El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 5 de juny de 2015

Deu meravelles del «Llibre de meravelles»

04-Estellés

En un moment d’un dolor intens, arran de la mort de la seva filla Isabel, de tres mesos, Vicent Andrés Estellés escriu: «Després de certes coses s’ha de tornar a casa.»

Avui, quasi seixanta anys més tard, molts catalans del sud també tornen a casa, però amb un sentiment totalment oposat. Avui tots ens tornem a mirar el país, el País Valencià, amb l’alegria als llavis i la lluïssor als ulls.

Escric això sense saber quina fi faran les negociacions entre els partits d’esquerres. De fet, ho escric amb l’ai al cor. Però amb l’esplendor de l’esperança: el poble ha parlat. Les mesquineses dels polítics no podran deturar aquesta riuada, no podran tombar tantes torres.

No se m’acut res més sinó oferir-vos deu poemes del «Llibre de meravelles» de l’Estellés. Sense afegir-hi res. Perquè de llegir poemes, en sap tothom i no cal explicar-los. Es descabdellen tots sols.

És clar que no hi podien mancar ni «Els amants» ni «Ací em pariren i ací estic». Però a mi em sembla molt injust que no s’escampi més (encara més) la veu potent, adés aspra adés melosa, ferrenya, de color terrós, amb fortor de conyac i de semen, amb sang i amb plors, amb riallades i amb sexe (molt de sexe) que enclouen tots els altres versos d’aquest immens burjassoter. Per això us convido a assaborir també el «Cant de Vicent» i el «Cos mortal», dos bells cants a València, aquesta ciutat que ja comença a renéixer. I, si us plau, deixeu-vos enlluernar per sis meravelles més: «Un entre tants com no aguarden…», «Hi ha la sang, densa,…», «Creixen els fills,…», «No escric èglogues», «La collita» i «Fundacions de la ràbia».

Treballar per a l’editorial 3i4 amb el gran Ferran Carbó en l’edició d’aquests dos volums de l’obra completa de Vicent Andrés i Estellés ha estat una feina d’orfebreria, de precisió, complexa. Una feina de concentració absoluta, de mirar i remirar, de descobrir petites badades, de comptar totes les síl·labes i trobar un vers coix, d’unificar criteris, de decidir, d’equivocar-se i rectificar. I d’aprendre’n, aprendre’n, aprendre’n…

Gràcies, mestres.

                                      

Un entre tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entre tants.

Si l’amor rebentava les venes,
si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.

Un entre tants.

Un entre tants com trencaven els cants.
Un entre tants entre fúries i espants.
Un entre tants entre tots els amants.

Un entre tants.

Si l’amor era gràcil com l’ala,
si la vida era bona, era mala,
si el sospir, si el sonet, si la bala.

Un entre tants.

Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com carreguen els morts.

Un entre tants.

 

                                           

 

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

 

                              

Hi ha la sang, densa, en una allau.
Hi ha el calendari, com hi ha el frau.
Hi ha l’Epístola de sant Pau.

A l’endemà serà partera,
mes sempre es troba la manera
d’encobrir-ho, si es considera.

L’amor és com una llepassa.
Puja per les cames, passa,
ompli un ventre com una casa.

Vigilant la dilatació,
creix en un got, en un racó,
una rosa de Jericó.

Ai gloriós sant Ramon Nonat!
Sols us demane que al remat
ixca tan dolç com ha entrat.

                                        

Creixen els fills, el futur de la pàtria.
Carn de canó quan la pàtria ho demane.
Bella és la vida.

Ballen els fills la tarara vernacla.
Una mesquina i amable bucòlica.
Bella és la vida.

Creixen els fills; se’ns en van de les mans.
Mengen ous durs enramats amb la sal.
Bella és la vida.

Ells lluitaran per la pàtria i la pau.
Duran les mans totes brutes de sang.
Bella és la vida.

Meditaran el passat de la pàtria.
Prepararan el futur de la pàtria.
Bella és la vida.

Inventaran l’amistat i l’amor.
Es guanyaran dignament el seu sou.
Bella és la vida.

Es trobaran sols al mig de la vida.
Com si no hagués existit res abans.
Bella és la vida.

I ploraran vanament una nit,
i no entendran res de res en la vida.
Bella és la vida.

Creixen els fills, creix l’amor, creix la vida.
No hi ha per què recelar ni patir.
Bella és la vida.

Canten l’alegre tarara vernacla.
Em trencaràs un ou dur en el front.
Bella és la vida.

                                 

NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me’n partray
s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
JOFRE RUDEL

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

                                        

ELS AMANTS

La carn vol carn.
AUSIÀS MARCH

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»

                                             

COS MORTAL

Si com aquell que és jutjat a mort
AUSIÀS MARCH

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.
I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.

                                                 

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts…

SIR JOHN TALBOT DILLON

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —si no tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

 

                                

LA COLLITA

E per ço acostumaven los cavallers que quan menjaren,
que·ls legissen les històries dels grans fets d’armes que’ls passats havien fets…

PERE III, Tractat de cavalleria

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l’oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

 



  1. Estellés ho tingué (ho té) fotut. En un país normal fóra poeta nacional, a l’altura d’alguns altres, però mai per sota. En el país que ens toca viure ha estat proscrit per aquells que de la incultura i barroeria fan ostentació i li han volgut aplicar el pitjor càstig que a un poeta se li pot fer: silenciar-lo, amagar-lo… amb l’epítet de traïdor.
    M’ha agradat llegir aquest recull i se m’han humitejat els ulls quan evoca València.
    València em dius? Del paradís em parles. Els àrabs, abans de Jaume I, ja ho escrigueren, això. Aquesta ciutat on els valencians ens sentim forasters. Llàstima.

  2. Gràcies, professor Badia, En Jordi: a veure si el vostre digne “comentari/invitació” obri els ulls als vostres veïns/paisans, els connacionals del sud ja fa anys que hi hem vist, als poemes de Vicent A. Estellés, moltes meravelles. Benvingudes siguen les que vós recomaneu.
    Us suggeresc de subratllar-ne una altra, de llastimosament desconeguda: el joc literari que fa aquest poeta valencià en llengua catalana amb els clàssics llatins: Ovidi, Virgili…
    Llarga vida a la nostra poesia, és “meravellosa”.
    Fusterianament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llegides i triades per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent