Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Cada dia al meu corral (3: utilitzant la llengua)

La bústia de casa em reservava una sorpresa: un sobre de la Plataforma per la Llengua i, en el seu interior, una mascareta de l’entitat, obsequi per haver contribuït a una de les campanyes que promou. Concretament, la promoció del català entre el jovent d’Eivissa, territori especialment problemàtic per a la nostra dissortada llengua.

El present i el futur del català, el seu ús, la seva salut, els seus avenços i retrocessos, tornen a estar d’actualitat, com si una mena de llei astronòmica misteriosa atorgués a la nostra llengua el paper d’un planeta o d’un cometa que, cíclicament s’acosta i és més fàcilment perceptible als nostres ulls de patidors filòlegs ocasionals. La metxa que ha encès el festival de pirotècnia en forma d’articles i piulades a les xarxes socials ha estat la darrera enquesta d’usos lingüístics, que ha revelat una davallada en l’ús social del català als territoris on n’és llengua pròpia en forma de dades no per intuïdes menys preocupants.

Aquest intens i extens debat ha girat entorn a una antiga qüestió, almenys per als que seguim bastant de prop l’esdevenir del nostre idioma: la pèrdua de vitalitat del català en tants àmbits (ús quotidià, patis d’escola, mitjans de comunicació, cinema o sentències judicials, per citar-ne cinc), és responsabilitat dels parlants, que no estem prou conscienciats, o bé de les administracions, que no fan prou bé la feina que haurien de fer en termes d’exigència normativa i dotació de recursos? Ve a tomb la famosa frase de l’època Moll (el català depèn de tu), rebutjada en el seu dia per importants escriptors i que és el títol del darrer treball de Carme Junyent, indispensable a l’hora de fer-nos aterrar en la realitat que l’enquesta sociolingüística ha confirmat.

Tots tenim un paper a l’hora de capgirar les xifres que apunten a un negre panorama per a la llengua a mig i llarg termini. Quin dubte hi ha que les nostres administracions haurien de fer més, per moltes limitacions amb què es trobin, per una raó de pes: les altres administracions (les d'”ells”) no tenen cap escrúpol a l’hora de disparar tota mena d’artilleria parlamentària, normativa i judicial contra el català, tergiversant el sentit de la immersió, obligant a la inclusió del castellà a la etiquetes del producte més nimi, impedint la reciprocitat de les televisions autonòmiques, i el que és pitjor, intentant sembrar la discòrdia en una societat, la nostra, que sempre ha fet bandera del respecte i la convivència a l’hora d’expressar-se.

Però també depèn de nosaltres. Sobretot de nosaltres. La resposta a la pregunta “què podem fer?”, adreçada a especialistes o entesos de la sociolingüística, sempre és la mateixa: usar el català sempre que es pugui, superant inèrcies, prejudicis i pors. Es pot fer i s’ha de fer. Hi tenim dret. És necessari. Allibera. Satisfà.

La mascareta de la Plataforma és negra, molt elegant. És la primera que usaré que no és quirúrgica. En un lateral convida a utilitzar la llengua. Potser hi ha una certa contradicció entre aquesta frase i posar-se una mascareta just quan ens recomanen parlar poc i en veu baixa. No importa, l’important és la intenció d’una entitat activa i eficaçment reivindicativa que, significativament, ja supera els 23.000 socis. Aquest és el camí.

[Imatge: plataforma-llengua.cat]



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de 2. Societat, Llengües | s'ha etiquetat en , , per jordicc | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent