Repetim el mateix: esperem un miracle?

Cal canviar l'acció per a què canviï el resultat.

12 de juny de 2020
0 comentaris

Memòries

L’àvia paterna, Filomena Montserrat Mampel, -vinguda de Villores de petita; tota la resta de la família és vilanovina de dècades- vivia al número 9 del carrer de les Tires, i allí vaig néixer el 2 d’abril del 1945, on van anar a viure la meva mare Paquita Roig Romagosa i el meu pare Joan Inglada Montserrat.  Al cap d’uns mesos vam anar a viure a la casa dels avis materns Serafí (del Mas Torrat) Roig Ferret i Adelaida Romagosa Asbert, número 2 del carrer d’Estudis. El meu germà, Jaume, ja hi va néixer el 24 de setembre de 1946. És una casa que fa xamfrà amb el final del carrer Major i davant just de la Font de Ferro (plaça Miró). A l’any 1949-50 vam anar a viure al número 10 del carrer d’estudis, que servia per a entrar a l’hort que es trobava a nivell de l’entresòl perquè l’entrada real era pel número 20 del carrer  sant Magí, un metro i mig més alt que el carrer dels Estudis. Per pujar a l’entresòl hi havia una escala de 8 graons. Bé, torno al començament. Al núm 2 hi havia la botiga de l’avi Serafí i l’àvia Adelaida, una botigueta de queviures que sembla ser que era el modus vivendi de la família materna.

Els meus records més antics em duen a l’escola de les Tereses del carrer Comerç, el 1947-48, dels 2 als 3 anys d’edat, on ara, 2005 -i des de fa anys- hi ha la seu de l’Agrupació Excursionista Talaia. Recordo que cantàvem el “Cara al Sol”, fent la salutació feixista, a baix a l’entrada i que a dalt hi havia una eixida que servia de pati per jugar a l’hora de descans i també hi havia una capella. Fa un parell d’anys la vaig visitar gràcies a l’amabilitat dels que porten el bar de la societat que la fan servir de magatzem.

De les monges ni me’n recordo però si de dues senyoretes; una de més jove que vivia al carrer de l’Església a prop de cal Pijoan, el lampista on al cap d’anys el Jaume hi va fer d’aprenent, al davant de cal metge Duran, el que va donar el Josep per mort, quan l’epidèmia tifoide del 1948-49 i aquest any, 2005, n’ha fet 57. Aquesta senyoreta ens portava a casa i ens venia a recollir i fèiem un recorregut des de la Font de Ferro, carrer del Fossar Vell, sant Francesc, Cabanyes, plaça de les Neus, plaça i carrer de Sant Pere, etc.

El col·legi va tancar i una de les senyoretes va obrir una escola a casa seva a la Rambla Principal, una mica mes avall, 4 o 5 cases, del cantó de la Plaça de la Vila. No recordo quants anys va durar però aquesta senyoreta la recordo després, als anys 60-70’s, treballant d’infermera al “seguru”, el que ara és el Catsalut, des del 1991.

El meu avi que va morir quan jo tenia encara no 4 anys, arran d’una passa tifus, ens portava a passejar al Jaume i a mi fins a veure el tren i tornàvem cap a casa. També recordo que a casa, s’entrava per la botiga, però d’immediat a la dreta hi havia l’entrada al menjador. Tot just entrant-hi, a l’esquerra hi havia l’escala que pujava a les habitacions, 5 graons, un replà, gir a la dreta de 90 graus, 6 graons i ja érem al primer pis. A la dreta s’entrava a l’habitació dels avis i a l’esquerra et portava cap a l’habitació del Jaume i meva i seguint pel peu del llit un petit passadís en sentit contrari de l’últim tram d’escales et duia a l’habitació dels pares que tenia un balcó al carrer d’Estudis. A l’habitació dels avis hi havia una finestra que donava a la Font de Ferro. No recordo ben bé l’orientació ni la ubicació, però entre la nostra habitació i la dels pares hi havia la que havia estat l’habitació de la Dària, la germanastra de la meva mare, fruit del primer matrimoni de l’avi Serafí amb la Vicenta Serra (18??-1920), totes dues mortes; la Dària (1914-1937) d’una operació de matriu als seus 22/23 anys, l’any 1937 i es deia que els metges hi van anar després d’un copiós sopar on havien begut a dojo. L’operador era el metge Etxebarria, famós a Vilanova durant tot el franquisme, amb clínica pròpia al carrer Correu, etc. La Dària era secretaria d’un directiu de la Pirelli que em sembla que es deia Bilotta. Sembla ser que era molt eficient.

Al menjador, entrant a la dreta hi havia la taula rodona i al mateix racó un moble amb la ràdio al damunt. Curiosament aquest moble era mogut quan el meu avi havia de llençar runa o alguna cosa sobrant, ja que a sota hi havia un forat que em va dir l’avi que comunicava a un túnel subterrani que anava de l’hospital vell, al davant de casa, c/ Estudis núm. 1, a l’hospital nou als Josepets. L’avi deia que Vilanova n’estava ple de túnels que comunicaven els convents religiosos i altres.

Tot seguint per la paret de la dreta hi havia una finestra que donava a la Font de Ferro. Al fons del menjador a l’esquerra hi havia el passadís que duia a la cuina, molt gran, potser més que el menjador. Abans d’entrar a la cuina, a l’esquerra del passadís, al sota escala hi havia la comuna clàssica. Al fons a l’esquerra hi havia un portal que donava de la cuina a la botiga, darrera el taulell, on també s’hi accedia sortint des del menjador a la dreta. Darrera del mostrador hi havia un altell de fusta d’uns 18 cm d’alçada des d’on l’avia Adelaida, que era baixeta, atenia els clients.

A la cuina, la mare posava a terra un gibrell de zinc de mig metre de diàmetre i allí ens rentava.

Des de casa anava a l’hort amb el pare i recordo molt bé, perquè em vaig fer un sangtraït picant amb ves a saber què, que l’ajudava a construir un llitet de fusta que es va pintar de color blau i que era per al Josep, que encara havia de néixer i ens portem 3 anys justos.

Un altre record fotogràfic és a l’entrada de la botiga a terra que hi tocava el sol al mati la mare hi posava el Josep assegut damunt d’una flassadeta i jo estava al seu costat per vigilar-lo. Un dia vam tenir un gran ensurt, doncs un cavall muntat per un militar jove -a Vilanova hi havia una caserna de cavalleria-, va entrar a la botiga i la pota davantera dreta del cavall va anar a parar entre les cametes del Josep i per fortuna no va passar cap desgràcia. Suposo que el genet va perdre el control del cavall o qui sap si eren militars residuals de les casernes, que imposaven la seva presencia o prepotència amb actituds extravagants, o potser feien de “noi” de pel·lícules.

A les Tereses hi deuria anar dels 2 als 3 anys. En tot això també hi era el meu germà Jaume que té un any i mig menys i el Josep també de ben petit ja va venir amb nosaltres a escola. A l’any 1949-50 vam anar a viure a la casa del número 10.

Als 4 o 5 anys em van portar a una escola de capellans escolapis. Les classes es feien en castellà ja que el català estava prohibit. Cada dia anàvem a missa i resàvem el rosari i teníem l’assignatura de religió on ens van ensenyar que els bons anaven al Cel i els dolents a l’Infern. A casa no es parlava del que havia passat, ni a la guerra ni de perquè estava prohibit el català. Si feies alguna pregunta et responien «nen, calla!». L’any 1953 -jo tenia 8 anys- un nen va dir a l’escola, metre jugàvem al pati, que s’havia mort l’Stalin i un altre li va dir «calla, comunista!»; jo no vaig entendre res. Quan vaig arribar a casa li vaig preguntar al meu pare, qui era l’Stalin i va començar a donar tombs com si no sabés què respondre i al cap d’una estona em diu: «la mateixa paraula ja ho indica ‘stalinfern’ o sigui ‘està a l’infern’ per tant era una mala persona».

El 1950 va néixer la Marina i el 1951 el Jordi. Ja érem 5 germans. El 1947, el pare havia deixat de treballar a la Pirelli per dedicar-se a l’hort de l’avi i a la vinya, els cereals, els garrofers, oliveres i ametllers propis i també de la família. Van comprar un cavall i un carro. L’any 1948 es mora l’avi dels tifus. També es va morir el cavall d’una ingesta incorrecta (garrofes verdes?). Llavors havia de llogar un altre pagés que vingués a llaurar i sembrar quan era necessari. Per poder alimentar tota la colla, l’agricultura, sense cavall, no donava prou i el pare va entrar a treballar a la fàbrica de ciment “Griffi“. I els tres germans grans vam haver de col·laborar en les tasques de l’hort i la granja de gallines, conills, porcs, vedells, vaques i ànecs, oques, gall-dindis i coloms.

Ens llevàvem a les 6 del matí, cadascú tenia una feina assignada a la granja, després l’àvia ens organitzava per anar a comprar els queviures diaris, pa, que compràvem a 3 forns, llet quan encara no teníem vaques i al mercat a comprar peix, porc, vedella, sardina, jarret i lligacames (tripes de les gallines), etc., regatejant el preu, com era costum a l’època.

Les feines a la granja eren: al matí, netejar els habitacles i posar-los el pinso, al migdia, plegar ous i donar fulles de col geganta, pinsos i farratge; al vespre donar-los grans de cereal, pinsos i plegar ous. Les ponedores controlades amb anelles numerades a les potes, amb trampes als ponedors on quedaven tancades i quan les alliberàvem anotàvem el número de l’anella; la que no ponia el mínim establert en el temps determinat, feia cap a l’olla.

Al vespre també fèiem feina a l’hort: teníem que regar, treure l’herba, esporgar i cuidar tomaqueres, albergínies, fesolets, enciams, maduixeres, etc. Dissabtes a la tarda i diumenge, a part de l’hort anàvem cuidar la vinya, els cereals i els arbres. Els diumenges a les 6 del matí anàvem a missa abans d’anar al camp i el Jaume i jo fèiem d’escolans que eren els que ajudaven al capellar a “dir la missa”.

Cada estació tenia la seva feina concreta: llaurar la terra, adobar-la amb els fems de la granja, sembrar els cereals i patates, podar la vinya i els fruiters, regar, esporgar la vinya, segar, collir les patates i els fruits, garrofes, ametlles, olives. A l’hort teníem un arbre o dos dels següents: magraners, codonyer, pruneres clàudies, japoneses, negres, pereres de peres petites i de grans, figuera amb quatre branques empeltades de diferents classes de figues, llimoner, albercoquer, nesprer, tarongers, kakis, etc.

Teníem un gos, lligat i el Jaume el feia enfadar amb una canya i quan el gos es va fer gran, un dia va trencar la cadena i va llançar-se damunt el Jaume i el va mossegar per tot el cos i sort que hi havia el pare a casa, sinó l’hagués mort. El metge el va haver de cosir per tot arreu.

No podíem comprar tot el que volíem i així passava que menjàvem el que collíem i variàvem poc. Recordo dos anys menjant fesols amb ou ferrat, pa i vi, cada dia, per sopar.

L’any 1952 vaig fer la primera comunió. Per socialitzar-me, el meu pare em va portar a la Congregació Mariana que a part d’anar a missa a les 9 del matí de cada diumenge, tenien un camp de futbol i un local per anar a jugar a ping-pong, a parxís i altres jocs de taula i anys després projectaven pel·lícules. Si hi havia feina a la vinya o a l’hort no podia anar a la Congregació.

Cap a l’any 1953-54 vam comprar un burret i un carret i no era suficient per a totes les feines però també el fèiem servir per anar a la platja a l’estiu quan teníem vacances.

 

L’any 1954 va néixer la Montserrat. Ja érem 6. Hi havia un botiguer i majorista que es deia Soler Gavardós de queviures secs, begudes i adrogueria, que estava casat amb una cosina del meu avi i coneixia prou bé les penúries de casa. Jo tenia 9 anys i hi anava a comprar. Un dia em diu: “que fas aquest estiu”? i jo li dic: “vacances”. “Vols venir a treballar aquí?” em pregunta i li vaig dir que ho preguntaria a casa i aquell any i el següent per vacances anava a treballar allà i em pagaven 25 pessetes cada setmana i em convidaven a dinar alguns diumenges i em prenien amb cotxe per anar a visitar cosins de l’Arboç, a uns 15 km de Vilanova.

L’any 1956, la meva mare va idear una feina per ajudar a ingressar alguns diners. Anàvem a una fusteria a comprar serradures i a una papereria a comprar bosses de paper (paperines ). En aquell temps no existia el plàstic i tot el que es venia empaquetat o que es venia a dojo o a granel, es posava en bosses de paper. I a això ens vam dedicar uns anys i anàvem amb el burret i el carret, per les botigues que hi havia a cada cantonada (no existien els supermercats) a vendre paperines de serradures.

El 1958 va néixer el Xavier i va morir el Jordi amb 6 anyets, de reuma que amb menys d’una setmana se li va escampar per tot el cos i quan va arribar al cor es va acabar.

Fins que vaig fer 15 anys tot anava més o menys així: Processons, Escolapis, Congregació, etc.

En fer 14 anys vaig decidir que volia estudiar peritatge industrial (enginyeria tècnica) que es podia estudiar a Vilanova. La mare ja veia que m’anaven millor els números i em va dir si volia estudiar peritatge mercantil però com que s’havia d’anar a estudiar a Barcelona i això representava unes despeses massa fortes per a la família, vaig dir que estudiaria a Vilanova. Aquell estiu, a la fàbrica de gas de Vilanova i la Geltrú demanaven aprenents de mecànica i hi vaig anar a treballar. Va resultar que l’aprenentatge va consistir en escombrar el taller i anar a posar aigua als comptadors hidràulics de gas. Veient que no aprenia res i aprofitant que a casa feien obres, li vaig dir al pare que preferiria treballar de manobre a casa i que així estalviaríem més diners que els que guanyava. I així va ser.

A casa van canviar el burret per un cavall i un carro gran amb el que podíem transportar tot el que havíem de portar de la granja als camps de cereals i portar cap a casa tot el que collíem. A més llauràvem i sembràvem nosaltres i ens estalviàvem el llogar altres pagesos. Jo vaig començar a estudiar a l’escola Industrial i el senyor Soler Gavardós em llogava amb el carro i el cavall per transportar sacs de sucre i altres mercaderies que ell distribuïa.

Vaig entrar als Escoltes de la Geltrú invitat per companys dels escolapis. Fèiem excursions i acampàvem pels voltants de Vilanova.

El 2 de gener del 1961 vaig entrar a treballar de grum (botones) a la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. La feina consistia en fer encàrrecs fora de la fàbrica: portar les cartes a l’oficina de correus, anar a comprar coses, anar a avisar la gent que havia sol·licitat treballar per a que es presentessin a les proves, etc. Al cap de vuit mesos em van passar a l’oficina de “temps i premis”, que es dedicava a controlar els obrers per a determinar la quantitat de treball que havien de fer com a mínim i decidir les quantitats a pagar suplementàries per a les produccions superiors, com a màxim un 33% més si el treball era totalment manual. Aquella oficina va evolucionar a tècnica d’estudi dels mètodes de treball.

El dia 31 va néixer la Paquita, l’última de la colla de germans; la petita de la següent foto:

Paral·lelament anava a estudiar el peritatge; o sigui que entrava a treballar a les 6 del matí, sortia per anar a classe i normalment plegava a les 8 de la tarda o més tard, segons les classes a les que assistia. Alguns vespres encara anava a passejar per la rambla. Els diumenges anava a ballar a la bolera. I també estudiava solfeig i trompeta entre setmana a Sitges a 7 km de Vilanova en tren.

Vaig tocar el baix elèctric en un conjunt amb l’Antoni Méndez (acordió i piano), el Rafa Batanero (guitarra), que em va ensenyar a tocar el baix elèctric, un saxo i un bateria veïns del Batanero. Més endavant vaig tocar amb uns de Vilafranca. Per Corpus l’Eduard Vidal em va contractar per tocar la trompeta a la banda de la processó i més tard vaig entrar al seu conjunt Eduard Grup per tocar el baix elèctric. Això va ser entre el 1962 i el 1966.

El 31-1-1961 va entrar a treballar a la Pirelli la Pilar Cardona. Ens vam conèixer més tard i vam començar a sortir junts als 18 anys. Vam trencar relacions durant un any i després vam seguir fins avui, 13/6/2020.

El 1967-68, vaig fer el Servei Militar obligatori a Mallorca i Menorca.

La vida en general a la meva infantesa, joventut i edat laboral, queda prou reflectida a l’entrevista que em va fer el meu nét Mateu, el 2019.

La vigília del meu sant del 2020, el meu nét Mateu em va comunicar que havia fet una entrevista per a entrar a jugar als roleplay de GTA V. He entrat al web i m’ha semblat interessant. He llegit aquest article sobre programació i m’ha agradat recordar la meva història informàtica. L’any 1969, quan encara no existia la Facultat d’Informàtica, aquesta matèria s’estudiava en acadèmies privades que estaven en connexió amb IBM. Jo vaig estudiar l’Assemblador a Fich Institut que estava al 7è pis del xamfrà nord de plaça Urquinaona i al xamfrà de ponent hi havia IBM a la planta baixa, on vam anar a fer les pràctiques. Treballava al departament comercial i recordo que jo llegia les cintes perforades dels teleprocessadors d’Hispano Olivetti igual com els operadors telegràfics llegien el Morse. Al departament de personal tenien una altra màquina programable que la vaig aprendre a programar i al departament d’escandalls i costos vaig programar El 1977 vaig començar a treballar en informàtica a l’empresa on vaig treballar tota la vida. Vaig anar aprenent diferents llenguatges segons les màquines que s’havien de programar. Entre els més coneguts, Cobol, RPG, Rexx, C, Basic, SQL, Common Lisp, dBase, HTML, PHP, etc. Els anys 80, amb un Armstrad vaig fer el programa en Bàsic, del control dels socis de l’Institut d’Estudis de la Biblioteca-Museu. En Lisp vaig fer un programa d’Autocad per a construir un circuit electrònic. Entre el 1985 i 1995 jo era el que sabia més SQL de tota l’empresa i “part de l’estranger”. A primers dels 90, en Cobol, recordo que vaig fer un algoritme d’unes 10 línies amb indentació (if … else) d’una eficàcia total, que els programadors “normals” no van entendre i com que l’havien de mantenir ells, ho van canviar i va resultar un subprograma força més llarg. En Prolog vaig programar un robot que situat dins d’un laberint trobava la sortida cada vegada més ràpidament.

.-.-.-.-.-.-

Continuarà… amb més memòries d’adult i familiars.

.-.-.-.-.-.

L’avi Jombo de la mare i de l’Angelina de Cornellà, o sigui, pare de la meva àvia Adelaida, era un vaquer il·lustrat, fustigador de beates, però amic del també il·lustrat escolapi pare Llanas, amb el que es feien senyals nocturnes mitjançant uns focos des del terrat de cal Jombo, carrer Tarragona, cantonada, oberta potser als anys 1950-60, amb el carrer Picapedrers, al terrat de les Escoles Pies. L’avi jombo tenia una habitació on era prohibit entrar-hi i quan va morir (em sembla cap a finals de la dècada 1920-30), la família va buidar tot el seu contingut a la eixida i hi va calar foc.

avui 09-03-2006 he recordat allò de que el Joan Romagosa, fill de l’avi Jombo, va morir d’una caiguda de figuera, que és mortal de necessitat ja que quan les branques es trenquen no ho fan esqueixant-se sinó que ho fan en sec i no et donen temps de reaccionar. Per tant caus com un sac i el cop és fatal. A rel del llibre Vida i passió de Joaquim Mir, el novembre del 2004 la Pilar, l’Oriol Pi de Cabanyes (l’autor) i la Teresa Costa vam anar a visitar l’Angelina Romagosa, filla del Joan i germana del Josep Mir Estalella, adoptat pel pintor Joaquim Mir i la seva esposa Maria Estalella, que no tenien fills, eren parents dels Romagosa i la dona del Joan, que ara no recordo com es deia, havia mort per causa del part del Josep. L’Angelina, que junt amb el germà gran Ramon van ser adoptats per uns oncles que havien anat a fer de masovers a una finca de Cornellà, ens explicà que el seu pare havia mort d’enyorament al cap d’un any de la mort de la seva mare; era un cas de mort per amor. Llavors em vaig fer creus del que m’havien explicat de la caiguda de la figuera.

Tot això m’ha fet venir al cap aquell acudit de que Mozart va morir d’un fart de figues. El que no sé és si una cosa té res a veure amb l’altra.

Ja que ha sortit l’avi Jombo, anotaré també el cas succeït a la seva mort. Aquest home era un encuriosit per les coses d’aquest món i d’altres. Era amic del pare Llanas, escolapi il·lustrat, amic d’en Balaguer i patró del Museu.

La mare m’explicava que a les nits l’avi Jombo, pare de l’avia Adelaida, mare de la mare, pujava al terrat i amb miralls i focus es feia senyals amb el pare Llanas, al terrat de can Culapi. L’avi Jombo tenia una habitació misteriosa on ningú no hi podia entrar. Així que quan es va morir van entrar a la seva habitació ho van agafar tot i ho van cremar al mig de l’eixida de cal Jombo.

Quan vam anar a Cornellà el novembre del 2004, l’Andrea, neta de l’Angelina, filla del Carles, besnéta del Joan i rebesnéta de l’avi Jombo estava fent un treball d’història familiar que al final es va convertir en una novel·la i que m’ha agradat molt llegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!