El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Joan Garí ens fa més savis

Un tast de «La memòria del sabor»

15-Joan GaríL’escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) ha fet un llibre que és un monument. O, més ben dit, uns quants monuments: a sa mare, a son pare, a la cuina dels Països Catalans, a la gent i la història d’aquest racó de món. I a la llengua, molt singularment.

Es diu La cuina del sabor. Les receptes de ma mare i és una meravella completa. Per una banda, per la intensa recerca en la pròpia memòria, amb un exercici lingüístic, sociològic i antropològic verament impressionant (un exercici cultural, en definitiva, perquè palesa ara i adés la ferma connexió entre la cuina de la seva contrada i la de la resta del país, és a dir, les arrels comunes de tota la gastronomia d’ací). Segonament, per la bellesa de les fotografies que acompanyen el text, fetes per Ramon Usó (de la mateixa ciutat i del mateix any que l’escriptor).

El llibre, que apareixerà al setembre, és acuradíssim en tots els aspectes i Garí s’ha ocupat que no hi fallés res.

Allò que —a parer meu— el fa sorprenentment diferent és el cúmul de referències i reflexions sobre el temps i el lloc, sobre les olors d’abans i les d’ara, sobre l’hort del pare i les mans de la mare, sobre la gent. Sobre el país, que vol dir tot això. I sobre ell mateix, com diu al pròleg:

«Aquest llibre és un autoretrat. Un autoretrat amb aliments, o a través dels aliments, que és una manera civilitzada de definir-se.»

Dissortadament per a mi, no vaig poder fer-ne la revisió lingüística, perquè quan va arribar el text tenia un excés de feina; se’n va encarregar el filòleg, traductor i poeta (i gran gurmet) Àlvar Valls, que hi va xalar de bon de veres, en tots els sentits i amb tots els sentits. Però sí que vaig poder fer una ullada a la maqueta, abans d’anar a impremta (justament per excés de feina de l’Àlvar). I va haver-hi una correspondència veloç i fecunda amb en Joan Garí.

Amb el permís de l’autor i de l’editora (la Laia Climent), us en voldria transcriure un fragment. No serà cap recepta, no patiu: no us faré venir salivera física. Si de cas, espiritual.

Em va captivar una referència a la societat moderna, concretament el retret a la incultura general sobre la nostra tradició cristiana.

Fa quinze anys, quan treballava a l’institut, vaig fer de crossa (gairebé de cadira de rodes) d’un grupet d’alumnes de batxillerat que havien de llegir Josafat i no entenien ni un borrall de les descripcions de Prudenci Bertrana. És així: el jovent no entén ni l’art ni la literatura de fa un segle perquè el progrés li ha escatimat els referents i els coneixements bàsics per a entendre’ls. S’hi ha interferit, encara, una confusió entre laïcitat i desmemòria, una barrija-barreja carregada d’esnobisme.

En fi, són coses que he dit i sentit moltes vegades, però no sé de ningú que ho hagi escrit com en Joan Garí, amb gust de mandonguilles de bacallà.

_____________________________________

«Anem a les mandonguilles, però. Aquest és el plat estrella de la cuina quaresmal. La quaresma és el període de quaran­ta dies abans de Pasqua. En el calendari litúrgic cristià, és un temps de penitència que comença el Dimecres de Cendra, al mes de març, i conclou el Diumenge de Resurrecció, entre finals de març i abril, se­gons la data en què caiga Pasqua. L’objectiu d’aquest lapse temporal és rememorar els dies en què Jesucrist va dejunar al desert i també els seus patiments durant la Passió. Algun lector, perfectament informat sobre aquestes qüestions, em retraurà que siga tan explícit i detallat. En realitat, no està de més en absolut: com tantes coses relatives a la cultura cristiana, ha passat a hores d’ara a constituir un remot arcà per a les noves generacions, com si fóra obligatori creure en Déu per a respectar i honrar els mil detalls en procés d’esmicolament i oblit (la història de l’art, el calen­dari litúrgic, el santoral, la lectura de la Bíblia…) que haurien de formar part del bagatge de qualsevol ciu­tadà occidental, independentment del seu nivell de credulitat pel que fa a la visió transcendent de la vida.

Ma mare és una persona de ferma observança cristiana. Dissortadament, no ha pogut transme­tre’m aquesta devoció amb el fervor que hauria de­sitjat. Sóc un ferm partidari de la laïcitat de la vida pública i de la reclusió de les creences religioses –amb tots els meus respectes– en l’esfera privada.

A casa, això sí, s’han seguit amb diligència les observacions pròpies de la religió majoritària entre nosaltres, i el nostre paladar se n’ha beneficiat a partir d’això que s’anomena cuina quaresmal.

Encara recorda ma mare el temps en què cada divendres de l’any s’evitava menjar carn. Després, aquest costum es va circumscriure només als set divendres de quaresma. I així seguim. Un d’aquests dies de Venus sabies que et tro­baries a taula un superb potatge de cigrons i, de segon, mandonguilles d’abadejo.

[…]

Sovint em sorprenc –jo, tan descregut– desitjant l’arribada dels divendres de quaresma. La meua es­cassa afició a la carn com a plat exclusiu es comple­menta perfectament amb l’horitzó d’expectatives d’una taula parada amb el potatge i les mandon­guilles que ara glosse. El fill d’un déu va haver de morir i ressuscitar perquè la nostra cuina ho cele­bre, àvidament compassiva, amb aquesta delícia de luxuriosa melositat. Us assegure que hi ha maneres de pecar infinitament menys satisfactòries.»

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.



  1. Ma mare, a Bétera, feia el mateix ritual de taula, cada divendres de quaresma: l’arròs amb bledes encara és el plat preferit de mon pare i meu, però també els cigrons, amb l’ou dur, i les mandonguilles: supose que cadascú tirarà cap a casa: ho sent pel Garí, com les de ma mare ja no les he tornades a provar mai, però mai. I ves que encara en menge de bones, per exemple les que fa la mare d’Apa, un amic d’Alcàsser, són també excepcionals, i les que fa Lola, la germana de Conxa, una altra amiga de la colla, són extraordinàries, exquisides. De totes dues soparia fins a rebentar, mandonguilles exclusivament. Però les de ma mare, ai, això sí que era el cel. Gràcies pels comentaris.

  2. Una petita correcció: el Dimecres de Cendra no sempre cau al març. Fins i tot és més habitual que caigui al febrer. Enguany, el 18 de febrer. I l’any vinent, el 10. Peccata minuta!

  3. Dues observacions:

    Aquesta reclusió de les creences religioses en l’esfera privada no hauria de ser tan estricta que no poguéssim trobar entre tots plegats maneres d’expressar-les o viure-les en àmbits públics (per exemple, processons, campanes que ens diuen coses, etc.). Especialment els aspectes que ja són més expressió cultural immaterial que no pas pròpiament religiosa.

    La segona observació es refereix a l’incís: no em sembla pas que les creences religioses mereixin tot el (meu) respecte. Hi ha bastants aspectes d’aquestes creences que em mereixen ben poc respecte. Una cosa és respectar que hi hagi gent que les tingui i les expressi, i una altra cosa és que aquestes creences siguin respectables i mereixin tots el nostres respectes. I encara menys que el mereixin especialment perquè són religioses, és a dir, que calgui respectar-les més que altres creences.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llegides i triades per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent