El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Cagades, cagarades i cagallons

gran cagada

Fa un parell d’anys, l’ajuntament del meu poble volia tant sí com no posar gespa artificial al camp de futbol. I havia de menester diners. Una de les «grans iniciatives» que va tenir, juntament amb el club, fou «la gran cagada», que van explicar així: «El dissabte 31 de maig dividirem el camp en parcel·les enumerades [sic], amb un cost de 5€ cada una. Farem donar un tomb a la vaca i la parcel·la en què ella decideixi defecar serà la guanyadora! El comprador de la parcel·la s’endurà 1.000€ !!!»

Aquella «gran idea» em va impel·lir a escriure aquest article. 

 ___________________________ 

No fa gaire, en Pau em demanava si això de «la gran cagada» era correcte. Ell es referia a la paraula, no pas a la «gran» idea. De la «gran» idea també en podríem parlar, però aquí ens toca parlar de llengua.

La veritat és que aquest article serà (disculpeu-me) una mica pudent, però no podem amagar que això de la caca i el cagar, en català, és present en totes les converses. (Hi ha qui, sense poder-ho evitar, en parla a l’hora dels àpats i tot…)

Bé, doncs en Pau em demanava si cagada era correcte o bé n’havíem de dir cagarada. I certament és una pregunta que es porta l’oli. Cagarada vol dir «excrements»; per tant, una cagarada de gos, o de gat o d’ase. En canvi, cagada és «l’acció de cagar o de cagar-se»; per exemple, «la cagada de la vaca va ser llarga». Però una cagada també és una «errada, acció d’un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava».

Ja que teníem aquestes paraules a la boca, vaig aprofitar l’avinentesa per explicar al meu amic que amb aquests mots podem fer moltes combinacions. Ens serveixen per a designar plantes (cagamuja), per exemple. Però també persones: els més petits (caganius), els dubtosos (cagadubtes), els covards (cagacalces, caguerris, caguetes), els avariciosos (cagadurs, cagamiques o cagalatxes), els ridículs esquifits (caguerots)… I ja sabeu què diuen: que hi ha homes, homenets i cagamandúrries. I encara més: si una cosa va malament, diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú fa broma o ho vesteix tot amb molta pompa diem que fa cagarel·la. I no cal ni parlar de la importància que té tota aquesta família de mots per Nadal: què seria un pessebre sense el caganer, o un Nadal sense fer cagar el tió?

En Pau ja estava mig marejat i empudegat, però encara va tenir esma de demanar-me si tots els animals feien cagarades o bé se’n podia dir d’alguna altra manera. I tant, que hi ha més maneres de dir-ho. La més coneguda és tifa. Però després n’hi ha d’específiques segons la forma o la consistència: si és cilíndrica és un cagarro; si és desfeta, cagarines (o cagarrines); si és rodona i compacta, un cagalló, com els que fan cabres i ovelles. Justament, del conjunt dels excrements del bestiar de llana o del cabrum, se’n diu xerri, que trobo preciós.

Dels excrements també se’n diu femta i, si són d’animals, fems (normalment, en plural). Al País Valencià, fem vol dir «escombraries», i hi podem sentir frases com ara «Llança-ho al fem» o «L’ajuntament s’encarrega de la recollida del fem».

—I ara que m’has dit sinònims de merda (perdó), me’n pots dir uns quants de cagar, que és una paraula que de vegades no sé com evitar? —em va dir en Pau.

—I tant. Mira: evacuar, defecar, femtar, buidar, buidar el ventre, anar de ventre, fer de cos... I si vols ser més fi: anar de cambra o deposar.

—Uf, noi. Has quedat ben descansat, suposo… —em va dir l’amic, sorneguer—. De tota aquesta lliçó, només n’he tret una conclusió: si la «gran» idea no surt bé, serà una gran cagada de debò.

—Au, bah! Home de poca fe!

[Article publicat a la revista Mes a mes el maig del 2014.]

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent