El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 29 de maig de 2015

Els ‘diguioiga’

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (1)

bilingüisme

Fa pocs mesos que va sortir un llibre del qual es va parlar molt: El bilingüisme mata, de Pau Vidal. No és pas un simple estudi de la llengua. És un assaig que conté reflexions profundes i innovadores i, sobretot, propostes valentes i congruents. A més, tot hi és exposat amb un estil fresc i divertit, que ho fa molt llegidor.

El títol del llibre pot sobtar. És una provocació? És un simple joc per la comparació amb l’etiqueta ‘Fumar mata’ o ‘El tabac mata’ que hi ha als paquets de cigarrets? Si el bilingüisme mata, què mata? Doncs mata l’idioma més feble de tots dos. I en aquest llibre Pau Vidal descriu la situació sociolingüística actual i ens adverteix, argumentadament, dels perills per a la llengua catalana.

El bilingüisme mata conté un llarg capítol que pot semblar un acudit, però que no ho és. És dedicat a la gent que parla mig en català mig en castellà, que ell anomena «els diguioiga». Fa molts anys que sentim la llengua esquitxada de mots en castellà (expressions, frases fetes, acudits…). També fa molts anys que sentim gent que parla un català encara defectuós i hi fica paraules castellanes entremig. Però ara es tracta d’una «nova espècie», gent que fa servir una barreja total. No us hi heu fixat que aquesta «moda» és cada vegada més estesa? Però realment és una moda?

«Els ‘diguioiga’ barregen català i castellà en una mateixa frase, sense cap motiu aparent»

La «novetat» d’aquesta espècie és que la barreja de llengües se sent en una mateixa frase i sense cap motiu. En Pau Vidal s’ha dedicat a registrar fragments de conversa pel carrer i, un cop escrits, podem veure quina estructura més rara que tenen, quina absurditat lingüística regeix els qui les pronuncien. Un exemple: «Ja t’ho vaig dir que valia més no comprometre’s: con estos nunca se sabe.» O bé: «Va ser la típica costellada, però de postres ens van portar un tiramisú que estava bueno de la muerte.» O una d’encara més llarga, ben bé començada d’una manera i acabada d’una altra: «El menjador petit? No, sí que el fem servir, però per grups, sobretot. L’altre dia en va venir un de diecisiete niños y no sé cuántos padres y los metimos allí porque hacían un jaleo de miedo

Fins ara, ens recorda Pau Vidal, s’observava barreja de llengües amb finalitats humorístiques. Parlar en català i deixar anar alguna paraula en castellà feia riure. Per això molts acudits s’explicaven en castellà. A un nen que comença a parlar en català, veureu que si li dieu una paraula en castellà el fa riure.

«Abans esquitxàvem la llengua de castellanades per fer riure; després vam començar a recórrer-hi per dir frases fetes que ja no recordàvem en català i això va anar degenerant…»

Però després va venir una altra fase: fèiem servir el castellà perquè hi havia coses que no les sabíem dir en català. Per exemple, les frases fetes o els refranys. Al llibre hi ha exemples com ara aquest: «És el que dic sempre: zapatero a tus zapatos. Oi que no és joier? Doncs que es dediqui als rellotges.»

Després hi va haver gent que, en els diàlegs, va començar a castellanitzar tot allò que deia una tercera persona o tot allò que es deia a un desconegut: «Doncs jo no, jo entro a dins i dic “siete euros”; així no m’haig d’esperar.»

I l’última etapa és la dels diguioiga, els de la barreja total i capritxosa, com ara aquesta frase: «Ha sigut un moment com de dir: “¿Pero qué coño està pasando aquí?“»

«Quin creieu que serà el pas següent»

Unes preguntes, com a reflexió final: us sona extraterrestre tot això que ens diu en Pau Vidal? En coneixeu cap, de diguioiga? I sobretot: quin creieu que serà el pas següent?

                                                            
Si us ve de grat, també podeu llegir un article que vaig escriure fa tres mesos sobre una soferta visita de Pau Vidal a ‘Els matins’ de TV3. I per res del món no hauríem de passar per alt l’entrevista que li va fer la Bel Zaballa a VilaWeb.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent