El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 8 de març de 2018

El dia que ma mare em va convertir en un aliat

Tenia tretze anys, a final del 1976. L’any en què el país es desvetllava, com se’m desvetllava el cos i se’m removien els sentiments, a dies com un fimbreig, a dies com una sacsada. Aquell curs havia deixat l’escola de Callús per anar a fer vuitè d’EGB a l’institut de Manresa.

Era un dissabte d’hivern i aquell vespre a ma mare li va pujar la mosca al nas: el fill petit li deia que els seus texans no tenien séc, que eren els únics que no tenien séc, que feia el ridícul, que tots els altres nois duien la roba planxada. «Ah, sí? Vine, que t’explicaré com es fa.» L’astorament em va durar poca estona. I encara hauria estat més breu si mon pare no hagués demanat, mig sorneguer: «Vols dir que ha de saber planxar?» La mirada fulminant d’ella el va obligar a retornar els ulls al diari. En dos minuts vam tenir la post parada i un munt de roba (meva i dels meus sis germans) per a entrenar-me. I tal dit tal fet: amb paciència, em va ensenyar a fer treballar aquell estri que encara no anava amb vapor, però que feia el fet i arribava a tots els racons. Sempre ha estat una dona pràctica, la Maria de cal Pujol.

Tenir un germà presumit com en Jaume em va servir per a aprendre a enllustrar sabates i, sobretot, a aplicar el greix de cavall a les camperes, que aquell hivern cavalcaven per totes les ciutats. No he deixat mai de fer-ho tal com ell em va ensenyar, amb aquella ruixadeta final de capellans (de saliva) que hi fa aparèixer miraculosament una lluentor insospitada.

Quan vaig arribar a la universitat, doncs, ja sabia planxar i enllustrar sabates, però encara no havia après a cuinar. Aquest era un territori que ma mare es reservava zelosament i no hi deixava entrar ningú. En canvi, la Maria (la Nena, com li dèiem tots els germans) no tenia cap inconvenient a compartir-lo. A can Batibull, el pis d’estudiants de la família, hi havia un full quadriculat amb les feines de cada setmana i els responsables de fer-les. El dilluns i el dimecres em tocava fer el dinar i el dimarts i el dijous, el sopar. Vaig aprendre a fer menjars de batalla, senzills, però amb una certa estima. La cuina que em va ensenyar la meva germana era de gastronomia pràctica (i amb aquesta base he anat cuinant, diàriament, des de fa trenta-cinc anys). Rentar i estendre la roba, anar a comprar, treure la pols, escombrar i fregar… tot va arribar concentradament abans dels primers exàmens. Siguis on siguis, Nena, t’he d’agrair que completessis el camí que m’havia assenyalat la mare aquell vespre de la planxa.

Aquests aprenentatges naturals m’havien preparat per viure sol. I això no va arribar fins al cap d’uns quants anys, amb el primer divorci. Però quan em vaig divorciar, l’any 93, no estava sol: hi havia dues filles, de vuit anys i quatre. Tanmateix, no vaig tenir cap dubte que havia de lluitar perquè visquessin amb mi. Em feia por aquell terreny desconegut, però estava convençut de sortir-me’n. Van ser temps durs, més que res per una pugna judicial i social que va perjudicar, és clar, la part més feble. L’Alba i la Queralt no es van moure de casa, gràcies en bona part a una advocada que va entendre perfectament el meu neguit, que va veure clar que no ens hi jugàvem ni un pis ni un automòbil, sinó l’estabilitat de dues criatures. Per mi, sens dubte, aquella advocada era –i és– feminista. Bé, he de deixar aquest capítol ací.

La sort del segon matrimoni va ser que ella fos una artista, una dona alliberada (alliberada també del masclisme). Amb ella no hi havia perill d’adormir-se ni de repenjar-se, ni de decantar-se-la. Que la convivència no rutllés no vol dir que no fos un gran aprenentatge, ans al contrari. Ella va ser qui em va ensenyar, per la manera com tractava els infants, la gran diferència que hi ha entre pujar els fills i estimar-los. Assaonar-los. Intuïció, sensibilitat, mirades, rialles, tacte… Tot era un mirall (i una paret, alhora) de la meva racionalitat tosca i cega. Gràcies.

El camí amb la Marta és un camí plàcid, que va començar a poc a poc i ha continuat de mica en mica, amb voluntat de construir. El naixement d’en Marc i la Maria va ésser un esclat de moltes coses noves, però també l’oportunitat d’aplicar l’experiència acumulada. Aquelles febrades que ja no fan por, aquells moments de tensió que saps dominar molt millor, la paciència adquirida amb els anys… Però sobretot m’agrada pensar –i esborronar-me pensant– que els he dit bon dia cada dia, assegut a l’espona del llit. Que els he duts cada dia a l’escola, que cada dia hi dino i, si puc, hi sopo… I que parlem i juguem i riem.

No vull acabar aquesta mena de confessió sense parlar dels homes, de molts homes de la meva edat (i més joves!), de tots aquells homes que creuen en les barreres perquè potser no han fet res per superar-les, de tots aquells qui pensen que hi ha feines que no són per a homes, sense ni tan sols haver-ho provat, ni ganes. I sobretot d’aquests homes que renuncien en un grau o un altre als fills. Refusar de tenir cura dels fills –d’educar-los, de conviure-hi intensament– no és masclisme, és castració. És una estupidesa, és privar-te deliberadament d’un gaudi que et fa complet.

També m’allunyo dels falsos aliats, dels homes que s’omplen la boca de feminisme i quan grates una mica veus que s’ofeguen en un got d’aigua, que no se’n surten perquè no s’ho proposen. Potser perquè, en el fons, són tan masclistes (o egoistes) com els altres. «A la vida sempre s’és un aprenent», deia el meu ex-sogre. El masclisme també és no entendre aquesta frase tan simple.

L’atzar tanca el cercle: les circumstàncies ens han fet entomar, a la Marta i a mi, la responsabilitat principal en la cura de la meva mare. I, tanmateix, no crec que pugui pagar-li el gran favor que em va fer el dia que em va convertir en un aliat.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Badia el millor escrit del dia. I no ets l’únic. En conec i estimo persones com tu. I mira que n’es de fàcil . Només cal que hi posin ganes, coratge i amor.
    Gràcies.
    Roser Giner

  2. A LA DONA

    (Gènesi 2, 5-10)

    T’he fet perquè siguis tu. Qui són ells per fer-te crits, escarnir-te, apallissar-te, comprar-te o vendre’t, tancar-te a casa, velar-te la cara?

    T’he fet perquè siguis tu, perquè sàpigues qui vols ser, perquè sàpigues escriure el teu nom amb llibertat, i no siguis tan sols un dot a pagar, un instrument de plaer, una màquina de parir, una bèstia de càrrega.

    En tu m’han escanyat en néixer, perquè era dona; m’han matat abans de néixer, perquè era dona; m’han venut en començar a somriure, perquè era dona; m’han bastonejat després de tot un dia de treball, m’han fet carretejar tota la càrrega, perquè era dona.

    En tu m’han violat, s’han burlat del meu plor, m’han negat el vot, m’han fet canviar de nom, m’han barrat el pas a escoles, a altars i savieses, m’han podat ascensos i salaris, perquè era dona.

    Ja els he maleït moltes vegades per la seva estupidesa, per la seva crueltat, pel seu instint salvatge de plaer i de poder, per la seva obstinació a dominar-te.

    I en tu he trobat més pau, més arrelament, més fortalesa, més proximitat al dolor i a la joia dels fills, i una mirada més atenta a la bellesa de les coses i no pas a qui les ha de posseir.

    T’he fet perquè siguis tu i no pas ell, perquè hi hagi amor i profunditat, perquè cadascú estimi la seva diferència i la treballi amb art i respecti els altres. Quant de camí per fer i que lleuger seria, si el féssim junts i compartint la càrrega!

    David Jou

  3. Crec que uses estereotips del passat, com les feministes (que no son pas igulitaristes). Dius “de tots aquells qui pensen que hi ha feines que no són per a homes”. Actualment, aquí, quasi no existeixen. T’aconsello que miris enquestes del CIS i veuràs que son residuals.
    També dius: “Refusar de tenir cura dels fills –d’educar-los, de conviure-hi intensament– no és masclisme, és castració.”
    Parteixes d’una suposició d’un home ben curiós que no estima els fills perquè “no és cosa d’homes”. Això ara no existeix. Però, Ep! hi ha una altra cosa. L’antropologia fa que en els mamífers, els mascles van a caçar i les femelles cuiden de la camada. Nosaltres som mamífers. No vol dir que haguem de fer forçosament això, però heretem part dels instints de supervivència de l’espècie i no ens els podem treure de sobre. Per tant als homes els hi agraden les dones, a les dones els hi agraden els homes, (molt majoritàriament és clar), també quasi tots tenim instint sexual i les dones tenen majoritàriament més necessitat de la cura dels fills. Això és absolutament evident, i és per natura no per cultura. Per exemple, quan se separa una parella, només es contempla dues possibilitats ella te els fills o els tenen compartit. Mai ell.
    Llavors, si no es fan lleis prohibint a les dones que tinguin més del 50% de les cures dels fills i obligant els homes al mateix, SEMPRE hi haurà més dones que preferiran tenir cura dels fills que homes.
    El què hem d’assegurar és que això sigui lliure. Que cap dona imposi a l’home que tingui cura dels fills ni cap home ho imposi. Que sàpiguen buscar quin és l’equilibri perquè els dos estiguin bé.
    Però actualment es nega la natura i es vol que:
    A) els homes han de corresponsabilitzar-se al 50% de les criatures.
    B) quan se separen els homes han d’estar desposseïts de les criatures.
    Aquí hi ha truc.

  4. Et vull agraïr aquest text, m’he emocionat ! hi ha molta gent que necessita amor, donar i rebre, tornar a viure sense tants artificis, sentint les necessitats bàsiques.

  5. La meva mare ens va educar a tots en la igualtat als anys 60-70. Érem 4 nens i 4 nenes. No vivíem a la misèria, ni molt menys, però tots ens fèiem el llit, fregàvem plats, escombràvem i fèiem els lavabos. Tots vam aprendre a planxar (els més petits no, que es podien cremar) i a cuinar (els més petits, tampoc). La meva sorpresa en aquells temps era veure que a les altres cases, les nenes arribaven fins i tot a fer el llit dels nens i a preparar-los el dinar com si fossin les seves serventes! De gran he entès que la meva mare era única. I ella no ho feia per tenir aliats, sinó per educar, senzillament per això.

  6. Hauríem de donar els càrrecs més importants als homes. Ells son més intel·ligents i tenen un do natural per fer política eficient.
    ——————————————————————————–

    Ai! perdoneu, m’havia equivocat. No em digueu dona masclista, no em tanqueu a la presó, si us plau. Em volia fer perdonar per les feministes, i volia alabar a la dona i he ficat la pota. A veure si ara ho dic bé:

    Hauríem de donar els càrrecs més importants a les dones. Elles son més intel·ligents i un do natural per fer política eficient.

    Ara! això sí que es pot dir. Ja no sona malament. I això, dit per un home sona a posar-se en bona posició a punt de ser sodomitzat. De fet ho he sentit infinitat de vegades, aquests dies, i no només ningú diu res sinó que feliciten a qui diu això. I li diuen “mira, aquest/a no és masclista!”

Respon a Roser Giner Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent