modesta opinió

Bloc de jpujolar

1 de juliol de 2013
0 comentaris

Les dues ànimes del PSC

PastoretsDiu la llegenda que el PSC està dividit entre el sector catalanista i el sector… bé, quin eufemisme buscarem? El sector… “metropolità”? Dels “capitans”? “PSOE”? És igual. No cal buscar el terme exacte; perquè tampoc no serveix per entendre res. És un error, que significa un punt menys a l’examen. Aquest article va d’això. Vull argumentar que el PSC està dividit, sí; però no pas entre els catalanistes i els “altres catalanistes”, sinó entre “ELS” funcionaris i “LES” polítiques. Està dividit entre dues cultures de gestió de partit: els que es mouen per mantenir el sou i les que es mouen pel sentit del deure vers la comunitat.


“Nacionalistes” i “no-nacionalistes” dins el PSC?

Estaria bé que algú investigués qui es va inventar això del “sector catalanista” del PSC. M’estranyaria que vingués de dintre del partit, atès que al capdavall de catalanistes és força indiscutible que ho són tots i totes. En tot cas, a mi em sembla probable que la idea vingui d’algú que els va aplicar l’esquema mental dominant a l’Espanya de la transició: aquell que classificava els partits entre “nacionalistes” i “no-nacionalistes”. Els principis ideològics bàsics tenen això: que funcionen en la mesura que els pots aplicar a contextos molt diferents i anar repetint el mateix esquema a diferents escales, de forma que de manera ràpida pots identificar els bons i els dolents en cada situació. Així, la divisió del mapa polític espanyol entre “nacionalistes” i “no-nacionalistes es reproduiria dins el PSC, entre els “catalanistes” i els, er… “no-catalanistes” (sic).

I els esquemes solen venir acompanyats d’associacions més implícites que explícites: no-nacionalista, constitucional, modern, obert, objectiu (per una banda) contra nacionalista, tradicional, tancat, emotiu (per l’altra). Aquest esquema ideològic concret és força universal, però només a Espanya s’utilitza per interpretar el mapa polític y la confrontació electoral. Fou creat a la cuina discursiva del grup Prisa als anys 80 per tal de legitimar i -al mateix temps- invisibilitzar el nacionalisme espanyol, para que surta el efecto sin que se note el cuidado. Podem explicar l’estratègia citant l’exemple de l’enyorada sèrie “Sí, ministre”, això és, conjugant els anomenats “verbs irregulars:

Yo soy demócrata

Tu eres nacionalista

Él es un terrorista

Fou aquest un esquema ideològic que funcionà molt bé durant 25 anys ben bons, fins que se l’apropià i el potinejà la dreta espanyola, que amb la seva deriva neofranquista n’ha posat les contradiccions al descobert. Cría cuervos que te sacarán los ojos, el PSOE ha hagut de veure com el seu pastís se’l menjava el PP a Espanya i Ciutadans a Catalunya. I és que, quan es tracta de demostrar qui és més espanyol, el PSOE juga en camp contrari i amb un àrbitre casolà.

 

Funcionaris i polítiques

El que ha estat el partit més transversal de la política catalana, catalanista i socialdemòcrata com la immensa majoria de la població, està vivint ara la tempesta perfecta. Per ordre d’importància, té aquests problemes: a) Contracció en el cicle electoral i pèrdua de cadires i sous, b) Crisi econòmica que porta a la crisi de l’estat del benestar, i c) Transformació de l’autonomisme en sobiranisme. El partit que en un moment donat governava a Barcelona, la Generalitat i el govern espanyol viu la contracció més brutal de la història, que posa en perill el modus vivendi de desenes de tècnics i professionals: els quadres que, com tothom (i essent majoritàriament homes) necessiten portar un bon sou a casa. El partit que va crear l’estat del benestar, va fer entrar Espanya a la UE i a l’Euro ara no gosa alçar la veu davant el perill de fallida de l’estat que va bastir. A més, els catalans volen passar comptes, amb la qual cosa la relació entre PSC i PSOE perilla de fer un meltdown.

És una situació d’emergència davant de la qual hi ha dues opcions. La primera, la dels funcionaris: mantenir el cap baix i salvar el poc que queda en espera dels bons temps. La segona, la de les polítiques, és arriscar i actuar. Per als primers, business as usual: fer declaracions, criticar els oponents, buscar jocs de paraules afortunats, mostrar unitat, defugir els debats de fons. Per a les segones: analitzar, participar, dialogar amb els de fora, imaginar i construir nous fonaments. Ambdós sectors no tenen divergències de fons quant al credo ideològic. A cap no li fa cap gràcia el debat sobiranista; però uns simplement el defugen i els altres accepten el repte, o fins hi veuen l’energia que pot generar el tomb transformador al país.

 

Conclusió

El lector haurà notat que utilitzo el masculí per als funcionaris i el femení per a les polítiques. En certa manera és injust. Hi ha funcionaris i funcionàries (menys). I al costat de les Martínez-Sampere, Tures, Gelis, Bonets i Boschs hi ha Maragalls, Ros i Elenes. Són coses de la política que a vegades vulguem convertir tendències en categories. CiU treballa per patrimonialitzar Catalunya, el PP per patrimonialitzar Espanya i el PSC-PSOE per patrimonialitzar la socialdemocràcia, potser ERC per patrimonialitzar l’independentisme, i la CUP i ICV l’esquerra “autèntica”. Tant injusta és una cosa com l’altra, ja que de socialdemòcrates i independentistes CDC n’és ple, d’espanyolistes n’hi ha a tot arreu dins i fora de l’armari i catalanista ho és quasi tothom.

Per això quan les coses es posen complicades, potser millor començar per desballestar aquesta gàbia d’esquemes amb què hem volgut tancar la nostra democràcia i veure si amb la ferralla podem construir els ponts que necessitarem per dialogar almenys aquells que mostren la voluntat de fer-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!