El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 1 d'abril de 2016

Cruyff: heroi nacional?

cruyff

Aquests dies s’ha parlat molt d’en Johan Cruyff. Es veu que jugava tan bé a futbol i que fou un gran entrenador. Si ho diu tanta gent, m’ho creuré. Però a mi el futbol no em fa ni fred ni calor, més aviat trobo que és una poca-soltada a què es destinen molts milions que podrien servir per a moltes coses útils.

Bé, deixem-ho. El cas és que aquests dies ens han presentat en Cruyff com un heroi, gairebé com un heroi nacional, un home que ens va inocular l’autoestima que no havíem tingut mai. Hi ha un abans i un després, com se sol dir. Bufa…

Aquest home va arribar aquí, es va acabar de fer ric aquí i, en agraïment al país que el va encimbellar, durant quaranta anys llargs no va dir ni una sola paraula en català. I encara hi ha qui el justifica recordant-nos que, amb una gran tenacitat, va posar Jordi al seu fill (un fill a qui tampoc no he sentit dir ni un mot en català). Uns altres diuen que si no parlava la nostra llengua era perquè no la volia fer malbé. I aquí hi ha gent que s’ho creu i fa una rialleta cofoia. Sincerament, si hagués decidit de parlar en català –en mal català, en català matusser– creieu que hauria passat a la història com un lingüicida? No us sembla que hauria estat una gran notícia, un gran exemple, que hauria fet la volta al món i hauria prestigiat la llengua?

Bé, ho diré ben clar per si de cas: el meu heroi no és en Johan Cruyff.

Els meus herois són en Pepe i la Dolores, tots dos nascuts a Andalusia. De joves van aprendre a parlar català malgrat que la gent –molta gent, massa gent– se’ls adreçava i encara ara se’ls adreça en castellà. Potser gràcies a aquests dimissionaris se’ls nota, que no són d’aquí. Van tenir dues filles i no els van pas posar noms catalans: Patri i Rocío. Eren els noms que els agradaven. Alguna cosa van saber transmetre’ls, a les filles, perquè totes dues són essencialment catalanoparlants unilingües. La Patri, a més, fou una de les portaveus de Callús Decideix, organitzadora de les consultes del 13 de desembre de 2009. Viu amb en Ferran i tenen dues filles: la Laia i la Txell. Són els noms que els agraden.

La meva heroïna és la dona del taulell d’informació de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de Manresa. Tant si ets negre com si ets blanc, tant si ets jove com si ets vell, el primer «bon dia, què voldreu» te l’engega sempre en la llengua del país. I després pot semblar que canvia de llengua, però no te n’adones que ja ha tornat al català. I als cartells de l’oficina, gràcies a ella, guanya de llarg la llengua d’aquí. Hi ha uns quants cartells només en català. No hi ha cap cartell monolingüe en espanyol: cap.

Els meus herois també són els homes i dones de les oficines de la policia espanyola de la mateixa ciutat. Així que has travessat la barrera de l’home uniformat, inflexible, amb cara de pomes agres i llengua (espanyola) única, entres a la sala llarga del fons i sents quasi una única llengua vehicular: el català. I això, a la policia espanyola, no em digueu que no tingui mèrit.

Les meves heroïnes són mestres de l’escola bressol de Callús. Molts dels nens que hi entren, a casa només senten castellà. Però –vejats miracle!– quan arriben a l’escola dels grans ja entenen perfectament les frases de comunicació bàsica en català. La llengua amb què et canten, la llengua amb què t’amoixen i et renyen, la llengua amb què et canvien el bolquer és –mira-t’ho com vulguis– també la teva llengua. Forma part del teu món, és casa teva.

I si hem de cercar un heroi holandès també en tinc un: l’enginyer Joep van der Laan. Quan en Joep va arribar a Solsona ja feia temps que compartia la vida amb la Mercè, amb qui havien viscut un parell d’anys a prop d’Amsterdam. Una vegada establerts ací, van tenir un nen i una nena. A diferència d’en Cruyff, els van posar noms neerlandesos: el noi, Henk i la noia, Aniek. Eren els noms que els agradaven. En Joep, com en Cruyff, tampoc no té facilitat per a aprendre una llengua neollatina, per bé que sap anglès, alemany i, és clar, neerlandès. Però, a empentes i rodolons, amb esforç i amor, va anar agafant destresa en la llengua d’aquest país. I amb això, a Solsona, n’hi ha prou i de sobres. Allà ningú, mai, no li va fer veure la necessitat d’aprendre cap més llengua que no fos el català. Tanmateix, a còpia de baixar a Barcelona, de seguida es va adonar que la cosa no era igual a tot arreu. Malgrat això, en Joep, tretze són tretze, va parlar i parla català a tot arreu. L’espanyol el va aprendre –a la força els pengen!–, però no el fa servir. Els fills –tot i no dir-se ni Jordi ni Núria– parlen català de Solsona, és clar. Ah, i neerlandès.

Potser trobeu que he parlat només de llengua. Doncs sí. He parlat només de llengua. Perquè, una pregunta: tot aquest moviment o procés o com se’n digui no el fem (sobretot) per la llengua?

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Està clar que si la llengua és la “vara de medir”, en Cruyff hi perd, de totes totes. Potser ens va ensenyar altres coses, amb el futbol com a vehicle, que traspassaven més enllà del futbol. Jo, també les trobo interessants, i, a toro passat, gairebé imprescindibles vistes en perspectiva. Les va fer sense voler. Per això tampoc el consideraria un heroi, sinó un ídol, un soldat més (o coronel, o general… No entenc de temes militars) del que en Vázquez Montalbán (un altre que tampoc feia servir el català) anomenava “l’exèrcit no armat de Catalunya: el Barça. Que si fem el procés fonamentalment per la llengua? Sí, i no. Per mi és, a parts discutiblement iguals: economia injusta, cultura diferencial, llengua pròpia.
    Salut, i per molts anys pugui comentar articles a les tantes de la nit!

  2. No seré jo qui posi a Cruyff dalt d’un pedestal (Quan més alt és col·locat algú, més forta será la seva caiguda; a part que no m’han agradat mai els lideratges, i sóc enemic de la idolatría), però reconec que en Cruyff pot haver tingut unes característiques vitals que hagin estat, per alguns, raons per a tenir-lo una mica com a heroi (malgrat -o tot i que- no parlés públicament en català).
    Sóc de l’opinió que Cruyff, o qualsevol altra persona, pot esdevenir “heroi nacional” malgrat no dir cap paraula amb l’idioma “nacional”. Més enllà del “procés” també hi ha vida. En qualsevol cas, en Cruyff mai s’havia autoerigit en “heroi nacional” o cosa semblant. Critiquem, si cal, a qui vol fer un símbol sense demanar el vist-i-plau al mort; i deixem als morts que descansin… (dit amb tots els respectes pels familiars i amics d’en Johan Cruyff)
    L’afegitó de “nacional” li han posat, fins on he pogut escoltar, la carrinclona periodista [sic] i alguns tertulians (no tots) del programa de TV3 “Divendres”; molt en la línea “figatova” de TV3 de crear correcta opinió nacional, o quan no tergiversar la realitat capgirant-la [com s’ha fet amb les mostres de solidaritat amb els refugiats per part de la ciutadania i de grups que no pertanyen a l’espai de les ONG jesuïstiques o catòliques romanes].

    Atentament

  3. El cas és que no ho heu dit perquè ho deveu desconèixer. Ja heu deixat clar que no us agrada el futbol. Em refereixo al fet que en Cruyff va menysprear, públicament, almenys dues vegades, la nostra llengua. Va ridiculitzar-la tot dient que: “on anàvem a parar amb el català, una llengua de segona que havíem d’arraconar immediatament”, podent parlar el castellà i l’anglès, dues llengües molt més poderoses que no pas la nostra. Això ho va manifestar dues vegades, i, si la memòria no em falla, l’una va ser al programa del Bassas i l’altra al del Fuentes, tots dos a Catalunya Ràdio. Jo ho vaig sentir i de debò que no m’ho invento. Per tant, no és que no parlés el català sinó que el va menysprear i tot. Heus aquí el “nostre heroi” que hem d’alabar i idolatrar. Quin poble normal ho faria, després de veure’s insultat d’aquesta manera? Això denota el nostre grau d’autoestima, ens diu la manera com som i el concepte que tenim del nostre propi idioma.

    Al marge d’això, l’article m’ha agradat molt. Tots tenim els nostres herois particulars que no són gaire diferents als que descriviu.

    Salut.

  4. Penso que cal ser agraït. Hi ha molts catalans que a més de no ser-ho, agraïts,. són una mica curt de mires. Si voleu fer del vostre patrioterisme un món únic fer-ho. Crec que cal valorar els nostres aliats i en Johan ho ha estat. Veig una certa displicència en alguns comentaris i poc realisme. És cert que aquest senyor amb el tema de la llengua hagués pogut fer una mica més però penso que la vida és molt llarga i a la gent se l’hauriem de valorar per la seva obra conjunta. En Boadella parla molt bé el català però ens ha fet molt mal. Els de la CUP i sobretot els que els han votat i no els corresponia, no paran de bramar i probablement dinamitaran el procés, Hi ha infinitat de catalans que no han parlat, ni parlaran mai ni un bri de la llengua del pais i per contra no ha aporten i aportaran altre cosa per Cat que no sigui per saciar les seves necessitats més perentòries.Un 0 a l’esquerra. Els Maragall són catalans de tota la vida i goita, eren socialistes….La vida és llarga i complexa. Cal reflexionari…Cal saber distingir entre un all i una ceba…..

  5. Felicitats, Jordi! Francament tinc la sensació que se n’ha fet un gra massa: dies i dies parlant de Cruyff, quasi un monotema, com a mínim a RAC1, que és l’emissora que normalment escolto. Jo, personalment, ja fa molts anys vaig deixar de creure que la raça humana es pugui separar en exemplars bons i dolents, quan de fet el color predominant és el gris. En el cas de Cruyff, només n’he sentit elogis, només hi havia llum, i per això m’agrada que algú hi posi ombra, encara que sigui per convertir l’heroi en humà.

  6. No em vull fer pesat i perdoneu que hi insisteixi. Però acabo de llegir una notícia que ja sabia: Cruyff, el 1973, va tenir un gest de solidaritat amb els 113 empresonats de l’Assemblea de Catalunya enviant-los una foto dedicada. Molt bé, molt lloable, de debò. Però és injust que hagi passat per ull el gest d’un altre jugador del Barcelona, en Quique Costas, gallec, central i company de Cruyff, qui també es va solidaritzar amb el empresonats tot visitant-los personalment. En Costas també és un heroi. Es va saber integrar de la millor manera, aprenent el català. I no tan sols això sinó que els seus fills, també futbolistes, parlaven un català impecable. Ara en Quique Costas, gallec d’origen i català de cor, està retirat, però des d’aquí el vull homenatjar pensant que les persones som injustes: tots els honors per a en Cruyff, un home que va menysprear la nostra llengua; i per a en Costas, que ha honorat el català, l’oblit més absolut. Bé, absolut del tot no, jo m’enrecordo i m’enrecordaré sempre. Gràcies, Costas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent