Repetim el mateix: esperem un miracle?

Cal canviar l'acció per a què canviï el resultat.

9 de maig de 2020
0 comentaris

Amor versus estimació

Fa anys, dècades, que sento una certa incomoditat quan la gent fa anar la paraula ‘amor’ com a solució de tots el problemes humans. I no per què no hi estigui d’acord, sinó per què el que crec que volen dir és el que jo entenc com ‘estimació’. Mai, a casa, els anys 1950-65, havia sentit la paraula ‘amor’ i si, sovint o de tant en tant, ‘estimació’; a casa o a casa dels cosins de Cornellà o quan ells venien a passar les vacances a l’estiu. I si no ho havia sentit, ho havia llegit. I què havia llegit jo quan era petit, en temps de la dictadura, quan la nostra llengua estava prohibida? Doncs resulta que vaig trobar un bagul amagat, en un traster, dins del qual hi havia una col·lecció de «patufets», revista juvenil d’abans de la guerra i la gramàtica de Pompeu Fabra del 1932. M’ho vaig llegir tot i es va perdre tot; es van fer servir de ‘paper de vàter’; com qualsevol paper de diari, que era el que s’usava en aquells anys d’escassetat com a paper higiènic; per altra banda no massa ‘diferent’ del paper higiènic ‘El Elefante’, marca popular del moment.

Però jo vaig ‘aprendre’ la gramàtica i dels patufets recordo específicament les ‘Pàgines viscudes’ de Josep Maria Folch i Torres.

Tornant a la incomoditat citada i sense tenir-ne clar l’origen, vaig decidir investigar aquests mots al diccionari normatiu del IEC:

amor 1 1 m. o f. [LC] Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. 2 1 m. o f. [LC] Afecció tendra i apassionada per una persona. 2 2 m. o f. [LC] Passió sexual. 3 m. o f. [LC] Objecte de l’amor.

estimació 1 f. [LC] Acció d’estimar. 2 1 f. [ECT] Mètode per a determinar la base imposable d’un impost.

amar v. tr. [LC] Tenir amor

estimar

1 1 v. tr. [ECT] Determinar en tant o tant el preu, el valor (d’alguna cosa).
1 2 v. tr. [LC] Judicar, considerar.
1 3 v. tr. [ECT] Obtenir una estimació estadística (d’una població).
1 4 v. tr. [TRA] Efectuar l’estima (de la posició de la nau).
2 1 v. tr. [LC] Tenir bona opinió del que val (algú, alguna cosa).
2 2 v. tr. [LC] Agrair.
2 3 v. tr. pron. [LC] estimar-se més Preferir.
3 1 v. tr. [AD] [DR] Un jutge, un tribunal, acceptar (les peticions de les parts).
3 2 [AD] [DR] estimar la demanda Acceptar una petició.
4 1 v. tr. [LC] Amar.

És a dir que segons la meva percepció de la realitat, tota la vida he usat el verb ‘estimar’ en l’accepció 4 1 i pel que jo diria, l’ús majoritari que la gent en fa per a expressar afecte.

A la Viquipèdia diu que: L’amor és un gran afecte cap a altres persones, objectes o éssers. Segons la intensitat i l’objectiu del sentiment, s’hi distingeix amor d’amics o amistat, amor filial, maternal o qualsevol que es dóna entre membres de la mateixa família, amor de parella, amor cap a les coses, llocs, animals… amor cap a una idea, sovint dins de termes amb el sufix grec “filia”.
L’amor de parella és el que més important ha estat històricament, on es barreja l’estimació, el sexe i altres sentiments.

He ressaltat estimació perquè el que diu la mateixa Viquipèdia no veig que hi tingui relació:

«Estimació» té aquests significats: En matemàtiques: L’ estimació estadística d’alguns paràmetres. L’ estimació numèrica aproximada de magnituds. Símbol d’estimació. En finances: Estimació financera

La pregunta que em faig és on encabir l’expressió: “Estimo la meva mare”; l’he de posar a finances o a matemàtiques?

Llavors he decidit consultar el diccionari Etimològic del Joan Coromines i em sembla que vaig trobar l’explicació:

“AMAR, ‘estimar’, del ll. AMARE, id. [] 12 doc.: orígens de l’idioma (Homilies d’Organyà , etc.)” que s’usa en les variants ‘amar‘ en la prosa i ‘aimar‘, en poesia, a partir de la influència dels trobadors, fins el segle XVIII, i segueix “ En rependre el bon to del llenguatge literari, amb la Renaixença, de moment se seguí emprant aimar , i alguns (ajudant-hi la impopularitat del verb, substituït ja llavors en el llenguatge viu per estimar), entre els poetes dels cenacles floralescs, visqueren tota la vida convençuts que l’única forma literària catalana era aimar (essent amar, creien ells, forma castellana).”

No explica allò de “… la impopularitat del verb, substituit … per estimar” però sospito que potser té a veure amb el que més endavant diu: “No ens cal parlar de les formes de les altres llengües romàniques, que totes han conservat més o menys el ll. AMARE. En els seus remots orígens proètnics aquesta arrel degué tenir un sentit sexual, potser fins i tot eròtic. En el teatre llatí es nota que indica l’amor d’un sexe a l’altre, molt més que l’afecte cordial entre persones del mateix sexe, i més que l’estimació intra-familiar de qualsevol mena.”

He cercat ‘estimar’ i he tingut una bona sorpresa en trobar això:

Estillat, V. estela —Estim, estima, estimable, estimació, estimador, estimar, estimatiu, V. esma —Estimball, estimbament, estimbar, V. timba —Estimbori, de cimbori contaminat per estibar (i potser també timba i tomba) —Estimborlat, -urlat, V. estraburlat Estimpar, V. timba

ESMA , ‘ aptitud de fer instintivament alguna cosa , de l’antic estme o aesme , derivat de l’antic verb a esmar fer estima o càlcul, deduir, albirar’ , provinent del ll. ADAESTIMARE id. [] 1.ª doc.: estme c. 1260.” És curiós com evoluciona ‘esma’ adquirint valors com ara: tacte, seny, encert, acord, habilitat, instint, coneixement, discerniment, memòria, alè, respiració, sense mesura, a bell ull, a les palpentes, fer estima, avaluar, apreuar, calcular un rumb o direcció, apuntar, prendre la punteria, preveure, flairar, ensopegar-lo, adonar-se’n, etc. Més que curiós: esma<->alè.

I ara si que apareix l’explicació de la meva incomoditat citada al principi:

Al costat i en lloc de la forma aesmar del català estricte, aviat anà penetrant la forma estimar estergida i imitada del llatí. Ja la trobem en alguns passatges de les Grans Cròniques, de Llull, dels Costums de Tortosa , almenys en els mss. De tota manera és segur que ja era ben usual en el S. XIV, en el seu sentit llatí: «fo estimat que·n moriren, dels enemichs, entorn mil e docentes persones, entre de cavall e de peu», Cròn . del Cerimoniós (48), i en força documents d’aquest segle (veg. AlcM ), com apareix majorment segur si tenim en compte l’aparició que ja fan llavors els derivats postverbals estim , estima; més encara, és clar, en el XV: «la estima la qual faeren dotze prohòmens elegits per lo Conçell de Tàrraga, estimant migençant sagrament los troços de terra, en lo terme del dit Castell del Tayadell, com en les dites estimes serà tengut», doc. de l’arxiu mun. de Bna. de c. 1425 (Careta, Barbr., p. 429), en el període antic hi devia haver encara consciència que estimar i esmar eren duplicats, però s’establia una gradació, suposant en estimar un veritable càlcul, a diferència de la mera divinació d’asmar : «no·s pot asmar , / menys estimar / los artificis / ni·ls edificis / dels meus palaus», JRoig (Spill , 1073).

En la nostra llengua la forma, al començament cultista, estimar va posar des del principi arrels tan fondes, que es féu apta per descabdellar ben aviat nous i populars significats. “ Agrair, apreciar ” és ja el significat que té en un doc, mallorquí de 1484 relatiu a Joana de Pinós (BSAL VIII). Estimar més preferir (< ‘prear en més’), ja força usat per JoMartorell: i «més stime la mort que viure sense vostra senyoria» (Ag. I, 15) i pel seu plagiari i explotador Galba: «tots quants eren, axí hòmens com dones, benehien a Tirant, e més l’estimaren tenir per senyor que no al Reys (Ag. IV, 9), «cayguí mort de la gran sanch perdia, y stimava més anar-me’n que no que m’acabàs de matar», a. 1527 (BABL IV, 379); ulteriorment es va tendir a fixar-ho en la construcció de datiu ètic estimar-se més , o tant m’estimo , etc.

El més important, però, d’aquests descabdellaments l’hem comentat ja a AMAR : en el qual aquest verb tendeix a assumir el paper de reemplaçant, al principi merament reservat, púdicament atenuat, de l’expressió directa de l’amor, finalment, en el llenguatge parlat, i cada cop més fins en el literari, va convertint-se en el substitut directe i objectiu del mot solemne, tradicional, i literari, d’alt coturn, amar . S’ha tendit a exagerar el caràcter modern de la data d’aquest fenomen, i a reconèixer-li menys extensió geogràfica de la que té. G. Colon en un article més aviat jovenívol ( Supl. Lit. de «Levante» , 3- II -56) sosté que és només mallorquí i del Principat, i arriba a l’extravagància de donar a entendre que no és anterior a la fi del S. XIX , perquè no en troba a mà testimonis anteriors al Canigó de Mossèn Cinto! De fet, però, havia d’haver precisat que és general no solament a totes les Balears i fins a l’últim extrem del Princ. sinó també al ross., les Marques d’Aragó, i en terres valencianes almenys fins al Maestrat: «—Pos, dis-me ara aont anem? —fa ell. I ella: —M’estimes ? —Ja no! —Pos fora: lo camí desfem. —Tampoc! —Pos no t’emprimes / en amar: a esta empresa / has de portar cor gran i ànima encesa», Seidia (6). Colon peca, com sempre, d’excessiva credulitat en la força demostrativa i en la ingenuïtat de la documentació literària accessible. Amb aqueixa mena de miopia no s’adona que durant molt de temps aquesta acc. fou reputada com a «vulgar» o impròpia, cosa de gent amb poc llatí, amb expressió excessivament afectiva.

Que l’acc. ‘amar’ era usual des de molt abans del S. XIX salta a la vista, i no obstant a causa d’aquest prejudici dels «savis» i dels mestres (mestre significà durant segles ‘mestre de llatí, o en llatí’, «gramàtica» era sinònim de ‘llatí’) el mot no figurava, naturalment, ni en els diccs., ni en la documentació civil o religiosa, ni en la literatura respectable. Fa gran cas Colon que el mot manqui no sols en els diccs. valencians sinó també en els antics del Princ,, i que no es «troba encara en el Voc, Cat.-Alem.» de 1502, ni en el DT o., ni en Lacav. Però això redunda en una reducció ad absurdum, car també Belv. i totes les edicions del Labèrnia observen encara la consigna de proscriure aquest significat, que ja trobem en la fi del S. XVIII admès en l’estil dels elements més reaccionaris i ultraconservadors del nostre país, que servaven les tradicions familiars de la més rància noblesa: «ma estimada filla gran» escrivia ja el Baró de Maldà (Coll. de la B. V., 119). La frase «stau alegre, stimat fill» que cita Miquel Péreç (1510) ¿no ve dels cercles vicentins, ja que potser no de StVicent?

Més hi ha: estimar per ‘amar és el mot d’ús general en l’alguerès: «aquestos dos fills, germà i germana, que s’estimaven assay —», rondalla recollida per Ciuffo (BCEC , 1907, 54), i altres algueresos en donen fe (BDLC XIII, 271). És evident que del català passà al sard general «istimare : amare» (Spano, Diz. Sdo., Archivio delle Tradizioni Popolari de Pitré XIII, 171). És, doncs, segur que en el català parlat, era d’ús general, des d’abans del S. XVII, en què la nostra influència a Sardenya ja ha decaigut decisivament i fet lloc a la cast., i crec que ja ho devia ser en el S. XIV , almenys com a popularisme barceloní, quan l’Alguer fou repoblada fins a fer-ne una «Barceloneta». Tan popular degué ser aquest ús entre la gent de la nostra llengua, pels voltants de 1600, que des del català degué contagiar-se a alguns castellans, menys refractaris que d’altres a la nostra manera de ser i de viure: «Si a tu belleza he sido / tan tierno enamorado , / si estimo despreciado / y quiero aborrecido, / ¿qué ley sufre o qué fuero / que me aborrezcas tú porque te quiero ?», J. Ruiz de Alarcón (La Prueba de las Promesas I, vi, Rivad. XX, 435c). Si tinguéssim teatre o poesia, amb passatges passionals, en els nostres segles baixos, com en el teatre d’Alarcón, on es parlés el llenguatge del poble nacional, en la boca d’homes i dones de cor!

Però era el temps en què aquests morien en el patíbul dels Moragues, Carrasclet i Joan de Serrallonga: podem esperar trobar aquest llenguatge en la ploma d’un Fontanella, o un Tagell o un Vicenç Garcia? En els Diálogos de la Montería de L. Barahona de Soto, de c. 1620, també llegim frases com «si se estimaran las liebres en todo tiempo, parieran en todo tiempo» (llibre II, ed. Rdz. Marín, pp. 336, 484, 393, 395, i estimadero per a l’indret on les llebres «es fan l’amor», pp. 160, 161): doncs Barahona de Soto era cordovès, si bé en el seu llenguatge tenen sensible part molts regionalismes del Regne de Granada, cap al qual s’havia escorregut sens dubte aquest terme del cat. popular: i ens preguntem des d’on és probable que hi hagués arribat sinó des de terra valenciana. És veritat que no hi ha testimonis d’aquest ús en terres de València, per més que, si no en trobem d’estimar , trobem estimació en Escrig (1851) i en el dicc. de MGadea, definit « amor, cariño ».

És veritat que no hem pas de condemnar l’ús que es fa de voler entre els valencians amb el sentit d’amar. Però davant el quadro precedent no sembla desorbitada la sospita que estimar hi existí tanmateix en certs graons de la llengua, i que allí, a poc a poc, la condemnació dels savis l’anà proscrivint , amb l’excusa que allò és aquell «margall» que certs valencians prim mirats trobaven en el parlar de la gent del Nord. En terra valenciana s’havia dit voler bé com pertot: í que en aquest es pogué suplir el algunes vegades espontàniament, tampoc no hem de desconèixer-ho com a possible.

Però no convé aclucar els ulls al fet que en aquesta innovació és el castellà el qui marca el pas i va a la davantera: allí encara querer bien és potser predominant a l’Edat Mitjana, però la reducció a querer es troba ja de tant en tant des de l’arrencada de la llengua literària, en el Cid i el Buen Amor (DCEC III, 945), el portuguès va admetre querer ‘amar’ en alguns usos especials i així es fa encara ara, però generalment s’hi troba només querer bem , i l’italià i altres llengües germanes han restat sempre fidels a la forma completa voler bene ; si en el català de València ha anat prenent peu voler , més i més, amb el significat nou, no cal dubtar que hi han tingut el paper preponderant els dos factors: un, la proscripció que els saviets i cercadors de «margall» fulminaren contra el mot popular però genuí, i l’altre la pressió tremenda, incalculable, de les lletres de «jotas», «jàcaras», «villancicos», «chascarrillos», i altres sectors abaturrats, agitanats i pseudo-andalusos de la menuda literatura de carrer.

Ho prohibissin o no els pedantescos Labèrnies , el mot havia triomfat ja, fins en la llengua més distingida , quan la Renaixença enfonsa les barreres: l’empra Verdaguer des de l’Atlàntida , NOller i els narradors costumistes, des de les primeres novel ·l es : «Era una balada popular — en la que hi figura una noya qu’enganya ‘l seu estimat» «En Lluís los atenia sempre, ‘ls estimava de cor, y lluny de menysprear-los o de prescindir d’ells, los hi feya compartir ses distraccions y gustos», NOller (Pap ., 199, 18), «endemés, ja sabia jo que vostès l’estimavan molt a l’Agneta», id. (Notes de c ., 56), «potser realment no estimes a ningú mes què va que llegint o fent ganxet, y sentint lo vent y la pluja, pensavas ab lo teu aymador», Vidal i Valenciano (Ros. d’estiu , 89), «un matí que eren a l’horta, li digué: —Mare, ‘l pare no m’estima», Bosch de la Tri. (Lena , 227), «Francina, meua estimada , mira bé la processó —», PdAPenya (Poes ., 254), «No voldria, i estimat meu, / que altra enamorada fesses, / sinó que sempre estiguesses / en el món per compte meu» (cançó pop. mallorquina).

DERIV.: Estim (13691, «l’amo qui surt ha d’entregar, a l’amo qui entra, bestiar de feyna, bestiar de guarda, verema, gra, llegum, fems, formiguers, etc.: tals coses, qu’és forçat qu’homos bons examinin y aprovin, s’anomenan estims », TForteza, BSAL II, 29. Estima [1341, i cf. supra], llibre d’estima es deia a Balaguer, 1699, el ‘llibre de l’amillarament’ (que avui a molts pobles d’Urgell he sentit anomenar llibre de peu ), Sanahuja, Ci. de Balaguer , 110, 158. Estimable [Ausiàs]. Inestimable , que Llull intentà catalanitzar radicalment: «la pena que estava apperellada al rey e a son Concell, era enesmable » (Merav . II, 134). Estimació [‘ avaluació ’, S. XIII, CostTort ., ‘ amor, afecte’ , Lab. 1839, Escrig, 1851]: «apareixia a sos ulls voltat de certa estimació , y dava als objectes una distinció que certament no tenian», NOller (Pap ., 49). Aestimada , en el text eivissenc de fi S. XIII (Macabich, Feudalismo , 10), que cito a ALBIRAR. Estimada besada ‘ (Urgellet): estimar besar ’ és del llenguatge infantil de diverses comarques, i a Cardona em reportaven (1926) que l’havien aplicat a l’« òscul marital », Estimador . Estimant . Estimat , – ada . Estimatiu [S. XV].

De esmar . Tinc nota, però no prou completa i clara d’haver sentit s’esmada i s’esmador (s ә zm ә ) a Mercadal (Menorca, 1964), no sé si en el sentit de ‘sonda’ Desesma; desesmat.

CPT.: Esmaperdut ‘el qui ha perdut l’esma’ [c. 1890, NOller], maestr. esmeperdut « desatinat » (Culla, GaGirona). En el sentit contraposat el mateix NOller va usar + esmatornar fer tornar en s i ’, bell mot que manca encara en tots els diccs. i que mereixeria entrat en el corrent general: «De pit a la barana — passà llarg temps amb la pensa emboirada, l’esguard perdut, sense dar-se compte de sa pròpia existència, fins que la Madrona l’ esmatornà amb sobresalt » (Pap ., O. C. ed. Gili, I, 27, si bé en una ed. de 1924 en lloc d’això llegeixo un flac substitut « la despertà »).

1 Potser valdria la pena de rectificar aquesta decisió cismàtica, poc meditada i arbitrària. ¿No tenim una munió de substantius femenins com febre, llebre, mare, orde, espècie, sèrie? Si hem rectificat l’antic febra en obsequi als llatins, ¿no convindria fer el mateix en homenatge als valents valencians, tortosins, lleidatans, pallaresos, etc., a qui ha de xocar aquest menyspreu de llur sentiment de la llengua? No hi ha ni el més lleu destorb que privi de preceptuar pertot la grafia esme , bo i deixant lliure opció a fer-lo femení o masculí, tal com es fa amb orde . — 2 Sentit que també trobem en el català medieval: «aparallà bé sa ballesta, e smà bé lo malalt — e quant lo serraý l’ach bé a esmza t va desparar sa bona ballesta —», Desclot (NCI . V, 99.14, 99.18). En anglès clàssic encara to aim és prou sovint ‘ endevinar, conjecturar ‘, així en Shakespeare, en O th ello (esc. III, V. 6) es tracta d’una estimació a bell ull, quan mirant de lluny la quantitat de naus d’una esquadra, uns diuen 107, un altre 140, l’altre 200: «in these cases, where the aim reports, ‘t is oft with difference». També en la segona part de Henry IV (III, i, 83). —3 Dites populars menorquines són, p. ex., «qui pega, estima », «qui testima , s‘arrima », etc.—4 « Les ovelles estimen la ka » ‘les cries’ tinc anotat a Tavascan capdamunt del Pallars, 1934. — 5 Cert, encara que en algun cas s’hi acosta bastant en alguna de les frases: «Io estimo a aquell home tant com a vós, y més que a tots los demés», «home que no és estimat », tant que algú sospitarà potser no sense raó que ja tira una indirecta cap a l’acc. moderna, i que si no gosa llançar-s’hi és perquè en les seves traduccions llatines fins ací encara es pot estar d’usar-hi amare .

LLISTA CORRELATIVA DE FRASEOLOGIA, DERIVATS É COMPOSTOS: fer una cosa d’esma, tenir esma de, perdre l’esma, sense esma, treure l’esma, esme (veg, també supra), esma, erma, e i ma, e smar, a estmar, aesmar , estimar, estimar més, estim, estima, l libre d’estima, estimable, inestimable, enesmable, estimació, a estim a da, estimada ‘ besada‘, estimar ‘ besar‘, estimador, est i mant, estimat, estimada, estima t iu, esmada, emad or , desesma, desesmat, esmaperdut, esmeperdut, esmatornar.

 CONCLUSIÓ: El diccionari normatiu no contempla l’ús real del verb ‘estimar’ en l’aspecte de “l’afecte sentit cap a altres persones (parella, família o amistat), coses, llocs, animals o idees.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!