El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Noranta-cinc nadals

Demà la meva mare, la Maria de cal Pujol de Callús, farà noranta-cinc anys. Aquest serà, doncs, el seu noranta-cinquè Nadal (estrictament, el noranta-sisè, si comptem el de naixença).

Fa un mes, la meva filla Maria, de dotze anys, li va fer una entrevista per a l’institut, en què l’àvia va explicar amb un cert detall coses que interessaven a la néta. Espero que també us interessin a vosaltres, amics. La publiquem ací, sense tocar-hi pràcticament ni una coma.

Que passeu un bon Nadal, malgrat tot.


Tinc 94 anys. Vaig néixer a Callús. He tingut 9 fills, però 3 es van morir, tinc 16 nets i 13 besnets. Vaig viure la guerra i encara que fos petita en tinc molts records. He fet de carnissera i peixatera i he cuidat tots els meus fills.

Perfil
La Maria és una dona gran que va amb cadira de rodes, però tot i això manté el cap clar. Sempre ha sigut una persona valenta que ha passat per moltes dificultats que ha acabat superant. Des de sempre el que ha estimat més del món ha sigut la família i ha fet de tot per ajudar-la. Des de petita li ha agradat molt cuinar i ha acabat fent plats excel·lents.

On i quan vas néixer?
Vaig néixer a Callús el 25 de desembre del 1925.

Tens germans o germanes?
No.

A què es dedicaven els teus pares?
Els meus pares feien de peixaters.

Abans de la guerra tu recordes que hi hagués divisió política aquí Callús?
Sí. N’hi havia d’esquerres i de dretes. Per exemple, hi havia el cafè dels uns i el cafè dels altres, la sala de ball dels uns i dels altres i així amb altres coses.

Quins records tens d’abans de la guerra?
D’abans de la guerra recordo quan van proclamar la República. Jo tenia 5 o 6 anys i recordo que sortia d’escola i vaig passar per davant d’on hi havia l’ajuntament, que no era al mateix lloc que ara. Van sortir els de l’ajuntament, d’esquerres, i van tirar el retrat del rei daltabaix. El vaig veure allà terra, amb els vidres trencats i vaig pensar: “Què han fet ara, que han tirat el retrat del rei a terra?” I aquest és un dels primers records que tinc.

I de la guerra?
Jo quan va començar tenia 10 anys i quan es va acabar 13. Hi ha coses que no recordo perquè a deu anys hi havia coses que no entenia, però un record bastant del començament és que van voler matar els dos capellans. Els van fer sortir de la rectoria, els van fer baixar fins a la font i allà els volien matar. Hi van intervenir el meu pare, el metge i alguna altra persona i van parlar amb els que els volien matar, que eren miners de les mines de Súria. El meu pare i el metge eren d’esquerres i els van dir que ja se’n farien càrrec ells i que no es preocupessin, però que no els matessin allà davant de tothom. Per sort, van marxar i no els van matar. Després, al cap d’un temps, sí que van matar un capellà que hi havia hagut abans, el reverend Puigbò.

I de la postguerra?
Llavors ja era una mica més gran i recordo que, al començament, primer de tot van abolir tota la moneda que hi havia hagut de la República. Hi havia gent que havien sigut previsors i havien guardat monedes d’abans de la guerra, però hi havia molta gent que no tenien re i es van trobar que no podien anar a comprar. Llavors hi va haver un racionament i feien un pa negre. Anaves a buscar el que et tocava i et donaven un pa que era molt espès, que costava de menjar. També hi havia pagesos que tenien blat i una part l’havien de donar al govern, però la part que els tocava la portaven al molí i llavors ells tenien farina blanca. La portaven al forner, i el forner els anava entregant el pa que necessitaven cada setmana o cada dia. La majoria de gent va passar gana. Sobretot van treballar les fàbriques i els paletes perquè hi havia coses ensorrades. Van ensorrar ponts, l’església… Els rojos per allà on passaven, si hi havia ponts, els ensorraven perquè pensaven que així dificultarien el pas als nacionals. Quan van guanyar els del Franco, van agafar republicans i els van posar a la presó o els van matar, i això, era esgarrifós. Quan es va acabar la guerra, hi havia d’haver pau, però només n’hi havia pels que van guanyar perquè els que van perdre, van continuar passant-ho molt malament.

I de l’escola?
Quan va començar la guerra van posar junts els nois i les noies, que fins llavors hi havia l’escola dels nois i la de les noies. Després quan es va acabar la guerra, que manava Franco, els van tornar a separar i jo recordo que teníem un bon mestre i ens agradava. Llavors en teoria ens ho havia de fer fer tot en castellà, però ho va arreglar d’una manera que una setmana fèiem tots els escrits i les classes en castellà, i la següent en català. Jo hi anava contenta a l’escola i m’agradava molt de dibuixar.

Amb què et distreies quan eres petita?
Primer, quan sortíem d’escola, n’hi havia molts que menjaven pa sucat amb vi i sucre, però a mi, com que no m’agradava el vi, menjava pa sucat amb aigua i sucre, que una mica trist sí que ho devia ser. Després sortíem al carrer a jugar i de deures no en teníem. Jugàvem a cuc i amagar, a saltar corda, a la xarranca… De nines jo en tenia alguna, una pepa i, quan ja no creia en els reis, la meva mare em va comprar una nina bastant gran, que la feies caminar i aclucava els ulls.

Quan vas aprendre a cuinar?
A mi sempre m’ha agradat, des de petita. A vegades jo tenia una cadireta petita i la posava a davant l’aigüera per poder-hi arribar i de seguida em va agradar cuinar. Com que a la meva mare no li agradava gaire, moltes vegades cuinava jo. Després, de més gran, feia molts plats, sobretot postres i pastissos i després els regalava.

Vas anar a algun lloc a aprendre’n?
Un cop casada vaig anar a una escola de cuina.

Quan et vas casar?
El 1950 a Joncadella.

Quants fills, nets i besnets tens?
Tinc 6 fills, 16 nets, 13 besnets i 3 que naixeran l’any que ve.

Quines feines has fet?
No gaires. De carnissera i peixatera. Després vam posar una carnisseria a la cooperativa i jo tallava la carn. Després d’allà, vam traslladar-la a casa dels meus pares. Allà hi teníem una carnisseria i una peixateria juntes, però això no era gaire legal. Després vam portar la carnisseria aquí, a casa. També vaig ser mestressa de casa, i vaig cuidar a tots els meus fills. Durant un temps, venia tupers, però això era una feina de més a més.

Per què et vas treure el carnet de conduir?
Me’l vaig treure quan tenia 50 anys per poder anar allà on volgués. I per això de vendre tupers havia d’anar als pobles del costat, però va durar molt poc, perquè al cap d’un any o dos, la meva mare ja no hi veia gaire. Primer se li va anar escurçant la vista, i va arribar un moment que quasi no hi veia i jo no podia marxar, i això dels tupers ho vaig deixar estar per cuidar la meva mare.

Et va fer patir més la guerra o ara el coronavirus?
El virus no pateixo per agafar-lo jo. Pateixo per si ho agafeu vosaltres, els joves. I crec que durant la guerra hi veies un final i hi veies un enemic, però amb el virus no. No saps quan s’acabarà i tu no el veus i, per això fa por.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent