27 de maig de 2014
General
0 comentaris

Cap a una mentalitat autom?tica del no-qu?stionament.


[Temps de lectura estimat : 15 minuts].

És indiferent si prohibeixen la lliure difusió del pensament al twitter, o als carrers, o si ens empresonen cada vegada que difonem una idea revolucionària, perquè, de fet, ni pensem ni tenim idees revolucionaries. El que vull dir és: de què ens serveix la llibertat exterior si no tenim llibertat interior?

Els fets és que ens deixen expressar-nos lliurement sobre allò que l’autoritat invisible actual ens dicta que pensem. És el trist resultat d’una lluita històricament mal enfocada. El poble, en la història, guiat per una clara manca de llibertat exterior, ha acabat amb tirans, reis i reines i -en definitiva- amb qualsevol tipus d’autoritat vigent. L’error va ser obviar l’altra cara de la llibertat, la interior, amb la qual cosa aquesta autoritat no va ser eliminada, sinó que va ser transformada fins a l’actualitat, on el seu poder no impera exteriorment, sinó interiorment -com un càncer que ens devora a poc a poc el cervell. Mai abans en la història el poder havia envaït tants aspectes de la vida humana com ara. En paraules de Fromm (1): “[ l’autoritat ] Es disfressa de sentit comú, ciència, salut psíquica, normalitat, opinió pública”. Vegem què significa això.

En primer lloc, què és el sentit comú? Doncs és una forma unilateral de plantejament, en tant que necessita d’un context invariable per funcionar. Yagosesky el defineix com «la capacitat natural de grups i comunitats, per operar des d’un codi simbòlic compartit, que els permet percebre la realitat, o assignar-li un sentit a persones, objectes o situacions, que resulta obvi per al comú dels integrants d’aquesta comunitat» . En altres paraules, que no és més que una convenció social, que un enfocament concret de la vida i del món i de les nostres funcions socials. De qui és aquesta visió? Vull dir que sembla insòlit que neixi de cada individu particular i coincideixi amb la resta , convertint-se en un pensament únic (contradicció en els seus termes, ja que el pensament és múltiple) . Llavors, no sembla més plausible que aquest tan lloat sentit comú no sigui més que una altra imposició cultural del capitalisme per obligar-nos a veure el món a la seva conveniència? És un bucle viciós.

El sentit comú predomina dins les nostres decisions, i és clar, “és de sentit comú que ho faci”. Fem batxillerat, perquè és de sentit comú que tan sols amb l’ESO no arribarem en lloc; igual que és de sentit comú que s’ha d’arribar a algun lloc per ser feliç, i per treballar, la qual cosa no deixa de ser de sentit comú. I així amb tot. En altres paraules: el sentit comú ha assentat les bases per anul·lar completament una crítica social radical.

Però tornem a l’inici del bucle: d’on surt este sentit comú? Em remeto a Aranguren (Ética y Política, ed. Guadarrama) quan parla del “dret natural” -idea semblant a la del sentit comú. Diu: les persones som morals en tant que actuem i escollim fets morals. Estos fets venen determinats per la “societat moral” (això és el sentit comú: és de sentit comú que el terrorisme d’ETA està malament, però també és de sentit comú que vivim en una democràcia; és un doble joc moral). El que resulta de tot això és pensar que esta moral individual, este dret natural i/o este sentit comú, és personal (o així ho sentim): surt de mi cap a l’exterior. Però, de fet, és a la inversa. És l’exterior (la cultura, la societat, la història que queda) la que acaba marcant un marc moral (un sentit comú) molt limitat on, per exemple, plantejar -com feia Bob Black– una societat sense treball queda fora de tota normalitat, perquè no és de “sentit comú” viure sense treballar. Resumisc la idea principal: la moral que vivim com a pròpia ens és donada des de fora, pels cercles de poder econòmic, que delimiten la resta.


Una gran part d’este marc social que delimita el sentit comú -l’obertura sobre la qual podem construir el nostre pensament- ve donada per la ciència i les tecnologies. Això, doncs, atès que és un camp envoltat -gairebé tancat – per especialitats, tecnicismes, experts i una brutal falta de transparència (especialment pel llenguatge tècnic que fa servir, i que allunya la població mitjana no-especialitzada dels avenços tecnològics-científics), és un camp del que en sabem ben poc. Però no és nou -dic, hi ha diversos exemples greus- que la ciència que convé es potencia, i la resta s’amaga. Llavors, amb aquests antecedents, podem fiar-nos d’aquest òrgan? Òrgan que, d’altra banda, ens submergeix en les fal·laces urpes del ad ignorantiam, ja que ni tenim altres informacions per contrastar, ni som científics ni tècnics per desenvolupar el tema per la nostra pròpia mà.

Un clar exemple del que és la ciència avui en dia (fa mal generalitzar, però mai acabaríem este article si ens aturéssim a les excepcions; tan sols tenir present que n’hi ha), és el documental Le Monde Selon Monsanto -el món segons Monsanto-, que tracta el tema de la comercialització de productes potencialment nocius per a la salut humana i mediambiental, però legals perquè la ciència els avala així.

Faig un breu incís per recordar la tesi d’este article: tenim llibertat exterior perquè tenim carença de llibertat interior. El món el pensem dins de certs marcs (com el lingüístic o el filosòfic) i si estos marcs estan tan absolutament prostituïts com estic exposant… Pensem? És a dir: pot existir, així, algun tipus de crítica radical al model capitalista actual?

I què en diu l’opinió pública de tot això? De fet, de qui és l’opinió de “l’opinió pública”? (I aquí estem referint a un marc de pressió social molt important i en el que tots els mass media hi tenen molt a jugar.) L’opinió pública, ara i sempre, fou i és l’opinió de l’elit. Per posar un sol exemple de la mentida que envolta a tots els mitjans de comunicació em referiré a algunes dades que publica Rebelión.org (2) : considerem llavors, el tenir a Serge Dassault com a propietari del diari Le Figaro, que Warren Buffett tingui el 23% de les accions del The Washington Post, o les declaracions de Patrick Le Lay (director de la cadena francès TF1), “la funció de TF1 és ajudar Coca-Cola a vendre el seu producte. El que nosaltres li venem a Coca-Cola és temps disponible de cervell humà (3). “Considerem, també, tota la informació disponible dins el documental “Un mosca en una botella de Coca-Cola”, i pensem, si aquest és el marc informatiu que tenim (gairebé l’únic del que disposem), és d’allò més lògic pensar que les nostres conclusions i pensaments, inclús idees i queixes, ja venen donades. Com em de deduir quelcom propi d’unes premisses fal·laces?

En altres paraules: hem substituït la llibertat de pensament (la llibertat interior, de pensament) per un dogma autoritari representatiu d’una sola veu: la de l’elit. Dogma que moltes compartim. De fet, el contrari -no compartir-lo, qüestionar el sentit comú, la ciència o la normalitat- és jutjat , immediatament, com un acte idiota. I ara comencem a enllaçar les idees. Tornant a Fromm – a la seva definició de l’autoritarisme-, veiem que basa l’autoritat en una idea (un líder, un Déu) inqüestionable, o, pel contrar, tal autoritat cauria enderrocada. En les seves paraules (1), “el caràcter autoritari extreu la força per obrar recolzant-se en aquest poder superior. Aquest no pot mai ser atacat o canviat . Per a ell la debilitat és sempre un signe inconfusible de culpabilitat i inferioritat, i si l’ésser, en el qual creu el caràcter autoritari, dóna senyals d’afeblir , el seu amor i respecte es transformen en odi i menyspreu. No té així de potència ofensiva capaç d’atacar al poder instituït sense estar primer sotmès a un altre poder més fort.”

És a dir, que la nostra divinitat adorada no és més que un pensament únic inqüestionable . Això ho contamina tot . Qualsevol cosa que no aprovi , o que qüestioni , no serà mai un dubte radical -com a revolucionària – ja que la qüestionaré a través d’unes premisses fal · laçes , com el sentit comú o les dades científiques . I aquesta és l’exquisida ironia de la llibertat actual : se’ns permet qüestionar gairebé tot , amb una sola condició, que no qüestionem absolutament res.

Però no només el pensament està prostituït, sinó també totes les relacions humanes, ja mercantilitzades. Necessitem de la resta com a representacions i portaveus d’aquest pensament únic, omnipresent i omnipotent. La resta d’ens socials calmen les nostres ancestrals pors d’insignificança; com per exemple, dient-nos que, en el nostre marc actual, podem ser grans, algú, arribar lluny en esta vida. Es converteix en un acte de fe. Així (és terrorífic), en lloc d’amics o família, tinc compradors, consumidors i sacerdotesses; uns em jutgen, altres em lloen i la resta em sotmet a la prova del sentit comú, la qual cosa determinarà la meva vida, o enfonsant-me en el terror de la volta a la insignificança (si faig alguna cosa diferent amb la meva vida, com sé si sortirà bé?), o rebaixant-me a la servitud d’este pensament únic (em dóna seguretat fer el mateix que la resta, perquè a ells els funciona, és de sentit comú, oi?).

És tan immensa la mentida que costa massa veure l’engranatge. Això sí , un cop entreveiem el camí, no hi ha marxa enrere. Es tracta de trepitjar Zion. De dans conte que Matrix no és ficció.

Dit això, no tinc massa clar què creure, com escapar-ne, de tot això. Segurament defenso que la sortida a aquesta cruïlla resideix en la lluita per la recuperació de la nostra llibertat interior. En altres paraules: en l’aixecament revolucionari contra l’elit manipuladora -i divinificada. En reprendre la curiositat, este instint bàsic que em matat. En informar-nos, en ser ciutadanes actives, en debatre, en qüestionar. Però sobretot, en deixar enrere d’una vegada per totes la política, no tan sols de l’espectacle televisiu, sinó de les conseqüències. Com deia Nietzsche: és un error garrafal confondre “causa” amb “conseqüència”. Em de plantejar-ho tot des de la base (dat que tot, inclús la base, podria estar contaminat d’idees donades, imposades).

Imagino un procès d’alliberament mental tal que així:

Espanya és una democràcia, per tant puc votar. Tinc dos partits majoritaris que sempre guanyen: PPSOE. El bipartidisme és democràtic? No. Aleshores, no hi ha pluralitat política a Espanya? El PP és de centre-dreta i el PSOE d’esquerra-centre. O no? No. Cap dels dos toca, ni per casualitat, l’esquerra. Aleshores, no hi ha esquerra a Espanya? Sí, la n’hi ha. I on és? La trobo, i veig que l’esquerra propose punts més radicals en temes socials i econòmics, per exemple, però segueix perpetuant el sistema que tenim vigent (votar cada quatre anys i poc més). Aleshores, l’esquerra és realment crítica? Majoritàriament, no. Però… A algú li interessa canviar el sistema polític actual, o és tot part del mateix engranatge? Vivim en democràcia? Què és la democràcia? Realment sóc demòcrata? Etcètera, etcètera. Però el que no pot seguir passant és que no sortim de les primeres preguntes, del caliu de ¿PP o PSOE?

Un fantasma recorre Europa,

el fantasma del pensament.

Ris Orda.

(1) Erich Fromm, El miedo a la libertad.

(2) Ignacio Ramonet, Medios de comunicación en crisis.

(3) Les Dirigeants face au changement, ediciones Huitièmer jour, Paris, 2004.

(4) Aranguren, Ética y Política.

(5) Jean-François Brient, de la servidumbre moderna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!