El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

‘Carinyo’? Bah, home, bah…

Carinyo

De vegades, no saps com, una paraula castellana s’instal·la en el català i, a còpia de sentir-la, ve un moment que sembla que no puguem passar sense. Però, pensant-hi fredament, potser no ho és tant, d’imprescindible…

‘Carinyo’, per exemple, té un significat ampli, i per això ha suplantat tot de mots propis, amb matisos diferents. Vet aquí com, manllevant de les altres llengües, empobrim la nostra.

Ah, però no hi ha res irreversible. Com diu la dita, el catalans de les pedres en fem pans. Per tant, si ens ho proposem, podem girar la truita, bandejar el ‘carinyo’ i envigorir paraules genuïnes.

Som-hi, doncs.

Quan parlem del ‘sentiment d’amor o de delicadesa cap a algú o alguna cosa’ en podem dir afecte. Però si ho trobem massa formal o massa fred, fem servir tendresa, amor, estimació (o estima), cura, compte… (Ha posat afecte en les plantes. Li demostra tota la tendresa del món. Mira-t’ho amb estimació. Tracta el llibre amb cura.)

«Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes…»

A vegades, amb el sentit de ‘carícies o paraules de tendresa’ es fa servir el plural, ‘carinyos’ (també he sentit, amb aquest significat, ‘mimitos’). Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes… (No para de fer moixaines a la nina, com si fos un nadó. És un home fred, no sol fer carantoines als néts. Ella li deia amoretes a cau d’orella.)

Un derivat que s’ha escampat molt és l’adjectiu ‘carinyós’, que podem canviar fàcilment per afectuós, dolç, tendre, amorós, festós… (Va tenir un gest afectuós. M’ha fet una abraçada molt dolça. Li ha dit unes paraules tan tendres… És un gosset molt festós: sempre vol carícies.)

L’ús que potser s’ha difós més és l’apel·lació directa a un ésser estimat. Aquí hem de dir que la televisió, ‘la nostra’, no ens hi ajuda gens, a eradicar aquest castellanisme. Bé, doncs en comptes de ‘carinyo’ podem dir amor, amor meu, vida meva, rei (reina)… (Ja vinc, amor meu. No pateixis, vida meva. Sí, reina, ara t’ho porto.)

Creieu que són carrinclons, xarons, aquests termes? Potser sí, però no em digueu que no ho sigui ‘carinyo’, eh?

«Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets»

Encara en aquest apartat, hi ha les paraules que fem servir per adreçar-nos als infants. N’hi ha un reguitzell: marrec, xic, vailet, barrufet… Ah!, i si els nens són molt petits: cuca, puça, nina….

De segur que tots sabeu mots o expressions que us han dit, que heu dit o que heu sentit i que no són ‘carinyo’. (Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets; no em digueu que no és tendre…)

Estimats, com que l’amor activa la imaginació, cadascú sabrà trobar els mots d’afecte que més li plaguin. N’hi ha que en tenen molta, d’imaginació. Per exemple, un programa que es deia ‘Malalts de tele’ va difondre el mot torronet, que durant un temps es va sentir força. També hi ha qui és tan melindrós com en Lluquet de ‘Els Pastorets’, que quan s’adreça a la Isabeló li diu ‘gerricó de mel ensucrada’…

«Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català»

En fi, tornem al començament. N’hi ha que ens volen fer creure que ‘carinyo’ és imprescindible perquè ho diu tothom. No siguem carallots: això és fals. Si alguns mitjans potents no haguessin començat, fa tants anys, a servir-nos la parauleta per esmorzar, dinar i sopar potser ara ja la tindríem mig enterrada. Però emprar (o acceptar a ulls clucs) ‘carinyo’ es veu que fa modern. I a alguns tanta ‘modernor’ els perd. Posen més punt a fer el modern que no pas a fer la feina que els pertoca, que és ajudar a falcar aquesta llengua malmenada i amenaçada.

Clar i català. T’ho dic a tu, siguis qui siguis, responsable de propagar ‘carinyo’ a tort i a dret. Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català i, de retop, insultar els qui el parlen.

I dic ‘carinyo’ per dir alguna cosa, és clar.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent