El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 27 d'abril de 2016

Sabem massa castellà

Bilingüe

Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi
Té trenta anys i és independentista, fill d’aragonesos —ara també independentistes. El cercle d’amistats d’en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l’educació en català. Parla en català amb la seva dona i amb el seu fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d’escriure un bloc en castellà. Alguns amics seus no ho entenen, però ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m’entendreu tant si ho faig en català com si ho faig en castellà.» Si els seus amics d’aquí entenguessin el castellà com entenen l’anglès (és a dir, poquet tirant a gens), en Sergi potser hauria fet una altra tria.

Cas 2: la capatassa de l’ajuntament
És una dona competent, molt. Sap menar la brigada com no ho havia fet ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l’Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s’hi adreça en el seu català de Casserres. Però n’hi ha dos que no l’entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S’hi esforçaran, ells, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L’única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc.

Cas 3: en Gonzalo i en Marc
Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons.

 

Ara escolteu en Marc (40 segons)

 

Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit l’àudio d’en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n’hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer —encara— la consonant /θ/ (interdental fricativa i sorda), un so que té l’espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l’italià, ni el portuguès, ni… l’espanyol de la majoria del domini (tots els països hispanoamericans, mig Andalusia, Extremadura…). La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En canvi, en Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les es i os obertes, ni les eles palatals (les «elles»), ni les eles (que haurien d’ésser velars i no pas alveolars, com explicàvem ací), ni…, malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i malgrat tenir estudis, i malgrat ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l’esforç de parlar català.

Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent
Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota que fa riure, o no. Diu que una vegada l’ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home —l’ex-rei Juan Carlos— hi féu una visita i també s’interessà per «las golfas». Fins aquí l’acudit que fa gràcia. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l’acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n’adoneu? La meva àvia no hauria entès l’acudit perquè sabia molt poc espanyol i el mot «golfas» no l’havia sentit mai. Els de la meva generació l’entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l’acudit perquè ja ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l’evolució del català. Com hi ha món.

PS(1).  A mi, l’acudit que reporta na M. Carme Junyent em va fer gràcia. Però en Jem Cabanes, en tornant de la presentació del llibre a VilaWeb, em va fer adonar que no feia gràcia que em fes gràcia. Fou ell qui em va fer recuperar l’autocentrament. No agrairé mai prou aquests viatges amb el meu amic i mestre.

PS(2). En canvi, el gran Xammar sí que n’era, d’autocentrat. Llegiu això i us en convencereu.

                                                      

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. No, els catalans no sabem massa castellà. El que sabem és massa poc de tractar el català amb normalitat.

    Què feria en Sergi si es digués Serge-Pascal, fos de Lyon i tingués amics a Anglaterra? En Serge-Pascal escriuria el seu blog en dos idiomes (francèsi anglès), o en tres, o en quatre,… I si en Serge-Pascal no volgués fer la feina per duplicat (cosa ben comprensible), doncs aniria alternant: avui en anglès, demà en francès, la semana que ve en català, tres dies més tard en castellà (o en suec, grec, swahili, japonès…), i així anar marxant. Els seguidors políglotes entendrien totes o quasi totes les entrades del blog. Els bilingües se’n perderien un feix. I els monolingües, què hi ferem.

  2. Enhorabona pel post: és interessant, profund, realista i divertit.
    Crec que la persona que ha respost abans ha caigut en la provocació del títol i no ha acabat d’entendre el missatge. De fet, diu una cosa que és certa: no sabem tractar el català amb normalitat. I ell o ella mateix n’és un exemple. Escriu ‘feria’ (faria), ‘Lyon’ (Lió), ‘semana’ (setmana), ‘políglotes’ (poliglots), ‘perderien’ (perdrien), ‘ferem’ (farem). És a dir, no tracta el català amb la ‘normalitat’ amb què se suposa que s’ha de tractar una llengua, cosa que reforça el missatge de l’article.
    Ens fan falta més escrits com aquest. Endavant!

  3. Us explicaré un cas com un cabàs. O, si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos. A la ciutat on visc, que és Sabadell, a prop de casa hi ha una botiga d’ultramarins o també dita colmado, o bé adrogueria, encara que aquesta paraula em sembla que s’ha perdut irremeiablement. Hi venen de tot una mica. Doncs bé, l’amo de la qual és un independentista del morro fort, de la ceba i de fa molts anys, quan defensar la independència encara no estava de moda i d’independentistes n’érem quatre. Si hi parles, et dirà que la majoria de polítics són uns venuts, que no són prou independentistes, que són uns titafredes, que ja ho veurem, que al final ens trairan,….etc. Dit amb tot el respecte, em recorda una mica el discurs d’en López Tena. Aquest home, l’amo de la botiga, té una treballadora, dependenta, molt eficient i que parla un català tan correcte que no sembla pas magribina. Fins i tot no vesteix ni el mocador que els tapa el cap. I pel català que gasta, molt més digne que el de molts catalans de soca-rel, mai no diries que és de fora. Doncs bé, ara ve la part més bona: el seu quefe, independentista i de la ceba, li parla en castellà. Quan ho vaig saber vaig quedar de pasta de merenga. El primer impuls va ser el de dir-l’hi, però em vaig mossegar la llengua. I encara me l’estic mossegant, que m’hi faré un sangtraït i tot. Aleshores, et preguntes: podrem anar bé, “endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba”?

  4. Que no quedés cap danès, o cap suec o cap portuguès que no sabés l’anglès (si fos el cas), per força algun efecte tindria sobre les llengües maternes respectives, però segur que no en comprometria ni el futur ni la salut.
    Que, amb tota la història dels últims segles del català, amb totes les circumstàncies polítiques, sociològiques, demogràfiques, pedagògiques…, que ja no quedi cap catalanòfon matern que no sàpiga castellà és senzillament tòxic per a aquesta llengua.
    Encara més: la majoria se senten més segurs amb el castellà que amb la llengua pròpia, i tenen a l’inconscient que és la llengua de referència, la prestigiada. (Només cal veure com pronuncia gairebé tothom qualsevol nou anglicisme o nom propi foraster de pronunciació desconeguda.)
    Els qui queden que tenen un català segur i en canvi vacil·len amb el castellà, que el parlen amb accent (“horror! quina vergonya!”) o el trufen de catalanades sintàctiques, lèxiques, fraseològiques, són excepcionals, marginals (en el sentit que, lluny de les conurbacions superpoblades, no són influents), i pertanyen a generacions que per llei de vida…
    A sobre, les noves tecnologies, per primer cop a la història de la transmissió de les llengües, fan que les generacions joves ja adquireixin molta més llengua (o ‘yengua’) de coetanis i mitjans de comunicació que no pas dels grans de la família i la comunitat: durant segles, els pares acabaven parlant als fills tal com a ells els havien parlat llurs pares, almenys en un % altíssim, i en tot cas amb canvis superficials.
    Per no parlar de fenòmens psicosociològics generals que encara contribueixen a desaprofitar més aquests parlants genuïns, com ara la denigració de tot el que és vell i la sobrevaloració de tot el que és jove, urbà, modern, per sistema i al marge de contingut i qualitat, quant a persones i també quant a llengua.

  5. Ja fa anys que vaig decidir que només compraria llibres en català (originals o traduïts), i escolteu, no he trobat a faltar oferta. De fet, el temps material no dona per llegir tots els bons llibres que es publiquen, i per tant un dels meus criteris ineludibles (com també és el dels espanyols, francesos, anglesos, etc.), és que estigui en la meva llengua materna.

  6. Article interessant. És un fet que els catalans no fem per la llengua el mateix que fan els parlants d’uns altres idiomes. No importa si una pel·lícula la fan en català: no faran l’esforç de veure-la en català com no sigui que els hi vagi molt i molt bé. O per pura casualitat.

    Els meus fills no sabien espanyol fins que no van anar a Primària. Ara, encara a Primària, ja el parlen fluidament. Els seus companys espanyols encara és l’hora que parlin i entenguin el català igual que els meus fills dominen l’espanyol. Que potser són més intel·ligents els meus fills?

    Jo a Catalunya parlo sempre amb tothom en català. Si no m’entenen, em faig el sorprès i els dic que em pensava que eren d’aquí. Molts, visiblement avergonyits i/o ofesos, defensen que també són catalans i comencen, tímidament, a xerrar en català. No falla mai 😉

    Jo faig com un altre lector comentava: només consumeixo productes culturals en català o en anglès ( la meva primera llengua), i això inclou els canals espanyols de ràdio i TV. La vida és massa breu per perdre el temps!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent