El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després

Resultat d'imatges per a "viñedo viejo"

El setembre del 2001 fou un mes trist, no tan sols per als Estats Units d’Amèrica, sinó també per a tota la humanitat. Suposo que aquells fets, i veient de feia anys que el món anava a mal borràs, van impel·lir mon pare a escriure aquest text, tan breu i tan profund alhora.

En pocs escrits li sé veure una identificació tan clara —i encertada, a parer meu— de l’home i la terra: ambdós envellint, ambdós expressant aquesta barreja de dolçor i tristesa. I d’esperança, malgrat tot.

Aquesta setmana que s’acaba —què n’hauria dit de tot això que ens passa?—, aquell home hauria fet noranta-quatre anys, el dia abans del seu sant.

* * *

La vinya perduda

El pagès que la menava va morir l’any passat. La vinya, ja prou miseriosa, no ha estat cavada ni podada enguany. Només ha donat gotims.

És de sumoll. Els grans, com balins, són dolços com la mel en aquest final de setembre, encarada a solell com és la vinya, en els terrampers de la finca de la Portella.

Pobres ceps… Han ofert al passavolant l’última fruita de la seva vida. Com tants homes i dones vells, després de llevar tant de fruit han de morir abandonats i sols. Però encara malden per donar un consell, un avís, una ajuda… I encara a voltes els és acceptada –malgrat la desorientació de les noves generacions–, si és impregnada de dolçor, com els bagots de sumoll de la vella vinya al final d’un estiu sec.

Perquè uns i altres ho han donat tot ben gratuïtament, sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després. Cinquanta, seixanta anys d’obsequiar fruit copiós i esplendorós, vi de bon grau d’un raïm que es podia veremar sense que es podrís.

El sumoll… Cep vell, vella classe del país, sofert com bon fill del pla de Bages, potser com cap altre. Vi dels nostres pares, vi del nostre temps. Una llarga sèrie d’imatges han desfilat pel meu pensament mentre collia els gotims de la vinya abandonada de la Portella.

També la meva vida, si ningú no en tingués cura, deixaria de donar fruit en la vellesa i no produiria sinó gotims escarransits. Si fos així, miraria de donar-los amb dolçor, perquè tinguessin encara algun valor.

Sortosament, els meus encara m’agombolen amb amor; i, vell i tot, puc oferir alguna cosa de profit als altres.

Feu-me la gràcia, Senyor Déu en qui confio, de poder donar quelcom més que gotims mentre sigui viu. I, si no, que siguin plens de dolçor, com els de la vinya perduda en aquest setembre tan tràgic per a la humanitat.

[setembre de 2001]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Jordi, l’escrit de ton pare m’ha apretat el cor (m’atrevisc a dir que literalment) de tan bonic i humà com és. És clar que cal haver passat dels 75 per entendre´l del tot, però si jo fos son fill l’emmarcaria per penjar-lo en la paret més visible de casa.

  2. Aquest text “La vinya perduda” es per a mi narrativa poètica.
    Et fa pensar en tot el que tenim i que d’alguna manera no volem veure, ni recordar, ni parar-nos a rumiar uns instants, per assaborir tot el que tenim i som.

  3. M’ha emocionat, és tendre i clavat a la terra alhora. Jo, que sóc nascuda en terra de vi, a la Noguera, i ara visc al Baix Maestrat, quan sento dir carroll de raîm, enyoro la veu del pare qun deia bagot. Gràcies, feu molt bona feina!

Respon a neus olives pardo Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Imatges de la Bonavista, Memorial Josep Badia i Torras | s'ha etiquetat en , , , per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent