Tot és increïble

Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

La primera obligació del pacifista?

0

Publicat el 15 de setembre de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/877-la-primera-obligacio-del-pacifista

El passat mes d’agost, el diari Ara publicava una peça de dos paràgrafs signada per David Miró sobre els horrors de la guerra arran de les esgarrifoses imatges que ens arribaven de Síria. L’article em va atraure pel títol: La primera obligació del pacifista.

La idea central del text és que “el pacifista convençut, aquell que és contrari a la guerra, hauria de ser el primer a denunciar la inacció de la comunitat internacional en llocs com Síria, que cada dia que passa es converteix en l’aproximació més exacta a l’infern de Dante. La primera obligació del pacifista és exigir que les guerres duren com menys millor, i veure quines opcions hi ha per aconseguir-ho.”

En línies generals, i conscient que ens aquests moments s’estan torturant, violant i executant persones, un tendeix a solidaritzar-se amb tota denúncia de la guerra. Però llegit amb més atenció, crec que Miró carrega una responsabilitat als pacifistes que justament no tenim. I ho voldria resumir amb dos arguments: el moment i les conseqüències.

En primer lloc, denunciar la inacció de la comunitat internacional és el que desitgen les potències militars: la pressió popular perquè els governs es vegin legitimats a intervenir militarment. Els conflictes armats no solen estar aïllats, sinó que solen tenir moltes complicitats (o fins i tot causes) en factors externs. Tota intervenció que no tingui clar un objectiu polític sostenible, pot resultar contraproduent, com s’ha vist a Iraq.

En segon lloc, el moment que els pacifistes som més eficaços és abans que un conflicte entri en l’etapa violenta. Som més eficaços evitant la violència que no pas aturant-la, perquè les nostres eines són més lentes que les militars: construir costa més que destruir, dialogar és més lent que imposar, perdonar és més llarg que agredir. Les guerres són preparades minuciosament, amb molt de temps, amb la recerca, producció i adquisició d’armament i amb la propaganda que la justifica. La pau també necessita el seu temps, i no es pot bloquejar en pocs dies el que els bel·licistes han estat preparant en anys.

És clar que tot serà diferent quan els estats disposin de cossos especialitzats en la pau i la no-violència, reconciliació i participació ciutadana, formats per milers de persones entrenant-se diàriament, amb totes els recursos tecnològics a la seva disposició i coordinats estratègicament amb aliances internacionals. Però de moment, que els pacifistes no tinguem bones solucions per als problemes que hem volgut evitar no és demèrit nostre. Seria com culpar els metges de la mort dels fumadors que no han volgut deixar de fumar: no hi ha cap medicina que et netegi els pulmons carregats de nicotina.

Contravenint l’opinió expressada per Miró, la primera obligació dels pacifistes seria en aquests moments aquí, on no tenim conflicte armat. Per un costat, perquè en la construcció del nou estat català hem d’assegurar que es crea un sistema de seguretat a favor de la ciutadania, i no pas a mida dels interessos industrials i militars. I per l’altre cantó, podem felicitar-nos de la Coordinadora de ONGD de España (CONGDE), que recepta per al cas català els mateixos criteris de desenvolupament humà i resolució de conflictes que recomana en els conflictes en els quals els cooperants intervenen arreu del món. En el Manifiesto de apoyo al derecho a decidir del pueblo de Cataluña han primat els principis humans per sobre dels interessos estatals.

Finalment, per no acabar amb un desacord, em faig meva l’afirmació del periodista esmentat: “la guerra és dolenta en si. És un mal absolut que, si s’enquista, tendeix a l’infinit.” I un cop començades les guerres, cal aturar-les: però els pacifistes no podem i els militars no en saben. Podem continuar el debat sobre qui en té l’obligació. L’entrevista de Carles Capdevila a Rafael Vilasanjuan ens pot donar algunes pistes.

 

Sobre els aldarulls: les paraules altisonants no ens entabanen

0

Publicat el 16 de juny de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/909-sobre-els-aldarulls-les-paraules-altisonants-no-ens-entabanen

“Cada vegada que algun grup provoca aldarulls amb coartada política o ideològica, reapareix el debat sobre la justificació de la violència. Amb tots els matisos que vulgueu, podríem dibuixar dos pols: en un extrem, els qui condemnem tota violència i, en l’altre, els qui la justifiquen quan els agressors han estat alhora víctimes d’una violència estructural o institucional més gran, excusa que gairebé sempre és certa”.

Creia que l’experiència del procés de transició nacional català que entoma amb tanta parsimònia les contínues provocacions i agressions serviria d’exemple per a tots els altres sectors socials que pretenen tirar endavant les seves reivindicacions. Sóc perfectament conscient que la violència és un fet ancestral, que no eradicarem en una sola generació. Però si tinc la convicció que l’exemple del procés a favor de la consulta pot influir en la resta de reivindicacions socials és per la seva eficàcia. L’acceptació dels postulats independentistes creix en la mesura que no es respon amb violència cap provocació. Creix perquè és pacífic, i en la mesura que guanya força, la violència esdevé contraproduent. Partidaris i detractors de la independència constatem que la reivindicació pacífica és més eficaç.

El ressorgiment periòdic de la reflexió ètica sobre la violència és positiu i si m’escandalitza res és que alguns partidaris de comparar nivells de violència siguin considerats pacifistes.

Més enllà de l’ús de la violència, encara podem fer una reflexió més genèrica: no s’assoleix cap progrés social des de l’anonimat. Manifestants amb les cares tapades i comptes de twitter anònims poden crear tensió, contradiccions i mobilització ciutadana. Fins i tot, poden assolir els seus objectius, siguin materials o discursius. Poden arribar a fer caure un govern. Però en cap cas no portaran un progrés social. El lideratge per a construir una societat més justa passa sempre pel diàleg, pel consens, per l’ampliació de la base social que dóna suport a les nostres reivindicacions. No dic que calgui obeir sempre la llei: però si no ho fem a cara descoberta, assumint personalment les conseqüències, únicament estem imposant la nostra força. Vèncer així no aporta cap benefici social, sinó només personal o de grup, és a dir, sectari. Amb violència es pot subjugar l’autoritat vigent per un autoritarisme basat en la impunitat i la por. Les paraules altisonants no ens entabanen.

Ja en tenim prou exemples en la història, aquí i arreu, com per desconfiar-ne. Oimés
quan tenim un exemple noviolent tan proper i exitós.

Els drets humans són universals menys per a tu

0

Publicat el 10 de febrer de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/797-qels-drets-humans-son-universals-menys-per-a-tuq-joan-gomez-membre-de-jp-barcelona

Tota democràcia ha de complir, com a mínim, els drets humans. Per això, és una vergonya tota condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans o qualsevol informe reprovatori d’Amnistia Internacional.

Als governs i determinats sectors socials dels països democràtics no els falta la temptació de cometre arbitrarietats i de faltar a la dignitat humana. Això no obstant, no solen presumir de la vulneració dels drets humans. Hi atempten, però solen dissimular-ho tot manipulant el llenguatge, recorrent a grans principis i, també, recorrent a subtils subterfugis.

Voldria mostrar tres exemples que incorren en la mateixa estratègia sibil·lina: proclamar un dret, i alhora negar el seu exercici a qui li pertoca:

1) Dret de llibertat religiosa (DUDH 18)

La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 18, explicita que la llibertat religiosa pot exercir-se tan individualment com col·lectivament. I l’establiment d’un lloc de culte és, evidentment, una forma comunitària d’exercir aquesta llibertat. Lògicament, són les comunitats les que, d’acord amb les seves possibilitats, han de decidir el seu emplaçament, dintre dels límits marcats per la normativa urbanística. Però en canvi, resulta massa habitual l’exigència dels veïns perquè l’ajuntament situï aquests equipaments allà on els sembla que fa menys nosa. I no falten consistoris que col·laboren alegrement a decidir allò que no els pertoca. Alguns, fins i tot amb bona voluntat.

2) Dret a la llibertat i a la seguretat (DUDH 2, 3)

Els Centres d’Internament d’Estrangers són un buit en l’ordenament legal: no s’hi respecta la llibertat dels interns. Es discrimina per raó de nacionalitat, en empresonar estrangers per una falta administrativa. Els interns no tenen dret a la defensa. Són sotmesos a penes degradants. És que les autoritats han abolit tots aquests drets? No, simplement es considera que és una situació provisional fins a l’expulsió, que és doblement perniciosa: s’expulsa persones perfectament integrades que esperen que se’ls regularitzi la seva estada al nostre país i alhora s’allarga aquest empresonament en condicions en un establiment que no reuneix les condicions per a estades llargues. Estic segur que quan ho revisem en termes històrics, dintre d’uns anys, els fills ens preguntaran com toleràvem aquests recintes sense llei al costat de casa.

3) Dret a l’autodeterminació (PIDCP 1)

Finalment, el dret a l’autodeterminació dels pobles és un altre exemple que els tractats internacionals deixen claríssim, i la doctrina de l’Església també s’hi afegeix sense reserves. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho dicta així en el seu primer article: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.” Doncs bé, quina definició de poble cal utilitzar perquè Catalunya no pugui exercir-lo? No és prou ampli i continuat el sentiment de ser una nació? No ha estat sobirana en altres èpoques? No té un dret, una llengua i una cultura propis? No existeix la voluntat de triar democràticament les institucions que l’han de regir? Què li falta per poder exercir aquest dret humà que han signat tots els estats de les Nacions Unides?

Vegeu, doncs, com la forma més moderna de negar els drets humans no és negar que siguin universals, sinó negar-lo particularment al subjecte del dret. Aquesta pràctica fa semblar la mar de cosmopolita, mentre es nega la identitat de l’altre, s’humilia la diferència. Respectar els drets humans de la majoria no és cap mèrit: el reconeixement vindrà quan es respectin els drets dels qui els volen exercir en contra de la nostra opinió o dels nostres interessos. Sense aquest respecte, la convivència no és possible.

Algú acceptarà 80.000 € de la senyora Sánchez Camacho?

0

Publicat el 25 de juny de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/664-camarga-camacho

Permeteu-me que entri en matèria sense circumloquis. Alicia Sánchez-Camacho ha anunciat que destinarà 80.000€ a fins socials. I d’on surten aquests 80.000€? És la indemnització que una agència d’espionatge pagarà perquè la diputada retiri la demanda i no s’investigui el cas. I això que els extreballadors afirmen que ella estava assabentada de la gravació denunciada. I això que ella mateixa havia piulat l’1 de març: “Confío plenamente en la justicia y en la policía. Que se llegue hasta el final en el asunto de las escuchas ilegales que he sufrido. Alícia”. I transcric el tuit sencer, perquè “Los tweets escritos por ella los firma como ‘Alícia’.”

M’estalvio de comentar el favor que fa al seu partit, al qual, sigui dit de passada, ja no li ve d’una acusació de corrupció. També de passada, podem afegir que aquest partit té un extraordinari palmarès d’escàndols, però no es troba sol en la lluita pel podi. Em sap greu la generalització de descrèdit a tota la gent que es dedica al noble art de la política, en uns moments on la credibilitat de les institucions és tan baixa que les iniciatives que pretenen instaurar un nou règim han deixat de ser utòpiques i ja són les més plausibles.

La falta de paraula, el secretisme i la corrupció ja han generat prou debat en mitjans de comunicació amb línies editorials ben diverses. Per tant, m’interessa més reflexionar sobre la segona part: la destinació d’aquests diners. El 20 de juny, ‏@AliciaSCamacho tuitejava: “Satisfacción pq Método3 reconoce todos los delitos de mi demanda. Donaré la indemnización íntegramente a entidades contra la pobreza. Alícia”. És a dir, abraça la bandera de la solidaritat per tapar les seves vergonyes. Però farà públic a quines entitats destina aquest import? I aquestes entitats acceptaran un donatiu que no té per objectiu la reduir la pobresa sinó tapar la corrupció i la reputació d’aquesta suposada víctima?

En uns moments que les entitats socials estan passant per greus dificultats econòmiques, el risc de deixar-se temptar per diner fàcil és molt elevat. Sempre hi ha hagut fam al món, i sempre ha estat urgent dedicar recursos a la seva eradicació. Però quan les estructures solidàries per a reduir la fam també pateixen una davallada de recursos, el risc d’acceptar diner fosc és més elevat. És una prova de foc: acceptar aquests diners significa reconèixer que la finalitat justifica els mitjans. Vull saber si cap entitat contra la pobresa ho accepta. Vull saber quina entitat accepta uns diners que eviten que s’investigui un delicte. Vull saber quina entitat accepta diners pagats perquè la justícia s’aturi. Vull saber quina entitat considera més important la seva acció benèfica que l’acció de la Justícia. Una caritat en perjudici de la justícia és hipòcrita.

Prou pena tenen els pobres de la situació en què es troben, com perquè encara vingui algú a intrumentalitzar-los en benefici propi. El pobres són persones, cal recordar-ho? Si cal assumir responsabilitats polítiques per un error, el sistema ja en preveu unes quantes maneres. Si cal expiar pecats, el catolicisme ofereix perdó. Si cal treure’s el sentiment de culpa, el millor és reconèixer la veritat. Si aquests diners la fan quedar malament, que no els accepti. Però, si us plau, no trafiqueu amb les necessitats dels pobres.

Al cap i a la fi, al País Valencià desvien diners de cooperació cap a la corrupció, i a Catalunya treuen diners de la corrupció per fer solidaritat. Potser algú ens tractatrà de desagraïts.

La caritat és discreta. Però ara que ja s’ha penjat la medalla, que ho acabi d’explicar tot. Tot, senyora diputada. Algú acceptarà 80.000€ de la senyora Sánchez Camacho?

Sucumbeix la paraula

0

Publicat el 9 d’abril de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/673-sucumbeix-la-paraula

Augmenta la crispació. Augmenta la crispació per molts motius, com per exemple la crisi econòmica amb totes les seves conseqüències (atur, falta de crèdit, retallades selectives, falta de pagament a les entitats socials, reduccions de sous, etc.) També augmenta la crispació per la corrupció (escàndols, ostentació, impunitat, suborns, robatoris, estafes, etc.) També augmenta la crispació per la falta de democràcia (menysteniment de les ILP’s, oposició a la consulta, deslleialtat institucional amb els territoris governats pels adversaris, etc.)

Els arguments es polaritzen. Els arguments es repeteixen, sense prestar atenció a l’altre, sense pretendre arribar a cap consens, sense disposició a cedir en res, sense adonar-se del patiment que infligeixen determinades decisions del poder. La veu del qui pateix s’ofega en un mar de sofriment, no rep resposta, no arriba enlloc. Per molt que cridi, la paraula del pobre queda amortida per la remor eixordadora de la crisi que tot ho pot, tot ho arrossega, tot ho esguerra.

En aquesta crisi, sucumbeix la paraula. I per això en sobresurt el gest. No em refereixo a la sobreactuació calculada, freda i engalipadora del professional. Em refereixo al gest sincer, personal, que transcendeix l’autor i transforma la realitat immediata.

M’hi ha fet pensar les primeres decisions del nou bisbe de Roma, Francesc, que amb un rentat de peus el Dijous Sant, ha fet trontollar una determinada concepció del papat, de l’Església i de la teologia d’una sola tacada! Rentar els peus fora del temple i a persones de diverses condicions (entre les quals hi ha ser dona i no cristià) dóna a entendre que l’Església no és una fraternitat en la qual els membres s’ajuden entre si, sinó que està en comunió en l’Església tothom qui vol servir els altres, a semblança de Jesús i amb el seu esperit: és a dir, sortint a servir sense fixar-se en categories mundanes.

A nivell personal, cada vegada em costa més ser interpel·lat per la paraula, i fins i tot pel llenguatge audiovisual, que es diu que és el propi de la nostra societat. En canvi, esdevenen canals privilegiats l’art efímer, la litúrgia, la mirada, el tacte, perquè són llenguatges que no s’utilitzen per convèncer, sinó per compartir. No suporten la publicitat i en canvi són transmissors d’emocions, que ben dirigits restauren les persones.

És difícil explicar amb paraules la transformació que ens causa una experiència concreta. Voldria recomanar-vos el vídeo “El cant i la fe, connexió de les ànimes” que no explica un concert, sinó que remet a una experiència que tothom ha viscut en algun moment: la presa de consciència de perquè val la pena viure, què és important, on hem de posar els nostres esforços, amb qui ens hem d’identificar. Mireu-lo sense pensar en què us explica, sinó quan va ser la darrera vegada que vau ser interpel·lats. I aleshores deixeu-vos portar pel record. I sobretot, deixeu-vos portar per l’esperança que mai no es perd.

Alguna idea revolucionària per al finançament?

0

Publicat el 4 de març de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/678-alguna-idea-revolucionaria-per-al-financament

En aquests moments, hi ha moltes entitats socials amb greus problemes de finançament. De fet, el problema no ve del repetit “haver estirat més el braç que la màniga” o el tendenciós “viure de les subvencions”, perquè les dificultats no vénen de tenir més despeses que ingressos, sinó per la falta de pagaments per part de l’administració de projectes aprovats, realitzats i justificats. En aquest sentit, és evident que l’Administració ajuda més complint els compromisos adquirits, que concedint noves subvencions o signant nous contractes sense saber quan ho podrà pagar.

Val la pena reflexionar sobre el fet que hi ha entitats que basen la seva activitat en projectes que són fàcilment identificables, mentre que hi ha entitats necessàries més enllà de la concreció de la seva feina. En l’àmbit de la cooperació es veu claríssim el contrast: hi ha qui ven apadrinaments, pous, dispensaris o escoles, i fins i tot ho ofereix per “tan sols un euro al mes”. És a dir, hi ha qui t’ofereix sentir-se solidari a baix cost. En canvi, costa de justificar la inversió en recerca sobre les conseqüències de l’extracció del coltan a la RD del Congo, la denúncia dels canvis en la política governamental de cooperació o la sensibilització sobre l’estat de les presons, malgrat que puguin reduir les causes d’alguns conflictes.

Tot pensant en les diverses fórmules de finançament de les entitats, tinc la sensació que habitualment es busca com aconseguir que els teus finançadors habituals (socis, usuaris, espònsors, simpatitzants) estiguin disposats a gratar-se una mica més la butxaca. I al final, es desaprofita la pròpia campanya de finançament com a forma de sensibilització a un públic més ampli: en la mesura que demanes finançament, estàs conscienciant d’una necessitat.

Per capgirar aquest paradigma, em fascinen les iniciatives de dues empreses conegudes mundialment. La primera és la del d’un club esportiu que decidí posar per primera vegada publicitat en la samarreta del seu equip de futbol, però no pas per cobrar de l’espònsor, sinó per mostrar la seva solidaritat, la qual cosa, en associar la seva marca amb la d’un organisme solidari, va incrementar la seva reputació i, de retruc, els ingressos.

El segon exemple, encara més famós, és el del principal cercador d’Internet. En lloc d’oferir un servei de pagament als usuaris, el posa a l’abast de tothom i, d’aquesta manera, moltes empreses s’hi interessen pels milions de visitants que utilitzen aquesta pàgina web. Que sigui gratuït, no significa que l’usuari no en pagui una part del cost en fornir informació valuosa comercialment, i molt menys que l’empresa no hi faci negoci.

No pretenc pas lloar aquestes dues empreses, que ja tenen qui els canta totes les gràcies, sinó les possibilitats d’innovació en el finançament, també en el tercer sector, i especialment el d’aquelles entitats que realitzen una tasca socialment necessària, però difícilment publicitable. Evidentment, el crowfunding ha suposat una magnífica sortida per al finançament d’alguns projectes, però manté la dificultat en el manteniment de les entitats en el moment en el qual la figura de soci, militant, activista o voluntari a llarg termini va de baixa.

Donem la benvinguda, doncs, a la iniciativa de xarxanet.org, d’estrenar un Butlletí sobre el finançament de les entitats. Un butlletí que ha de servir perquè les associacions diversifiquem la captació de fons, i també perquè els sectors que no pateixen les penúries de la crisi entenguin la necessitat de la seva col·laboració. La crisi anirà bé si depura les entitats, fent que resisteixin les potents, amb projectes interessants i ben gestionades. Però malament rai si la crisi acaba arrossegant totes les que no tenen un finançador ric al darrere, independentment de la qualitat del projecte i de les necessitats que atén. Ves que de tant dir que la crisi és una oportunitat, no hi acabem perdent bous i esquelles.

Democràcia sanguinolenta

0

Publicat el 18 de febrer de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/680-democracia-sanguinolenta

Democràcia liberal, democràtica representativa, democràcia social, democràcia participativa. Els politòlegs han inventat tota mena de qualificatius per tal de mostrar que els sistemes democràtics mai no arriben a l’ideal en termes de representació o de governabilitat. En tots els casos, hi ha subjacent la idea que el sistema evoluciona, i se suposa que té recursos propis per millorar aquelles mancances que la història deixa en evidència.

En aquests moments, però, ho podem qüestionar. És evident que el sistema polític que ens regeix no reacciona davant de situacions humanes gravíssimes per intensitat i per extensió: atur, desnonaments, reducció dràstica de serveis bàsics, violència policial, impunitat de la corrupció, etc. La setmana passada van succeir-se tres fets dramàtics, que tenen en comú les conseqüències fatals d’una política insensible al patiment.

Dimecres passat, un aturat de la ciutat francesa de Nantes es va immolar davant de l’Oficina d’ocupació. Si bé hi han de concórrer més circumstàncies personals que expliquin una decisió tan extrema, no es pot descuidar que l’home havia anunciat públicament l’acció. I també, que no és el primer francès que ho fa.

Un fet més conegut és que el Congrés dels Diputats va votar el dimarts 12 l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l’habitatge: dació en pagament retroactiva, lloguer social i aturada dels desnonaments. El partit que disposa de la majoria absoluta va mantenir fins al darrer moment que s’oposaria a debatre la iniciativa. No s’ha explicat prou el motiu de la rectificació, però podria ser que el suïcidi d’un matrimoni de jubilats a Calvià (Mallorca), a qui havien de subhastar el pis hipotecat, en fos determinant, sobretot tenint en compte que no ha estat un cas aïllat.

L’últim fet que volia relacionar és el de les mal anomenades bales de goma. Justícia i Pau i l’associació Stop Bales de Goma ja s’havien reunit fa dos anys amb el conseller d’Interior i el director general de la Policia per exigir-ne l’abolició. La posició dels partits del govern semblava inamovible fins que, també la setmana passada, el conseller Espadaler va declarar que el Departament d’Interior estudiarà una reforma del model de la policia antiavalots, que podria incloure la retirada d’aquest armament. Ves per on, coincideix en el temps amb la presentació davant del jutge de noves proves incriminatòries del cas de l’Esther Quintana, a qui li van rebentar un ull en la manifestació de la vaga del 14 de novembre.

Aquests tres fets llastimosos pràcticament simultanis em porten a pensar que hem entrat en una nova fase: la democràcia sanguinolenta. Els governants no reaccionen al patiment fins que no es vessa sang. No n’hi ha prou amb la mostra del descontentament multitudinari (vaga, recollida de signatures, manifestacions), sinó que només s’accepta el debat després de la desgràcia, quan s’ha traspassat un punt de no retorn, un resultat que ja no es pot corregir. Cap interès a escoltar, a debatre, a buscar el consens: paralitzats fins que l’escàndol els arrossega, inerts fins que la política ja no té cap solució a oferir.

El gran mèrit de la democràcia és que generalitza la participació política i té recursos per a la seva pròpia reforma. Si s’esdevé el contrari, si l’opció per la transformació social es limita a qui té vocació martirial, tot el sistema queda pervertit.

Fins ara, la gran amenaça havia estat la falta de cultura democràtica de grans capes de la població. Malament rai si a més de tenir formació cívica es requereix un caràcter heroic per a la participació política. En aquest cas, els activistes no treballarien per la democràcia, sinó que lluitarien a favor de la revolució. Estiguem alerta i no deixem la política en mans dels qui estan disposats a jugar amb sang. I les finances menys, és clar!

Drets humans a l’institut

0

Publicat el 14 de desembre de 2007: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/329-drets-humans-a-linstitut

Darrerament, diversos informes situen l’ensenyament a Catalunya en un nivell molt preocupant. Sense saber quina és la causa i quin és l’efecte, es percep una certa desmoralització entre el professorat, l’alumnat i les seves famílies.

Amb tot, la professió docent continua tenint un alt percentatge de professionals vocacionals, idealistes i convençuts de la necessitat d’una bona educació com a mitjà indispensable per al progrés i la superació d’injustícies.

En aquest context, resulten especialment significatives aquelles iniciatives que no es conformen a retenir ordenadament els alumnes a l’aula, sinó que entenen que els joves aprenen allò que viuen i que això, més que un inconvenient, és un estímul.

Un bon exemple de projecte innovador és l’exposició que hi ha instal·lada a l’IES Milà i Fontanals de Barcelona (i també al seu web: http://iesmilabcn.com), que es pot visitar fins al 21 de desembre. Es tracta d’una mostra que repassa la història de la Presó de Dones de Reina Amàlia i de les execucions públiques. La presó es trobava fins al 1936 exactament on hi ha l’institut, a tocar de la Ronda de Sant Pau, i la plaça del davant fou l’emplaçament de les darreres execucions públiques a la ciutat vers el 1896.

En un institut on la majoria dels alumnes pertanyen a famílies immigrades, l’equip docent s’ha empescat un projecte que explica la història del barri als joves, mostra els drets humans a les famílies, moltes de les quals provenen de països on la pena de mort és vigent, i apropa la realitat de l’institut a tothom qui hi estigui interessat.

Dit d’una altra manera, un mateix projecte ajuda a integrar l’institut amb el barri, els nouvinguts amb la resta de la ciutat i els joves amb drets humans. Al meu entendre, la virtut de tot plegat és que els organitzadors han aconseguit amb pocs mitjans fer pujar l’autoestima de tothom en projectar la feina del centre cap a enfora.

L’exposició està ben documentada, és senzilla i s’obre a múltiples lectures. Si em permeteu que comparteixi la meva visita, m’he quedat amb una idea: anem endavant. Amb la perspectiva històrica, la mostra exposa molts avenços: la supressió de la pena capital, l’estupor que causa la simple idea de les execucions públiques, la desapareguda complicitat de l’Església amb el macabre espectacle, la major protecció jurídica dels menors, l’augment de la seguretat laboral, etc.
Tot això m’ha portat a pensar que l’àmbit escolar i l’associacionisme per la pau i els drets humans necessàriament han d’actuar i s’han d’avaluar a llarg termini. El món va molt de pressa, però els progressos cap a la pau es veuen millor de generació en generació.

Ja sé que aquesta opinió és molt particular i força discutible. Un estudiant ha apuntat en el llibre de visites: “M’ha encantat: Campru, ets el millor”. Potser, avui en dia, amb un col·lectiu tan mancat d’autoestima com és l’escolar, aquest elogi d’un alumne cap al seu professor ja és una recompensa prou valuosa.
Des d’aquí el meu agraïment als creadors del “Milà Horror Story” que podeu veure fins al 21 de desembre i el meu encoratjament a tots els educadors conscients que els drets humans només són possibles des de l’esperança i el compromís.

L’avortament com a forma de pobresa

0

Publicat el 24 de febrer de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/277-lavortament-com-a-forma-de-pobresa

El debat sobre quan comença i quan acaba una vida humana ve de llarg i va per llarg. I quan comença i quan acaba una vida humana digna, ja és per desesperar qui vulgui respostes fàcils, clares i ràpides. Ara que el debat torna a l’arena política, val la pena posar alguns punts sobre les is.

En primer lloc, cal deixar de banda utilitzacions excessivament ideològiques com els qui posen com a exemple d’avortament abominable el que es provoca al vuitè mes d’embaràs. Si el fill no nat pot sobreviure fora del si matern, per definició no és un embrió, i per tant, tampoc no es tracta d’un avortament, sinó d’un assassinat.

En segon lloc, també per aclarir els termes, cal desterrar per sempre més el concepte de “defensa de la vida innocent”, perquè amb aquest concepte es dóna a entendre que tots els no nats són innocents, mentre que entre els ja nascuts n’hi pot haver de culpables mereixedors de la mort. És significatiu que els qui utilitzen aquest argument solen defensar amb més vehemència la vida dels embrions que la dels adults. I així trobem acèrrims detractors dels avortaments, que contemporitzen amb les inversions militars i tenen dificultats per condemnar totes les guerres. I això no té solta ni volta. Es pot discutir quan comença una vida humana, però aleshores cal defensar-la sempre amb la mateixa fermesa.

En tercer lloc, convé assenyalar la diferència entre l’àmbit polític i el moral, entre el públic i el privat, entre el dilema de la mare i el del legislador. Una opció moral no és corresposta únicament per una única opció política. Tanmateix, tampoc no li escauen totes.

Un cop fets aquests aclariments, és bo veure les diverses faccions en debat. Els qui tenen coneixements bioètics solen formular postulats finíssims, delicats i subtils, que serveixen més per a la reflexió que per a la seva aplicació directa. La majoria, en canvi, no en tenim coneixements, però sí opinió formada: terreny abonat per als judicis temeraris. I com a paradigma, els dels dos extrems que competeixen en la instrumentalització del dolor.

Per un costat, hi ha els habitualment malanomenats antiavortistes, que seria més adequat anomenar-los propenalització, en ser això darrer allò que els caracteritza i els diferencia.

A l’altre extrem, els qui consideren l’avortament un dret, com si fos motiu de progrés social o orgull personal. ¿No és molt diferent tolerar i regular aquesta pràctica per evitar altres mals que elevar-lo a dret? Dependrà de la moral de cadascú valorar si els mals que ocasiona són menors o majors, però tanmateix, defensar el dret a l’avortament porta a una contradicció flagrant: es pretén negar que tot avortament és un fracàs humà? Es vol obviar que és fruit d’algun error? S’equipara l’avortament al dret a l’anticoncepció? Es tractarà com un recurs més de planificació familiar?

En no poder acordar quan comença la vida humana, potser seria més raonable optar per decisions prudents. Una decisió prudent és que ningú no confongui els seus papers. I com que existeix el principi de la separació d’església i estat, seria bo que cadascú es limités a emprar els mitjans que li pertoquen.

El govern no ha de frivolitzar ni banalitzar el sentit del dret a la vida que té per obligació protegir. Mentre no hi hagi consens entre especialistes, en l’opinió pública ni entre els principals actors polítics, potser n’hi ha prou en no sancionar. Promoure un dret d’aquesta mena sense un ampli consens pot provocar una fractura social que impedeixi de fer progressar un debat necessari i en constant evolució.

A nivell d’església, seria bo que tractéssim amb la mateixa contundència el dret a la vida de tota persona, hagi nascut o estigui encara en l’úter matern. Si es considera la fam un crim execrable contra el qual es lluita amb col·lectes i campanyes de sensibilització, per què s’hauria d’exigir penes de presó o excomunió per a les dones que avorten, així com al seus instigadors i còmplices?

¿Hi ha realment alguna institució eclesial que expliqui a les famílies el mal dels avortaments sense culpabilitzar-les? ¿Existeix alguna entitat que pressioni l’Estat perquè faciliti alternatives a aquestes famílies? ¿No serà que, a l’administració, li resulta més barat un avortament que no pas cap altra alternativa? De ben segur que existeix aquesta entitat antiavortista i antipenalitzadora, és a dir, compassiva amb les mares i els fills, però ara per ara, aquest no és el discurs dominant enlloc. I mira que sembla evangèlic!

La insubmissió ha fet 20 anys: fem-ne un balanç!

0

Publicat el 18 de maig de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/267-2013-01-23-07-36-42

La data ha passat força desapercebuda. El passat mes de febrer va fer vint anys que 57 joves van anunciar que no pensaven fer la mili ni el seu succedani civil. Aquest fou el tret de sortida de la insubmissió. Es tractava de la presentació de la campanya de desobediència civil que responia a l’intent del Govern espanyol de convertir el (no reconegut) dret a l’objecció de consciència en una simple potestat de l’Estat per jutjar les consciències dels joves.

A aquell acte heroic s’hi van sumar posteriorment milers de joves, centenars dels quals van ser condemnats a presó. Vint anys després pot ser bo fer un repàs de què ha quedat de tot plegat. La repressió i el patiment infligits bé valen el reconeixement dels afectats, i l’oprobi per als qui van llençar greus acusacions d’insolidaritat, falta de compromís o covardia. Molts retrets han quedat oblidats, i són pocs els qui s’han dignat a esmenar-los.

DISCURS VENCEDOR
L’any 2009 resulta impensable que Espanya tingués un exèrcit de lleva. Ningú no el reclama, i si algun sector polític el reivindiqués, causaria un escàndol. Els qui defensaven aquesta modalitat castrense van deixar d’esgrimir els seus arguments tan aviat com la llei va abolir la mili. És curiós aquest sobtat canvi d’opinió tenint en compte la vehemència amb què ho defensaven anteriorment.

DESCRÈDIT DEL MILITARISME
La campanya d’insubmissió va ser la gota que va fer vessar el vas al descrèdit de les forces armades. Encara no s’havien rentat la cara franquista i colpista, que el repte plantejat per nombrosos joves pacífics els desbordà. Però no sembla que el prestigi preocupi gaire l’estament militar. La invasió de l’illa de Leila i la participació en la guerra de l’Iraq no feien més que aprofundir l’esvoranc entre les prioritats de la població i les de la milícia. I lògicament, després han volgut arreglar la imatge invertint debades en publicitat, cultura de defensa a les escoles, missions de pau i fins i tot nomenant una ministra superguais.

RESPONSABILITAT PERSONAL
La insubmissió va ser un moviment que es va guanyar la simpatia d’amplis sectors de la societat, aglutinant nuclis d’ideologia molt diversa i en ocasions contraposada. Amb tot, el moviment era protagonitzat per sectors políticament renovadors (pacifistes, anarquistes, nacionalistes, etc.) L’èxit del discurs desobedient va ser tan aclaparador que els conservadors, després del seu ferotge intent de desacreditar l’objecció de consciència, n’han manllevat el concepte per a les seves causes. Ho han fet pervertint-ne completament el sentit original, segons el qual les conseqüències de l’acte desobedient recauen sobre un mateix, la qual cosa evidencia la injustícia. Aquesta assumpció de la responsabilitat honora qui la practica, mentre que esdevé un acte de xantatge mesquí si la pena recau sobre un fill menor d’edat, o sobre un pacient… Però si més no, en lloc de rebutjar el terme, han pretès apropiar-se’l.

L’OBJECCIÓ FISCAL
Finalment, el moviment antimilitarista s’ha quedat sense el millor aparador per a les seves reivindicacions. La professionalització de tota l’estructura militar ha allunyat aquesta de les preocupacions de la ciutadania. D’aquesta manera, no s’ha resolt l’excessiu poder que ostenten els militars, sinó que s’ha invisibilitzat. I en conseqüència, costa molt més que les altres campanyes de desobediència civil per fer front al militarisme puguin reeixir. L’objecció fiscal és la filla natural de la insubmissió. Però hem estat més valents quan érem nosaltres els qui havíem de malgastar un any de la joventut, que no pas ara que les víctimes són els pobres d’arreu del món que viuen on els espanyols volen defensar els seus interessos estratègics. Ara que som en el període de la declaració de renda, és bo recordar-ho.

UE: transparència en els pollastres, opacitat en les eleccions

0

Publicat el 6 de juliol de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/261-2013-01-23-07-33-17

Ara que ja ha passat un mes des de les eleccions, i abans que no ens oblidem d’Europa per cinc anys més, val la pena fer una reflexió sobre la participació electoral i el paper dels partits polítics.

Tement una elevada abstenció, els responsables polítics i els caps de publicitat han hagut d’empescar-se imaginatives campanyes per tal d’animar els electors a votar. Esgotats els arguments, s’han decidit per sensibilitzar el ciutadà amb elements ben espectaculars. Davant del Palau episcopal de Barcelona, per exemple, hi van instal·lar un parell de pollastres gegants per mostrar la utilitat de les normes europees que obliguen a informar abastament al consumidor sobre els productes del mercat. Certament, un avenç que cal agrair a les institucions europees i, concretament, a alguns esforçats diputats i tècnics, que deuen haver suat per aconseguir aital repte.

Un cop passades les eleccions, tot sabent que la participació ha estat baixíssima arreu, no podem valorar amb precisió els efectes de la campanya. Certament, no ha provocat una mobilització massiva, però no podem descartar que gràcies als pollastres gegants ens haguem estalviat una abstenció encara més abassegadora.
En tot cas, no podem carregar les culpes als publicistes, perquè aquests han fet bé la seva feina. Ells havien d’aconseguir transmetre un missatge clar, i jo, amb experiència contrastada en el tema, l’he captat de seguida: per al Parlament europeu, és més important comprar pollastres que votar. Al consumidor de pollastres, lògicament, se’l protegeix per assegurar-se que disposa d’informació fidedigna sobre el producte que compra, i que a més gaudeix de totes les garanties. Això, no es pot dir en cap cas dels electors. Vegem-ho.

Fa anys que es reclama des dels moviments socials un major aprofundiment democràtic de les institucions europees. El manifest de Justícia i Pau en motiu de les recents eleccions al Parlament Europeu no és més que un exemple entre molts d’altres. Un dels punts que hi podem llegir demana “permetre la presentació de llistes obertes d’àmbit europeu”.

Si us heu pres la molèstia d’anar a votar, haureu trobat que cada papereta presentava un nombre diferent de candidats. ¿És que no tenien prou persones disposades a anar a Brussel·les? I ca! Els partits podien ometre a les paperetes els noms dels candidats que presentaven, i així molts andalusistes han votat sense saber-ho un sobiranista català, o molts socialistes catalans han assegurat l’acta de diputada a la Maleni abans que a cap diputat català.

Conclusió: les llistes no només són tancades, sinó que a més són incompletes. Després volen vendre transparència. Però ara ja sabem què volen dir amb aquest concepte: transparència per als pollastres!

Aquest estiu, cantem els drets dels infants!

0

Publicat el 31 de juliol de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/258-aquest-estiu-cantem-els-drets-dels-infants

Els moviments socials tenim una cartera de serveis més aviat avorrida: conferències, lectures i a tot estirar alguns audiovisuals. A més, són activitats dirigides habitualment cap a un públic adult i, a sobre, solen atreure persones ja sensibilitzades. Per aquest motiu, és bo recordar a l’estiu una iniciativa que trenca amb tots aquests tòpics.

Una colla d’animadors infantils agrupats en l’AMAPEI han editat “Si per un dia”, doble CD que conté 22 cançons sobre els drets dels infants. Així doncs, aquests professionals ajuden a difondre la Declaració dels Drets dels Infants a tot el públic que s’acosta als seus concerts, amb ganes de ballaruca i passar-s’ho bé.

Cal agrair a aquests músics que difonguin un missatge que habitualment vehiculen les ONG. Amb el seu projecte fan arribar a moltes famílies uns continguts que d’altra manera no coneixerien. Però el seu servei també resulta valuós per a les entitats socials, en recordar-nos que la transformació social no arribarà només amb documents seriosos i testimonis dolorosos. Aquests músics ens ensenyen a explicar la dignitat humana a totes les edats.

Si aneu a un concert amb els vostres fills i el músic us ofereix el disc, compreu-l’hi i escolteu-lo. Així allargareu la bona estona que haureu passat en la festa, i us permetrà de parlar de qüestions que no solen ser tema de conversa amb els nens: l’explotació laboral, la llibertat d’expressió, l’assistència sanitària, l’educació, l’amor dels pares, etc. Com a premi, a més de la música, sentireu les opinions dels vostres fills sobre com ha de canviar el món.

Malgrat que es tracta d’una obra col·lectiva que compta amb la participació altruista dels principals animadors infantils, em permeto de destacar una idea que ens explica un dels grups participants. Quan els Ai, Carai! van decidir participar en aquest disc dedicat als drets dels infants, hi havia una cosa que tenien molt clara: la cançó havia d’estar cantada per nens/es. Són ells i elles els que tenen el dret a fer sentir la seva veu per reivindicar tot allò que és just.

Doncs jo m’he quedat amb aquesta lliçó: cal treballar per un món més just amb els qui més ho pateixen. Cadascú ho podrà aplicar al seu àmbit d’acció. Us convido a compartir amb els vostres fills què heu après després d’escoltar-lo. Veureu com fomentar la pau així no és gens avorrit!

Pobres mediadors

0

Publicat el 23 de febrer de 2010: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/233-pobres-mediadors

Els mediadors tenen mala peça al teler. Ja és mala sort per al gremi que el primer professional de la mediació que es fa famós a casa nostra sigui per protagonitzar un conflicte!

En tot l’afer de la mediadora de Cunit, hi ha un seguit d’interrogants que han quedat engolits dintre de la voràgine del políticament correcte. En nom de la llibertat, hem passat per alt un munt de detalls. Com que el cas no donava prou de si, periodistes i opinadors han decidit posar-hi més salsa que la que els litigants oferien, que ja era prou condimentada.

Em sorgeixen alguns dubtes a partir dels fets incontestables. Deixo per al jutge els fets que tenen versions contradictòries, perquè dirimeixi la responsabilitat de cadascú, mentre jo presumeixo la innocència de tots els mútuament acusats.

1)      Un col·lectiu i la seva interlocutora de l’ajuntament no s’entenen i no es tenen confiança. Això provoca una escalada de tensió que acaba amb denúncies creuades per calúmnies, amenaces i coaccions. Per què la premsa esmenta només els motius de la mediadora? No s’han denunciat mútuament? Per definició un musulmà és sospitós? Per definició una dona és víctima? No estem fent un mal servei tant a la causa de la llibertat religiosa com a la feminista?

2)      El col·lectiu considera que la treballadora no compleix bé la seva funció. El més pràctic hagués estat que demanessin per veure un regidor o l’alcaldessa. Però com que el pont estava tallat, no tenen cap pensada millor que recollir signatures, demostració fefaent que necessiten suport per part de l’Administració. Ara bé, a veure qui endevina com deuen haver arribat els musulmans a la conclusió que recollint firmes s’acaba obtenint el que un vol?

3)      Posteriorment a la recollida de signatures, la noia decideix vestir sense mocador. Convindrem, doncs, que la recollida de signatures no és conseqüència dels fets posteriors. Per què els periodistes insisteixen a defensar la mediadora que volia anar amb el cap destapat? És que potser això encaixa millor amb els seus prejudicis?

4)      La mediadora explica que només acusa el president de la comunitat d’haver recollit signatures. Això dol, però no és constitutiu de delicte. Admet que ni l’ha insultat, ni l’ha increpat ni li ha faltat al respecte en res. Per què el fiscal demana quatre anys de presó?

5)      La feina d’un mediador és facilitar la interlocució entre dues parts. Si es baralla amb una de les parts, pot continuar exercint correctament la tasca que té encomanada? Un canvi de destí dintre de l’ajuntament és humiliant? La decisió de mantenir-la en el mateix lloc o desplaçar-la s’ha de prendre en funció dels interessos personals o dels institucionals?

6)      En lloc de resoldre els problemes que la comunitat islàmica planteja a l’ajuntament, se’n crea un de nou. En contra de la voluntat de la mediadora, és clar: ningú no vol problemes. Ella ho veu com una qüestió personal. El consistori es fixa en la part institucional. Ella té tot el dret a presentar una denúncia. L’ajuntament té tot el dret a plantejar-se les conseqüències socials d’aquest rebombori. No hagués estat millor una solució interna? Amb la denúncia pública, qui hi ha sortit guanyant? La comunitat no. L’ajuntament no. Potser la mediadora? Qui més se n’ha beneficiat?

7)      La mediadora té, com qualsevol ciutadà, tot el dret a denunciar allò que considera que la perjudica. Ara bé, es tracta d’una resolució molt expeditiva per part d’algú que té la formació de mediador. Per què se suposa que en entrar a la plantilla de l’ajuntament, va justificar les seves capacitats, oi? Quins mèrits s’exigeixen als candidats a mediador, a més que saber la llengua de veïns estrangers?

8)      Un mediador és una persona que està entre dues parts. Els musulmans potser imaginaven que pel fet de ser magribina estava de la seva part. I l’ajuntament? L’ajuntament espera que els mediadors siguin neutrals? Dit altrament, l’ajuntament contracta persones que no cal que defensin els interessos de la pròpia institució?

Com que de tot se’n pot treure una lliçó, podem estar satisfets de saber dues coses noves: la primera és que un imam no és un imam, sinó que fa d’imam. I la segona és que, en un ajuntament, un mediador no és un mediador, sinó que fa de traductor. Els mediadors tenen mala peça al teler.

Consum responsable: primera persona del plural

0

Publicat el 27 de desembre de 2010 en català i en castellà

Quan jo compro pomes, el més lògic és que triï les més boniques, i deixi que el botiguer es quedi les malmeses. El més habitual és que cadascú busqui el seu benefici, i no és el meu problema què passa amb les pomes que jo no compro. En canvi, quan a casa obro la nevera, agafo la poma malmesa, perquè és la que es podriria abans. Tots els de casa sortim guanyant si no deixem perdre cap poma.

La diferència entre el primer cas i el segon és que en el primer el botiguer i jo tenim interessos contraposats, mentre que en el segon els diversos membres de la família som còmplices: si cooperem hi guanyem tots, si cadascú busca l’interès particular haurem de llençar algunes pomes que hem comprat. Dit encara d’una altra manera: en el primer cas, contraposo nosaltres i ells, mentre que en el segon només hi ha nosaltres. La meva decisió és diametralment oposada en funció de si els altres són competidors o cooperadors.

Els sociòlegs distingim la identitat i el rol. En el cas que ens ocupa, nosaltres som els mateixos, però en funció del rol que desenvolupem prenem unes decisions o unes altres. Si som un comprador davant del venedor, un treballador davant de l’empresari, un client davant del cambrer, etc. sempre voldrem el màxim al mínim cost. Nosaltres pensem en el nostre benefici, i això serà a costa de l’altre. No ens preocupa què farà l’altre per tal que nosaltres aconseguim el màxim. De fet, comptem que ell forçarà algú altre per obtenir el millor rendiment, i que per tant, el qui perdrà més serà un tercer. O un quart… o…

Quan som competidors, segurament provoquem que els recol·lectors no tinguin reconeguts els drets laborals, permetem que el pagès vengui per sota del preu de cost, tolerem que l’intermediari obligui a clàusules d’exclusivitat al venedor, acceptem que aquest faci jornades maratonianes o que contracti personal amb sous irrisoris. Així és el mercat: per a guanyar tu, cal que algú hi perdi.

Doncs bé, això que sembla tan lògic no té perquè ser així. Podem adquirir els productes en una cooperativa de consum, on sí que ens importa què passa amb la fruita que no comprem. No hi ha un botiguer contrincant, sinó que som els socis cooperativistes els qui hi guanyem junts. O els que hi perdem si hem de llençar gaires mercaderies.

El consum responsable no és només anar a comprar llegint atentament les etiquetes, sinó fixar-se en les relacions personals que estableixo a través de les coses i l’entorn. I és evident que això s’ha de fer abans d’entrar a la botiga. Hi ha molts àmbits de la nostra quotidianitat en els quals podem triar si consumim a través del mercat o adquirim solidàriament allò que necessitem. Només per posar alguns exemples comuns, podem citar l’alimentació (agricultura de temporada i de proximitat, cooperatives de consum, iniciatives de carmanyola col·lectiva entre amics o companys de feina), el lleure (festes d’aniversari infantils compartides i casolanes, alternatives al lleure de pagament, ús de les biblioteques i altres espais públics, ser creadors i no mers espectadors, etc.), la reutilització (molt habitual entre les famílies amb fills petits: joguines, roba, bressols, etc.), les finances (banca ètica i cooperativa), el programari lliure, etc.

La màxima responsabilitat amb la humanitat seria estendre a tots els àmbits aquest “nosaltres”, fins a no relacionar-nos amb ningú que esdevingui un “ells”. Però si això sembla una fita inassolible, potser en tenim prou de preguntar-nos cada vegada que obrim la cartera: estic empipat d’haver de pagar tant a aquest escanyapobres o estic satisfet de poder contribuir amb ell al nostre projecte?

Després de preguntar-t’ho, el mires de fit a fit, li somrius i li desitges un feliç any nou. És a dir, un any sense empipaments i ple de satisfaccions.

El govern no retalla tant

0

Publicat el 23 de febrer de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/184-el-govern-no-retalla-tant

Ara que tothom ha pres consciència que d’on no n’hi ha no en raja, i que no tenim més remei que retallar fins i tot allò que havíem acordat considerar necessari i imprescindible, val la pena fer una reflexió sobre les retallades en l’administració pública.

Deixem ara de banda que el mateix conseller Mas-Colell considera desorbitada la contribució fiscal de Catalunya. Deixem també de banda les retallades a les prestacions socials (pensions de vellesa, subsidis d’atur, prestacions de maternitat, etc.). I ara fixem-nos en les retallades de les despeses de l’administració, per veure com es fan anar les tisores.

Pla de pensions

Els treballadors de la Generalitat percebem diverses formes de remuneració. A més del salari, també rebem vals restaurant, podem beneficiar-nos d’un fons d’acció social que compensa diverses eventualitats (naixements, estudis, parents dependents, defuncions, etc.), i des del 2004 rebem una aportació anual a un fons privat de pensions. Aquesta aportació és força minsa, però les condicions econòmiques són extraordinàries, perquè en som titulars més de 100.000 partícips. La pensió de jubilació de la majoria de treballadors serà una mica inferior al seu sou actual. En canvi, si els alts càrrecs només comptessin amb la pensió de la Seguretat Social tindrien una fortíssima reducció d’ingressos quan es jubilessin. Per tant, aquests sí que tenen molt d’interès a completar aquest pla de pensions de la Caixa, amb condicions tan favorables. Qui ha pres la decisió de retallar els sous i mantenir un pla de pensions privat per a tota la plantilla? I per què? Potser per no fer enfadar els senyors de la principal entitat bancària del nostre país?

Programari

Bona part de la plantilla de la Generalitat treballem amb ordinador. L’ordinador es pot fer funcionar amb dues menes de programari: el lliure i el de propietat. El programari lliure és gratuït, adaptable a les necessitats (i a la llengua) dels usuaris, i fomenta la innovació entre els usuaris. En canvi, el programari de propietat vincula l’usuari amb una empresa, aquesta pretén el monopoli a través de la incompatibilitat amb els productes dels competidors, la innovació queda restringida als investigadors que formen part de l’empresa informàtica, etc. Aleshores, el funcionari es pregunta: quin interès té l’administració en pagar tantes llicències per a utilitzar els programes d’una gran empresa nord-americana, que tradueix els productes al català tard i parcialment, i que ha produït alguns sistemes operatius famosos per deixar penjat l’aparell? Si l’alternativa és gratuïta, i fomenta que els catalans siguem més oberts a la innovació, per què continuem sotmesos al programari de codi tancat? Per no molestar els senyors d’una gran multinacional nord-americana?

És pensant en tot això que un s’adona que es redueixen dràsticament els pressupostos públics sense renunciar als encàrrecs milionaris a grans empreses. I és clar, així ni un se sacrifica a gust ni el govern resol el dèficit… Si tot això va ser possible amb governs d’esquerres, a qui li queda esperança? Doncs a mi: com que el Govern afirma que la crisi és tan i tan forta, jo crec que es veuran obligats a retallar fins i tot això. No us sembla?

Ah, i no ens n’oblidem:

Beneficis de la Caixa en l’exercici 2010: 1.507 milions d’euros.
Beneficis de Microsoft entre octubre i desembre de 2010: 6.630 milions de dòlars.