El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 3 d'agost de 2018

Escoltar els vells

Aquests dies d’estiu s’escau que puc parlar estones llargues amb gent gran, amb vells, com solíem dir abans, sense por de ferir ningú. Fins i tot he tingut l’avinentesa d’escoltar diàlegs entre dos o més padrins i prendre notes, dissimuladament, de certs mots o expressions.

Són mots que ja sabia, que havia sentit —que havia sentit moltes vegades, de fet—, però que ja no feia servir i, sobretot, que no he transmès als meus fills. Els tenia desats i plens de pols, esllanguint-se en un racó de la memòria.

Després, pensant-hi i contrastant-ho, em vaig adonar que això mateix passava a molta gent de la meva edat: hi ha tot un gavadal de construccions que —per un seguit— la gent de la meva generació havíem après de pares i avis i, incomprensiblement, hem perdut. Les hem perdudes i, doncs, no les hem llegades als fills. Per què? És un misteri. Perquè no tenen corresponent en espanyol? Probablement. Perquè, consegüentment, no formen part d’aquest estàndard que difon cada dia TV3 i Catalunya Ràdio (i els mitjans escrits, que hi van a remolc)? Probablement. Però ara no seria just de carregar als altres les meves responsabilitats. I em demano, sobretot: ja és massa tard? I ca! De segur que puc fer alguna cosa —ni que sigui petita, de poc abast— per a contrarestar aquest efecte.

Ja fa anys que vaig decidir que als meus fills els diria «acluca els ulls», «ha vingut suara» i «avui menjarem vianda», mots i expressions que deien d’una manera natural els meus pares. No sabia si ells els farien servir o no, però, si més no, era una manera de contribuir que no es perdessin. Doncs bé, ara voldria anar més enllà i, si pot ésser, encomanar-vos aquest propòsit.

El cas és que fa pocs dies que, en un indret a cavall del Solsonès i l’Alt Urgell, hi hagué una conversa entre en Ramon de cal Sastre i la Roser de ca l’Andreu*. Per mi, fou una conversa històrica. I, com us deia, en vaig anotar cosetes, que ara transcriuré.

Feia molts anys que no es veien, en Ramon i la Roser. Per això s’havien d’explicar coses que havien passat, ací i allà. I havien de parlar d’abans. Ja de bon començament, en la conversa va aparèixer aquest ús de prou, tan ric i tan productiu, a la boca de la Roser: Prou ens hi trobem bé aquí, prou.

I ben aviat un altre prou acompanyat de més elements: Si ens hem de menester, prou ens ajudarem, però no és pas com abans.

I encara una altra frase amb prou, acabada amb una expressió que jo tan sols havia llegit en els llibres: Bé eren prou amics, però van acabar a mata-degolla.

Fou aleshores que va arrencar la repassada de la gent que havia renyit en aquells verals, i es van començar a sentir frases com ara aquesta: Tot amb un plegat, va dir que no hi volia saber res més; o bé: Es van barallar per no re.

I encara una altra, que em va disparar una alarma: En aquest cony de poble, tothom es baralla, sembla que s’hi hagi ficat foc. Quan vaig sentir «cony de» em vingué al cap, com un llampec, aquesta plaga del *puto, que d’un temps ençà tot ho arrasa i tot ho empastifa. En una sèrie de TV3 haurien engegat «En aquest puto poble», però en Pep ens ho deia com s’havia dit sempre: «En aquest cony de poble». (Nota al marge: la Roser no deia cony, sinó coi, perquè mantenia una diferència lèxica vinculada al sexe, que —potser sortosament— avui s’ha esvaït.)

Em vaig adonar també de la seguretat amb què empraven els verbs ésser i estar, en frases tan simples com ara: Això és tan desemparat (‘solitari’); És molt arrecerat. O bé: Estàvem a la ciutat i ara estem aquí dalt (estar vol dir ‘viure’, ni que sigui uns quants mesos).

Justament aquest ús precís dels verbs ésser i estar em va fer pensar en el mestre Jaume Vallcorba, que l’havia estudiat tant. I ens deia més coses, en Vallcorba. Per exemple, que el mot només és un castellanisme, per més que ara en castellà es faci servir poc. I aquests dos padrins, sense saber qui era en Jaume Vallcorba, deien ara i adés frases com aquesta: No hi vam trobar ningú sinó els de cal Muixic* (en compte de «Només hi vam trobar els de…»).

Sentir dues frases amb el mot ànsia em va fer mal de debò, perquè eren frases que la meva mare diu i jo (ja) no: Li hauré de trucar, que no estigui amb ànsia; I de l’hort, ara qui en passa ànsia [‘qui se’n preocupa’]? Com pot ésser que ja hagi oblidat frases tan habituals i tan naturals, tantes vegades que les havia sentides?

La conversa era un festival de locucions que la gent com jo, entre quaranta i seixanta anys, hem après però no fem servir: Ara dos anys vam voler pujar i ho vam trobar tapat per la neu; Amb això sol ja es veu que ets de bon conformar; Anàvem a estudi i, en acabat, a treballar; No tinguis por que li digui re, no

Entremig, lliçons de precisió entre petit-xic i gran-gros —que requeririen un altre article—, acompanyades de mots i expressions que ha escombrat aquest coi d’estàndard televisiu: D’aquí dalt estant sembla xic, però és molt gros [avui sentiríem: «Des d’aquí sembla petit, però és molt gran»]; És una biga molt grossa; no sé com la faran tenir [«És una biga molt gran; no sé com la faran aguantar», en versió TV3 2018].

I encara una colla de mots vius, expressius, que no tenim perdó de Déu de deixar perdre: Sempre els dic: «Aviseu abans, si voleu venir, que no tenim tiberi per a tanta gent.»; Per què les diu, aquestes ruqueries?; Aculaven el carro aquí; Amb la mossa encara t’hi pots entendre, però, noi, amb el fill…; Feia dies que no es veien i es van fer una gran arribada; També hi havies anat, a guardar vaques, no?…

En tinc dotzenes i dotzenes, encara, però no us vull atabalar. Perquè el propòsit de l’article no era d’atabalar-vos, sinó de consolar-me amb vosaltres. Això que em passa a mi, no us passa, també? Podríem fer l’esforç de pensar-hi una mica i mirar de difondre tot aquest tresor?

Si us plau, si us trobeu igual que jo, podríeu obrir el vostre, de tresor? Per què no m’escriviu i en parlem?

Molt agraït per endavant.


*Els noms són inventats.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.


 



  1. Molt útil, com sempre, tot l’article!. I subscric totalment el tercer paràgraf: a mi em passa el mateix quan, de molt tard en tard, em “pugen” expressions del meus pares i iaios que fins i tot em sorprenen a mi mateix… una sorpresa ben agredolça, per la melanconia d’haver-les perdut i per l’alegria de retrobar-les.
    Quan me n’aparega alguna, l’escriuré en el suport que tinga a mà, per fer-te-la arribar.
    Bon estiu!

  2. J. V. Foix sobre els seus versos:

    Els vaig escriure en el parlar dels pares,
    Que és el més dolç per qui el sap confegir…

    Ho va escriure a mitjan segle passat al poema “També vindrem, infant, a l’hora vella”, del llibre “Onze Nadals i un Cap d’Any”.
    Ara, per desgràcia, massa pares si fa no fa joves tenen el català prou malmès i hem de recórrer als vells per sentir i parlar una llengua genuïna.

    Gràcies, Jordi, pels teus bons i necessaris escrits lingüístics!

  3. Hola Jordi,
    Un enorme recordatori de sons i locucions que hem perdut pel camí i que tant convindria rescatar. El nervi, el tremp de la llengua… ni més ni menys. Faré memòria perquè a casa (Betxí, Plana Baixa) la meva tieta, amb qui vaig conviure fins als 11 anys, tenia un valencià molt ric. Quan enraonava feia la fonètica de la b i v que es distingien perfectament. El ser i estar l’emprava com calia: “Tornarà de seguida que és al mercat”. Hi havia una paraula que utilitzàvem amb normalitat i que ja no he sentit mai més: endenyar (o endanyar?) referit a una ferida: “aquesta ferida se t’ha endenyat”. L’espanyol el tenia tan agafat amb pinces que, si es veia forçada a emprar-lo, podia dir ben bé el contrari del que intentava expressar. Hi ha una anècdota deliciosa, però és una mica llarg i ho deixo per a una altra ocasió.
    Bon estiu

  4. Benvolgut Jordi, No saps pas de quina faisó m’has fet gaudir amb la lectura del teu escrit. Per començar quan anomenes vells les persones dites ara de “tercera edat”, personalment aquest mot no el trobo pejoratiu. Tinc 85 anys i aquestes expressions que has relatat m’han fet recordar ma joventut, en què es així com es parlava. Jo crec que una de les causes que més han contribuir a la pèrdua d’aquella rica parla són els mitjans de comunicació, i en part naltros en tenim la culpa, ja que alguns mots i paraules les vàrem repudiar per creure-les arcaiques.
    Malgrat ser autodidacte (vaig anar a l’escola Franquista des de l’any 1939 al 45), a partir dels anys 80 en vaig dedicar a escriure i publicar vivències pròpies i relats dels vells i velles del poble de Cerdanyola. Encara avui ho faig. Quant al mot de “gent gran” emprat des dels anys 70, sempre m’ha semblat com que suggestionar-se un mateix. Com si “vell” fos un mot desacreditat. És per aquesta raó que molts dels meus articles van signats amb el pseudònim de “Lo vell de l’escó”, tot recordant quan l’avi de la casa a l’hivern, tot assegut a l’escó del foc a terra, contava rondalles i històries a la mainada.
    També vull recordar amb admiració els pobles i cultures més antigues dels continents d’Àsia. Amèrica i Àfrica, on encara avui la cultura i tradicions es transmeten oralment de vells a joves.

    Per tant, visca el mot de Vell o Padrí.

    Albert Lázaro

  5. Molt bon article, Jordi. Si els mitjans de comunicació s’haguessin basat en la llengua de les generacions més majors ara el model imperant seria un altre, molt més acordat amb la nostra tradició genuïna. Seria molt més català que catanyol. Desgraciadament, els primers mitjans varen caure (supòs que a posta) en mans dels apòstols del mal anomenat “català modern” (molts dels quals ara són militants o defensors dels “Ciutadanos”) i han fet tot quant han sabut per a desfer-se de l’herència de la llengua correcta i rica de recursos, amb la intenció descarada d’acostar-la (ells en diuen “apropar-la”) a la llengua pàtria, l’espanyola de veres. Penós, realment penós.

    Jaume Corbera

  6. Hola, sóc en Luis Tavira Jiménez i mons avis prou xerren quatre coses en català. Vull dir que és un goig incommesurable poder sentir parlars genuïns d’avis d’altri. T’ho ben agraeixo. Crec que, per bé que pugui ésser difícil recuperar aquests mots tan propis suara, de la meva generació ençà se’m tombarà el món a sobre per fer-los aprendre als meus vailets. Tanmateix, hi ha esperança. Molta joia* per l’article
    Respectuosament,
    Un noiet de 16 anys

    *castellà: Enhorabuena por

  7. Hola Jordi!
    Una delícia llegir els teus escrits, tant a Catalunya com a Lustenau, el meu poble a Àustria. Aquesta conversa entre dos vells que descrius em fa pensar molt en la riquesa dialectal del “Lustenauerisch” (el dialecte iconfusible del meu poble i que actualment s’està barrejant amb el dialecte dels pobles del voltant i amb una variant de l’alemany estàndard). Quan jo era petit dèiem “txuta” per dir jugar a pilota i avui dia fan servir “fussbala”, o sigui jugar a futbol, un calc de l’alemany estàndard adaptat al dialecte. El mateix passa entre “brienda” (berenar en lustenauerisch) i “jausen” (berenar en alemany estàndard).

    Hans

  8. Deliciós, Jordi,
    Emocionada. M’han vingut al cap tots els records d’infantesa viscuts amb la meva àvia.
    I un bri d’esperança: jo, d’aquestes expressions, encara en faig servir alguna. I només en tinc 43.
    Friso per llegir la 2a part…
    Salutacions,
    Marta.

  9. Bona feina, refrescar la memòria d’aquests mots. M’ha semblat, però, que hi mancava una cosa a la frase “Estàvem a la ciutat i ara estem aquí dalt”. Jo hauria dit, perquè així ho he sentit sempre, “ENS estàvem a la ciutat i ara ENS estem aquí dalt”. El verb “estar” seria pronominal, “estar-se”, bo.
    Què en penses? Salut!

  10. Molt bon article. Sovint m’adono que la meva àvia materna, que ara té 76 anys, parla un català més ric que els meus pares. Sempre fa servir moltes frases fetes i refranys i no gaires calcs (sintàctics) del castellà (tot i que digui mots com hasta o antes quan parla en català). Per mi, que tinc 23 anys, és fascinant que hi hagi analfabets que parlin millor que els que hem anat a escola (o a estudi, com dieu a l’article i també deia el meu avi patern). La diferència principal suposo que és que ella amb prou feines sap parlar en castellà.

    Algunes frases que la meva àvia diu i que m’agraden: en don és mort i en replega encara corre (don i replega deuen ser contraccions de dóna i arreplega), no diguis mai “d’aquesta aiga (aigua) no en boré (beuré)”, quin llamp de bèstia! (per dir que alguna cosa és molt grossa, encara que no sigui literalment una bèstia), ets car(t) de veure (no ens veiem gaire sovint)… També fa servir la construcció “poc que … (pas)” per a les negacions molt més sovint que els més joves. De totes maneres, aquestes expressions també les faig servir jo, però hi ha mots que ni els meus pares ni el meu germà i jo ja no fem servir normalment. Em vénen al cap: escagar-se (esparracar-se o esquinçar-se un tros de roba), capolar (tallar a trossets ben petits, picar), caparrassa (mal de cap).

    Dels avis paterns en podria haver après moltes expressions de la feina al camp perquè sempre anaven a gratar a l’hort, però la veritat és que no em va interessar mai gaire el tema. Només en vaig aprendre uns quants mots i expressions (n’hi deu haver de dialectals del sud del Gironès i del Baix Empordà): estassar les verdisses (podar les plantes que fan nosa, sobretot als marges), tràmec (aixada), cavic (una altra eina semblant a una aixada però molt més petita i amb dues puntes per un costat), taiant (tallant, una mena de fals), parar ballestes (la típica trampa per a ocells), cremar rostois (rostolls), xoiar (xollar, esquilar ovelles però per extensió també tallar-se els cabells ben curts o segar un camp ben arran, arranar), poar aiga pel rec (treure aigua del pou per a regar), fer una rasa (excavar un camí per on drenar l’aigua), camp negat (inundat d’aigua)… Potser als lectors d’aquest blog us semblaran expressions d’allò més normals, però en general la gent de la meva edat no les entén. Una altra cosa que em feia molta gràcia és que l’avi deia que, quan tenia la meva edat, “anava al ball a guaitar pubilles” (a vegades diem güita o goita en lloc de guaita).

    Per cert, no sé si m’hauria de sentir vell amb 23 anys, però resulta que jo dic habitualment més de la meitat de les expressions que heu escrit a l’article com a pròpies dels vells. 😉
    De fet, em pensava que algunes d’aquestes coses eren dialectals de la meva zona, però ja veig que no. Sobre el “prou”, aquí el diem o bé al principi o bé al final, però mai dues vegades com al primer exemple que heu escrit. A més a més, quan va al principi, sempre hi afegim un “que”. A vegades també hi afegim un “bé”. És a dir, diríem frases com: (bé) prou que te’n sentiràs, ja t’ho trobaràs bé prou, prou que ho sé / ja ho sé (bé) prou… I, en lloc de “tot amb un plegat”, diem “tot d’un plegat”.

  11. El pitjor de tot és que hi ha persones que es troben en llocs de responsabilitat pel que fa a l’ús i promoció de la llengua, i no tan sols no fan res per preservar-la allunyada del castellà, sinó tot al contrari. En un curs d’escriptura, per exemple, el professor va renyar a un alumne per escriure “quelcom” argumentant que era un arcaisme, i ens va advertir a tot el grup que no volia veure paraules “velles” en els textos. Com podem anar bé?

  12. A mi em passa igual. I sóc castellanoparlant de neixement i d’educació. Però recordo mots i expressions que sentia de petit i també de més gran.
    Per exemple: “No passeu ànsia”, deia sovint la sogra.
    Moltes cançons infantils que aprenia el meu fill conserven aquest vocabulari:
    “Si n’era un tren que es va cansar tot d’un plegat de seguir la via…”
    “No pot menjar civada sinó pinyons pelats, no pot dormir a l’estable sinó en coixins daurats…”
    Les cançons infantils les hem de conservar i transmete-les, són una font genuïna i rica amb expressions de tots els indrets, amb el valor afegit que el que s’aprèn de petit resta per sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent