és un assassí sàdico-còmic que tenyeix d’humor negre les seves intervencions, i un ens de caire sobrenatural que en aquesta ocasió no viu exactament en el món oníric, però sí provoca que les seves víctimes s’endinsin en un estat semial·lucinatori.

Aquests darrers elements són susceptibles de provocar un gran distanciament vers els esdeveniments mostrats. L’humor negre afegeix una capa de vernís freak a les escenes de violència. I la mateixa indefinició del doctor Burke, a mig camí entre allò físic i allò sobrenatural, mai acaba de resoldre’s. Fàcilment es pot arribar a la conclusió que val tot: perquè en alguns moments l’assassí és capaç de materialitzar-se allà on vol, i en altres persegueix els protagonistes? Són preguntes de difícil resposta, que acaben de situar Internados com una proposta exclusivament per a incondicionals del gènere, acostumats a algunes llibertats creatives (en benefici de l’espectacle) que un espectador més escèptic possiblement rebutjarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!