Repetim el mateix: esperem un miracle?

Cal canviar l'acció per a què canviï el resultat.

24 de juliol de 2020
0 comentaris

Mirades a cinc dècades enrere des del 2020

La lectura de la primera part del llibre Tres mirades a quatre dècades de governs municipals (1979-2019) a Vilanova i la Geltrú, Dies de regidor, del Joan Benet, -que m’ha servit per a conèixer-lo millor i que aprofito per felicitar-lo, tant per la literarietat de l’escrit com per la feina feta, malgrat les penalitats sofertes-, m’ha induït a escriure la meves memòries sociopolítiques. Vagi per endavant que la tendència a embellir els records és pur instint de supervivència PNL-ística i per tant demano excuses a qui pugui sentir-se tergiversat o fins i tot ofès per causa de la meva percepció del fet descrit.

La meva consciència social es va despertar quan la Pilar i jo vam començar a parlar d’escolaritzar la nostra filla Núria, que va néixer a finals del 1968. Per tant, suposo que deuria ser el 1970: no vàrem voler escoles religioses perquè érem conscients del que havíem patit durant els 50’s. Va coincidir que treballava a prop del Jaume Bertran, membre fundador de l’Escola Cossetània de Vilanova i la Geltrú, inaugurada pel gener de 1967, i li vaig preguntar de que es tractava. Em va dir que era una escola cooperativa de pares i mestres, d’ensenyament actiu basat en el sistema Rosa Sensat  i ens vam decidir entrar-hi.

El 1973 vam anar a viure a Màlaga, destinat a obrir una delegació comercial de l’empresa on he treballat tota la vida, la fàbrica de cables elèctrics i de comunicacions Pirelli i la primera qüestió va ser trobar una escola el màxim de semblant. La tia d’un company de feina, en José María Aguilar Fernández,  pedagoga jubilada, ens va explicar la situació i vam visitar dues escoles del sector d’El Palo, a l’est de Màlaga, camí de Rincón de la Victoria i Almeria, zona de gent benestant i ens vam equivocar i vam triar la dolenta. La descartada, a Miraflores, tenia pupitres i la triada, a El Candado,  taules rodones amb cadiretes, però el sistema d’ensenyament era invers a l’aparença. Nosaltres, fent cas al fill de la pedagoga i cosí del company de feina, arquitecte, enginyer de camins, canals i ports, delegat d’Indústria a Granada a mitjans 70’s, vam llogar un pis a El Palo, que, segons ell, és on havia de viure un delegat de la Pirelli, per a què se’l considerés en els medis comercials i industrials. Al cap d’un any, ens havíem gastat els estalvis ja que amb el sou que cobrava no arribava al dia 20 de cada mes i llavors ens vam traslladar a la Barriada de La Paz, a l’oest de Màlaga, camí de l’aeroport i Torremolinos. El lloguer del pís es va reduir un 33% i l’escola era gratuïta, obra social de la Caja de Ahorros de Ronda i es deia Colegio Mixto Rosario Moreno, que era mixta només a l’entrar i al sortir; les classes eren separades per sexes. El 20 de desembre del 1973 ETA va assassinar Carrero Blanco prop de l’ambaixada dels EEUU i el dia 23, quan vam venir a Vilanova per a passar el Nadal, vam prendre la llibreta d’estalvis per si de cas no podíem tornar a Màlaga. El 2 de març de 1974 van assassinar Puig Antich. Si el 1970 vaig iniciar-me en consciència social, van ser aquests dos esdeveniments els que em van iniciar en la consciència política.

El curs 1974-75, ja érem a La Paz i a l’assemblea de pares de la Rosario Moreno ja vaig notar que la junta usava un llenguatge falangista i em vaig amoïnar molt pel canvi d’escola. Tot d’una un pare demana la paraula i amb contundència els va rebatre moltes de les coses que havien dit. Vaig respirar i a la sortida el vaig emprendre i a partir de llavors vam anar fent diferents actuacions per intentar democratitzar la situació. Mantenim l’amistat i es diu Francisco Pimentel. Pels aniversaris de la mort de Puig Antich vam assistir a les manifestacions de Málaga. He de trobar documentació guardada (entrevista al diari Sur, acta notarial de denúncia d’il·legalitats de l’escola, …) i la posaré aquí. El 75 mor el dictador i el 76 tornem a Vilanova.

Ja estava polititzat i em vaig incorporar al procés de constitució del Partit Socialista de Catalunya – Congrés. M’hi va portar el Lluís Bertran i hi vaig trobar en Quico Mestres, Josep Gomàriz, Marius Torres, Jesús Contreras, … Pel pont del Pilar del 1976 es va celebrar el congrés constituent, però per algun tipus de formulisme consta que va ser per Tots Sants. El primer cap de setmana de novembre, dissabte 6 o diumenge 7, es va celebrar l’última concentració-manifestació de l’Assemblea de Catalunya a Vilanova i la Geltrú, quan CDC, UDC, RSDC ja se n’havien desmarcat. Hi van haver corredisses provocades per la Guardia Civil. El Jaume Casanovas, líder del PSC local,  anava fora de la manifestació i jo em vaig imaginar que era per avisar a qui calgués si es produïen detencions o altres problemes. El cap de setmana següent, el dissabte, hi va haver una vaga general i manifestació en plena Fira de Novembre, amb càrregues de la Guàrdia Civil, amb detencions i ferits, un dels quals (Batista, pescador ?) va perdre un ull, i detenció de tots els caps de cada partit a l’Ajuntament (el Casanovas encara no havia arribat a la manifestació i el van haver d’avisar, al seu lloc de treball, empresa de construcció que estava al costat de l’Ajuntament; va sortir, va passar per davant de la porta de l’Ajuntament i i el van detenir). Es va produir una situació molt tensa i em va afectar de tal manera que vaig haver d’enllitar-me al migdia. A la tarda vig tornar anar a la Plaça de la Vila i em van dir que una reunió secreta, al cafè Roxi, de representants dels partits, entre ells el Contreras del PSC i l’alcalde Piqué, van pactar el final de la vaga i manifestació i l’alliberament dels caps polítics.

El 15 de desembre vaig votar ‘No’ al referèndum del Suárez. Estant encara a Màlaga s’havia celebrat el “Míting de la Llibertat”, que va tenir lloc el 22 de juny de 1976 al Palau Blaugrana sota el lema “guanyarem la llibertat”, i va ser el primer míting socialista autoritzat després de la mort del dictador Franco, en el que es va pronunciar el Manifest Socialista. Jo estava entusiasmat amb aquest manifest (fixeu-vos que és gairebé el programa del camí cap a la Transformació Integral de la Societat: poder polític, la propietat col•lectiva i el control efectiu dels mitjans de producció i distribució, … socialisme autogestionari, … democràcia directa amb càrrecs elegibles i revocables, …), però ben aviat em vaig començar a desmoralitzar: El diumenge 16 de gener de 1977 estàvem reunides totes les assemblees locals per a decidir si ens convenia fer coalició amb el PSOE per a les primeres eleccions generals. El dilluns 17, llegim a la Hoja del Lunes que Joan Raventós havia anat a Madrid per reunir-se amb Felipe González i que havien pactat anar junts a les eleccions mentre les bases estàvem reunides per decidir si volíem coalitzar-nos o no! I a Vilanova havíem votat ‘NO’.

A la feina tenia un càrrec mitjà i els directius eren gent feta durant la dictadura i no comprenien com jo, amb la meva responsabilitat a l’empresa, pogués convocar vagues i assistir als actes per a la transformació de la societat. Em van cridar tots al despatx; els vaig respondre que els temps canvien i que calia que tots ajudéssim al canvi. El director comercial em va dir que em cridava per dir-me que no entenia el que meu comportament. El director industrial em va dir que no ho entenia, però que em demanava que jo no anés al davant. Els vaig respondre que faria el que havia de fer. El director general Davide Vecchio em va dir que em comprenia perquè ell havia lluitat amb els partisans contra Mussolini.

Als començaments del 1977 també ens vam plantejar de militar a UGT (ara penso que va ser un error, ja que el sindicat arrelat era CCOO.) En Jesús Contreras i jo anàvem per les fàbriques a explicar que era un sindicat democràtic i la importància d’estar sindicat en democràcia, que és pel que havíem de lluitar. Va ser un any d’activitat frenètica. Reunions múltiples arreu, des de seccions sindicals d’empreses per ajudar-los a constituir-se, fins a reunions a la central de Barcelona. Un altre revés va ser quan el PSOE va començar a enviar gent procedent de l’emigració que venien a ocupar llocs de control sense interessar-se ni per la situació real dels treballadors a les empreses controlades per franquistes ni per la cultura del país. Els primers carnets de la UGT es van fer a casa meva. El responsable local es deia Quel Martorell. Algú em va dir que era un capellà obrer, o ex-capellà, que havia vingut a viure a Vilanova a una masia camí de Solicrup i a treballar a l’empresa de ciment blanc Griffi. La seva dona era directora de l’escola especial (diversitat funcional) Sant Miquel. Vaig aprendre moltes coses d’aquest home, en tots els sentits; jo era un “passerell” amorf, ingenu, producte de l’escola, companys de feina i la tele, tot de l’època franquista sense cap mena d’astúcia. De tota manera si que veia com es movien les persones a nivell de la central de l’UGT. Personatges que ja circulaven ben mudats amb cartera de futur ministre, etc. També vaig trobar lluitadors i lluitadores de base com jo i alguns ben preparats ideològicament com Juan Alamillo. A Vilanova recordo la Mary Muñoz, la Rosa Grifell, el Federic Linares (Willy), el Mariné, el Joan Anton Rius, i molts que ja aniré afegint quan els recordi. Si algun@ em llegeix, prego que em deixi un comentari.

El 15 de juny hi van haver les primeres eleccions democràtiques des del 1936. Havien passat 41 anys. Vaig demanar uns dies de permís a compte de vacances per a col·laborar en la preparació de l’esdeveniment i els caps tampoc ho van entendre. Un dels membres de la junta local, Xavier Robert, posteriorment alcalde de Canyelles, em va encarregar un article que expliqués què era una constitució; em va facilitar material, el vaig estudiar i vaig fer l’article per a la revista local l’Hora Socialista. Més endavant em van elegir responsable local de Formació del PSC i el Jordi Capdet em va proposar fer uns cursets d’introducció al marxisme. Els cursets els feien un grup de xicots de Sabadell que ell va conèixer quan vivia allí, durant la famosa vaga del metall del 1976. Ens vam comprar el manual bàsic de marxisme  Principios elementales y fundamentales de filosofía de Georges Politzer i L’Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat, d’Engels. Acabat el curset vam seguir fent formació amb el llibre L’Estat i la Revolució de Lenin., a proposta del Jaume Bertran. També vam fer un grup de formació independent del partit que ens reuníem a casa del Jordi Capdet després de sopar. Ja he dit que va ser una època molt intensa i vam aprendre a preguntar-nos el perquè de les coses; ara, quatre dècades després m’he adonat que no vam entendre gaire res i és que les investigacions antropològiques dels últims 50 anys ho han aclarit molt i, lamentablement, encara no s’estudien a l’escola.

Després de cada sessió del curset dels de Sabadell, anàvem a prendre un refresc i comentàvem sobre l’evolució del curset. Un dia el coordinador del grup de Sabadell, Sebastià Ribes, de la meva edat, deixeble d’un socialista pallaquià de Sabadell, Jaume Viladoms, em va preguntar què opinava sobre l’idioma internacional. Evidentment, li vaig respondre que era l’anglès i que no entenia la pregunta. I aquí va començar la meva història esperantista.

A mitjans 1978 em telefona el secretari d’Acció Sindical de la UGT, Rafael Madueño, conseller nacional  del PSC i em diu: “Oye, Inglada, te llamo para decirte que vas para secretario de Formación de la UGT de Catalunya, puesto que Guitart pasa a Secretario de Formación de la UGT de España”. No em va agradar com m’ho va plantejar; ara, amb perspectiva dels temps, m’imagino la feinada de tots aquests càrrecs per aconseguir que tot funcionés. Rafael Madueño és un home amb un currículum impressionant. En aquell moment jo era molt fidel als principis democràtics i li vaig dir que si creia que jo era apte per aquella feina, m’havia de proposar a l’assemblea. Aquella trucada va ser la gota que va fer vessar el got i tot seguit li vaig dir que no calia que em proposés ja que l’endemà aniria a lliurar el carnet del PSC i que deixaria el sindicat quan finalitzés el meu mandat al comitè d’empresa. I així ho vaig fer i ja no hi era, afortunadament, quan va passar això: El 16 de juliol de 1978 el Partit Socialista de Catalunya-Congrés es fusiona amb la Federació Catalana del PSOE i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, donant lloc al Partit dels Socialistes de Catalunya. I així es va fondre el Manifest Socialista.

A l’octubre del 1978 vaig ingressar al Grup d’Esperanto Vilanova i el 1980 es va celebrar a Vilanova i la Geltrú el congrés dels esperantistes catalans, amb el nom de 22è Aplec Català d’Esperanto;

Cardona Torrandell ens va fer el cartell i en Mike, la portada del programa.

 

Encara no podíem celebrar congressos mentre es feien els tràmits per a enregistrar-nos a la recuperada Generalitat de Catalunya, com a Associació Catalana d’Esperanto. En aquest congrés s’inaugurà el carrer Zamenhof. Fins el 1985 van ser uns anys de molta activitat esperantista amb cursos, exposicions, trobades internacionals de vacances a Vilanova i el 1986 vaig ser elegit President de l’Associació Catalana d’Esperanto.

Una altra activitat d’aquests anys va ser “la Ginesta Grup Ecologista” (pàg. 16 del doc.) amb la campanya “Nuclears, NO GRÀCIES!”. També la recuperació de l’Ateneu Popular (pàg. 16 del doc.) que desaparegué amb el franquisme. Ja s’havia intentat els anys 70’s i aquest va ser el segon intent. Un dels fets importants va ser que l’Ajuntament ens va facilitar l’accés a l’edifici on havia residit l’Ateneu abans de la guerra, al carrer Caputxins, 7, seu falangista durant la dictadura, i a les golfes, a part de trobar-hi arxius falangistes, en un racó, vam descobrir una pila de 250 llibres i documents de l’Ateneu tot perfectament camuflat. Vam netejar els llibres i els vam col·locar en una prestatgeria que vam trobar en el mateix local i els documents en una caixa de 100x100x75 cm aproximadament que va quedar plena fins dalt. Quan vam tenir feta aquesta feina, l’Ajuntament es va repensar i ens va retirar les claus. Vaig preguntar on van anar a parar els llibres i els documents i no ho vaig aclarir mai. Tinc l’esperança que fessin cap a la Biblioteca-Museu Balaguer. Els anys 90’s, una colla de joves encapçalada pel Quim Arrufat van aconseguir obrir l’Ateneu a la casa de les Germanes Rosell, carrer Major,40.

Vaig tocar la trompeta un parell d’anys a la Banda Puig, creada el 1980 pel Xavier Orriols i la seva colla, dirigida per l’Oscar (sense accent) Martí, va ser esperó del Conservatori Mestre Montserrat i l’embrió de la seva Banda. També hi tocaven els membres del Grup de Titellaires L’Estaquirot, que a l’octubre del 1981 van participar en el Festival Internacional de Titelles en Esperanto de Zagreb, i pel maig de l’any següent una gira per Croàcia, a la que s’afegí l’actor Toni Albà, on presentaren l’espectacle “Tutilimundi” traduït a l’esperanto. Tant l’Estaquirot com Toni Albà seguiren un curs accelerat d’esperanto que els permeté actuar adequadament. La traducció de l’espectacle i els cursos de la Llengua Internacional van ser a càrrec meu, i vaig participar en el Festival com actor del Grup.

En desaparèixer el PSC-Congrés, partit més votat a les primeres eleccions democràtiques i l’únic que defensava el dret d’autodeterminació dels pobles, a part d’ERC i EC, el panorama es va anar degradant i pel febrer del 1981 es produí el Cop d’Estat del Tejero, que va ser un cop al canvi democràtic i pel 82 es van convocar eleccions generals. El 1979 va néixer el moviment Nacionalistes d’esquerra d’estructura assembleària i a favor de l’autodeterminació i va decidir presentar-se a les eleccions i hi vaig col·laborar, així com també en les eleccions municipals següents el 1983. NE es va dissoldre el 1984 i llavors em vaig afiliar a ERC un parell d’anys i vaig abandonar la militància política. Del 2012 al 2020 vaig estar afiliat a la CUP.

El 1985 es va produir la descentralització de la Pirelli, i em van encarregar l’explotació informàtica. Vaig abandonar tota la tasca sociopolítica, progressivament, a partir del 1987 per dedicar-me exclusivament a la feina, pràcticament fins el 1997. Vaig fer l’ingrés a Sociologia a la Uned, però em vaig passar a Humanitats de la UOC per les facilitats virtuals. Vaig aprendre a fer pàgines web per a us personal; la primera va ser a Geocities que es va convertir en Oocities. En vaig anar aprenent una mica més i vaig fer aquesta a Eresmas. El 1999, el professor d’Història de l’Art em va esperonar a presentar-me  al 5è Premi Möbius de la Universitat de Barcelona amb un estudi sobre l’habitació d’Arle de Van Gogh, i vaig quedar finalista. No feia massa que funcionava Vilanova Virtual (lamentablement ara tampoc es troba a archive.org) amb il·lustracions de pintors famosos i hostatjaven webs d’entitats locals, entre les quals la del Grup d’Esperanto Vilanova. Vaig suggerir a l’Ignasi Puig i al Roger Ventosa, components de l’equip responsable a construir un web dedicat a l’Armand Cardona Torrandell i ho van trobar encertat i vam quedar que ho aniríem estudiant.

El mateix any 1999, la presentació a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer del llibre Armand Cardona Torrandell; delimitacions o fragments de biografia editat per El Cep  la Nansa, fou un espectacle de primera categoria, que Canal Blau només enregistrà com a notícia, a la sala on hi havia l’exposició d’una cinquantena de quadres de l’Armand, que el Museu Balaguer realitzà pel juny del 1999. Tots els autors, A. Beneyto, A. Puig, C. Oliver, F. Miralles, Francesc X. Puig Rovira, J. Corredor-Matheos, Joan Callejón, Josep M. Carandell, L. Cirlot, Ricard Salvat, asseguts en semicercle, dissertaren sobre el carismàtic Cardona Torrandell, cadascú amb el seu estil, parlant de tot el que hom pugui imaginar. Recordo específicament Beneyto que va dir que quan va venir de Madrid a visitar-lo a Barcelona, en Cardona li mostrà el barri gòtic i voltants sense dir ni una paraula -perquè no cal-, li puntualitzà. He recordat sovint el desaparegut Josep Maria Carandell, professor de l’Institut del Teatre, que no podré oblidar des d’aquella emotiva taula rodona, descrivint, amb un discurs plagat de conjuncions copulatives,  els amicals i famosos cops de puny de salutació de l’Armand, acompanyats de l’habitual “hola company”. També he mantingut contacte constantment, durant l’homenatge, amb la bona persona de Ricard Salvat, un dels grans directors teatrals d’aquest país. En guardo un especial record també del dia de la taula rodona suara esmentada, amb l’anècdota de les pintures de l’Armand, dels gitanos i les barraques, darrera els finestrons i les portes de casa seva, a Les Corts, on l’Armand s’hi estava amb freqüència. Amb el sarró en bandolera, la descàrrega verbal contundent de l’Arnau Puig, va ser una altra de les intervencions punyents d’aquella tarda.

Si aquesta presentació hagués estat deu o quinze anys més tard, tindríem un vídeo de gairebé dues hores d’un valor incalculable. Aquests fets van induir-me a proposar un homenatge a l’Armand, amb actes i exposicions al voltant dels esdeveniments del 75è aniversari del seu naixement, 30/11/1928, i del 10è de la seva mort, 14/01/1995. Vam organitzar la Comissió Ciutadana Testimoni i Memòria  de l’Armand Cardona Torrandell que es va presentar el 3/12/2002, amb la magnífica escenificació de La veu de l’Armand, talment dins la seva habitació, segons l’Arnau Puig, que tancà l’acte.  Altres actes destacats van ser: Trajectes (Pintors que pinten Cardona a Prisma, Ismes, Toc, Escola d’Art i La Carpeta Moderna), la inauguració de la biblioteca Armand Cardona amb el muntatge teatral Viatja per la biblioteca amb l’Armand, lectura dramatitzada de Ronda de mort a Sinera, realització del Retrat per Àlex Cardona i Masdeu, la Ruta Cardona, l’exposició retrospectiva Les mil cares d’Armand Cardona Torrandell al Museu Romàntic Can Papiol, murs de teatre al Museu Balaguer i dibuixos de personatges mariners al CC-Baix-a-mar, i la cloenda a la sala d’actes de l’Escola Politècnica amb en Iago Pericot, que compartí protagonisme amb l’Armand a la col·lecció Diàlegs a Barcelona. Van ser un parell d’anys d’activitat creativa intensa, satisfactòria i reconfortant; si llegiu els textos de les dramatúrgies de la Núria als enllaços indicats, tindreu les pistes per entendre-ho tot! Mes detalls dels col·laboradors es poden consultar aquí.

Fora del període d’activitat de la Comissió Ciutadana Testimoni i Memòria  de l’Armand Cardona Torrandell em van demanar una activitat especial; un Taller per a infants de 6 a 10 anys. La creativitat encara era present i explicar Cardona Torrandell a infants va ser el repte irresistible que va concretar-se a l’escola Margalló de Vilanova i la Geltrú per sant Jordi-2006. Vegeu-ho i jutgeu-ho!

Una altra activitat , el maig del 2009, va ser l’exposició Recull de textos a Armand Cardona Torrandell (1957-2005), que periodistes i crítics d’art van dedicar a l’obra i persona d’Armand Cardona Torrandell.

L’èxit per la resposta ciutadana als actes de la Comissió va fer que els promotors penséssim en la necessitat de crear l’Associació Cultural Armand Cardona Torrandell, que com a primer pas aconseguí que la sala d’actes de la biblioteca acollís una exposició permanent d’una vintena d’obres representatives de totes les èpoques de l’autor, des de la primera exposició el 1957 fins la darrera el 1984. Altres activitats de l’Associació han estat l’exposició de l’etapa informalista a cavall del 2016-2017 i en aquests moments hi ha l’exposició Retaules de les gents, barcos, màquines, gats. 1956-1959 a La Sala fins el dia 13 de setembre 2020. Vegeu-ne els següents vídeos de presentació i dels especialistes: Retaules de les gents, Barcos, Màquines, Gats. 1956-1959“, Jordi Garrido, (historiador de l’Art), Bernat Puigdollers (historiador i crític d’art) i Àlex Mitrani (conservador del MNAC) comenta el quadre “Figura masculina” (1958).

L‘EIX Diari ha anat publicant gairebé totes les activitats que s’han produït en relació a l’Armand i la seva obra, des del començament de la Comissió fins a l’actualitat. Paral·lelament, la meva activitat socio-política es va desenvolupar en altres esdeveniments: La Guerra de l’Iraq, el 2003, i, com a representant de la ONG Espero, a Vilanova hi vam respondre amb la constitució de la Plataforma Aturem la Guerra, del Garraf amb un Concert per la Pau al Teatre Principal entre altres activitats diverses durant gairebé tres anys.

El 2005 vaig ser el promotor del concert homenatge a l’Òscar Martí al Teatre Principal, ple de gom a gom, en el que vaig actuar de presentador i tocant la 3a trompeta a la Banda del Conservatori, al costat de la joveníssima Berta de Balkan Paradise Orchestra, que m’anava indicant on em perdia, a la partitura, després de 25 anys de no tocar, des de la Banda Puig.  A la imatge hi podeu veure la portada del programa dissenyat pel Sebastià Serra i dues fotos de l’acte. i en la segona es poden veure les corals que hi van participar junt a la banda, tot dirigit pel mestre Emili Serrano. La foto superior també apareix a l’ultima pàgina del Retrat de l’Ajuntament. Tot va funcionar correctament gràcies a Alfons Marquez, que s’encarregà del protocol.

Des del 1984 fins el 2017 he escrit més de 50 articles en esperanto a aquest bloc d’Ipernity i més de 80 en aquest altre del mateix servidor. Pel centenari del Congrés Internacional d’Esperanto a Barcelona, vaig escriure un article al Diari de Vilanova (pàg.1 i pàg.2) en relació a la participació dels vilanovins en el congrés.

El 15/12/2009 150è aniversari del naixement del Dr. Zamenhof, dia internacional de l’Esperanto, en el seu honor, Turisme de Subirats comença a promocionar el Museu d’Esperanto de Sant Pau d’Ordal. En Daniel Garcia Peris, en aquells moments responsable del Patronat de Turisme de Subirats, va convidar l’Associació Catalana d’Esperanto a aportar idees i col·laboració. Per altra banda un grup de ciutadans de Subirats, encapçalats per Josep Tubau (filòleg) i Rafael Hernández (bibliòfil, fill del fundador del museu), van iniciar una campanya, amb un acte central amb Ferran Mascarell (exconseller de Cultura de la Generalitat), Núria Solé (periodista de TV3), Lourdes Reyes (excap del Servei de Lectura Pública de la Generalitat), per aconseguir una biblioteca pública en la que s’ubicaria el museu d’Esperanto. A partir d’aquest acte es va iniciar la Nova etapa del Museu d’Esperanto de Subirats (MES), amb l’esperantista Karles Berga de guia i la constitució de l’Associació d’Amics del Museu d’Esperanto de Subirats (AAMES) que tingué una activitat molt important durant els següents anys. Vam fer actes públics com ara les següents presentacions: Activitats dels Amics del Museu de l’Esperanto de Subirats, Abya Yala-L’Amèrica Marginada, (la protagonista, l’Anna Rosselló ens ha deixat el 24/4/2020), Lasta defendo de Barcelono (L’última defensa de Barcelona), La utilització de l’esperanto durant la Guerra Civil: Fonts bàsiques. i vam crear els següents llocs web per a la divulgació dels actes: Facebook, Ipernity, Web del MES, bloc del MES, web del MES en Esperanto , Flickr i compte a YouTube. A la revista número 23 Del Penedès, de l’Institut d’estudis Penedesencs, em va publicar un article (1a part i 2a part) amb la història del MES i el procés de constitució de l’AAMES. Lamentablement, la crisi econòmica va fer fracassar la construcció de la biblioteca pública, però estic molt satisfet de la tasca que vam realitzar des de l’AAMES.

El 2015, l’Associació d’Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer em va demanar un article per a la secció PERSONATGES SINGULARS del del seu butlletí i vaig escriure això: Josep Vidal Llopart (1880-1905). Vilanova i la Geltrú: primer esperantista de Catalunya.

Un altre tema que m’ha interessat ha estat la història de les germanes Rosell, esperantistes i catalanistes. Dones de gran cultura d’inicis del segle XX amb un lamentable final.

Del 2003 al 2007 anàvem sovint a Àger on es va instal·lar la nostra filla Esther. El 2004 va néixer el Mateu, el nostre primer nét i el 2009 ens vam construir un pis a les golfes de la casa perquè ens va anunciar que havia de néixer el Guillem i necessitava la nostra ajuda. Ens hi hem estat fins el 2018. Hem ajudat amb els néts i vam conrear un hortet durant quatre o cinc anys.

Vaig col·laborar amb l’escola dels néts fent un curs d’introducció a l’Esperanto, assaig d’una cançó de nadal en Esperanto i confecció d’un vídeo d’homenatge a Benet Rossell a la Festa dels Avis d’Àger del 2016.

En el Parc Astronòmic del Montsec (PAM) s’hi troba l’Observator Astronòmic del Montsec (OAdM), que justament l’any 2016, en col·laboració amb el projecte XO, va descobrir el seu primer exoplaneta (planeta fora del Sistema Solar) El descobriment realitzat per l’OAdM del seu primer exoplaneta i el traspàs de l’artista internacional agerenc Benet Rossell ens va esperonar a l’Esther i a mi a tirar endavant un projecte que tenia l’Associació Catalana d’Esperanto des de la inauguració del PAM, el d’organitzar el Congrés Català d’Esperanto a Àger, ja que, d’una banda, una de les principals ciutats esperantistes de Catalunya és Sabadell, on diversos adeptes són membres, gairebé fundadors de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i d’altra banda perquè hi ha diversos astrònoms professionals internacionals que coneixen prou bé la instal·lació de PAM. Així que el 2017, abans de tornar cap a Vilanova i la Geltrú, vam abandonar l’hortet i ens vam dedicar, durant nou mesos a gestar i a organitzar el 38è Congrés Català d’Esperanto del 12 al 15 d’octubre de 2017, dos dies després de la República Catalana de 8 segons. L’èxit del congrés ens va compensar l’inimaginable esforç i feinada realitzada durant l’any.

Després, a finals del 2018 em vaig associar a ECOL3VNG, vaig assistir a reunions dels CDR i assisteixo a les convocatòries d’ANC i d’Òmnium Cultural i m’he dedicat al meu bloc actual a Vilaweb compost de memòries, records i els darrers aprenentatges, amb més de 70 entrades.

Avui és 1 de setembre de 2020.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!