modesta opinió

Bloc de jpujolar

11 de juny de 2020
0 comentaris

Més sobre la diglòssia

Sovintegen les aportacions de gent que vol parlar sobre l’ús del català o sobre temes sociolingüístics en general, o sobre totes dues coses. Aquesta vegada comentaré breument l’entrada d’Ernest Montserrat al digital de cultura El Núvol, amb el títol “No, a Catalunya no hi ha diglòssia.”

L’autor constata segurament amb raó que el terme diglòssia s’ha com consolidat dins l’imaginari popular segurament degut a què ha estat inclòs entre els conceptes que s’expliquen a les classes de llengües a l’ensenyament secundari. Montserrat explica molt bé l’origen d’aquest terme en els treballs d’Uriel Weinreich; i després defensa que no és gaire útil per parlar sobre la situació del català i que caldria més aviat parlar de “llengua minoritzada.”

En termes generals, el que diu Montserrat està en línia amb l’estat del pensament sociolingüístic contemporani. De fet, fa molts anys que quasi ningú no parla de diglòssia en sociolingüística, per diverses raons que resumiré ara mateix. Caldria preguntar-se, en tot cas, per què la “diglòssia” ha tingut aquesta longevitat dins l’àmbit educatiu, quan a una bona part dels propis mestres la idea ja els rellisca una mica. La meva opinió és que la idea de diglòssia permet als educadors de transmetre la noció general de què els usos lingüístics estan distribuïts. Aleshores els mestres poden parlar amb els estudiants de quines llengües parlen en els diversos espais de la seva vida. Vist així, com a recurs pedagògic per a reflexionar, no sembla dolent, i potser faríem bé de no canviar-lo fins que algú tingui alguna idea millor.

En tot cas, la popularitat de la idea de diglòssia no prové directament de Weinreich, sinó d’un treball de Joshua A. Fishman, que va reinterpretar el concepte per proposar una teoria general de les societats bilingües. El text de referència és aquest:

Fishman, Joshua A. 1967. ‘Bilingualism with and without Diglossia: Diglossia with and without Bilingualism’. Journal of Social Issues 23: 29–38.

Al blog del Consorci per a la Normalització Lingüística en trobareu una síntesi prou útil.

La proposta de Fishman va ser bastant polèmica ja des del principi. Va aconseguir, en tot cas, que un bon nombre de sociolingüistes el seguissin fent investigacions sobre la “diglòssia” en diversos països. En tot cas, és de remarcar ja de ben aviat un article d’una jove investigadora nordamericana:

Eckert, Penelope. 1980. ‘Diglossia: Separate and Unequal’. Linguistics 18 (11-12): 1053-1064. https://doi.org/10.1515/ling.1980.18.11-12.1053.

Eckert havia viatjat fins a la Gasconya. Allí hi havia de conèixer probablement els treballs del conegut sociolingüista occità Robert Lafont. El títol d’un dels treballs d’aquest ja és prou expressiu:

Lafont, Robert. 1979. ‘«La Diglossie En Pays Occitan, Ou Le Réel Occulté»’. Bildung Und Ausbildung in Der Romania 2: 504–512.

Als Països Catalans s’imposà més aviat el punt de vista de Lluís Vicent Aracil d’anomenar la situació catalana (i sobretot valenciana) com a “conflicte lingüístic”. Aracil coneixia tant Fishman (amb qui va passar una temporada als EUA) com Lafont. En tot cas, la polèmica sobre el bilingüisme, la diglòssia  i el conflicte lingüístic als PPCC està documentada de manera força acolorida en un llibre de Francesc Vallverdú que ara ja cal rescatar dels fons de biblioteca:

Vallverdú, Francesc. 1980. Aproximació Crítica a La Sociolingüística Catalana: Balanç Dels Estudis de Sociologia Lingüística Als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62.

Si es va seguint el fil, un se n’adona que mai ningú no hi ha cregut gaire en això de la diglòssia a casa nostra; per la qual cosa encara és més difícil d’entendre la raó per la qual ha rebut aquest tracte preferencial dins les nostres escoles. A nivell internacional, la idea de diglòssia s’ha extingit bastant de mort natural. Era una idea basada en el funcionalisme estructuralista, que concebia la societat com una mena de tot harmònic on cada part hi ha una funció complementària. Avui en dia l’interès és per les desigualtats, els conflictes i el poder, i aquesta mena de sociologia està força atuïda.

En tot cas, a Catalunya, si seguíssim la pista de qui va redactar els primers programes educatius de l’escola catalana, segurament en trauríem l’entrellat, d’aquesta afterlife del concepte de diglòssia.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!