Memorandum

Jaume Vall

Aproximació al tombant segle XX.XXI. Música

MUSICA

Resultat d'imatges de HISTORIA DE LA MUSICA

previst d’actualitzar,  estiu de 2020

Unes prèvies. La modernitat del “nostre” mig segle XX comença musicalment amb la irrupció del rock-and-roll transgressor, per mitjà de les veus i la música de B.B.King,  Jerry Lee Lewis, Chuck Berry i la veu  que els sobrepassa tots,  Elvis Presley. Tots plegats superen , expandeixen i democratitzen el llegat dels pioners talents que anys abans  han capgirat  la música popular, tot incorporant-hi el jazz, el swing,  per extreure’n un ritme nou, el bebop. Aquesta progressiva substitució és aconseguida en clau festiva, sense renunciar a les moltes experiències -documentades- de gresca vital.  Estem parlant de  James Brown “The Godfather of Soul”,  a qui també es concedeix una altra paternitat:   “ell  és el funk”  amb la fundacional (Cold Sweat, 1967).  Òbviament cal ressenyar  la tríada del jazz  que conformen Duke Ellington, Louis Armstrong i Charlie Parker,  i la superba constel·lació d’acompanyants en aquesta aventura musical :    Dizzy Gillespie , Chet Baker,   Bud PowellThelonius MonkMiles DavisColeman , HawkinsJohn Coltrane , George Benson, Otis BlackwellStan Getz.   Han definit el bebop , el mestissatge del jazz cap al swing.  Trenquen amb una tradició musical de fons i forma ortodoxa, elegant, impostada, i interpreten les cançons tot deixant-se anar, lliscant per l’ambivalent espontaneïtat. Les lletres i el llenguatge no verbal s’apropen a l’auditori, compost de gent jove amb ganes de gaudi en el seu  incipient temps de lleure.   És una generació de  compositors / intèrprets / vocalistes excepcionals. Estableixen els fonaments del que esdevindrà la música popular, rock, soul, pop, rythm and blues,  al mateix temps que comencen a exercir una crítica cada cop més agosarada contra les mancances del sistema. L’exemple pioner és  el racisme denunciat amb la veu de Billie Holiday , “Strange Fruit” (1954).

El relleu és recollit, entre d’altres, per Aretha Franklin,   “Respect”  (1967),  per  -de nou- James Brown “Say It Loud, I’m Black & Proud”  (1968),  per Bob Marley  ” Soul Rebel (1970).  Els 1980’s no són anys per reivindicar res. L’eufòria del diner fàcil ha envaït els cors i les ànimes, i sense cap crisi fins el 1987, és moment per a l’entusiasme capitalista .El fil descabdellat travessa sis dècades i arriba fins  els temes rappers actuals (amb totes les prevencions de caire comercial que es vulgui) compostos per  Kendrik Lamar, d’ Angelo, FKA Twigs, John Legend, Kanye West , 50 Cent,  Eminem, Lil Wayne,  Neneh Cherry,  Pharrell_Williams, Mary J. BligeAlicia Keys , Ne-Yo . Curiosament  l’antecessor del rap,  tendència gairebé mainstream -derivada hip-hop– en la música que ens vé dels EUA, és el poeta, novelista, activista afroamericà  de Harlem Langston Hughes, (1902-1967). Va incorporar la cadència del jazz en la seva poesia, l’anomenada “jazz poetry” que pot considerar-se precursora del rap.   El swing més elegant  de Frank Sinatra, Bing Crosby anirà arraconant el jazz cap els reductes intel·lectuals. La societat que es refà de les penúries de la guerra necessita ritme alegre i ballable. Esclata el rock and roll de músics blancs, mentre que el rythm and blues queda etiquetat com a música negra -els anys 1950 la segregació racial està en un punt àlgid-. És el temps de Little RichardBill Haley, Buddy Holly, Fats Domino,  Muddy Waters, James Brown, Otis Redding, Nina Simone, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald,  Sam Cooke,  Eddie Cochran, Jimmy Cotton o Gene Vincent. Tots ells seran eclipsats pel rei, Elvis Presley, que va posar a disposició  i a gust del públic blanc tota l’herència de música d’arrel negra. Va empoderar aquell incipient so purament rocker, i el va fer absolutament i total  endèmic.   Altres referents dels que esdevindran pioners en posar el seu talent musical al servei de transferir el món R&B clàssic i consolidat a un pop-rock en beceroles seran ,  Ritchie Valens, Pete SeegerJohnny Cash -ens aixequem i ens treiem el barret-, el felinament camaleònic Stevie Wonder, l’esfinx Roy Orbison i els avellutats  The Everly Brothers , els quals posaran la bellesa de  Let it be me,  una de les  melodies més  harmonioses  mai escoltades, al punt exacte de  la cruïlla  entre  R&B  i el country.  Al mateix temps resulten una influència definitiva per  The Beatles –tal com ells mateixos han confessat-  per una certa idea dels The Rolling Stones  -tal com Keith Richards ha explicitat- , i finalment  per a Simon and Garfunkel, -com Paul Simon ha dit al voltant del seu   disc Graceland-.  Finalment Bob Dylan,  especialment després de la fundacional  Like a Rolling Stone també és el responsable del trasbals cap a la modernitat. D’un costat el fons :  la crua història d’una has been, un personatge abans famós en hores baixes, transfigurada en rodamón. D’altra banda, la forma  : l’estil imposat per Bob  ( jester, bufó o joglar) Dylan , és a dir nou  ritme , nova durada, nova instrumentació-,  sacseja el folk-pop-rock de manera definitiva.

A partir d’aquests fonaments, s’anirà evolucionant amb els artistes que combinen talent i estructura comercial : Creedence Clearwater Revival, (quatre músics que van posar la base sonora contemporània tot fusionant el so californià hippy   amb el ritme de Nova Orleans. La seva influència sobre les bandes musicals posteriors supera de llarg el reconeixement mediàtic aconseguit) i els representants dels emergents i proteics anys 1960’s  que aniran encavalcant-se amb els temibles, però no temerosos 1970’s.          Hi ha  els precursors The Hollies , He Ain’t Heavy, He is my Brother,1969), i  la resta de la  plèiade:  The Who , Pink Floyd, Genesis, Yes ,Boston, The Drifters,  The Platters,   The Dells,  Crosby Stills & Nash,   Marvin Gaye, Barry White,  Steve Winwood , The Byrds,  The Band,  The Shadows,  Neil Diamond, Tom JonesThe Mamas and The PapasEaglesThe Clash, Sex Pistols,  The KinksJoy Division,  Elton John,   Barbra StreisandVan Morrison,  Leonard CohenBryan Ferry,  Cat Stevens,  Gordon LightfootDavid Allan Coe,  Canned HeatGeorge Benson, Paul Anka   ;

els deixebles talentosos  The Smiths, The Pogues,   Vangelis,  Mike Oldfield, Jean Michel Jarre,  The Police,   Kenny Rogers,  Rod Stewart,  Status QuoDire Straits , Al JarreauPeter Frampton  Lionel Richie,   Santana ;  els rebels The Doors, Neil Young,  Jimi HendrixB.J.Thomas, Janis Joplin,   Joan BaezPatti Smith,  Blondie, The Pretenders, Steppenwolf,   The Velvet Underground,  Joy Division ; el cronista  per excel·lència Bruce Springsteen, i les superbandes The Animals,  Kansas, Chicago, America,  Emerson,  Lake and  Palmer,  Supertramp,  Aerosmith,  Bon JoviThe Human LeagueBlack Sabbath , AC/DC, Led Zeppelin,  Procol Harum , The Jam , Dr. Feelgood ,  els interessantíssims esperits lliures  Billy Joel, Eric Clapton, Peter Gabriel, Robert PalmerTom WaitsLou ReedZappaCarly SimonJames TaylorJoe CockerDon McLean, Barry McGuire,  Chris Rea, Gerry Rafferty,  Alice Cooper,   Prince, Mungo Jerry,  Roxy Music,  The Alan Parsons Project,  Tina Turner,  Roxete.

Avancem per mitjà de   l’encomanadissa serendipity que anticipa els 1980’s : Bee Gees, Sonny & Cher,   AlphavilleChris de BurghFrankie Goes To HollywoodChaka Khan,  Donna Summer , Gloria Gaynor, Bonnie Tyler,  Whitney Houston,   Branigan,  Asia, Kim Karnes,   Sembello,  BerlinA-ha, Simply Red, James Blunt,  Mumford & Sons ; ens diluïm amb la fascinació experimental de  techno, new age , també del  punk, grunge, metal,  i altres derivats del pop-rock,   Talking Heads , Simple Minds,  Franz Ferdinand, Stereolab,  Kraftwerk, Alan Vega,Tears for FearsThe RamonesU2 , R.E.M.Guns N’ Roses, Nirvana,  Red Hot Chili Peppers,  NOFX, This Heat, The Afghan Whigs, Mark Lanegan,   Iron Maiden,  Metallica, Queen, Deep Purple, Pearl Jam,  The Sisters of MercyWhitesnakeVan Halen,  Rainbow,   Irene Cara,  Madness,  The Cure, The Libertines, Beastie Boys,  Radiohead, Pet Shop Boys,The Communards,  The FarmSpandau Ballet,  O.M.D. ,  Iggy Pop, Michael Jackson, UB40Grace JonesTrent d’ArbyMadonna, Culture ClubGloria Estefan,  George Michael.

Reprenem el missatge musicat , tot  divisant els 1990’s i  aproximant-nos al canvi de segle:  Tracy Chapman, Suzanne Vega,  Richard Hawley,   Keane,  Oasis, Blur,  New RadicalsSnow Patrol, Yo La Tengo, Beat  Happening, The Strokes,  Beck,  Björk, Texas, Arcade Fire, Joy DivisionMuse, Wilco ; marrem en una baixada a la zona fosca, a la cova:  Tanita TikaramGreen Day, The Jesus and Mary ChainZack Hemsey, DeadMaud5, The Last Days,  Cupelli,  Hammock, Pardus ,Diplo, Crystal Fighters,    i la global Audiomachine ;  i reprenem el pop-rock amb voluntat festiva , enèrgica : Teenage FanclubColdplayBrandon Flowers (The Killers), Mika, Bruno MarsThe Go-Betweens,  Artic Monkeys,Train,  Weezer,  Echosmith, She Drew The Gun ,  t.A.T.uThe Fray, ,  Ellie Goulding, Sia,  Lucie SilvasSt. Vincent,  M.I.A. , B.o.B, The Black Keys, Daft Punk,  The Fray,Imagine DragonsOneRepublicThe Zephyr Bones ,  Bon Iver,  DNCE,  Vandaveer,  Foals, Sturgill Simpson, The JayhawksBeirut, Molotov Jukebox,

Ens deixem fascinar pel classicisme divulgatiu de  Vangelis,  Nyman,  2Cellos, André Rieu,  Ara Malikian , Ricardo Andres Tomas, Ludovico Einaudi,  Bill Fay,  Wainwright, Sufjan Stevens,  Emile Parisien, per anar recuperant  una certa sobrietat – veu excepcional,  arranjaments  excelsos-  per mitjà de les grans dames – i cavallers-  : Amy WinehouseAdeleElle King,  RihannaBeyoncé, Lady GagaOceana, Nelly Furtado, Pink,  Kelly Clarkson,  Lorde,  Ala.ni,  Meghan  Trainor,  Seal McCoy Janet Jackson,  Emeli Sandé,  Heathers,  el malaguanyat Jeff Buckley,  Sam Smith,  Garbage, Olly Murs, LP,  Alan WalkerEster RadaEd Sheeran, Michael Bublé, Passenger,  Vintage Trouble,  Imany, Angel Olsen, Katy Perry , … i més, i més…i més.

Canviem sobrietat per espectacularitat i focs d’artifici: els dj  Avicii Felix JaehnDavid Guetta,  DJ ShadowThe WeekndJuicy M , Kungs,  Cooking on 3 Burners, ; la incorporació  en el mainstream comercial de  sons ètnics dels 60’s  esquitxats del pop-rock simfònic dels 70’s  per exemple :   Gotye,  Kimbra,  YallGabriela Richardson,  Alle Farben,  Sufjan Stevens, tots ells hereus  també,  cadascú amb els seus matisos, dels sons exòtics precedents:  el  doo-wop  de  The Turbans i de The Tokens,  el calipso caribenc de Belafonte, la banda sonora africanitzant de Born Free, de John Barry,  de l’aproximació exòtica de Paul Simon, (Graceland),  la simbiosi d’EurythmicsThe CorrsThe Cranberries, el afropop de Youssou N’Dour i de Fela Kuti  el reggae de Bob Marley. Del pop-rock simfònic dels 70’s  n’emergeix l’electromisticisme del duo Gnarls Barkley ;  i del misteri cèltic de Fleetwood Mac,  The DublinersThe Pogues,  en beu el new age d’ Enya , el rock instrumental de Tortoise,  l’indie pop-rock de Beach House, i de The Last Shadow Puppets,  l’africanisme light encomanadís de Jain, o els electroaustralians The Avalanches ,  els neosimfònics The Divine Comedy, Stereolab., l’antifolk de Harmaja, i The Missing Leech, la indefinició de Cass McCombs. Des de 1993 tenim la banda  britànica d’acid-jazz i funk, Jamiroquai, també  …..

Altres veus contemporànies  , algunes que defugen  l’obsessió comercial i s’ocupen de gaudir fent  només música, sigui el blues-rock de les  Alabama Shakes,  la veu ancestral -i ja apagada- de Lhasa de Sela , el soul de   Myles Sanko, siguin els ritmes genuins de  Blick Bassy  .(Per cert, molt recomanable la pàgina Awesome Tapes from Africa , i la descoberta del “Sugarman ghanès ”  Ata Kak.). Creuem l’Atlàntic i ens fixem amb ….Inti-Illimani, Quilapayun, persistents llegataris d’una tradició ancestral que ha donat mestres  com  Victor Jara, Mercedes Sosa,  Violeta Parra, Margot Loyola,  Patrícia Chavarria, Daniel Viglietti,  …. Una mica més aprop nostre la cançó d’autor, la melodia popular, els ritmes banyats per la Mediterrània de  …Yanis Papaioannou , Areski Becamen, Daniele Sepe

A aquest llarg, inacabat i inacabable etcètera, hi afegirem alguna perla molt arrodonida que vol emergir aquí i allà, en el mar globalitzat de la música en anglès, però amb corrents submergides molt diverses. Per exemple:  l’interessantíssim pop enfosquit, indie, electrònic, parsimoniós, de  Cats on Trees, de Destroyer,  Teenage Fanclub,  el techno rugós de Flying Lotus,  Standstill. Els catalans Ramon Mirabet i Joana Serrat, amb les seves precioses balades pop.  La revifada del jazz com a música popular:   l’Avalon Jazz Band ; per exemple la redescoberta del Jazz amb majúscules, gràcies, entre d’altres al treball dels veterans  com Chick Corea  i els seus contemporanis Tete Montoliu ,  Al Di MeolaPaco de Lucía,  Ran Blake ,Stanley ClarkeKenny Garret, Carles Benavent , Stefano BollaniBrian Auger, Marc Ribot; l’aparició dels nous llegataris : Diana Krall,   Kamasi Washington (guanyador del premi John Coltrane1999, artista invitat  pel  seu jazz  èpic al  Primavera Sound 2016) ; d’ Ambrose Akinmusire,   també per  Gregory Porter;  Branford Marsalis, Michael Kiwanuka, Kate Tempest. No menystenim la incorporació d’un mediàtic com el director de cinema Woody Allen, clarinetista a New Orleans Jazz Band, que ajuda a exportar i difondre aquest estil, per la qualitat intrínseca del grup i per la seva presència.  Continua amb, per exemple,  InBalkon i d’altres bandes que, a partir d’una bona orquestració oscil·len entre el rythm and blues , el jazz ètnic  -gipsyjazz, jazz manouche-  i el pop-rock domesticat, foguejant-se en concerts populars a l’aire lliure. En concret,  el tercer cap de setmana d’agost a Basilea, en el  Em bebbi sy jazz que des de meitat dels 80’s incorpora vitalitat musical a la culta i tranquil·la capital del nordest de Suïssa. A destacar els interessantíssims  i enjogassats  Prekmurski, també  Bayou Street Beat, també ha tingut repercussió la banda  Opa Tsupa, qui entre 2001 i 2015 ha vivificat  aquest ritme que fusiona el jazz amb la música gitana, balcànica. Hereus tots ells del pioner  majestuós Django Reinhardt (1919-1953) veritable inductor de tota aquesta història. Noves veus  d’origen no anglosaxó que combinen l’idioma vernacular amb l’anglès, aportant-li matisos, entre ells, els mediterranis. Per exemple la cantant Maika MakovskiSara Pi,  Michael Olivera Group,  el  Quartet Brossa . El veterà  Francesc Burrull. També la Barcelona Gipsy Orchestra,  bé la incansable voluntat d’oferir noble bellugadissa al personal, i sota la batuta de Dani Nel·lo,  la banda Mambo Jambo  (que rico mambo), reducte rock, jazz i swing des de Barcelona (Jamboree, Plaça Reial) cap al món ; bé dins de les sales Apolo o Razzmatazz,  bé la irreductible fermesa en versionar els clàssics del jazz de la banda liderada pel músic  Joan Chamorro , la  Sant Andreu Jazz Band, i acompanyada del  talent d’ Andrea Motis.   La fidelitat al risc de Gorka Benítez. Afegim la música italocatalana Giulia Valle, la trompetista Mireia Farrés,  el blues d’ Emili Baleriola.

Com veiem no s’atura l’eclosió de noves manifestacions d’amor a la música, la de sempre i la recent, que a cops cristal·litzen en projectes tipus  PostmodernJukebox, en els quals es revisiten èxits , bé siguin vintage o moderns, amb la voluntat de donar-los-hi una textura orquestral a l’antiga, una vocalitat clàssica i al mateix temps un envoltori de producció rabiosament contemporània.

Què hi ha més?   Com veiem, a la capital comtal, el barris estant revitalitzant l’ànima cultural que com a gran ciutat, Barcelona encara ha d’incrementar: Sant Andreu, el Born, el Raval,  Gràcia, continuen donant -amb periodicitat guadianesca, i amb permisos administratius- algunes mostres de música combativa, mestissa. El flamenc en català , de la veu de Miguel Poveda .  La rumba catalana, abans representada per PeretEl PescaíllaLa Terremoto,  enllaçada a través de la baula mestissa de Gato Pérez, i exhibida olímpicament amb Los Amaya , Los Manolos, creua la dècada actual en bones -mínimes però notables- mans : Mano Negra (ja dissolts, Manu Chao, l’alma mater),  Ojos de Brujo,   Arrels de GràciaLa MalagaMaria CambrayMicu, Achilifunk, reprenen la procacitat d’un ritme innegociable i d’unes sensacions ancestrals, per tal de  garantir l’estil tot fusionant-to lliurement.

En tot cas, comiat  d’un temps i l’inici d’una altra era, ja plenament del s.XXI, que haurà de ser avaluada per unes altres persones.  Tots els anteriors  -tan de bo hi haguem representat, ni que sigui  la meitat de tots els que mereixen figurar-hi-  més els absents,  més  els que vindran,  conformen la  pedra de toc per entendre la música, -també l’època- que ens envolta i ens defineix. . Qui d’entre ells ha estat el millor? Quin període ha estat superior? És pertinent preguntar-nos-ho?

[Això és com preguntar quin és el millor jugador de futbol de la història ! (Messi, Pelé, Di Stefano, Maradona…?) Solemne ximpleria. No es pot comparar. El que cal és circumscriure el talent al temps que tot ho contextualitza. Així podem assegurar que Messi/Iniesta (després venen Xavi,CristianoRonaldo,Neymar, Pirlo) han estat els millors de la dècada 2006/2015;  com Ronaldinho/Raúl (també Ronaldo,  Eto’o, DelPiero, Gerrard, Lampard )  ho són  dels anys 2000/2005.  Zidane/Rivaldo (va, afegim Figo, Maldini, Hierro,  Beckham, ) regnen  la segona part dels 90’s  mentre que Baggio/Cantona (també Bergkamp, Laudrup, Koeman) resplendeixen  la primera meitat de la dècada. Abans ,  els holandesos VanBasten/Gullit  (amb permís de Rijkaard, Baresi, Pasarella,  Matthäus) dominen  1985/1990. Òbviament  els dos asos Maradona/Platini no tenen rival  durant els primers anys dels 80’s  ( però hi afegim Zico, Sócrates, Rummenigge,  Schuster, Butragueño) .  Cruyff/Beckembauer es reparteixen els 1970’s (un graó inferior tenim Jairzinho, Keegan, Kempes, Krol,  Rensenbrink, Deyna,). Anteriorment, ningú dubta de la preeminència de Pelé / Di Stefano, els millors, (alguns ja els hem de valorar només  d’oïda, tot afegint Rivellino, Garrincha, Didi,  Kubala, Suárez, Puskás, Eusebio, B.Charlton, G. Best).  Fem l’addenda a aquesta temporització el fet que és difícil per a un porter o un defensa competir amb l’espectacularitat de migcampista i davanter. Per tant, llistes i rànquings absoluts són intrínsecament injustos, mentre que parcialment organitzats ja comencen a donar-nos pistes de qui és qui.  Traslladem aquesta  qüestió irresoluble i fàcilment controvertible a l’àmbit musical]

Absurdament inútil de respondre. Limitem-nos a verbalitzar  allò que va caracteritzar una especialitat,  en una època. Coneixent-ho podrem apropar-nos a considerar el més rellevant de cadascuna. Constatem : Si els anys setantes van ser els atrevits , després d’uns seixantes majestuosos, i uns cinquantes fundacionals, els vuitantes van ser el clímax ( o, en paraules del pianista i escriptor James Rhodes:“Quina època més collonuda, Déu meu! Tant de bo fóssim als anys vuitanta, pel que fa a la música”. (Entrevista al diari ARA, desembre de 2015). Un comentarista musical ha dit  “La música de la primera dècada del segle XXI, en una ullada global, és innòcua.”  Tal vegada no calen hipèrboles. Ni cal exagerar especte a la magneficència dels 80’s, ni a la vacuïtat dels 00’s. És cert que a la darrera dècada  costa de trobar  cantant o grup que produeixi alguna cosa superior a un bon estàndar de qualitat tècnica -sovint embolcallant un  contingut mediocre-. Però que costi de trobar no significa que no n’hi hagi. Aquesta  dècada, ¿només serà recordada pel retorn dels vells incombustibles dels temps anteriors,els rockers incombustibles que encara monetaritzen el seu talent en concerts passats el seu temps de jubilació. Què fem amb els norantes? Els anomenem eclèctics, complexos i novament transgressors?  Tot plegat resulta limitador.  En qualsevol cas, coneixem-los, escoltem-los i gaudim-ne. I cadascú que anirà trobant la seva play-list, la seva banda sonora personal.  Però el món no s’acaba aquí. Més enllà de la recopilació de noms i peces de reconeixement global, una veritat sorgeix nítida: de la quantitat destil·len gotes de qualitat. Cal una massa crítica de bons elements perquè algun d’ells sobresurti. Després, entremig de l’excel·lència en lliscarà algun geni, que a la seva vegada serà mentor, imatge, mirall, ajut per renovar la base. I els oients espectadors ens tocarà escoltar-los, veure’ls.   Tots ells ens resulten de gran utilitat. Bé per gaudir-ne íntimament,  bé en un concert  gregari per tal d’oficiar una catarsi,  o  bé per falcar un temps i una atmosfera determinada.  Cal saber-los  dosificar  amb cura i  el context pertinent  per tal de treure’n un profit artístic i generacional.

Ara  ens toca també fer una aproximació a la  tradició cantant més propera. La que s’ha compost a la riba de la Mediterrània… I una mica enllà. És el  cas dels músics, intèrprets,  cantautors i bandes que  ho han fet en català, francès, castellà, italià. Si els  musics francesos tenen referents literaris en Prévert, Rimbaud, Baudelaire,  Verlaine,  Aragon, Eluard,  els catalans tenim  Espriu, Martí i Pol, Sagarra, Estellés,  Alcover,  Carner,  Salvat-PapasseitApel·les Mestres , Maragall,  Pere Quart,  Margarit, el molt  llunyà Llull i el molt proper Casasses Això quan no anem a buscar forasters com en Kavafis.  Aleshores emergeixen  els gegants com Llach i en fan adaptacions sublims. O com Moustaki, SerratBrel,  Aznavour, Bécaud.  Amb un punt macerat de lirisme, sociologia, reivindicació – social o política-, i la qualitat que en la immensa majoria dels artistes és condició necessària per a exposar-se públicament. I a les espatlles dels gegants es visualitzen els esplèndids , i ara ja clàssics, MontllorRaimon, Pau Riba, Baró, SisaPi de la Serra, Miquel Gil ,  Bonet, Rossell,  Motta, Núria FeliuXavier Ribalta, Joan Isaac, Toti Soler, Miquel Pujadó,  els germans  Batiste, Oriol TramviaFalsterbo 3, Xesco Boix, Tomeu Penya;  Josep  Tero ;   els francesos Léo FerréMontand,  PiafBourvil, Guy Béart,  Barbara,  HardyGrécoBirkin, GallStivell, Sylvestre,  GribouilleCristophe,  Dutronc,  Gainsbourg,  Dassin,  Brigitte Fontaine,  Hallyday,  Guichard , GoldmanFerrer , Cabrel, Bruni, Zaz, IndilaBaden- BadenDaphné, Alizée, Jenifer;

del seu llegat n’emergeixen els contemporanis: Antònia FontSangtraït, Gossos, Duble Buble, Skatalà,  Els Pets,Ja T’ho Diré, GlaucsSopa de Cabra, Umpah-pahLax’n Busto , Sau, Whiskyn’s , Puntí, Quimi Portet,  Brams,  la Dharma,  Obrint PasAl Tall,  Marc Parrot,  Miquel Abras,   RefreeCris Juanico, MazoniManel, (en cada disc, més d’un 70% de temes superlatius)  Mishima,  Aresté, Alabajos, Verdcel,  BremenEls Amics de les Arts , AspencatFeliu Ventura,  Dausà, Dolo Beltrán,  CosesSílvia Pérez CruzAnna Roig i L’ombre de ton chienBeth , Pep Lladó,  i l’aparició alternativa de  Pepet i MarietaProjecte Mut,  Els Catarres,  Gertrudis,  Txarango,   Ressonadors, i del radical Albert Pla;  els recents :  Guillamino, Branca Santa,  Blaumut,  La IaiaLa Gossa Sorda,  La Troba Kung-fuLa PegatinaOques Grasses, El Petit de Cal Eril,  Obeses,  Nyandú, Senior,  Eduard Iniesta,   i els  recentíssims:  Anímic, Mourn,  Maria Arnal & Marcel Bagés, Animal,  Trau,   Buhos,  Vàlius,  CyBeeDoctor Prats, Quart Primera, Clara Peya,  Ivette Nadal,  Les Sueques, Ran Ran Ran , Est Oest  Marcos Franz , Les Kol·lontai, Coet, Belda & SanJosex

La tradició castellana, també  la italiana,   les constatem més líriques, costumbristes,  romántiques. En algún cas recobertes d’una èpica  social o geográfica. A Espanya es musica el poema d’autors com ara Miguel Hernández, Antonio Machado,García Lorca, Rafael AlbertiPablo Neruda, Blas de Otero, Celaya,  Eduardo Galeano.   Noms rellevants que han elevat el llistó , des dels proteics : Serrat, De LucíaNino BravoSabina, Aute, Victor Manuel,  Cecília,  Miguel Ríos, (també J.L.PeralesRaphaelJulio Iglesias, malgrat l’obvi) ,  Paloma San Basilio, Los Diablos, Los Sírex,  Duo dinámicoLos Salvajes, Lone Star,   Los RebeldesRadio FuturaHéroes del Silencio,  Paoli,  CarosoneFontana, Dalla, Conte, Iva Zanicchi,  Donaggio, CelentanoCutugno, Mina, Patty Bravo, Ornella Vanoni, Rita Pavone,  MocedadesAna Belén, Rocío Jurado,   Camarón, Paco Ibáñez, Elisa Serna,  Kiko Veneno, Los Suaves, Triana;

els notables que han seguit els predecessors :  Raimundo Amador,  Bunbury,  Loquillo,  Leño, La Banda Trapera del RíoÚltimo Resorte Bella,  Giacobbe, Fausto Leali,  Tozzi, Cocciante, Testa, Battiato, Santercole,   Bosé ,HumetManzanitaDuncan DhuLa Unión,Danza InvisibleEl Último de la FilaAlejandro Sanz, Luz CasalMecano , Rocío Durcal, Julieta Venegas,  Los Enemigos, Quique González,  Alborán, Claudia Mori,  Pausini, Emma, Samuele Bersani, Fabrizio de André,  Bocelli,  Capossela , Battisti,  Fossati;  els actuals Amaral, Malú, Juanes, Calamaro, Vicente Amigo,  Delorean ,    Jairo “Muchachito” Perera,  Martirio,   Piero Ciampi,  Diego Cortés,  La Oreja de Van Gogh, Love of Lesbian , Standstill,  Las MigasMayte Martin,  Los ChichosSidonie,  Los Rodríguez, Manos de Topo,  EstopaDorian,  Leiva,  La Raíz,  Itaca BandEl Guincho, El Canto del Loco, Álex UbagoAntonio Orozco, Alberto Montero, Enric Montefusco,  Natalia Contesse,  Melange,  Lori Meyers, David Otero,  Alba MolinaRosalía, Elizabeth Morris, Coetus, …

Apuntem uns pocs noms de músics en llengua portuguesa : Caetano Veloso, Gilberto Gil,   Maria Bethânia, Toquinho, Buarque, Marisa MonteCesária ÉvoraMaria de Medeiros, Amalia Rodrigues,   Teófilo Chantre,  Virginia Rodrigues,  Tom Jobim, Elis ReginaRoberto CarlosNancy Vieira, Há lobos sem ser na serra ,  i més, i més…

Abans de tancar aquesta primera presentació, una consideració. Sobre la voluntat de transgredir , les normes, els costums, l’herència.  Òbviament l’art ha de cremar.  La producció i la contemplació d’una obra d’art no ha de deixar indiferent. O ens ha de fer més conscients, o més cultes, o més feliços. O les tres coses a la vegada, tot i que resulta molt complicat.  Per tant, sí, l’art ha de ser transgressor. Ha de provocar l’emoció i l’intel·lecte. La transgressió, però, ha de ser honesta. Cal que hi hagi un treball previ perquè la provocació no només sorprengui gratuïtament el gust corrent dels coetanis. Hi ha d’haver una dosi de veritat honesta i coherent per part de l’artista .Més que no pas buscada, ha de ser conseqüent . Sí, la ruptura formal en la història de l’art és una   derivada òbvia i essencial, que sovint prové de canvis pre-existents en la matriu de la societat, i en casos inusuals, per la genialitat inèdita de l’artista excepcional.  Especialment explícita  en música i en músics. Tan buscada avui en dia com a tàctica -impostada- de màrquèting, enlloc de la resulta, inevitable,   dels qui s’anticipen en una dècada al que esdevindrà hegèmonic. Transgressió, testimoni i visor a la vegada  dels canvis socials d’una  època, o bé provocació gratuïta per obtenir  un escàndol exprés i frívol.

Posem un exemple. La peça  biquini, vestit de bany reduït a dues petites peces, quan va ser lluïda per Brigitte Bardot, el 1953 a Canes -tres anys més tard repetiria indumentària a  I Déu creà la dona i seria imitada per Marilyn Monroe, Ava Gadner, Sofia Loren, Anita Eckberg, Jane Russell-, suposava transgressió a la vestimenta femenina del moment. Era un daltabaix a la moral rígida d’exposició del cos, però sobretot  millorava el confort personal, tot igualant el dret al seu cos respecte al cos masculí. Un cas diferent va ser  el biquini “tapamugrons” lluït per Carla Bruni en desfilada Chanel el 1996. L’exhibició significava provocació , evidenciava la voluntat  “d’épater les bourgeois”, i clarament no solucionava cap assumpte de dignitat/necessitat/igualtat femenina.

Sense oblidar , en els llunyans inicis dels 1970’s, l’escàndol provocat per “Je t’aime, moi non plus”, cançó d’acoplament i gemecs orgàsmics entre Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Provocació –hi haurà qui opini que gratuïta o no- però arriscada i coherent amb la biografia personal de cadascú. En qualsevol cas,  ha aguantat bé el pas del temps, i manté a pesar de tot una certa elegancia que la continua inflamant com a tema eròtic sense caure en una obscenitat infumable.

Si generalitzem, de l’anècdota a la categoria,  en els casos en què l’escàndol provocat és un “dany col·lateral” a un bé superior en termes d’innovació artística, (o bé de millora del benestar individual o social) es pot parlar de transgressió. Aquesta novetat de ben segur, en un context de mobilitat social,  esdevindrà  paradigma normalitzat. Hi ha artistes  moguts per circumstàncies vitals  extraordinàries que efectivament s’han ofert a l’audiència tot despullant-se, físicament o emocionalment, i per tant encarant un tabú, transgredint la norma. Ho han fet de manera  coherent, compromesa, sincera amb allò que són i que volen mostrar.  Per contra, i seguint la mateixa lògica, qualsevol escàndol gratuït, que no suposi cap evolució o revolució per a un col·lectiu,  ni millori el benestar individual o social, tot cercant publicitat impúdica,  esdevé obscenitat. Si el discurs pretesament transgressor  ja  compta amb l’aprovació implícita de l’entorn, no és més que soroll innocu, trivial. I conseqüentment en confirmar el discurs a la moda, sabent que els beneficis seran segurs , s’esdevé la paradoxa que la provocació ja és “políticament correcte”, és a dir, demagogia. N’estalviem d’anomenar exemples. tots/es aquests artistes, que de la provocació fàcil,  sense risc, sense compromís sincer amb la seva transgressió, en fan  una mitjà per guanyar més popularitat.

És òbvia la valentia, com a mínim el risc,  que suposa en la història -artística, social- l’exhibició del cos per part de la cantant i vedette, Josephine Baker en la dècada de 1920. En aquell moment no era fàcil ni còmode la seva nuesa, i l’artista s’arriscava per un ideal superior. Un altre exemple,  These Boots Are Made For Walking, cantada per Nancy Sinatra el 1966,  i amb una coreografia de ballarines vestides de manera molt provocativa. No pas pornografia, sinó erotisme, encara avui molt explícit, i en el seu moment, impúdic i molt transgressor. Anys més tard,  el missatge reivindicatiu del dret del plaer físic en veu de Patti Smith  a Because the Night  resulta  també força trencador en la veu d’una dona. L’excentricitat andrògina de David Bowie, de Boy George,  suposa una radicalitat de lliurepensament contra tota una convenció molt conservadora a la Gran Bretanya des 1970’s/80’s.  Hi ha una rasa enorme que separa l’atreviment del ja mencionat  David Bowie, tot vestint-se i actuant  gairebé transgènere en els 70’s, amb el risc que això podia comportar-li, a  un pretès atreviment actual consistent a  moure els malucs amb roba mínima i simulant la sexualitat desenfrenada, tot tenint cura de no mostrar  cap part del cos íntima, tot preocupant-se de l’estilisme  mentre es pretén seduir a cop de provocació. Així mateix, hi ha una distància colossal entre la veritat del pianista  James Rodhes, abans esmentat,  que relata en el  seu llibre ‘Instrumental’,   quan reconeix abusos físics soferts en el passat, i ens fa partícips de la seva força de voluntat per tal que l’art curi les ferides. Assegura “no caldria trobar paraules per explicar una cosa tan bella i immortal com la música, i certament, quan era un nen, va ser quelcom que va arribar-me fins al més profund de l’ànima” ,  respecte de la correcció en el discurs de l’artista que , per exemple, crítica ferotgement una situació injusta,  amb la tranquil·litat de l’esquena coberta, i sense més compromís amb la societat que el seu discurs retòric. El que serveix per la música, per elevació també cal tenir-ho en compte en d’altres àmbits de la vida.

 

 I ara sí, ressenyem una cançó , una pel·lícula , rellevants,  de cada any, de cada època, que ens permetin visualitzar  el moment històric i social. 

 

MÚSICA

Cançó

Títol / intèrpret /  any/

RSM / :  (Rolling Stone Magazine, lloc en el seu rànquing de les millors 500 cançons. Àmbit anglosaxó.)

 (act.24.10.2016)

DÈCADA DELS 60’s

Anys  1961/ 70

#1961

Stand By Me

Ben. E. King

/122/

Superba versió original,  a la que han seguit superbes versions.  Juntament amb Yesterday,  de The Beatles, és una de les cançons més versionades de tots els temps.   La lletra és ridiculament real, en casos d’enamorament agut :  el desig , la súplica de suport mutu incondicional.  També té un altre nivell de lectura  més dirigit al l’ajut incondicional que es pressuposa en l’amistat. Una inextricable xarxa de favors que amics o familiars basteixen com a resultat de la condició humana tendent a la cooperació, ni que sigui per raons egoïstes. En un altre rànquing,  Songs of the Century, apareix en el lloc #25 , amb la veu  de  The Drifters

També aquest 1961 :

Moon River , d’ Andy Williams , Audrey Hepburn rascant la guitarra a la finestra, música de cine  per excel·lència. L’atmosfera glamurosa dels 60’s: Collars de perles i guants llargs.  A inicis del segle XXI,  encara continúa sent recordada com l’actriu elegant, guapa, seductora, -i solidària, representant d’Unicef-  que va ser.  Però no oblidem els qui van ser autor ,  H. Mancini, i  el cantant,  A. Williams.

What I would say, de Ray Charles. Tot i que ja interpretada en directe el 1959, la versió definitiva,  gravada amb  un millor acompanyament és posterior. Després vindria Hit the road, Jack ;  You Don’t Know Me, i força més.

 

#1962

Tous les garçons et les filles

Françoise Hardy

Una dama de la música francesa. Amb una infància en què patí l’absència paternal i es refugià en la lectura, i en l’audició de música a la ràdio.  Va anar persistint  per obrir-se camí  fins que el 1961, amb 17 anys signar un contracte amb la discogràfica  de Johnny Halliday.  El 1962 canta a la televisió aquesta peça, i el seu èxit esdevé total.  Representa Mónaco a Eurovisió el 1963 amb   L’amour se’n va.  La popularitat encara augmenta en ser model d’Yves Saint-Laurent  i Paco Rabanne.   El músic Serge Gainsbourg composta  per a ella  Comme te dire adieu.  És una icona de la dona francesa de l’època.

També :  Et maintenant, de Gilbert Bécaud ;

 

 

#1963

If you wanna be happy

Jimmy Soul

Potser a ulls actuals la cançó peca d’innocent, de repetitiva, però si ens posem en la pell dels creadors i espectadors de primers dels 1960’s,  de ben segur desprenia suficient energia positiva per fer-se un lloc en les llistes de  temes predilectes. Va vendre 1 milió de còpies i aconseguí un disc d’or i pujar al capdamunt del Billboard Hot 100 rànquing. Malauradament Soul no va tenir èxits posteriors i personalment entrà en decadència i adiccions fins a la seva prematura mort amb 45 anys.

 

1963

Garota de Ipanema, de Stanz Getz

És una de les superbes versions del clàssic d’Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes. Una veu supercàlida i un acompanyament acústic lleuger puntejant la cadència de la música que fàcilment remet a la cadència de la jove “garota” que passeja per la platja. El paradigma d’una bellesa carioca.  El primer enregistrament comercial va ser en la veu de Pery Ribeiro el 1962.  L’èxit i la fama se la va emportar  Stanz Getz l’any següent.

Altres:

Sapore di sale,  de Gino Paoli ;  Una lacrima sul viso , de Bobby Solo

 

#1964

The House of the Raising Sun

The Animals

/123/

També: The Sound of Silence,  de Simon and Garfunkel ;  Downtown,  de Petula Clark ;  Crying, de Roy Orbison ; I can’t get no satisfaction , de The Rolling Stones ;My Generation, de The Who    ; The Times They Are A Changin’ , de Bob Dylan ; You Really Got Me, de The Kinks ; I Want To Hold Your Hand, de The Beatles;

 

 

1964

D’un temps , d’un país

Raimon

El text esdevingut clàssic, un cant a l’esperança per construir una millor societat expressat en els foscos temps de la dictadura. La música amb una simplicitat acústica, gairebé ferèstega, invita a esdevenir himne. Anys més tard Joan Manel Serrat, acompanyat de coral infantil  i orquestra simfònica en farà una versió superlativa, inspiradora, amb una melodia  sense arestes, complexa. La banda sonora per recordar els fonaments construïts, per acompanyar les  columnes i les finestres en construcció.

 

També

Non ho l’età , de Gigliola Cinquetti  ;  Capri, c’est fini , de Herve Vilard; Dans le Port d’Amsterdam, de Jacques Brell ;

 

 

#1965

Anglès:

 Like a rolling stone

Bob Dylan

/1/   

Encara no és premi Nobel de Literatura, en Dylan?* Què esperen els acadèmics escandinaus per atorgar un premi conjunt  a  Dylan / Cohen/ Llach / Aznavour /  – també  Springsteen i Serrat?-,  que malgrat no ser escriptors, han elevat el llistó dels continguts literaris en la música popular, expandint el llenguatge amb imatges metàforiques pròpies de genis narratius?

* Sí, finalment, l’octubre de 2016  els acadèmics del Nobel  s’han decidit:  “knock, knock, knocking on Dylan’s door” !!

Aquest tros de tema del bard Dylan és en el primer lloc  en la revista musical de referencia, Rolling Stone Magazine.  Va suposar un d’aquells momentums,  una fita fundacional en la història de la música popular.  La combinació de la seva estructura musical, el tema tractat, i l’època adequada , la van convertir en un referent absolut. Transgressora en forma i fons, i al mateix temps que conté una qualitat innegable, va obtener ben aviat el suport comercial i el fervor dels contemporanis. No envelleix malament,  caldria  només remoure la instrumentació polint els matisos sonors. Trista història d’una “has been”. La rumorología proposa  que està basada en una amiga de l’artista Andy Warhol. Per a l’anecdotari cal fer esment de que una de les versions més difoses és el directe de l’any següent, al Royal Albert Hall de Londres, amb tota la polémica per l’ús freqüent per part de Dylan de la guitarra eléctrica, i la ferotge reacció d’alguns dels seus seguidors que el consideraren un traïdor a la “puresa” de la guitarra acústica.

També  durant 1965:

In My Life,  de The Beatles ;   Suzanne, de Leonard Cohen ; The Track of my Tears de  The Miracles; California Dreamin‘ , The Mamas and The Papas ;  I Feel a Whole  Lot Better de   The Byrds ;

 

Nathalie

Gilbert Bécaud

/-/

La fascinació imperecedera entre França i Rússia. Una el·lipsi elegant , festivament eròtica, culta i contemporània.  Una visita d’agermanament cultural, universitari, finalitza amb el coneixement entre el visitant francès i l’amfitriona eslava. En el clip s’hi barreja una imatge documentalista del cantant en un entorn real, amb les ficcions d’un curt.

També  aquest 1965:

Aline, de  Christophe ;  Poupée de cire, poupée de son,  de  France Gall  ;Il mondo, de  Jimmy FontanaIo che non vivo senza te,  de Pino Donaggio

 

 

#1966

 My Generation

The Who

/12/  

Una de les bandes més influents en la música de rock, en les dècades 60’s i 70’s. Poca broma.  Actius des de 1963 fins a 1982. Després irregularment units. Finalment, des de 1999 fins a 2015 han continuat tocant. Se’ls categoritza en els estils hard rock, art rock, pop.   Més enllà de la seva producció en quantitat d’àlbums, la seva importància rau en el fet d’haver servit de referent en grups posteriors, i no només a la Gran Bretanya.  A destacar :  Tommy Who is the nextQuadrophenia.

També aquest 1966  :

Eleanor Rigby,  Yesterday, de  The Beatles ;  I feel good, de  James Brown;  Good Vibrations,  de  The Beach Boys ; When a man loves a woman, de   Percy Sledge ;  The sun  ain’t going to shine anymore,  de   The Walker Brothers   ;    Unchained Melody ,  de The Righteous Brothers;  Strangers in the Night, de  Frank Sinatra.

 

 

La Bohème

Charles Aznavour  –  1966

/-/

L’armeni d’ànima francesa, mirada trista i veu excelsa.No només cantant, sinó intèrpret sobri i apassionat damunt l’escenari, Aznavour  explica la vida d’un pintor al París de la postguerra. Gana, fred,  il·lusió i talent, i la companyia que tot ho endolça. Simplement un mocador blanc i els gestos de la seva mà, ens fem càrrec de la història. Gran artista, el fill d’immigrants armenis, enamorat del teatre, i músic persistent. Talent creador per a d’altres cantants (GrécoPiaf), fins que el 1957 aconsegueix triomfar també interpretant el seu repertori (La MammaLa BohèmeQue c’est triste Venise , Comme ils disant).  Gran a la manera del seu temps. Clàssic per a nosaltres, rabiosament modern per els seus coetanis.

També aquest  1966 :

Deixa, de Vinicius de Moraes,

 

 

#1967

The end

The Doors 

/336/   

Molt fosca, resulta  inquietant, sobretot si recordes  el  film Apocalypse Now, de  Coppola  (1979)  sobre la guerra de Vietnam.  Època de profunda desesperació, la guerra al sudest asiàtic fa estralls entre la fins aleshores benestant societat de l’America Way of Life. Films com PlatoonThe Deer Hunterr, mostren una cara gens heroica sobre els militars, -la joventut ha estat cridada a files, perquè no hi ha prou militars professionals-. La petjada sobre la mentalitat i l’art de l’època és terrible.  The end va d’això, d’un final de trajecte. Un dels grups amb més vendes.  Després,  hi ha hagut altres cançons amb acords plens de misteri : Fleetwod Mac ;   U2, Snow Patrol, Cats on trees, Joana Serrat. Aquestes notes dissonants, més baixes, que atorguen una complexitat, sovint ombrívola. Morrison, el primer dels artistes de rock detinguts en una actuació,  per relaxar-se  tot prenent substàncies ben diferents de  l’aigua.  Esbojarrats 70’s. La seva música també perdurarà amb Light my fire, People are strange,Touch me, Tell all the people, etcetera. La vida excessiva li va passar factura i s’incorporà al club dels 27 :  els artistes que han mort en aquesta edat, com ara Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin,  entre 1969 i 1971. Anys més tard també es s’hi reuniren Cecilia, Basquiat,  Kurt Cobain, i recentment Amy Winehouse.

També durant 1967 :

A Whiter Shade of Pale, de Procol Harum  ;  Fortunate Son,  de Creedence Clearwater RevivalAin’t Mountain High Enough,  de    ,Marvin Gaye ;  Sittin’ on the Dock of the Bay, d’Otis Redding ;

 

 

Cançó de matinada

Joan Manuel Serrat

/-/

Aquest any Serrat va compondré una superba cançó i va dignificar el català amb versos de qualitat sobre la vida  quotidiana al camp. Mitjan anys 1967, molt de mèrit. Representant la televisió espanyola a Eurovisió amb una cançó en català (La,la,la finalment cantada per Massiel en castellà.) El “noi del Poble Sec” , també ens va salvar els mots, quan era molt difícil. El perfecte trobador. També cal revisitar-lo en la llista de les més importants cançons en castellà. Molt de mèrit.   En els dos idiomes sap cantar molt a prop de la pell. “Una cançó et dóna un cop de puny, et sacseja, aquella olor…i et transporta al lloc on vas créixer, al lloc on et va passar una cosa, on et vas deixar alguna cosa.”    

 També  durant 1967:  

Me’n vaig a peu,  de Joan Manuel Serrat ;  Comme d’habitude, de Claude François;

 

 

#1968

Hey Jude 

The Beatles

/8/

Va madurant com el bon vi, a mesura que el vas escoltant una vegada i una altra. Es beatletiana, però no és el pop inconscient i alegre, als que estàvem acostumats. És un contrapunt a l’exuberància desenfadada, gairebé  ostentosament trivial que normalment ens aportaven. Un punt  més enfosquit.  La veu d’un adult que  tranquil·litza un jove quan està passant per mals moments. Paul McCartney consolant  el fill de John Lennon, Julian “Jude”, quant les circumstàncies familiars que vivia eren prou decebedores. És obvi que en triar Hey Jude, hem de descartar  com a buc insígnia Let it be, Get back, Eleanor Rigby, Love me do, Wanna hold your hand, Across the universe, Strawberries forever, Yesterday …

També durant 1968:

Aquarius. Let the Sunshine in , de  The 5th Dimension ;  Sweet Caroline, de Neil Diamond;  Sympathy for the Devil, de  The Rolling Stones;  Hooked on a Feeling, de   B. J. Thomas

 

1968

Què volen aquesta gent?

Maria del Mar Bonet

/-/

També coneguda per De matinada,  per A trenc d’alba, títols per enganyar la censura franquista. La història basada en un fet real. Tal com expliquen : “composta per  Maria del Mar Bonet, amb la lletra d’un poema de  Lluís Serrahima. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista.  La presentaren en un concert a la  Cova del Drac, on   la cantant i el poeta decidiren de fer conèixer la mort de Rafael Guijarro, només apareguda en una breu notícia als diaris, però que -segons es deia- havia estat provocada per la policia en llançar-lo per una finestra de casa seva per encobrir un cas de violència policial. Colpits pel silenci públic sobre la qüestió, Bonet i Serrahima optaren per fer una cançó a tall de  romanço seguint l’esperit de , per exemple La presó de Lleida.”  La pregunta de la mare que té el fill  detingut, a punt de ser  represaliat per la policia de la dictadura, de la franquista, de qualsevol altra dictadura que s’arroga el poder de privar de llibertat un ciutadà. L’origen concret de la cançó va ser  en conèixer el fet de la mort del jove Rafael Guijarro,  per part de la policia espanyola. Militant d’un grup maoísta escindit del PCE, la policia el va portar a casa seva per fer un escorcoll. Davant la seva mare,  hauria estat llançat des del sisè pis , morint a l’acte.  Per a vergonya dels franquistes, un fet semblant es repetí:  el 20 de gener de 1969, Enrique Ruano, un jove acusat de pertànyer al Frente de Liberación Popular, i de distribuir octavilles de CCOO, és detingut, i mor a les  dependències policials, també per una caiguda des de la finestra.

També :  Noia de porcellana, de  Pau Riba ; Ma liberté, de  Georges Moustaki; Azzurro   d’Adriano Celentano.

 

 #1969

Brown Eyed Girl

Van Morrison

 /110/   

Segurament el primer dels grans temes que va rugir el Lleó. En vindrien molts més.  Quanta música  encara corre  per les seves venes. Un plaer. Incombustible, incansable, -tireless-,  ja que en data  2015 encara va anant fent les seves gires. De 1969 hi ha una altre estil, a  Whenever God shines his light, abandona per un moment l’amor terrenal, prosaic, i es posa místic amb el Senyor. I el resultat continua estant a l’alçada.  Música i lletra inspiradores. Duet amb Cliff Richard, single de Avalon Sunset.

 

També aquest 1969 :

Here comes the sun , de George Harrison ;  The boxer  i Bridge over troubled water, de Simon & Garfunkel ; The long and winding road,  de The Beatles;  Raindrops keep fallin’ on my head. de B.J. Thomas; Everybody is talkin’ de Harry Nilsson.  ¡Bona anyada!

 

Le temps de vivre

Georges Moustaki

/-/

Viens, je n’attends que toi, tout est possible,tout est permis”   Quina deliciosa  -i trista, per la consciència de finitud- declaració d’intencions. Viure ara, conscientment, integrat en l’entorn, i actuant per canviar allò que cal canviar. Junts. Magnífica proposta. Amb la saviesa de l’artista multicultural. Nascut a Alexandria, Egipte, descendent de grecs. Criat en un ambient on fluidament sent l’àrab, l’hebreu, l’italià, el francès. Apassionat per la literatura i la música. Intèrpret de cançons pròpies i autor per a d’altres grans de la cançó francesa, entre ells destaca  Édith Piaf (Milord) , però també per a Henri Salvador, Yves Montand, Juliette Gréco, Serge Reggiani.

 

També  aquest 1969:

Tu nombre me sabe a hierba, de Joan Manuel Serrat ;  Je t’aime , moi non plus, de   Serge Gainsbourg.

 

 

 

 #1970

Your song

Elton John      

/137/

Esplèndida, la millor que ens ha donat. La recordarem a Mouling Rouge  amb Kidman i McGregor, damunt la teulada, sota el cel de París,  a capella. Una composició excel·lent del mestre Elton. Giragonses ben treballades. Coescrit amb Taupin.  El conjunt de pop de qualitat que també té molt d’èxit comercial. Potser es pot assegurar que aquesta cançó , i un parell més d’excelses,  ja justifiquen tota una carrera.  Estem parlant de Song for GuyRocket Man, Crocodrile, Candle in the wind… 

D’aquest mateix any :

Paranoid de Black Sabbath   ;  Me and Bobby McGee, de Janes Joplin ; I’ll be there, de The Jackson 5 ; Cecilia, de Simon & Garfunkel  ; He Ain’t Heavy, He’s My Brother, de The Hollies ; Crucify your mind,   Sixto Rodríguez;  Lady D’Ambarville de Cat Stevens ;  Let It Be, de  The Beatles.

 

 

#1970

Mediterráneo

Joan Manuel Serrat

/-/

Quina gran cançó,  Joan Manel. La perfecció entre la melodia i les paraules. Magistral. Música gairebé visual, tangible.   Un himne a la nostra condició de  veïns  del Mediterrani. Tot i que  encara, massa sovint, només el tenim per  convertir-lo en frontera de confrontació i aïllament, enlloc de pont de mar blava i de comunicació.

“… Llevo tu luz y color por donde quiera que vaya…”…desde Algeciras a Estambul para que pintes de azul, tus largas noches de invierno…”.

Del seu disc del mateix nom, també s’inclou  Aquellas pequeñas cosas.  Ana Belén versionà  Mediterráneo amb la seva meravellosa veu habitual.

 

També del mateix any :

Gigi l’amoroso ,  de Dalida;   Tu verras,  de Claude Nougaro;  Toi et moi, de Mireille Mathieu.

 

 

 

 

 

DÈCADA DELS 1970’s

# 1971

Maggie May

Rod Stewart  –          1971

/131/

Bona veu de canya badada, que diríem. Rod Stewart  pot representar el galtes pocavergonya simpatic  que és incapaç de caure malament. T’anima la festa. I , musicalment, sempre millora els temes que interpreta. Aquí explica la història de la seva primera relació en temps escolars.  Ho fa amb la seva particular vocalització, i amb una melodia heterodoxa respecte al pop i també allunyada d’un rock a l´ús. Segurament que per això, esdevé intemporal. Ai ! ,  els rockers que saben cantar lentes i ballables, i al final se les emporten totes ells!  Do you think I’m sexy?(1978) Tantes monedes posades al juke-box per sentir-la i viatjar en el temps, trenta-cinc anys enrere!

 

També aquest  1971:

Ain’t Sunshine When She Is Gone de  Bill Withers ;  Roundabout , de Yes ; Heart of Gold, de Neil Young ; A Horse With No Name,  de America ; Imagine, de John Lennon ; Locomotive Breath, Jethro Tull ;  September,  d’ Earth, Wind and Fire  ;  Simple Man, de Lynyrd Skynyrd ;  Stairway To Heaven,  de Led Zeppelin.

 

1971

L’àguila negre

Maria del Mar Bonet

Un poder evocador immens. Música -i veu-  que fixa una època, una olor, un paisatge, unes persones. Versió superlativa del tema de Barbara, amb l’espectacular força tel·lúrica que li dona Maria del Mar  des de la seva terra balear i mediterrània.

 

 

 

 

# 1972

American Pie

Don McLean

Llums i ombres de la societat nordamericana després de les dues dècades de creixement feliç i desaforat. Sobretot, diari musicat del record del “dia que va morir la música”, el 3 de febrer de 1959, quan s’estavellà l’avioneta on hi anaven Ritchie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper. Tres estrelles que mereixien i eren en el camí d’esdevenir més lluminoses i que, per un cúmul de circumstàncies, com acostuma a passar en aquests casos, van agafar un avió que no tenien previst, amb el desenllaç letal conegut.

També el 1972 : Always On My Mind, de Willie Nelson;  A Horse With No Name, d’ America; Rocket Man d’ Elton John; Satellite Of Love,  Walk on the wild side, de Lou Reed   ; Do it again, de  Steely Dan

 

1972

Que tinguem sort

Lluís Llach

 

També el 1972 :  Un beso y una flor, i Libre , de Nino BravoUne belle histoire, de  Michel Fugain    ; Com un arbre nu,  de Lluís Llach ;  Que será,  José Feliciano  ; Questo piccolo grande amore, de Claudio Baglioni;

 

# 1973

Superstition

Stevie Wonder

/73/

Una de les peces funky fundacionals.  Ja està clar que l’Stevie és  un  meravellós músic.  I dotat pel ritme.  Potser és força  més engrescadora . Time part lover, més  fàcil, rítmica, comercial potser, i igualment melòdica. Però aquesta Superstition  és realment la clau de volta, no només d’Stevie Wonder, sinó del funky – disco. Un geni.

 

 

Angie,  de The Rolling Stones ;   Long Train Running, de The Doobie Brothers  ;  Martha de Tom Waits ;   Shine on you crazy diamond, de Pink Floyd  ; The town that I loved so well, de The Dubliners; The way we were, de Barbra Streisand ; Tubular Bells, de  Mike Oldfield;  de  The Piano Man, de  Billy Joel .  Reserva  inmillorable !

 

1973, més a prop

Eres tú  , de Mocedades

Aquest any  la representació espanyola a Eurovisió va ser aquesta cançó que dignificava un cert pop fàcil. La poderosa i cristal·lina veu d’Amaya, els vocalistes que l’acompanyen, la revisió de la cançó d’amor incorporant imatges i mots rurals, de connotació ancestral, i la producció sonora de qualitat habitual, en van fer un èxit popular, tot obtenint la segona posició en el festival europeu. Altres temes referencials d’aquesta època, tot un temps d’aprenentatge personal i social per a la classe mitja del país, són   Tómame o déjame, Amor de hombre, Secretaria, Desde que tu te has ido.

Emmanuelle, de Pierre Bachelet ;  Pare, de Joan Manuel Serrat ;   Parole parole, de Dalida,  La tendresse, de Daniel Guichard

 

 

 

#1974

No woman no cry

Bob Marley

En plena fase de felicitat, gairebé d’eufòria  , la creativitat insaciable que va fent espirals sobre l’amor, el sexe, la injustícia davant els blancs, i la dignitat afrocaribenya, ens va donant obres notables. I  de tant en tant excel·lents, com aquesta destil·lació de nostàlgia (reggae que recorda quan els joves no necessiten gaire per ser feliços, bé, no tenen massa i van a l’essència, nostàlgia que no amaga privacions)  i de  ritme ( ritme negre per a oïdes blanques) que aconsegueix trencar barreres generacionals i esdevenir un himne. D’altres peces ,  One love (1970) , Is this love (1978) ,  de nou la brisa del Carib es mou per les venes,  sempre lluita per la dignitat al cor i als ulls .

 

També :

Kashmir,de Led Zeppelin   ;  Blitzkrieg bop, de The Ramones ;

 

1974 més a prop:

Porque te vas

Jeanette

Cançó lleugera, sí, de J.L.Perales, amb una interpretació dolça, fins i tot pot resultar empalagosa. Dit això, la melodia és elegantment bella. Va ser triada com a part de la banda sonora de la pel·lícula Cría cuervos , de Carlos Saura. El contrast entre la tendresa vocal de Jeanette i l’aspror del film, i el valor intrínsec de la peça va suposar una empenta comercial definitiva.

 

 #1975

Bohemian Rhapsody

Queen

/166/

No pot faltar el rock de Queen. Hi ha un parell de parts del tema  que justifiquen tot un disc, són excelses. El va escriure el 1975 Freddy Mercury.  Ells mateixos van editar-ne una segona versió, el 1991. Del seu àlbum A night at the Opera. Un experiment , sense tornada, un conte fosc.

 

 

Hotel California, dels  Eagles; Gonna get along without you,  de Viola Wills ;   Never can say goodbye, Gloria Gaynor;  Rock and Roll All Night, de   Kiss  ; Wish You Were Here de , Pink Floyd;

 

 

 

#1976

 Blitzkrieg Bop

The Ramones

 

 

Altres del mateix 1976 :   Dancing Queen,  d’ABBA ;

 

1976:

Entre dos aguas

Paco de Lucía

Genuí so mediterrani, andalús, espanyol. Evocador superlatiu d’un temps mític, dels nostres avis, o besavis, d’un món més simple, d’un entorn més humanitzat. Però mític, falsament millor. Amb les seves carències i amb les seves injustícies. Reduïm el nivell de nostàlgia i de prejudicis, augmentem l’atenció, i la percepció dels sentits, i gaudim-ne. Tan sols deixem-nos portar per la sabiduria del músic.

Del mateix any :  Et si tu n’existais pas, de Joe Dassin; Je vais t’aimer, de Michel Sardou; Margherita, de Riccardo Cocciante    ; Non si puore morire dentro, de Gianni Bella

 

#1977

Moonflower/Magic Woman

Santana la música ètnica.

 

Peça inconfusible sortida del gresol on s’ha diluït el pop-rock,

 

També :

Stay,    de Jackson Browne  ; Lust for life  , d’Iggy Pop ;   It’s alive  , de Ramones ;   God save the Queen  de  Sex Pistols ;    Dust in the wind,  de Kansas  ;

 

 

#1978

I will survive

Gloria Gaynor

 

També:

 

 

#1979

Another brick on the wall, de Pink Floyd;

També   Don’t stop me now, de Queen.

 

#1980

Tunnel of  Love

Dire Straits

 

També :  Another bites the dust,    Call me ,  Johnny and Mary,  In the air tonight , Woman in love,  Going home (local hero)

 

Més aprop nostre :

 

Santa Lucía

Miguel Rios

També  :   Divina,  Pongamos que hablo de Madrid, Tu frialdad,  No dudaría,  L’encre de tes yeux.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per jaumevall | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent