Més que un bloc.

intent (impossible) de reflexió sobre el dia a dia a Can Barça

1 d'agost de 2005
General
0 comentaris

Sorpreses dels japonesos

Soc a Macau, "l’equivalent de Las Vegas al continent asiatic, el paradis del joc i la prostitucio", segons la definicio de la guia turistica del govern local que ens va rebre a l’aeroport. 

Tot i que amb retard, no puc oblidar l’experiencia de seguir un partit en directe en un camp japones. Alguns comentaris em demanaven si eren freakis. Si, superficialment. A mesura que vas aprofundint en la seva manera de veure el mon t’adones que cada actitud te una correspondencia amb el manual d’actuacio que els guia.

Els japonesos tenen un respecte reverencial per allo que admiren. Admiren el futbol europeu, admiren el Barcelona i veneren els grans jugadors com Ronaldinho. I copien. Ho copien tot.

Els seguidors japonesos del Barca lluien samarretes oficials del primer equip. Els que lluien el dorsal 5 del capita, Carles Puyol, havien parat esment a posar-se el bracalet amb la senyera. Ho han vist per la tele, i ells ho copien.

Copien els cants. No sabeu la sensacio estranya que provoca sentir l’himne del Barca cantant al camp del Yokohama Marinos. L’han copiat foneticament, pocs saben que diu. O  el crit de moda… uu uu Oleguer. I com que copien el que els arriba a traves dels mitjans de comunicacio, a cap d’ells se’ls va acudir acompanyar la seva bandera del Barca amb una bandera espanyola!. Ells han vist el Camp Nou ple de senyeres…. i d’estelades. I al camp del Marinos hi havia senyeres… i estelades.

Els nens que demanen autografs no gosen tocar els jugadors. Els planten el paper des de lluny i eviten contacte fisic. O escriuen una pancarta en angles per demanar un "uniform" als seus idols.

Pero, de tot, el que mes em va impressionar va ser  el moment en que va sortir al camp Ronaldinho. Ja us he explicat que el veneren. Al camp es va fer el silenci mes absolut. Era el minut 15 de la segona part, l’aficio del Marinos no havia parat de cridar (cantics prefabricats, per suposat) com en un episodi d’Oliver i Benji. Pero quan va entrar el brasiler es va fer els silenci total durant 5 minuts, el temps que va trigar Ronaldinho a tocar la primera pilota.

Aleshores, tot el camp va esclatar amb un oooooohhhh que, si em permeteu, em va resultar entendridor. Pero es que, a mes, l’ooooohhhh es va repetir segons mes tard quan la jugada es va repetir pels videomarcadors de l’estadi. I aixo va durar fins al final del partit. Feia temps que no veia una aficio tan necessitada d’alegria. Tan ingenua.

La proxima incursio al bloc us explicare Macau (humitat del 90%) i, si puc, la visita que tinc prevista a Hong Kong.

silenci

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!