Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

18 de novembre de 2008
1 comentari

‘John Rambo’: èpica del desencís

Fa unes setmanes el setmanari Directa va publicar-me un article on parlava d’un dels herois d’acció més paradigmàtics dels anys vuitanta, Rambo, i de la saga cinematogràfica que aquest ha protagonitzat. Dedicava especial atenció a John Rambo (Manga Films, 2006), l’imprevist (i sorprenentment aconseguit) retorn de l’antic soldat recentment editat en DVD i Blu-ray. Recupero el text tot seguit.

En els seus moments de glòria, Sylvester Stallone va donar cos a un dels personatges paradigmàtics del cinema d’acció dels anys vuitanta, l’excombatent John Rambo, una màquina de matar la psicologia traumatitzada del qual es va anar difuminant per no espatllar els espectacles filobel·licistes que acabà protagonitzant. Tot va començar amb l’adaptació de la violenta història d’un exsoldat errant que xoca amb un xèrif excessivament recelós vers els visitants. En veure’s maltractat, Rambo reacciona amb un esclat de ràbia, convenientment suavitzat respecte a l’original literari. El vehicle de creació del nou heroi va ser Acorralado, un bon relat sobre la difícil reinserció dels veterans en una societat que volia passar pàgina d’una guerra impopular. L’ambigüitat ideològica en què es movia la narració s’esvaïa al tram final, quan el protagonista atacava la societat civil i les institucions per haver abandonat una guerra que es podria haver guanyat, tot projectant un nacionalisme mal entès.

Segurament per les dificultats de popularitzar un personatge dedicat a matar agents de la llei, als films següents, Rambo es va convertir en un ninot itinerant del reaganisme. A Rambo. Acorraldo II, va tornar al Vietnam per legitimar l’augment de la despesa militar, tot explotant els sentiments de l’audiència vers un problema tan sensible com el dels presoners de guerra. Posteriorment, va viatjar fins a l’Afganistan per ajudar els mujahidins en la seva lluita contra les forces soviètiques. Sense cap rastre d’autocrítica davant la coresponsabilitat pròpia en els catastròfics jocs geoestratègics de les grans potències, Rambo III incloïa diàlegs foscament còmics, com ara argumentacions americanes sobre la impossibilitat d’envair un país sense el suport autòcton –aplicables punt per punt a la invasió de l’Iraq. Si la primera de les seqüeles podria haver estat una bona pel·lícula de sèrie B, malmesa per una glorificació forassenyada de l’ús de la força, Rambo III era maldestra del principi al final, una cinta desafortunada que va dur la saga als llimbs durant dècades.

Vint anys després, els Estats Units d’Amèrica han viscut anys d’alternança demòcrata i el trauma de l’11-S. L’opinió pública sembla cansada de la mort de soldats propis, rebutja una política exterior obertament intervencionista i s’acosta a l’aïllacionisme. John Rambo, en part, explora aquesta sensibilitat sense prendre partit clarament, encara que una de les primeres frases del protagonista sigui “fuck the world”. La trama retorna amb un Rambo desencisat, només mogut pel desig d’ajudar una desconeguda, que ha de tornar a lluitar per salvar uns missioners idealistes endinsats en una Birmània en conflicte. Aquest esquema argumental dóna lloc a diferents interpretacions ideològiques i fins i tot alguna de mítica, amb un Rambo barquer que ha de rebel·lar-se perquè tot aquell qui du a la seva barca no tingui el mateix destí que els que viatgen amb Caront.

Durant els últims temps, diverses pel·lícules –amb major o menor vocació d’espectacle– han explotat cinematogràficament conflictes reals contemporanis, però poques ho han fet d’una manera tan salvatge i amb tan poques ganes de contextualitzar i alliçonar com aquesta. De sorprenent intensitat i amb unes dosis de violència explícita extraordinàries, John Rambo és una obra molt contundent i concisa, una mena d’Apocalypse now decantada totalment a l’acció que juga amb certa estètica paradocumental. Escarmentat d’excessos ideològics, Stallone deixa oberta la interpretació del film i resol el drama amb un joc de mirades un xic afectat, però que recupera encertadament l’ambigüitat perduda a les propagandístiques entregues precedents.

  1. Ah, això és el que intentaves explicar-me dissabte passat a les tres de la matinada, mentre el meu estómac combatia una barreja de birres i ratafia gens recomanada per la comunitat cinetífica. Ara ho he entès molt millor. Gran anàlisi!

    Pedra picada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!