Memorandum

Jaume Vall

Cinema. Aproximació al tombant del segle XX a XXI. Cinema

1. Les pel·lícules de l’any 

2. Cinema de les darreres dècades.

 

(previst actualitzar  estiu  2020)

 

 

  1. LES PEL·LÍCULES DEL MES

 

AGOST

 

 

JULIOL

The Emperor of Paris. Dirigida per  Jean-François Richet (2018)

 

En temps de l’emperador Napoleó, mentre aquest va conquerint Europa, a França la policia ha d’evitar el caos criminal, amb creixent impotència. Un presoner fugitiu llegendari, Vidoq, s’ofereix per  ajudar a netejar els carrers, a canvi d’obtenir l’indult definitiu. En aquesta empresa es venjarà de qui el va acusar injustament, s’enamorarà, viura la tragègida, farà amics, i perseguirà vells amics.

Ambientada en la capital francesa durant la primera dècada del segle XIX, el film respira voluntat de superproducció per igualar el thriller d’acció històrica a la manera del cinema nord-americà. Se’n surt prou bé. Una digna mostra de drama i aventures en què el director mostra força descarnadament la ínfima vàlua que un ésser humà tenia aleshores -només aleshores- respecte a les grans forces que dominen la societat : l’estat organitzat a major glòria de la seva grandesa, i les forces criminals que també desitgen prosperar i progressar en el control de la part fosca d’una comunitat. Enmig, la senzillesa, humilitat, la condició mediocre i esporuguida de l’individu, a voltes una elevació generosa -un cant de cigne- per oferir el millor d’un mateix en el seu entorn.

Ben mostrad la paradoxa del dramatisme que acompanya les decisions importants de la vida. En un moment donat, Vidoq, conscient que van a per ell, prepara la maleta per fugir. L’etern femení el reté, li fa conèixer l’amor, el transmorme en una persona menys endurida, només una mica menys. Però el preu que paga és que la demora en fugir permet que el matí següent sigui detingut. Gairebé és una posada en escena de la idea que transmet G.Moustaki a “Ma Liberté”, quan després de lloar el seu instint innat per continuar lliure, cau en mans de la seva carcellera -el seu amor- i traeix tota una vida de llibertat i llibertinatge. Ben trobat l’antagonisme entre aquest fet, i el que protagonitza la baronesa, la que accepta viure sense aquest lligam humà, a canvi de la llibertat absoluta de tenir diner i poder, de no tenir escrúpols.

Dues raons per anar a veure-la. La convincent interpretació dels personatges secundaris que embolcallen l’acció del protagonista. Des d’una amorosa jove que es guanya la vida al carrer, com pot, i que finalment serà l’amor correspost de Vidoq, fins a la sensualitat letal de la baronesa, passant per l’oficial de l’exèrcit lleial en tot moment, els comandaments intermitjos policials, i un excels paper de Fouché, paradigma del poder francés, de la perpetuació de Leviatan modern perquè el sistema polític es vagi reproduint a benefici d’un estat fort.

La segona raó fa referència a la capacitat per tal de combinar cinema d’acció, amb imatges molt poderoses, bé originals, bé excel·lentment adaptades, (llençament a l’aigua com càstic carcerari, persecució a peu entre tres sicaris i la jove, entrada a la cova del llop per derrotar la banda criminal, l’escena d’una estremidora potència física quan el hússar mora matant), sense oblidar un guió ben travat, versemblant, on les escenes  “d’aprenentatge” sobre la condició humana i social, flueixen amb qualitat, amb sobrietat narrativa, esquitxada d’algunes aportacions particulars  creatives de la direcció i de l’enquadrament.

Una raó per no anar-la a veure immediatament.  La voluntat de mostrar la brutícia doble de la ciutat parisenca durant aquells anys, i l’embrutiment de l’ésser humà, és explícit, i en no portar cap a un final més o menys agradable, deix una sensació de desesper, de resignació vital. No hi ha un element esperançador on agafar-se. Des de la primera seqüència.. Al mateix temps, malgrat la ferma direcció, alguna escena demostra el dèficit de passió, de química, d’enamorament de la càmera, per part d’uns actors molt correctes, però tal vegada massa acadèmics. L’escena de comiat, provisional, després d’una nit d’amor, entre Vidoq i la seva amiga, resulta plana. Més quan la comparem amb l’erotisme que desprén el comiat que apareix a la pel·lícula  “Once upon a time in the West”, (Fins que arribà la seva hora), entre la Claudia Cardinale i el Charles Bronson, paradigma del que es diu fer l’amor amb la mirada, rostres arquetípics del que s’anomena l’etern femení, l’etern masculí, políticament incorrecte però força expressiu.

És la versió brutal, sense arribar a ser insuportable de la història del mateix personatge mític a França de Vidoq, que va ser dirigida per D.Sirk als anys 1940’s,  amb el títol de “A scandal in París”. Més complexa, menys estilitzada, més realista, menys il·lusionadora.

 

 

 

Cold Pursuit.  (Venganza bajo cero)  Dirigida per Hans Petter Moland  (2019)

Una pel·lícula de thriller, amb tones de neu blanca i d’humor negre. La venjaça del pare  per l’assassinat del fill a mans d’una banda de traficants de droga segueix pautes bastant conegudes ( inversemblants com en tots els casos en què la ràbia i l’adrenalina sanguinària d’un ciutadà corrent és capaç de superar la fredor criminal d’una banda, però bé, ho acceptem), però les vesteix d’un guió ferm que tracta l’espectador amb respecte. El desenvolupament de la història exemplifica l’asseveració de la frase atribuïda a Einstein sobre la infinitud de l’estupidesa humana. Tota la pel·lícula està esquitxada de situacions que ens ho van recordant. La malaptesa dels protagonistes trenca -i de quina manera- la pacífica existència d’un poble allunyat de la civilització, i amb una turística estació d’esquí. L’aparent justificació de prendre’s  la  justícia particular que fa el pare, es veu enfosquida perquè el causant de la tragèdia va ser el comportament cobdiciós del fill. El detonant que va encendre una metxa de malsentesos i de violència.  El còctel té un 25% de història clàssica de mafiosos, un 25% de locuacitat pre-carnissera tarantiniana, un 40% de violència  seca, bé sigui en la seva vessant  nòrdica,  o a la manera dels germans Coen). El 10% de burla sobre la temàtica,  a la manera quixotesca dels llibres de cavalleria, és el que fa original el film.

També aporta algunes imatges i algunes relacions força perspicaces. Des de l’evident simbiosi entre neu i cocaïna, passant per  les referències a les antigues relacions tribals del territori fronterer nordamericà, fins al degoteig de morts que van inserint-se en la pantalla, a la manera dels cartons negres d’explicació visual a les pel·lícules del període pioner sense so.

Dues raons per anar-la a veure. Una trama que es desenvolupa ben  travada pel que fa a arquetips humans, però tots plens de contradiccions i doncs, de veritat quotidiana, que pot anar-se seguint sense el diàleg explícit de les pel·lícules dolentes on cal donar mastegat a l’espectador el que s’està oferint. La segona, l’embolcall, l’aspecte visual, també les actuacions dels protagonistes principals i secundaris, entre els quals la ja tradicional cara de Liam Neeson, que evoluciona de treballador amb vida familiar ordinària, a àngel de la mort. També el previsible paper de dona que se separa, bé a iniciativa pròpia, bé a iniciativa de la parella, de la Laura Dern, sempre esposa, mare, patidora, anti-empàtica, abandonada per la resta.

Una raó per deixar el visionat per a més endavant. Si fos el cas, la saturació de situacions similars de venjança d’un particular contra els delinqüents que no són perseguits eficientment per la policia.

La imatge: N’hi ha unes quantes. Però la conversa abans de dormir entre el nen segrestat, fill del cap dels criminals, i el seu raptador, el pare venjatiu. Convincent, amb el punt de tendresa i de familiaritat que no s’espera en una situació així.

 

https://www.imdb.com/title/tt5719748/?ref_=nm_flmg_dr_3

 

 

 

Yesterday .  Dirigida per Danny Boyle (2019)

Yesterday, o com  reivindicar l’alegria musical dels The Beatles quan aquests fa seixanta anys  (seixanta anys !) van revolucionar el lleure, la música pop, la comunicació global, primer a la Grany Bretanya, finalment arreu del planeta.

Com fer una pel·lícula de reivindicació de la nostàlgia, en clau comèdia, amb uns pocs girs narratius deliciosament inversemblants. On la màxima transgressió sigui apropiar-se d’un llegat artístic aliè, prioritzar l’èxit a l’amor, pagar un preu per això. Sense violència física, una mínima agressivitat dialectal, sense sexe explícit i amb un lleuger assaonament sensual de mirades i de silencis. En temps de distopies malèfiques, pseudo-totalitàries i plenes de foscor,  una ucronia amable, que els bons sentiments i la fraternitat heretada de la creativitat del grup de Liverpool transformen en utopia.

Dues raons per anar-la a veure ara mateix. Una, la fluidesa narrativa que aconsegueix el director, esquitxada de situacions per fer-nos somriure, o per què no, riure amb ganes, abans d’arribar al clímax catàrtic i la posterior fase última de repòs familiar, existencial. Els actors es deixen portar en aquest viatge musical de tal manera que esdevenen arquetíps ben esbossats de conductes humanes. La segona raó, òbviament és recordar les melodies que van acompanyar-nos durant la dècada dels seixanta i més enllà.

Una raó per posposar-ne el visionat tindria a veure en l’absència de gruix dramàtic que actualment esperem, acostumats a personatges complexos, que no són paradigmes transparents d’una sola mirada sobre la condició de l’ésser humà. S’espera que una història a la pantalla, petita o gran, arrossegui una bona cua de dolor, conflicte i/o redempció a través de la mort d’algú, i no és el cas.

<https://www.imdb.com/title/tt8079248/?ref_=fn_al_tt_1>

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


2. LES PEL·LÍCULES DE L’ANY 

GENER /  JUNY 2019

JUNY 2019.

Toy Story 4Dirigida per  Josh Cooley. (2019)

El responsable d’aquesta nova entrega de les joguines conscients, Josh Cooley, s’estrena com a director. Ara bé, no fa un salt en el buit. John Lasseter,  juntament amb Andrew Stanton,  li posen una xarxa de protecció. El primer,  creador de la saga Toy Story, Toy Story2 (1995, 1999) i ubic responsable   sigui com a guionista, director, o productor executiu a la majoria d’obres mestres d’animació d’aquest segle, i finals de l’anterior, des de  Cars , Cars2, Inside out, Brave, Up, Wall-E, Ratatouille,  o la ja llunyana Buscant a Nemo (2003), aporten tota la seva sabiduria cinèfila per tal de que els 100 minuts d’aquesta darrera aventura del cowboy Woody i la seva colla sigui un festival d’acció i d’emoció.

El primer quart d’hora, a la manera dels films de James Bond, i que va immortalitzar  Spielberg a  En busca de l’arca perduda, és una narració, prèvia als crèdits inicials, amb un contingut especial, amb argument desvinculat directament de la trama posterior. En aquest cas els serveix de pròleg per  recordar  la nit plujosa en la qual el nen propietari del vaquer es mudava de casa,  tot deixant enrere, entre altres coses, les seves joguines. Després comença la pel·lícula,  pròpiament, en la nova família, i Bonnie, la  nena de qui en Woody haurà de tenir cura. Costi el que costi, fins i tot malgrat la lògica irresponsabilitat de la petita. Comença un viatge que esdevindrà una prova de fidelitat en dues direccions, entre les joguines que conduiran -literalment en l’escena exhilarant en que guien la conducció del pare- els adults perquè en el camí no falti de res a Bonnie, però  també de la  lleialtat que cadascun dels personatges de fusta, metall i roba, es regalen perquè tots són conscients del seu lloc al món.

A partir d’aquí, els creadors de la història saben espargir moments de sentimentalisme -la joguina abandonada, l’esperança de ser útil per a l’infant necessitat-,  l’èpica, l’ensurt, l’humor. Un s’arriba a preguntar com pot ser que una història de la qual n’intueixes els elements, òbviament prosaics, amb  girs que ja s’han vist milers de cops, amb una  motivació i uns  personatges repetits,  que està destinada als nens, pugui convertir-se en una petita meravella d’obra d’art cinematogràfica. La conclusió és que, a la manera tarantiniana, els responsables s’han alimentat de cinema, l’han sabut digerir bé, i els ha donat energia renovada per plasmar la seva imaginació a la pantalla.

Dues raons per anar a veure-la ja:  Emocionar-se, de nou, amb una història inversemblant, anticipada, i paradoxalment, de gaudi majúscul. És a dir, saber que estàs en bones mans, i que quan et posis còmode a la butaca, el director i el muntador, i la resta de l’equip, et sabran portar per revolts agraïts i referencials. Un llargmetratge que no és excessiu, optimitzat, sintètic, on cada pla i cada seqüència, són necessaris, són bells, i esdevenen retaules visuals. Alguns serveixen per homenatjar referents del passat  –ET, Chucky-  d’altres són collita pròpia, inèdits, alguns d’ells per tenir  situar-se com a referència en el futur.  Per tant, també és adient per entendre els camins que van marcant el present de l’espectacle. Sense renunciar a uns valors morals que tracten del deure, de l’amistat, de la persistència en la tasca que a cadascú -a cada nino- li es encomanada, exposar el que tan bé saben fer els millors directors. Mostrar una aventura vital, com cap altre art pot dur a terme, amb la qual l’espectador pugui sentir-se identificat, mentre gaudeix de la intel·ligència cinematogràfica del realitzador.

Una raó per posposar-ne el visionat.  La sensació d’assistir a una seqüela més, de ser utilitzat com a  carn de canó que aporta recursos a una indústria que va plagiant-se a sí mateixa. Sense posar en dubte l’excel·lència de cada producció, la percepció és que costa trobar idees plenament originals.

<https://www.imdb.com/title/tt1979376/?ref_=fn_al_tt_1>

 

El venedor de tabac,  Dirigida per Nikolaus Leytner.

Una de les darreres pel·lícules on apareix l’actor Bruno Ganz, recentment traspassat, aquí fent de Sigmund Freud. El metratge és ple de detalls de qualitat que decoren una pel·lícula notable, reflexiva, acadèmica, i altament recomanable. Com en una bona obra de ficció, quan s’acaba, l’espectador en surt una mica més savi, perquè el creador ha sabut transmetre uns retalls de vida, de veritat, encara que provinguin de la imaginació i parcialment de l’experiència.  Es tracta d’això, de viure altres vides a través de la vivència de referents, inventats o històrics, que han deixat la seva emprempta, que serveixen com a punts de referència, per imitar, per refusar.

A nivell formal, li falta una espurna de contundència, d’emoció, d’embolcall, per tal situar-se en el grup de films excel·lents de l’any.  En qualsevol cas, el contingut, el missatge, la peripècia vital dels protagonistes, formen un conjunt coherent, versemblant, en fan una obra en la qual som testimonis de com  el personatge creix i aprèn, des de la seva dramàtica infantesa pastoral  -el llac i la muntanya com a símbols de l’aïllament que el manté més o menys pur, més o menys inútil-  fins a la seva tràgica consciència d’adult, a Viena, on la seva vida pren sentit malauradament en un temps i en un espai que fa olor a violència i mort.

Aquesta evolució, inserida en l’auge del nazisme a Àustria, juntament amb l’actuació de Bruno Ganz serien les dues raons per anar a gaudir d’aquesta discreta perla europea. La raó per postposar-ne el visionat estaria en la manca de producció des del punt de vista visual més que narratiu, que la fa estar un graó per sota d’altres pel·lícules que tractin els anys trenta a la zona d’influència germànica. “Cabaret”, per exemple, és igual d’il·lustradora sobre l’ascens de la maldat i del totalitarisme  en les classes mitjanes, i al mateix temps resulta molt més efectiva pel que fa a la producció que vesteix el film, com ara actors secundaris, música, fils argumentals, i contundència estètica.

La biblioteca dels llibres refusats (Le mystère Henri Pick). Dirigida per Rémi Bezançon. (2019)

Aparentment un film menor. Francès, localitzat a la Bretanya, sobre llibres, literatura i biblioteca. Un crim a província, on no hi ha víctima mortal. Malgrat el devessall d’indicis per a una pel·lícula avorrida  i/o inerme, i precisament perquè no hi ha grans expectatives, el resultat és notable. Un improbable crític televisiu de llibres s’obsessiona per esbrinar si el darrer èxit novel·lístic ha estat escrit, com s’afirma, per un pizzer en les seves hores lliures. Tenint en compte que fa un parell d’anys que s’ha mort, i que el manuscrit  va anar a parar a la  secció de Biblioteca de Llibres Refusats d’un poblet bretó, la recerca de la veracitat o no de l’autoria esdevé un petit crim a resoldre com si es tractés d’una Mrs. Marple francesa.

El divertiment del director es una comèdia costumista, on de nou la locuacitat dels  protagonistes llegits queda palesa, i plana una crítica sobre l’acceptació de qualsevol història emotiva que toqui la fibra del consumidor. El cinisme per escèptic inicial, que resulta impopular, servirà per posar en dubte el relat exitós oficial, i es descabdellarà una història de talent literari, de complicitat conjugal, de publicitat editorial. L’originalitat de la proposta, la frescor d’actors i paisatge, la pretensió d’obra artesana sense ambicions gal·làctiques fan molt recomenable de gaudir d’una petita perla, rara avis en el panorama cinematogràfic.

Dues raons per anar-la a veure. El fet de poder aclofar-se a la butaca i no ser neguitejat per excessos digitals, ni embolcalls sonors estrepitosos, ni la violència de rigor, ni tan sols una escena eròtica, sinó una narrativa  feta de diàleg i moviment continus, vigència  històrica dels clàssics del setè art  es motiu d’agraïment. També la sorpresa final, quan el relat pren la versemblança que s’estava construïnt durant tot el metratge, ajuda a acabar la pel·lícula amb un molt gustós sabor,

Una raó per posposar-ne la visió. Tot i la originalitat de l’argument, pot haver-hi una sensació reiterativa de protagonistes-del-sector-editorial-que-han-d’exhibir-el-seu-nivell-de-vida-i-les-seves-lectures-a-través-de-continus-referents-meta-literaris. 

 

High Life .  Dirigida per Claire Denise  (2018)

 

La versió amb fluïds orgànics d’Interestellar. No hi ha glamour, no hi ha embolcall amable de música captivadora, no hi ha vistes panoràmiques formidables, no hi ha emocions paterno-filials a prova de temps i de conflictes. No hi ha magnificiència, ni un final icònic més o menys versemblant, que doni esperança després de l’aventura.

Enlloc d’això hi ha capacitat hipnòtica per atreure la mirada de l’espectador, tant en les escenes d’acció i maldat, com en les poques en qui hi ha relació paterno-filial. Sí, n’hi ha, i són sentimentals, però no tendres, són prou aspres, endurides, com la vida a la nau que surca la galàxia. Hi ha una proposta fílmica per sintetitzar alguns referents de ciència-ficció, com ara Solaris, 2001  a space odissey,  Interestellar, The Martian, per acabar fent-ne una pel·lícula física, quotidiana, secament vital. L’àpat contundent d’un  vi  amb cos i corpulència, pres amb formatge curat, no s’oblida de manera fàcil tot just en acabat el  tast,. En  provar-ho,  segurament ha estat més rugós que suau, fins i tot pot haver vingut el desig de no prendre’n més. Al final, el que queda és aliment, risc i honestedat. Sembla que la directora de White Material (200x)  i de Un beau soleil intérieur hagi volgut treballar amb aquests ingredients.

Dues raons per anar-la a veure :  L’actuació dels dos protagonistes,  Robert Pattinson, Juliette Binoche, esplèndids i radicalment  allunyats de papers fàcils, aburgesats.  També pel bri, ni que sigui petit, d’esperança en una humanitat en què l’agressivitat deixi de generar més agressivitat, i tan sols sigui la resposta a la inclemència exterior. La probabilitat remota de trobar-se en direcció  d’una societat renovada, enfortida, plenament conscient del lloc a l’univers.

Una raó per posposar-ne la visió: Tota la realitat bruta que es mostra en aquest viatge cap al desconegut, tota la foscor que el ser humà porta incorporat per tal de sobreviure, de guanyar, d’existir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3. LES PEL·LÍCULES DE LES DARRERES DÈCADES

 

La dècada de 1960’s

També anomenada la dècada prodigiosa. Certament en alguns aspectes ho va ser, però com podrem apreciar, també va estar plena de clarobscurs.

Abans, repassem el context previ dels anys anteriors. A partir dels 1950’s  i fins a inicis de la dècada dels 70’s es gaudeix d’ un increment ininterrumput en el benestar material i social, almenys en els països capitalistes , com mai s’ha concentrat en la història humana. Medicina,  comunicació, tecnologia, arquitectura, es desenvolupen en progressió espectacular. Aquesta evolució cap a una evident riquesa no  significa l’absència de conflicte. La guerra freda entre els mons capitalista i comunista; les tensions entre les colònies i les metròpolis i l’ulterior procés de descolonització;  les rivalitats religioses.  La pau no és ni total, ni perenne, ni uniforme. La  construcció del Mur de Berlin el 1961  ha de recordar que el drama estava continuant dins d’Europa. La tensió entre societats colonials i metròpoli  recorda que el drama continuava arreu del món. Hi ha uns certs equilibris de forces, una certa contènció militar degut a la consciència que una tercera guerra mundial, amb armes atòmiques amb tota seguretat contemplava  la devastació absoluta. En tot cas es poden observar uns passos homogenis en la massificació i socialització de les riqueses materials , la qual cosa conforma una classe mitjana que millora a cada generació.

A Europa, la consciència que cal no tornar a devastar el continent. I la millor manera és fer-ho compartint benestar econòmic i recursos naturals, enlloc de barallar-se pels mateixos. Els “pares fundadors”, R.Schumman, J.Monnet, A. De Gasperi, K.Adenauer, s’adonen que primer de tot cal suavitzar la relació franco-alemanya, històrica llavor dels conflictes armats. Desprès cal visualitzar una entitat supranacional. I , cohesionant-ho tot, és necessari estendre democràcia, drets humans, benestar econòmic a la classe mitjana europea. En paraules de Schumman : “Europa no es construirà a base d’uns pocs i magnífics projectes, sinó que el seu èxit s’assolirà a partir de l’adició de moltes petites victòries sobre els problemes quotidians .”  Així, la CEE amb els seus primers origens a   l’abril de 1951 a Paris, entre RFA, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg,  per tal de comerciar sense aranzels el carbó i l’acer del Ruhr. La seva concreció el 25 de març de 1957 amb la firma del Tractat de Roma fundacional. És   l’embrió d’una futura Unió Europea, que amb tot de progressos i retrocessos, permet   gaudir d’una pau continental i un grau de benestar material i social mai viscut fins aleshores.  Tampoc cal idealitzar la condició humana: conflictes, els latents i els explícits, han mantingut la vigència en les diferents etapes històriques. La voluntat idealitzada d’incorporar les virtuts en les regles que ens autoimposem, per tal de minimitzar els danys en qualsevol circumstància conflictiva ha significat redactar lleis i declaracions en favor de la dignitat de l’ésser humà. A la vegada, també ha donat motiu per afegir un punt de sarcasme el moment de confrontar el desig amb la realitat . Escoltem, si no, el que anuncia el militar , ja vell i acabat, quan es dirigeix al jove a qui pretén cedir el relleu. Leonard Cohen fa dir a The Captain“I read the Bill of Human Rights / and some of them were true”. Exemple de la quota de malícia  que incorporem els  sàpiens en el nostre adn. I malgrat tot…és àmpliament acceptat que intentem – i efectivament aconseguim –  de progressar a cada generació. Els darrers anys de la desena veuen el triomf de Fidel Castro a Cuba, i el de Mao Zedong a la Xina, així com la preeminència de la URSS en la cursa aeroespacial. Vist en perspectiva va ser el punt àlgid d’una ideologia, que pocs anys després exhibiria el cant del cigne previ al seu ocàs i a la hegemonia de l’economia de mercat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1969

 

Cinema

Midnight cowboy

John Schlesinger          –           1969

La duresa de Nova York a la pell d’un vilatà, xapero, i d’un minusvalid mental.

No recomanable per a estòmacs sensibles.  Narrativament impecable, i amb interpretacions d’alçada,  uns joveníssims John Voigt  i Dustin Hoffman.  Va ser premiada amb l’Oscar a la millor pel·lícula, director i guió. Cinema crític gairebé documental.

 

 

Música

Brown eyed girl

Van Morrison      –    1969

/110/

Potser el primer dels grans temes que va rugir el Lleó.  És el que s’anomena “signature song”, la seva cançó franquicia. Amb polémiques incloses: pel canvi de nom (prèviament era Brown-skinned girl), per alguna part de la lletra, poc radiable en algunes emissores (“making love in the green grass”), i principalment pel contracte draconià, signat sense assessorament legal, que li ha impedit  poder cobrar els ingressos pertinents en concepte de royalties. Potser per això, Morrison ha declarat més d’un cop que no és una de les seves cançons predilectes.

En tot cas, quanta bona música  encara corre  per les seves venes, que va compartint en gires recents,  complaent els seus fidels seguidors.

A 2011 havia arribat als  10 milions  d’emissions radiofòniques, un nombre limitat a una vintena de peces musicals. A 2015, encara roman la cançó de la dècada de 1960’s més descarregada , més radiada segons els registres britànics (BMI)

 

 

Here comes the sun

George Harrison         –       1969

Una de les més boniques melodies, -segons  publicada opinió de Frank Sinatra-  plena d’optimisme. El mal temps,  la tristor i les tardes curtes deixats  enrere. Fora foscor. Benvinguda benedicció solar.   Inspiradora per quan s’acaba febrer.   Qui pot negar el valor d’un dia fent “campana”?  La va compondre tot quedant-se a la casa del seu amic Eric Clapton, quan estava previst de reunir-se amb la resta del grup a la seu de la seva editora musical. Entre les curiositats i meravelles de la cançó, la repetició del canvi de temps en la tornada “Sun, sun, sun, here it comes. Gravat durant quatre dies a meitat de juliol de 1969, té diverses capes instrumentals, i la veu d’acompanyament de Paul McCartney, a més a més del cor, per tal de donar-li profunditat. Es diu que va ser proposada per Carl Sagan per tal d’incloure-la  en el disc que la nau espaial Voyager en òrbita des de 1977. Apareix en el disc  Abbey Road, encara sota el paraigües comú dels Beatles, a l’igual com While my guitar gently weeps. Després ja vindria la seva carrera en solitari. Un geni musical a l’ombra dels gegants McCartney i Lennon.

 

 

 

1970

 

Cinema

M.A.S.H.

Robert Altman          –                 1970

La bogeria de la guerra, vist des del punt de vista mèdic, i presentat per uns epítoms dels Monty Python.    Hi ha la sèrie amb Alan Alda de protagonista, que vam veure a la televisió en els setante’s. The long goodbye (1973), adaptació  de la novel·la negra  amb el mateix títol de R.Chandler.  Versió  heterodoxa, com s’espera d’un director que ha fet  Short Cuts (1993),  per cert amb el guió treballat també per Raymond Chandler, i amb uns joves  Tim Robbins, Julianne Moore, Andie McDowell . Una visió menys tenebrosa de la  presencia nordamericana al sudest asiàtic.  Com anava això de despertar-se i posar la ràdio al campament, enmig d’un nou dia al caire de l’infern?  Amb  Good Morning Vietnam (1987) de Barry Levinson, , el contrapunt a les bèliques violentes de Vietnam i Corea retratades a  Platoon,  Full metallic jacket,  Apocalypse now, The deer hunter.

 

Música

Cecilia

Simon & Garfunkel    –  1970

Preciosa. Fins aquí estem d’acord.  Per a qui es va fer?  Qui és  Cecilia? Qui es mereix aquesta alegria enamoradissa? Una dona fàcilment enamorable? Una dona fàcilment enamorada? Probablement la resposta és més prosaïca.   La versió oficial és que amb el títol  van homenatjar Santa Cecilia, la patrona de la música en la tradició católica. La joia traspua en el  ritme (la novetat  va ser alinear la base rítmica amb la reverberació de la primera presa gravada en un cassette). La lletra, més aviat simple  .   Esbossada per Paul Simon en una festa, envoltat d’amics , marcant el ritme, gravant-t’ho de manera casolana, i afegint després la línea de guitarra i la lletra, va suposar en una festa,  apareix en el disc  Bridge over troubled water, i va arribar al quart lloc en la llista Billboard Hot 100.  Paul Simon explica que la frase “making love in the afternoon” , escoltada pels soldats de Vietnam, es va convertir en un signe de que els costums al seu país estaven canviant.

 

Crucify your mind

Sixto Rodriguez     –   1970

Mundialment conegut  a través del film biogràfic  “Searching for Sugar Man”  (guanyador de l’Oscar 2012 al millor documental). Tema especial, senzill,  colpidor, i amb una sonoritat gairebé intemporal, difícil de classificar.

La cançó té valor intrínsec per si mateix. Però qui ha vist la pel·lícula i ha seguit mínimament la seva  història, no pot sinó quedar-se fascinadament embadalit per la cançó.

Sugarman , també del 1970.  Ara ja tot un fenòmen degut al bio-document ja citat. Pop-folk singer de protesta, a Detroit, seguint l’ estela  Dylan.

Més : I wonder,  Only good for conversation. Si es te en compte que no va esdevenir un professional de la música, cal reconèixer-li molt de merit amb el que destil·là. Vivència, intuició i imaginació ben dirigida per retratar alguna de les contradiccions del sistema social on vivia, conscient del seu lloc , fill d’emigrants Mexicans.  Tant a Cold fact , com a Coming from reality es mostra brillant  de ment i hàbil amb la guitarra. Al servei de l’art , prosaic, i en aquell moment, no reconegut. Inexplicablent,  les seves cançons triomfen a Sudàfrica, Austràlia i Nova Zelanda, malgrat l’absència de promoció. Un recopilatori All his best, es va converir en disc de platí, sense que ell ho sabés. Finalment una investigació periodística permet retrobar Sixto Rodríguez, i recuperar-lo per als concerts –i fer-li justícia-, reeditant el 2009 els dos albums,  Cold fact, Coming from reality.

 

Let it  be

The Beatles     –        1970

/20/

Simple, emotiva, quasi perfecta. Depèn del moment i de la versió, mereix estar en el Top10.  En tot cas, molt, molt bona. .. “quan la nit està ennuvolada”…sniff

Una de les icones dels Beatles. Preciosa cançó, sobretot la melodia, amb una lletra que l’acompanya bé.   Li falta complexitat musical, profunditat narrativa.

Li sobra bellesa melòdica, en té per donar i per vendre. Tant en la seva versió original com en la multiplicitat de versions que s’han realitzat.

L’altra cançó icònica de The Beatles :   Yesterday (1966)  Quina és millor?   Alguns són més de  Let it be,  (Let it bleed,  en rèplica de ses satàniques majestats ,

The Rolling Stones).  D’altres són més de Yesterday /13/   Quina?   Tant és,  no discutirem. Les dues evoquen una època, una sensibilitat, unes gens.   Un estat d’ànim.

Hi ho fan senzillament, i si se’ns permet la paradoxa, majestuosament.

 

Paranoid

Black Sabbath     –   1970

/253/

Rock del dur, amb la bateria a tot drap, els missatges incandescents.  És molt atrevit dir que ha esdevingut un clàssic, ara ? . Que, en comparació al txumba-txumba de la música

disco-techno-grunge,  aquest rock dur és  melodic per a la nostra oïda, i  que es entra al olimp dels referents que cal escoltar?

 

Your Song

Elton John        –           1970

/137/

Esplèndida, la millor que ens ha donat. La recordarem a Mouling Rouge  amb Kidman i McGregor, damunt la teulada, sota el cel de París,  a capella.

Una composició excel·lent del mestre Elton. Giragonses ben treballades. Coescrit amb Taupin.  El conjunt de pop de qualitat que també té molt d’èxit comercial.

Potser es pot assegurar que aquesta cançó , i un parell més d’excelses,  ja justifiquen tota una carrera.  Estem parlant de Song for GuyRocket Man, Crocodrile, Candle in the wind…

I’ll be there

The Jacksons 5       –      1970

Magnífica cançó, i la veu de Michael, encara nen, cantant “estaré allí, només cal que cridis el meu nom, si em necessites,” fa posar la pell de gallina, coneixent

el desenvolupament dels fets en la vida personal de l’artista.

Tota la carrera glamurosa, brillant, influent, exitosa del rei del pop destil·la d’aquestes llavors primeres,  encara sota l’abric  familiar del grup. Aquí, la cançó no  és d’ell, està escrita per Gordy, Davis, Hutch. Més endavant, alliberat de la cotilla amb aires circenses, volant sol, les seves composicions,  macerades amb el talent innegable, les desgràcies personals,   i una producción acuradíssima, farien la resta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2. Breu resum històric d’allò més rellev-ant sobre el setè art.

Cinema

 

“El cinema, el nostre batxillerat d’Humanitats.Gràcies a la qualitat que es feia en la dècada dels cinquanta i al programa doble que possibilitava la projecció d’antics films es va poder veure un cinema molt interessant […] rebérem una agraïda informació i formació humanistíca […] ja rebíem lliçons de literatura i conixíem molts dels autorsclàssics universals i de les seves obres cabdals.” Si el cinema pogués parlar . Cristòfol-Miquel Sbert.(2014).  Diu  Alfonso Sánchez: “El hombre de hoy no pude desconocer el cine y lo debe integrar dentro de su cultura. Si se llama inculto de la persona que no sabe quien es Beethoven o Leonardo, igualmente debe ser considerado inculto el que ignora quién es Griffith o Bergman.

 

 

Posem exemples de pel·lícules que inicien el temps clarivident i pessimista postbèlic. The Fountainhead (El manantial) de King Vidor (1949), i High Noon (Sólo ante el peligro),de Fred Zinnemann juntament amb The Third Man d’Orson Welles(1949) i Strangers on a Train, d’ Alfred Hitchcock (1951) són bons exemples del canvi de perspectiva. El setè art entra en el nostre temps durant aquests anys. en la modernitat. Vindran els 60’s i es permetrà alguna comèdia lleugera, cosmopolita, elegant, i sòbriament sensual. Però l’escepticisme sobre la condició humana ha vingut per romandre com una llosa real. La dècada dels 70’s és molt complexa, i segurament la que conté uns episodis més definitius per entendre la situació actual, aquests primers anys del segle XXI. Anteriorment ja hem llistat una desena de pel·lícules que mostren aquesta inseguretat i por que va creixent en la societat occidental: cinema Midnight Cowboy (1969), A Clockwork Orange (1971),Deliverance (1972), Chinatown1974), One flew over the Cuckoo’s Nest (1975), Jaws (1975),Alien (1979), Stalker(1979). El pitjor de la condició humana en cadascuna d’elles. La misèria física o psicològica.Midnight cowboy és la descripció de la duresa inserida fins i tot en l’Amèrica urbana i desenvolupada dels anys seixantes. Sempre hi ha un pòsit de marginalitat, degut a factors biològics, econòmics, culturals, principalment. Hi aquesta pel·lícula ho exposa cruament.A clockwork orange , de Kubrick, una distopia tenebrosa en una futura Gran Bretanya on es fan teràpies extremes per resoldre l’increment de la criminalitat.Deliverance, més enllà de l’escàndol per certes imatges de violència sexual, té una tensió social que va esdevenint insuportable. Alien, Stalker, revisions de móns paral·lels, futuristes, en què el mal s’ha anat solidificant. Jaws, de valors cinematogràfics correctes, però superlativa en el doble vessant comercial que capgira la tendència a la baixa d’espectadors, i fenòmen icònic per sempre més. Lliurement per damunt d’elles sobrevola l’ombra deThe Godfather (1972) i The Godfather : Part II (1974), de Francis Ford Coppola una història de la saga familiar de mafiosos d’origen italià, en el context històric del desenvolupament americà durant i després de la II Guerra Mundial. Un mosaic tenebrós i lúcid sobre el poder, la riquesa i la corrupció. Anys més tard tindria una seqüela,The Godfather : Part III,  que manté una notable vàlua artística. De fet, tant els 70’s com els 80’s es presenten durs, quirúrgics . Visualitzem grans obres mestres de temes polèmics, contundents, que esdevindran fites, referents en la història del cinema. Narrativa poderosa i missatge ombrívol de normal. A part dels que acabem de ressenyar, sobresurten Taxi Driver (1976) de Martin Scorsese l’estrès postraumàtic del combat en un nivell personal, i The Deer Hunter (1978), de Michael Cimino, la mateixa devastació i els seus efectes a nivell comunitari. Juntament amb la excessiva Apocalypse Now (1979), de F.F.Coppola, adaptant lliurement la novel·la Heart of Darkness , de Joseph Conrad (1902), formen la tríada de films indispensables per entendre l’obscenitat de Vietnam. Què va significar el conflicte bèlic i els traumes globals que se’n derivaren. Els directors ja s’atreveixen a encarar el malson devastador de la guerra de Vietnam. Un any abans, 1978, Coming Home de Hal Ashby, drama del retorn dels ferits. Fins a meitat dels 70’s la visió de la guerra havia estat , bé alleugerida per l’humor : M.A.S.H. , de Robert Altman (1970) sobre metges de campanya a la guerra Corea (1955), però fent l’ullet a la de Vietnam), bé mitificada per l’heroïsme : The Green Berets (1968). Seguint aquesta dinàmica fosca, es filmen The Texas Chain Saw Massacre (1974), El último tango en París (1972) ,Cabaret (1972), Network, (1974), i apareix el pols ambidextre de Woody Allen, capaç tant de ser incisiu mentre fa riure, com de provocar més d’un somriure mentre disecciona les misèries humanes. La proteica Annie Hall , (1977), significa un canvi de registre formal, però no essencial en la seva carrera. Els 80’s el cinema augmenta en qualitat tecnològica, i hi ha diversitat d’opinions sobre si la qualitat narrativa es manté. Sigui com sigui, hi ha vertaderes obres cinematogràfiques que excel·leixen en l’art de narrar visualment , tot creant un món únic, que al mateix temps esdevé icònic des del punt de vista cultural o social. Ordinary people (1980), Ran (1985), Oci Ciornie (1987),Barry Lyndon (1975), Blade Runner (1982) Wall Street (1987) , fins i tot pot considerar-se una mirada profundament pessimista sobre les relacions sentimentals, malgrat el to de comèdia. Al costat d’ells, comença a notar-se la recuperació econòmica, i conseqüentment les ganes de diversió més lleugera que trobem a Raiders of the Lost Ark, (1981), Something wild (1986). Es constata que la indústria de Hollywood té la facilitat per mostrar les situacions conflictives del seu país gairebé de manera immediata als esdeveniments. En alguns casos poc temps després de que s’hagin produït. Evidentment també es dona la circumstància de que certes situacions no són tractades fins força temps d’ençà que van donar-se. Seria el cas d’Argo (2012) sobre la crisi diplomàtica a l’Iran del recentment elegit Khomenini (1979) ; American Psycho (2000), sobre els excessos criminals dels yuppies de Wall Street (1987) durant la dècada ultraliberal reaganiana de 1980, tangencialment exposada també, en l’adaptació del llibre de Tom Wolfe, mateix títol, The bonfire of vanities (1990) . Invictus (2009) sobre el final del règim sudafricà de l’apartheid, i l’arribada al poder de Mandela (1991).Així mateix l’aparició del virus de la SIDA, (1984) , transportat al cinema a Philadelphia (1993). A Europa l’equivalent de cinema que exposa la misèria social la tenim amb Full Monty (1997) sobre el tatcherisme. Bon representant del cinema britànic menys acadèmic i més crític social, com Stephen Frears My beautiful laundrette, 1985; Sammy and Rosie Get Laid (1987). Durant la dècada dels noranta tot esdevé més fosc, més complex, més recargolat. L’herència dels caiguts masters de l’univers, sense escrúpols, de Wall Street. Un llenguatge propi, pesimista, i tangencialment social , tècnicament molt elaborat: The Silence of the Lambs (1991). Titanic, The Sixth Sense, Pulp Fiction, Forrest Gump, 1994, Unforgiven, 1992, Fight Club,1999, The Shawshank Redemption,1994, Saving Private Ryan,1998,Seven, 1995, Todo sobre mi madre,1999, Face/Off,1997, LA Confidential, Absolute power. La dècada següent vé marcada per la gran tragèdia nordamericana, l’11/S de 2001, amb l’atac terrorista contra les Torres Bessones de Nova York, que ha tractat el reportatge 11 09’’01’ September 11 (2002) amb direcció coral, World Trade Center (2006), United 93 (2006). El començament de segle, on encara regnen els directors “nostres”, també ens aporta una certa frescor i originalitat, es torna a prendre un cert risc per innovar en el llenguatge cinematogràfic. Des de 2000 fins a 2015, falta encara perspectiva per definir aquests anys, però hi ha algun denominador constant. Cal un director, talent, coratge. A la dècada dels 2000’s , l’esclat digitali l’incipient meravella dels dibuixos animats “infantils per adults”. Busquen l’espectacle pels menuts, la complicitat dels pares. Els reportarem més endavant.

Cap on va el cinema del segle XXI ? Hem anat donant pistes. Però encara ningú no ho sap. Ho anirem descobrint a mesura que vegem les novetats que es vagin rodant i exhibint. Tot i que, a cops, l’evolució passa discretament davant dels nostres ulls, i necessitem temps per adonar-nos compte de que allò, el que sigui, ha suposat un canvi irreversible. En tot cas la corporació britànica audiovisual, BBC s’ha ocupat del tema. En adonar-se el 2015 que només sis de les cent millors (millor valorades) pel·lícules pertanyien al segle XXI, van proposar a crítics d’arreu del món que avaluessin aquesta centúria cinematogràficament. El resultat, aquest rànquing de films actuals. Afegim que hi ha tres característiques singulars d’aquesta primera dècada del nou segle. El llenguatge animat ha excel·lit en els guions i la narrativa visual fins a igualar les pel·lícules de dibuixos animats a les de carn i ossos, o gairebé. La segona particularitat és l’emergència del cinema d’Orient. Kurosawa ja no és l’únic. Els seus seguidors són nombrosos i notables. La tercera és la irrupció del documental. Pur, o barrejat amb la ficció. Les imatges històriques es van filtrant en els documentals i també en les pel·lícules de ficció. L’auge dels documentals: falsos, verídics, crítics. Impecablement cinematogràfics. Purs reportatges en pantalla gran, mestissos i ficticis, però narrativament verídics : Balseros, La pelota vasca. La piel contra la piedra, Bowling for Columbine, Calabria, Red Army, Senna, Citizenfour, Amy, Inside Job, The Salt of the Earth, Searching for Sugarman, En tierra extraña, Steve McQueen: The Man & Le Mans, Hitchcock/Truffaut, Rush Miles ahead, The Program , les recents The Beatles, Singing Revolution, Oleg y las raras artes,  Fuego en el mar De Palma, The Eagle Huntress, Gleason, Life Animated y Miss Sharon Jones! Una nova manera de cinema -també de denúncia-, amb la ficció més reconeixible sobre les elits financeres extractives . Han mostrat els budells de la maquinària especulativa I de les causes i conseqüències de la caiguda dels grans fons d’inversió de 2007/2008, I ho han fet amb ficció i considerable immediatesa : Wall Street, Le Capital, I la brillant Margin Call, The big short.

Finalment, sense haver-les vist, sense valoració qualitativa, enumerem algunes de les setanta pel·lícules que es podran veure en el festival d’autor que té lloc aquest 2016 en seus diverses, Aribau Club cinema, Teatre CCCB , Filmoteca de Catalunya. Potser ens ajudaran a copsar els camins immediats que ens esperen per ser transitats: Cegados por el sol, de Luca Guadagnino, remake de La piscine de Deray. La propera pell, d’Isaki Lacuesta, sobri i misteriós relat amb mare i fill reunits en un poble pirenenc. Nos parecía importante, de Marc Ferrer, on juga al llenguatge de cinema dins del cinema per explicar una relació amorosa. Sangue del mio sangue, de Marco Bellocchio, on aborda l’Itàlia fantasmal al s.XVII ; Sunset song, Terence Davies adapta un clàssic escocès. Nasty baby, dirigit per Sebastián Silva, una recargolada història derivada de l’adopció per part d’una parella gai d’un fill ; L’hombre des femmes, del francès Philippe Garrel, una mirada sobre el deixant del maig del 68. Trois souvenirs de ma jeunesse, dirigit per Arnaud Desplechin, amb els records juvenils d’un antropòleg; Les deux amis, del director debutant Lous Garrel. Bang gang (Une historie d’amour moderne) amb orgia instrumental. El tresor, de Corneliu Porumboiu amb una capa d’absurditat en la recerca d’un tresor per part de dos veïns. Much loved, amb vicis privats i públics ambientats al Marroc. Ahora sí, antes no, del coreà Hong Sang-soo, comèdia romàntica entre una pintora i un director de cine ; Mountain, descoberta vital heterodoxa, d’una jove jueva ortodoxa.

Tanquem el cercle amb les propostes més espectaculars, agosarades, meravellosos focs d’artificis amb l’ordinador i la virtualitat com a referent. Algunes d’elles, amb narració consistent, i ús de la tecnologia al servei de la consistència del relat : Interstellar, -forats negres-, prodigi de narració sci-fi. També The Martian, Matrix, Elysium , Birdman, V for Vendetta, The life of Pi, d’altres , simplement meravelles tècniques, habitualment al servei de distopies, amb narrativa millorable: la saga de Jocs de la fam, In time, Loop, El senyor dels anells, Transformers, Avatar , la posada al dia dels herois aventurers James Bond, Mission Impossible, Batman, Spiderman, , de les precursores Star Wars, Star Trek que han perfeccionat el ja llunyà efecte digital de 1978 quan Richard Bartle juntament amb Roy Thrubshaw va idear MUD (Multi-User Dungeon) al laboratori d’informàtica a la Universitat d’Esexx, G.B.

L’altre extrem, els experiments més radicalment senzills, Still Alice, Boyhood, Les combattants, My old lady, Frances Ha, Oh, boy…. La maduresa dels tenaços directors incansables : Midnight in Paris, Shutter Island, The tree of life , Gone Girl, Nymphomaniac, The ghost writer , Mystic River, Lust Caution, The departed, Eastern Promises, Zodiac, Grand Torino, Inside Lewyn Davis, fins i tot , La vida d’Adèle, La grande belleza, Youth . Cinema senzill, aparentment senzill, al servei de la història i de l’emoció bàsica , humana, que aquesta conté. Llarga vida als creadors.

En resum, llarga vida -i encert- als directors. Siguin els clàssics : John Ford,  John Huston,   Sturges, Stanley Kubrick,  Alfred Hitchcock, A. Kurosawa,Truffaut, Tourneur, Resnais,  Renoir, Buñuel, Hawks, Lean, Wyler,  Curtiz,  Kazan,  Lang, Wilder, Bergman,   Fellini,  Visconti , De Sica,  Minnelli,   F.F. Coppola ;

els deixebles avantatjats, David Lean, Robert Altman, Ridley Scott , Clint Eastwood, Woody Allen, Milos Forman,  Mankiewicht, Cuckor, Tarkoski, Alan J. Pakula, Peckimpah, Carlos Saura, Wajda,  David Mamet, Spielberg, Scorsese, Fincher , Godard, Rohmer, Malle, J.J.Annaud, Techiné, Kieslowski, Rossellini,  Polanski, Miyazaki,  Mike Nichols, Arthur Penn, D.Lynch, L. Kasdan, M. Haneke, els germans Taviani, Darío Argento, Park Chan Wook;

els alliberats inclassificables: Antonioni,   Aranda, Audiard, Bertolucci,  D. Boyle,  Bigas Luna, Leo Carax, D.Cronemberg, John Carpenter, V. Erice,  De la Iglesia, Del Toro, Lelouch, J.J.Annaud, Costa-Gravas, Yann Arthus Bertrand, Losey, Loach,  J. Schlesinger, Oliver Stone,   L.V. Trier, Greenaway,  Soderbergh, Zemeckis,  Portabella,  Pontecorvo,  Ventura Pons,Piquer-Simón, T. Malick, Wong Kar-wai, Kiarostami,  Haydnes, Wes Craven, Kim ki-duk, Techiné,  J.L.Guerín , Albert Serra, Winterbottom ;

els notables -i excel·lents-: Spike Lee, Nolan, Demme,  Peter Jackson, John Cassavetes,  Steven Frears, Shyamalan, Baz Luhrman, Cameron, Wes Anderson,  Paul T. Anderson, Ang Lee, F. Meirelles,  C. Chabrol, D.Villeneuve, L.Besson, G.Miller, Radford, Terence Davies, R.Linklater ,  Bigas Luna, Trueba (s) , Michael Gondry,  Tim Burton, Kaye, Woo, Greengrass,  T.McCarthy, P.T.Anderson, Ira Sachs, A.  Fuqua, A. Payne;

les acuradíssimes -i numéricament minoritàries-  : L. Cavani, Pilar Miró, Agnès Varda , Bigelow, Isabel Coixet, Sarah Polley, Sofia Coppola, Laura Poitras,  Claudia Llosa, Bollaín, Maren Arde, Neus Ballús, Gemma Ferraté, Elena Martí,  Isa Campo,  Rebecca Miller,  Julia Ducournau,  Catherine Corsini, Maria Shrader, Meritxell Colell, Roser Aguilar, Carla Simón;

els màgics insustituïbles :  Ron Clemens i  John Musker (Aladdin, 1992) ;  Roger Allers   (The Lion King,1994 ), John Lasseter (Tory Story, 1995 i Toy Story 2, 1999) , Pete Docter (Monsters, SA, 2001 ,  Up,2009)  ; Inside Out, 2015) ;  Chris Sanders (Lilo & Stich, 2002 i How to train your dragon, 2010), Andrew Stanton (Finding Nemo, 2003 i Wall-E, 2008, Finding Dory, 2016) ; Brad Bird (The Incredibles, 2004 iRatatouille ,2007)  Conrad Vernon (Sausage Party, 2016);

els contemporanis, -i normalment desencadenats-Tarantino, Fincher, Mendes, Jarmush, Audiard, A. Kechiche,  J. Balagueró, Albert Serra, Collet-Serra, Affleck, Yeon Sang-ho, Na Hong-Jin, Park chan-wook,  Marc Recha,  Pedro Costa,  Kike Maíllo,  el malaguanyat Bendjelloul, Todd Philips , D. Aronofsky , Todd Haynes, Nicholas W. Refn, Jan Ole Gerster , Tornatore,   Noah Baumbach, I.Lacuesta, M.A. Vivas, Sorogoyen ;

els també contemporanis -i generalment integrats- David O. Russell, G.Clooney, Vilallonga, Cesc Gay,  J.A. Bayona,  Amenábar, León de Aranoa, De la Torre, Ruiz Caldera, Monzón, Rodríguez, Ozon, Galliene, Lafosse, Scott Derrickson, Lluís Galter, Mauro Herce,  Jia Zhangke, Hammon, Webber, Kurtzman,…

Un cop més , és imprescindible una bona història que faci creïble el conflicte. I uns personatges/ actors / intèrprets que enamorin l’audiència. Tan fàcil, tan difícil. Els creadors que aporten espurnes de novetat, de nova mirada, de camins no trepitjats, de sinceritat aliena a la moda, que ens fa, bé més savis, bé més informats, bé més feliços. En algunes divines ocasions, les tres coses alhora. “La cultura potser no cura, però cicatritza”

Si inserim les obres artístiques, de les tres disciplines, en el context històric i social de les dècades que estem explicant, tot embolicant-les amb els fets rellevants, servirà per aproximar-nos encara més a “l’aire” de l’època, i es podrà entendre el seu temps.

Quant al cinema, després d’haver vist i gaudit del darrer títol de W.Allen Café Society, i d’haver constatat la certesa sobre la senzillesa -aparent- dels grans mestres en proporció a la seva essència , en punyent contrast amb el soroll dels grans impostors que necessiten l’artifici, no pas com a complement, sinó com a raó última de la pròpia banalitat, (aquells que simplement cauen del cavall, són els millors genets), tan sols resta l’evidència de que el gran director determinarà la fi cinematogràfica del segle XX. En efecte, si es pot assegurar que el segle XXI , en termes cinèfils, comença amb la tríada composta per l’esclat de l’animació , més els documentals en format de pel·lícula, més la tecnologia virtual al servei de les grans produccions per a adolescents, -el nou no acaba de néixer del tot, el vell no acaba de morir del tot-, el tancament definitiu del segle esdevindrà en apagar-se la càmara del trinomi Allen, Scorsese, Coppola, com a paradigmes d’una manera analògica de narrar en imatges, d’un intel·ligència artística -i cadascú amb la seva dosi de risc i d’originalitat-. Spielberg esdevindrà una baula reforçada de la cadena que unirà tants de directors en l’interregne. Quan s’acaba culturalment, cinematogràficament aquest segle XX? Si en l’apartat de música podem concretar que  el 2016 ha estat un punt d’inflexió si tenim en compte que :  ens ha deixat David Bowie;   Bob Dylan ha estat reconegut com escriptor de talent en atorgar-li el premi Nobel de Literatura ; Leonard Cohen publica darrer disc i confessa que ja s’està consciencant per al viatge final ; i que Bruce Springsteen presenta una biografia en la que explica que darrera de la seva energia contagiosa també hi ha hagut moments paorosament grisos de depressió. D’altra banda , l’excepció de The Rolling Stones  i Van Morrison, presentant encara novetats. Tot en ordre. Una certa catarsi de final d’etapa. Anirem veient.  Semblantment, en termes cinematogràfics podem afirmar que quan Woody Allen, Scorsese, F.F.Coppola, i algun altre decideixin de penjar la càmera, podrem confirmar que el cinema pren una nova dimensió. De moment, aturem-nos a valorar el que ha valgut la pena de 2016 (i aquí ens haurem d’aturar, ja que 2015 i 2016 seran la nostra particular línia divisòria entre els dos segles, pels motius apuntats…….07.01.017)

 

Darrers anys :

Call me by your name

Dunkirk

The shape of water

Interstellar

Arrival

La donzella

La La Land

Silence

Sully

The Infiltrator

Genius

Elle

Fins al darrer home

Julieta

Land of Mine

Neruda

 

Com tot art, en general com tota expressió humana, suposa l’existència de subjectivitat i de valoracions diverses. El gust personal no pot ser criticat. Per tant , l’avaluació de la qualitat de les pel·lícules també és objecte de discrepància. A tall d’exemple proposem la comparació entre diferents rànquings que han llistat les millors pel·lícules.

L’Institut de Cinema Americà                                       La pàgina web  IMDb

2001. A Space Odissey                                                 Shawshank  redemption

Centaures del desert                                                     The Godfather

Lawrence of Arabia                                                        The Dark Knight

The Lord of the Rings                                                     Schlinder’s List

The Godfather                                                                 12 Angry Men

Sol davant el perill                                                           Pulp Fiction

North by Northest                                                            The Lord of the Rings

Toro Salvatge                                                                  El bo, el lleig i el dolent

To Kill a Nightingale                                                        Fight Club

Spartacus                                                                       The Empire Strikes Back

Schlinder’s List                                                                Forrest Gum

E.T.                                                                                  Inception

Rocky                                                                              One flew over  Cuckoo’s Nest

 

Anys 2001 a 2010

2010
Beginners
Mike Mills
Das Ende ist mein Anfang
Jo Baier
Inception
Christopher Nolan
Les petits mouchoirs
Guillaume Canet
Let me in
Matt Reeves
Pa negre
Agustí Villaronga
Shutter Island
Martin Scorsese
The American
Anton Corbijn
The ghost writer
Roman Polanski
The social network
David Fincher
Toy Story
Lee Unkrich
 

2009

An education
Lone Scherfig
Antichrist
Lars von Trier
Avatar
James Cameron
Brooklin’s   Finest
Antoine Fuqua
Grand Torino
Clint Eastwood
Hatchiko
L Hallström
Le prophete
Jacques Audiard
Mr Fox
Wes Anderson
Penya-segat vermell
John Woo
Up
P.Docter, B.Peterson
Whatever works
Woody Allen
2008
Australia
Baz Luhrmann
Grand Torino
Clint Eastwood
The Dark Knight
Christopher Nolan
The Reader
Stephen Daldry
The 39 steps
James  Hawes
Two lovers
James Gray
Wall.e
Andrew Stanton
Zodiac
David Fincher
 2007
Before the devil knows you are …
Sidney Lumet
 Bourne’s trilogy
Liman, Greengrass
Die Stille vor Bach
Pere Portabella
Eastern promises
David Cronenberg
Gone baby, gone
Ben Affleck
Lions for lambs
Robert Redford
Lust,  Caution
Ang Lee
No country for old men
Coen , brothers
Ratatouille
Brad Bird &  Jan Pinkava
There will be blood
Paul T. Andersonn
 2006
“300”
Zack Snyder
Babel
Alejandro G. Iñarritu
Das Leben des Anderen
Florian H. Donnersmarck
Der lezte Zug
Joseph Vilsmaier
El laberinto del fauno
Guillermo del Toro
Inside Man
Spike Lee
Maria Antonieta
Sofia Coppola
The departed
Martin Scorsese
Tu vida en 65′
Maria Ripoll
Vatel
Roland Joffé
 2005
Good night, and good luck
George Clooney
Kingdom of Heaven
Ridley Scott
Madagascar
Erik Darnell
MatchPoint
Woody Allen
Obaba
Montxo Armendáriz
Syriana
Stephen Gaghan
V de Vendetta
James McTeigue
 2004
House of flying daggers
Yimou Zhang
I , robot
Alex Proyas
Les choristes
Christopher Barratier
Melinda and Melinda
Woody Allen
Primer
Shane Carruth
The incredibles
Brad Bird
2003
Finding Nemo
A.Stanton/L. Unkrich
Good bye, Lenin
Wolfgang Becker
Lost in translation
Sofia Coppola
Mi vida sin mi
Isabel Coixet
Mystic River
Clint Eastwood
Runaway jury
Gary Fleder
Song for a raggy boy
Aisling Walsh
 2002
 Bourne’s trilogy
P.  Greengrass,  D.Liman (2002/04/07)
Ciudad de Dios
F. Meirelles, K.Lund
Être et avoir
Nicolas Philibert
Gangs of New York
Martin Scorsese
Insomnia
Christopher Nolan
Lilo & Stich
C.Sanders , D.Deblois
Minority report
Steven Spielberg
My great greek wedding
Joel Zwick
Mystic River
Clint Eastwood
 2001
Amélie
J.P. Jeunet
Monsterball
Marc Foster
Moulin Rouge
Baz Luhrmann
Mullholand Drive
David Lynch
Training Day
A Fucqua

 

Anys 1991 / 2000

 

Billy Elliot
Stephen Daldry
Finding Forrester
G Van Sant
Gladiator
Ridley Scott
High Fidelity
Stephen  Frears
Les rivières  porpres
Mathieu Kassovitz
Memento
Christopher Nolan
O Brother, where are thou?
Coen brothers
Snatch
Guy Ritchie
Tigre i dragó
Ang Lee
Traffic
S. Soderbergh
American Beauty
Sam Mendes
Analyze this
Harold Ramis
Els sense nom
Jaume   Balagueró
Solas
Benito Zambrano
The cider house rules
Lasse Hallstrom
The fight club
David   Fincher
The green mile
Frank Darabont
The Matrix
The Wachowski Brothers
The sixth sense
M. Night Shyamalan
Todo sobre mi madre
Pedro Almodóvar
American History X
Tony Kaye
Cinema Paradiso
G Tornatore
Deconstructing Harry
Woody Allen
El abuelo
J L Garci
Fallen
Gregory Hoblit
Festen (Celebració)
Thomas Vinterberg
Saving private Ryan
Steven  Spielberg
The thin red line
Terrence Malick
The Truman Show
Peter Weir
As good as it gets
James L.  Brooks
Absolute power
Clint Eastwood
Donnie Brasco
Mike Newell
Face/Off
John Woo
Full Monthy
Peter Cattaneo
Gattaca
Andrew Niccol
Jackie Brown
Q.Tarantino
L.A.  Confidential
Curtis Hanson
La vita e bella
Roberto Benigni
Titanic
James Cameron
The fifth element
Luc Besson
Fargo
Coen    Brothers
Hamlet
Kenneth Branagh
Marvin’s room
Jerry Zacks
Moll Flanders, el coratge
Pen Densham
Romeo + Juliet
Baz Luhrmann
Scream
Wes Craven
Sleepers
Barry Levinson
Tesis
Amenábaf
The english pacient
Anthony  Minghella
Trainspotting
Danny Boyle
Before Midnight/Sunset/Dawn
R. Linklater
Goldeneye
Martin Campbell
Heat
Michael Mann
La mirada d’Ulisses
Theo   Angelopoulos
Leaving Las Vegas
Mike Figgis
Seven
David Fincher
Smoke
Wayne Wang
Richard III
Richard Locraine
The Brothers McMullan
Edward Burns
Usual suspects
Bryan Singer
A través de les oliveres
A. Kiarostami
Death and the Maiden
Roman Polanski
Ed Wood
Tim Burton
Exotica
Atom Egoyan
Forrest Gump
Robert Zemeckis
Interwiew with the vampire
Neil Jordan
Léon, the professional
Luc Besson
Muriel’s wedding
P.J.Hogan
Pulp fiction
Quentin  Tarantino
Shawshank redemption
Frank Darabont
Philadelphia
Johnatan Demme
Schlinder’s List
Steven Spielberg
The firm
Sidney Pollack
The Piano
Jane Campion
Trois couleurs,blanc,bleu,rouge.
K Kielowski
What’s eating Gilbert Grape?
Lasse Hallström
The remains of the day
James Ivory
A few good men
Rob Reiner
Bad lieutenant
Abel Ferrara
Basic Instint
Paul Verhoeven
Belle époque
Fernando Trueba
Dracula
F F  Coppola
Husbands and wives
Woody Allen
Le journal de Lady M.
Alain Tanner
O dia de desespero
Manuel de Oliveira
Reservoir Dogs
Quentin Tarantino
Thelma and Louise
Ridley  Scott
Beltenebros
Pilar Miró
Delicatessen
Caro & Jeunet
Les amants du Pont-Neuf
Leo Carax
Les millors intencions
Bille August
The silence of the lambs
Jonathan Demme

Anys  1981 / 1990 :

 

 

1990
Dances  with wolves
Kevin Costner
Das schreckliche Mädchen
Michael Verhoeven
Finding Forrester
P. Marshall
Goodfellas
Martin Scorsese
Innisfree
José Luís Guerín
Jacob’s Ladder
Adrian Lyne
Miller’s crossing
Coen Brothers
Postcards from the Edge
Mike Nichols
Total recall
Paul Verhoeven
1989
Crimes and Misdemeanours
Woody Allen
Dead Poet Society
Peter Weir
Eat a Bowl of Tea
Wayne Wang
Henry V
K. Branagh
Sex, lies and videotape
Steven Soderberg
Valmont
Milos Forman
1988
Drowning by Numbers
Peter Greenaway
Frantic
Roman Polanski
Le grand bleu
Luc Besson
Miracle mile
Steve de Jarnatt
Mississipi Burning
Alan Parker
Rain Man
Barry Levinson
The Last Temptation of Jesucrist
 M . Scorsese
1987
Aur revoir , les enfants
Louis Malle
Der Himmel uber berlin
Wim Wenders
Dirty Dancing
Emile Ardolino
Good Morning Vietnam
Barry Levinson
Oci ciornie
Nikita Mikhalkov
Red sorghum
Yimou Zhang
The Dead
John Huston
The last emperor
B.  Bertolucci
The unbearable lightness of being
Philip Kaufman
The untouchables
Brian De Palma
1986
Blue velvet
David Lynch
Down by law
Jim Jarmusch
El castell al cel
Hayao Miyazaki
El viaje a ninguna parte
Fernando  F.  Gomez
Hannah and her sisters
Woody Allen
La mitad del cielo
Manuel Gutiérrez Aragón
Le déclin de l’empire americain
Denys Arcand
Le rayon vert
Eric Rohmer
Platoon
Oliver Stone
Sacrifici
A Tarkovski
1985
A room with a view
James Ivory
Back to the future
Robert Zemeckis
Brazil
Terry Gilliam
La vaquilla
Luis G. Berlanga
La vieja música
Mario Camus
1984 1984
Amadeus
Milos Forman
Cuerpo a cuerpo
Paulino Viota
Epílogo
Gonzalo Suárez
Los santos inocentes
Mario Camus
Once upon a time in America
Sergio Leone
Paris, Texas
Wim Wenders
Sota el volcà
John Huston
The Terminator
James Cameron
1983
Bearn
Jaime Chávarri
Crimes of passion  (China Blue)
Ken Russell
Danton
Andrzej  Vajda
El sur
Victor Erice
Et la nave va
Federico Fellini
Flashdance
Adrian Lyne
Rumble fish
F.F.Coppola
The Dead Zone
David Cronenberg
Scarface
Brian de Palma
Zelig
Woody Allen
1982
Blade Runner
Ridley Scott
Dans la ville blanche
Alain Tanner
E.T.
S.Spielberg
Fanny i Alexander
Ingmar Bergman
Gandhi
R. Attemborough
La nuit de Varennes
Ettore Scola
La plaça del diamant
Francesc Bertriu
The draughtsman’s contract
Peter Greenway
1981
Absence of malice
Sydney Pollack
A la recherche du feu
J. J.Annaud
Chariots of fire
Hugh Hudson
Deprisa, deprisa
Carlos Saura
Fire in the body
Lawrence Kasdan
Gallipoli
Peter Weir
La femme de l’aviateur  (Proverbes)
Eric Rohmer
Les uns et les autres
Claude Lelouch
Mad Max II : el guerrer a la carretera
G.Miller
Raiders of the  lost Arc
Steven Spielberg

 

 

 

Anys 1971//80

1980
Brubaker
Stuart Rosenberg
Dressed to kill
Brian  De Palma
Fame
Alan Parker
Inferno
Darío Argento
Kagemusha
Akira Kurosawa
Ordinary people
Robert Redford
Pepi, Luci, Bom y otras chicas…
Pedro Almodóvar
Raging Bull
Martin Scorsese
The Blues Brothers
John Landis
1979
Alien
Ridley Scott
Arrebato
Ivan Zulueta
Apocalypse Now
F.F.Coppola
Escape from Alcatraz
Don Siegel
L’amour en fuite (*)
François Truffaut
Life of Brian
Terry Jones
Manhattan
Woody Allen
Stalker
Andrei Tarkovsky
1978
39 steps
Don Sharp
Dawn of the dead
George  A. Romero
Flammes
Adolfo Arrieta
Grease
Randal Kleiser
La escopeta nacional
Luís G. Berlanga
La ràbia
Eugeni Anglada
L’orgia
Francesc Bellmunt
Midnight express
Alan Parker
Ocaña, retrat intermitent
Ventura Pons
The Deer Hunter
Michael Cimino
The Last Walzt
M Scorsese
1977
Annie Hall
Woody Allen
Close encounters of the third …
Steven Spielberg
Cross of Iron
Sam Peckinpah
Jesus de Natzaret
F. Zeffirelli
L’ou de la serp
Ingmar Bergman
Padre Padrone
P.  i  V.Taviani
Perros callejeros
José Antonio de la Loma
Star Wars   (saga)
George Lucas   –
Tigres de paper
Fernando Colomo
Una giornata particolare
Ettore Scola
1976
All the President’s Men
A. J. Pakula
Cria cuervos
Carlos Saura
Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000
Alain Tanner
La ciutat cremada
Antoni Ribas
Network
Sidney Lumet
Novecento
Bernardo Bertolucci
1975
Barry Lyndon
Stanley Kubrick
Dersu Uzala
Akira Kurosawa
French Connection II
John Frankenheimer
Furtivos
José  Luís Borau
Histoire d’O
Just Jaeckin
Jaws
Steven Spielberg
La trastienda
Jordi Grau
Les intrigues de Sylvia Couski
Adolfo Arrieta
Le vieux fusil
R. Enrico
Night moves
Arthur Penn
1974
Chinatown
Roman Polanski
Dersu Uzala
A. Kurosawa
Emmanuelle
Just Jaeckin
Murder on the Orient Expres
Sidney Lumet
The Conversation
F F Coppola
The Front Page
Billy Wilder
The Texas chainsaw massacre
Tobe Hopper
The young Frankenstein
Mel Brooks
1973
American Graffiti
George Lucas
Dirty Harry
Clint Eastwood
Jesucrist Superstar
Norman Jewison
El espíritu de la colmena
Victor Erice
Secrets d’un matrimoni
Ingmar Bergman
Serpico
Sidney Lumet
The Duel
Steven Spielberg
The Exorcist
William Friedkin
The long goodbye
Robert Altman
The Sting
George Roy Hill
The way we were
Sydney Pollack
Turks fruit
Paul Verhoeven
1972
Aguirre , wrath of God
Werner Herzog
Cabaret
Bob Fosse
Crits i murmuris
Ingmar Bergman
Deep Throat
Gerard Damiano
Deliverance
John Boorman
Laia
Vicente Lluch
The Godfather I / II/III
F.F.Coppola  –
The last tango in Paris
Bernardo Bertolucci
The last house on the left
Wes Craven
The Poseidon Adventure
Roland Neame
1971
Dirty Harry
Clint Eastwood
Fiddler on the roof
Norman Jewison
French Connection
William Friedkin
Harold and Maude
Hal  Ashby
Karate a mort a Bankok
Wei  Lo
Karnal Knowledge
Miche Nichols
Klute
J. Pakula
Johnny  Got his Gun
Dalton Trumbo
La Salamandre
Alain Tanner
Straw Dogs
Sam Peckimpah
Summer of  ’42.
Robert Mulligan
1970
Domicile conjugal *
François Truffaut
M.A.S.H.
Robert Altman
Rio Lobo
H.Hawks
The private  life of Sherlock Holmes
Billy Wilder
1969
Bob, Carol, Ted & Alice
Paul Mazursky
Midnight cowboy
John Schlesinger
They shoot horses, don’t they?
Sydney Pollack  (Danzad, danzad,…)
1968
2001 : a space odissey
Stanley Kubrick
Night of the living dead
George A. Romero
Rosemary’s Baby
Roman Polanski
The lion in winter
Anthony Harvey
1967
Bonnie and Clyde
Arthur Penn
The Graduate
Mike Nichols
1966
El Dorado
H.Hawks
Nueve cartas a Berta
Basilio Martin Patino
The good, the bad, the ugly
Sergio Leone
Born free
James Hill
La caza
Carlos Saura
Persona
Ingmar Bergman
1965
Chimes at midnight. Falstaff
Orson Welles
Fail Safe
Sidney Lumet
La historia més gran mai explicada
George Stevens
Mister Arkadin
Orson Welles
Repulsion
Roman Polanski
The naked prey
Cornel Wilde
The sons of Katie Elder
Henry  Hathaway
The war game
Peter Watkins
1964
Dr. Strangelove
Stanley Kubrick
L’evangeli segons S.Mateu
Pier  P. Pasolini
The Night of the Iguana
John Huston
Zorba  , the Greek
Michael  Cacoyannis
1963
Charade
Stanley Donan
Fellini’s     8 1/2
F. Fellini
The pink panther
Blake Edwards
The  servant
Joseph Losey
1962
Days of wine and roses
Blake Edwards
Jules et Jim
François  Truffaut
Lawerence of Arabia
David Lean
Lolita
Stanley Kubrick
The man who shot Liberty Balance
John Ford
Rocco e i suoi frattelli
L. Visconti
The manchurian candidate
John Frankeheimer
1961
Splendor in the grass
Elia Kazan
Viridiana
Luís Buñuel
West Side Story
J. Robbins & R. Wise

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per jaumevall | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent