El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 21 d'abril de 2016

Mestres (2: «Contra les aules», de Tomàs Llopis)

TLlopis-2

Hi ha llibres que t’impressionen, que et sacsegen. N’hi ha que et fan venir salivera, que et fan delir. N’hi ha que et fan riure i n’hi ha que et fan reflexionar. N’hi ha que et fan revelacions.

I n’hi ha que ho tenen tot. Contra les aules és un d’aquests llibres complets.

En Tomàs Llopis és un mestre en tots els sentits. Ens vam començar a tractar arran d’aquella gran novel·la que és Hi ha morts que pesen cent anys (guanyadora del premi Andròmina de narrativa del 2012, publicada per Edicions Tres i Quatre el 2013). Fou llavors que vaig saber que coneixia el meu germà gran i que havia treballat a Solsona. Però fins el novembre passat, als Premis Octubre, no ens vam poder saludar físicament. Pocs mesos abans havia tingut el goig de poder-li revisar també aquest assaig autobiogràfic, titulat finalment Contra les aules (Tres i Quatre, 2016), que la setmana passada li va presentar justament el seu amic Joan Badia.

Si en Tomàs és un mestre, aquest llibre és una lliçó, o una lliçó de lliçons. Amb referència a l’ensenyament de la literatura i la llengua catalanes, jo no havia llegit res que anés d’una manera tan transparent i directa al moll de l’os pedagògic. I si ens impregna de docència ben entesa és per una raó: per fer-nos entendre com s’ensenya ens explica com s’aprèn. Per això tenen tanta importància les pàgines dedicades als seus mestres, és a dir, a les lliçons que va rebre ell mateix quan estudiava (vegeu, més avall, «Com es fa un mestre?»)

Essent professor, ben aviat va fer una descoberta que el va acompanyar durant tota la vida docent: «Per aquell temps vaig descobrir John Holt. El pedagog americà deia més o menys que un alumne aprèn el que vol, quan vol i com vol; i si no vol, no aprèn.» Aquesta idea l’ajuda precisament a ésser exigent amb els qui se’n poden sortir i a ajudar els qui tenen dificultats. Ho explica molt bé en un fragment que reproduïm més endavant («L’alumne escriu bé quan vol»).

Però aquest llibre és també una lliçó de vida –per mitjà de la seva i de la dels adolescents que ajuda a créixer. «Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen […] consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten», ens confessa en un fragment que copiem més avall («Estellés, Gilda i els ulls fits»).

El recorregut d’aquest professor és ben digne d’admiració: de Godella (Horta) fins a Pego (Marina Alta), passant per Solsona (Solsonès), Amposta (Montsià), Benissa (Marina Alta) i una altra vegada Amposta. I fent tots els papers de l’auca: professor, però també director, cap d’estudis…

Un tal itinerari, començat el 1978 i acabat ara fa pocs anys, li permet de parlar-nos d’episodis crucials en primera persona. Per exemple, quan passa per Amposta la primera vegada (curs 1983-1984), ens explica una anècdota que no cal pas comentar. Imaginem-nos en Tomàs i la seva dona que es volen instal·lar durant un curs a la ciutat:

Fou significatiu el diàleg amb un senyor que regentava un bar. Li vam demanar si sabia de cap pis de lloguer i, després de pensar una esto­na, l’home es va adreçar pel seu nom a un client que seia en una taula:

—Saps si el pis on hi havia aquells catalans ha quedat lliure?

L’altre no ho sabia. Sembla que els «catalans» eren uns de Barcelona.

Amposta i tot el Montsià era llavors un lloc de transició entre la Catalunya vella i el País Valencià. Abandonat tradici­onalment pel nord més ric i separat dràsticament del sud per una arbitrària frontera administrativa, gosaria dir que estava abocat a un procés incipient de pèrdua d’identitat.

Després d’un any a Benissa, torna a Amposta (curs 1985-1986) i ens diu això:

Tornar a Amposta va ser com tornar a casa. Ens vam ins­tal·lar a Sant Carles de la Ràpita i vam viure, humanament i professional, quatre anys inoblidables. En la nostra absència d’un any s’havien produït canvis molt importants en l’opinió pública. TV3 i Catalunya Ràdio havien fet una tasca decisiva; el sentiment de pertinença a Catalunya havia esdevingut tan poderós que no es podia dir «espanyol» a ningú sense que se sentís ofès o insultat.

Però la batalla dura era —i és!— al País Valencià. En Tomàs va viure l’anticatalanisme des de les aules, l’anomenada «batalla de València». Hem volgut copiar un fragment que retrata perfectament aquella època, que potser convé no oblidar.

Tot seguit, teniu una selecció de texts de Contra les aules i, al final, un poema recitat. Espero que us agradi.

contra_les_aules_tomas_llopis

Com es fa un mestre?

A la Universitat de València aprèn el rigor d’un bon comentari literari, una instrucció que l’acompanyarà en tota la seva etapa docent:

En aquella universitat, per on havien passat i havien fet escola professors com Miquel Dolç, Joan Reglà, Emili Giralt i Miquel Tarradell, l’estudi de la cultura catalana tenia un prestigi irrefutable i en aquell context cinc o sis companys i jo vam anar a parlar amb el professor Tomás Hernández i li vam dir que volíem estudiar literatura catalana; el professor andalús ens va sorprendre:

—De acuerdo, ¡ustedes me enseñan catalán y yo les en­seño teoría literaria!

I l’endemà ja s’havia comprat el Diccionari Català-Caste­llà de Francesc de B. Moll. Ens muntà un seminari al departa­ment, a les tardes, un dia o dos per setmana, i llegíem el Libre d’Evast e Blanquerna, el comentàvem, n’aclaríem els dubtes lingüístics i aplicàvem els models de Greimas i d’Eco tant al relat lul·lià com als de Berceo. Van ser uns mesos d’estudiar literatura com no ho havia fet mai: l’aproximació atenta al text, l’estudi de les paraules i la reflexió sobre els arcaismes amb les referències a la gramàtica històrica i al castellà medi­eval que ens feia el professor no van privar-nos mai de con­vertir uns moments d’aquelles sessions en una apassionant tertúlia literària on, ara que ho recorde, jo era el més oient de tots perquè no era ni de bon tros un lector prou destacable. Amb Tomás vam aprendre que el comentari literari havia de ser rigorós, científic, però també creatiu.

 _____________________________________

L’alumne escriu bé quan vol

A Solsona, per altra banda, en un curs de literatura catalana contemporània de COU, amb bons alumnes, vaig intensificar sense adonar-me’n l’exigència sobre les lectures i vaig compli­car el discurs metaliterari; aquells alumnes, molt competents i llestos, se’m van queixar després que els havia lliurat uns exàmens corregits amb moltes faltes d’expressió, al·legant en defensa pròpia que no els explicava ortografia. Jo no ho con­siderava necessari, intuïa que ja en sabien prou, però no hi posaven prou interès a l’hora d’escriure els exàmens o els tre­balls, no ho devien trobar prou important. Estic segur, tanma­teix, que per a ells era més còmode i relaxant assistir a la seua trenta-dosena explicació dels pronoms febles sense necessitat de prendre-hi gaire esment que no pas suportar una classe de literatura on calia estar més atent a la informació donada i a les novetats cognitives. No vaig cedir a les seues reclamacions i vaig intensificar l’exigència en la correcció dels treballs escrits. El problema es va acabar de seguida: els alumnes, temorosos de suspendre un examen de COU, van començar a escriure bé. Aquell dia vaig aprendre que un alumne escriu bé quan vol i com vol; i si no ho fa és o bé perquè senzillament s’hi nega o perquè necessita ajuda. Ambdós casos són fàcilment detecta­bles i cadascun demana una atenció diferent.

________________________________

Estellés, Gilda i els ulls fits

Sempre he pensat que Estellés és una enciclopèdia de la poesia i me n’he apro­fitat per a aprendre moltes eines del llenguatge poètic. Però això, ara, són obvietats que no caldria repetir. En parlàvem a les classes i també exploràvem el context cultural i social que evoca el poeta. Un dia, a propòsit dels cinemes i de la «qualificació moral» de les pel·lícules, que Estellés esmenta en alguns poemes, vaig citar l’escàndol que va significar en el seu moment l’estrena de Gilda. Els alumnes no en tenien gaires notícies i pocs coneixien la famosa escena del guant. L’endemà vaig portar la pel·lícula i en vaig posar justament aquella seqüència inoblidable. Abans vaig fer cinc cèntims de la història i quan ja havíem vist aquella escena, els alumnes em van demanar de continuar fins al final. Aquell dia em vaig adonar de les possibilitats que oferia el cinema clàssic per a les classes de llengua i imatge de què parlaré més endavant. Amb Estellés tinc la impressió des del record, com ell, que els alumnes se sorprenien de veure com un poema aparentment senzill i «fàcil» —quantes vegades hem hagut de combatre la idea que la poesia ha de ser necessàriament difícil— duia aparellada una càrrega tan potent d’estímuls, d’emocions i de vida.El programa del curs es completava amb un darrer tema sobre les últimes generacions literàries i la lectura d’una obra publicada recentment. Cada any era una novetat diferent, com si el curs hagués de tenir continuïtat, ja fora de les aules. I en tenia. Alguns debats de classe es van mantenir vigents durant molt temps i han forjat amistats que encara conserve i estime. De tant en tant m’arriben reconeixements d’aquells, o d’aquelles, alumnes que m’atribueixen el fet d’haver-los aju­dat a estimar els llibres. Crec que el mèrit no és meu, sinó dels llibres mateix. Entre nosaltres, alumnes i professor, allò que hi havia era un ambient cordial de treball plaent i de gran respecte a les paraules i a les persones. Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen en casos com el que descric consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten. La resta ja és secundari.

_________________________________

La ‘batalla de València’

Som als darrers anys setanta del segle passat, a Godella:

Potser ja havia viscut algun incident menor, però tinc consciència que tot va començar quan el company que feia les classes de llengua espanyola em va dir que tenia un tema al progra­ma de primer de BUP —els alumnes devien tenir uns cator­ze anys— sobre les llengües de l’estat espanyol i no l’havia volgut explicar perquè no volia provocar cap conflicte a la classe. No ho vaig creure una solució digna i em vaig oferir a explicar jo mateix aquell tema delicat. Els meus mestres Pedro Benavides i Sanchis Guarner m’havien marcat el camí de no arronsar-me davant l’adversitat.

El company em va cedir una hora de les seues classes, a la següent jo havia de fer classe de francès al mateix grup i en volia fer. Tenia una hora, doncs, per a explicar allò tan difícil. Josep Iborra recomanava que s’anàs a classe amb els llibres que calia llegir. Era important que l’alumne els veiés, que els pogués tocar i fullejar. És per això que jo vaig anar a aquella classe amb tota la bibliografia. Recorde que duia La llengua dels valencians, Nosaltres, els valencians, el Dicci­onari de la llengua catalana i les Converses filològiques de Fabra. Devia portar també alguna gramàtica d’Enric Valor, els dos llibres sobre dialectologia que Joan Veny acabava de publicar i Llengua i cultura als Països Catalans de Badia i Margarit, una obra que m’agradava molt rellegir. Uns quants quilos de llibres en definitiva. Vaig fer una exposició ben documentada sobre la unitat de la llengua, els dialectes, la història de l’idioma, etc. Al final de la classe els alumnes em van aplaudir. Però quan estava a punt de començar la meua classe de francès i així ho vaig anunciar, els alumnes em van demanar de continuar tractant del «tema del valencià». Allò entrava dins la dinàmica del diàleg, de la tolerància i de la llibertat d’expressió. Recorde que va ser una classe distesa. Tot anava bé i en un moment donat un alumne em va dir que tenia un document escrit en valencià i no en català. Jo vaig dir que el volia veure i vam quedar que ell el portaria i el miraríem l’endemà.

Per a aquella sessió només vaig anar documentat amb el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Va començar la sessió i vaig ensenyar el diccionari remarcant que era de la «llengua catalana». Tot seguit el vaig donar a un alumne voluntari, el que fos més anticatalanista de tots, i vaig demanar al propietari del text presumptament en va­lencià que digués la primera paraula. La va dir —devia ser un article—, la vaig fer cercar al diccionari i vam comprovar que tot coincidia amb el significat i la funció que tenia en «valencià». La segona paraula devia ser un substantiu i vam fer la mateixa operació amb els mateixos resultats, després la tercera, la quarta, la cinquena… I quan ja havíem comprovat que les vuit o deu primeres paraules d’aquell text en valencià coincidien en tot amb les definicions del Fabra, un alumne va dir que totes no coincidien, que n’hi havia algunes que no eren al diccionari català.

—Quines? —vaig preguntar.

Al text apareixia «hui», em va fer notar l’alumne. La vaig fer cercar al diccionari i també hi era, naturalment. Ho vam provar amb alguna paraula «valenciana» més, que no recorde, amb resultats similars: totes eren al diccionari català de Fa­bra. Llavors algú va dir la frase per la qual he contat l’anèc­dota: «Sí, però no.»

«Si però no.» Que a catorze anys i en un col·legi on el diàleg, la tolerància i el consens presidien tota la vida, un alumne no fos capaç de donar-se a l’evidència mostra fins a quin punt la visceralitat havia impregnat un gran sector de la societat d’aquell temps. Era l’any en què Peris Soler, de qui hem parlat més amunt, era conseller d’Educació. No gai­re lluny, pels carrers de València, constantment anaven per aquell temps cotxes amb megafonia proclamant a bombo i platerets i una estètica filofeixista que «som valencians i no catalans», si no proferien algun insult encara pitjor als cata­lans, mentre per la ciutat no hi havia cotxe que resultàs in­demne al fet de dur una senyera sense blau penjada al retro­visor interior o en forma d’enganxina a l’exterior. Per aquells anys també, Sanchis Guarner i Joan Fuster van sobreviure als atemptats amb bomba, però Miquel Grau va morir assassinat. Estic convençut que sense l’acció d’aquell terrorisme evident, cap adolescent de catorze anys no hauria pogut dir en una classe «sí, però no.»

_________________________________

En voleu més? Escolteu la veu de Tomàs Llopis recitant Carner:



  1. Molt agradable retrobar-me, indirectament pels textos que ens has passat, amb en Tomàs Llopis. Aquell curs 1983-1984 vaig coincidir amb ell a Amposta. Jo acabava d’aterrar a Catalunya des del País Valencià. Tot un món per descobrir. Em vaig apuntar a les classes de reciclatge de català amb en Tomàs per a aquells professors que, voluntàriament, volíem millorar el nostre nivell de català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llegides i triades, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent