Tot això són pel·lícules

bloc sobre cinema en català, dvd i coses...

13 de maig de 2011
General
0 comentaris

Promeses de l’Est al Festival D’Autor

La setmana passada vaig seguir les projeccions de films d’Europa de l’Est ofertes dins del Festival Internacional de Cinema D’Autor de Barcelona. Transcric la crònica corresponent publicada al setmanari Directa.

Contemplacions des de l’Europa excomunista

El passat dia 8 de maig va concloure la primera edició del Festival Internacional de Cinema D’Autor de Barcelona, que s’ha reivindicat com una excel·lent finestra per a l’exhibició d’obres condemnades a no exhibir-se en sales comercials al nostre país. Entre els diversos cicles proposades, Promeses de l’Est va optar per destacar la tasca de diversos cineastes de l’antiga Europa comunista.
Una de les cinematografies més mimades als festivals internacionals durant els darrers anys, la romanesa, va incloure dos representants. A la primera d’elles, Cristi Puiu (La muerte del señor Lazarescu) va tornar a posar a prova l’audiència amb Aurora, un relat quotidià de dimensions èpiques que obliga l’audiència a capbussar-se en la vida grisa d’un home divorciat. Si l’estil paradocumental del director, amant de les preses de llarga durada, és esquerp, encara ho és més el protagonista interpretat per ell mateix: un home intractable que prepara amb calma diversos assassinats. L’autor va incomodar el públic amb aquest antithriller immersiu, que suggereix explicacions psicològiques sense explicitarles, i on no manca l’apunt crític sobre la burocratització dels cossos policials.
Si la de Puiu era una proposta més aviat existencial, Marian Crisian va oferir un notable film social d’inspiració neorealista. Sense assumir les convencions del drama ni de la comèdia, a Morgen, explicava la coneixença casual entre un guàrdia de seguretat romanès i un home turc que ha creuat la frontera de manera clandestina. Crisian assumeix la particular naturalesa de la relació entre dues persones que no poden comunicar-se verbalment per desconeixement dels idiomes mutus i ofereix una història de sobreentesos, de simpatia i de tendresa rudes i físiques. En el rerefons, resta el malestar pels abusos humanitaris que pot implicar el control fronterer a una UE bunqueritzada.

Més propostes atípiques
També va mostrar un nivell elevat Essential killing, el retorn de Jerzy Skolimowski (El grito) a la creació cinematogràfica. De nou, es tractava d’una proposta àrida: un exercici d’estil en general sobri, sempre escàs de paraules, que relatava l’odissea d’un insurgent afganès que aconsegueix evadir-se, accidentalment, d’un centre de detenció secret de la CIA situat a Polònia. Mostra atípica de cinema polític, seca en la representació de la violència, és una història de supervivència vigorosa, aferrada a la bellesa dels paisatges i la rotunditat dels instints, on no hi caben gaires consideracions morals.
I si el to general de la secció era contemplatiu, l’hongarès Szabolcs Hadju va oferir una nota ben diferenciada amb Bibliotèque Pascal, una versió sinistra del realisme màgic d’Amélie, a estones amb reminiscències de l’estètica cartoon del mateix Jeunet amb Marc Caro, o dels primers Coen. Ens trobem davant un conte de fades trencat per les irrupcions d’una realitat terrible com el tràfic de persones: tracta d’una jove romanesa, mare prematura amb un cert tarannà bohemi, que acaba a un bordell de perversions sexuals a la carta. Les tensions entre algunes escenes més aviat poètiques i d’altres que observen impassiblement actes truculents deixen l’espectadora indefensa, flotant entre la reacció alarmada i el somrís sardònic. El resultat és una altra mostra atípica de cinema social.
La secció es va completar amb Wild field i How I ended this summer. Aquesta darrera, tot i algunes distensions musicals amb aires de l’indie nord-americà, acaba més arrelada a la severitat de les propostes d’Andrei Zvyagintsev (El regreso).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!