La Forastera

Taíza Brito

Pernambuco existeix

Pernambuco és aquell lloc desconegut al qual Mortadelo i Filemó fugien cada vegada que feien una mala passada com agents de la T.I.A i havien de passar una temporada amagats. D’acord? Doncs no. Per mi no. Puc comprovar que l’estat del Nordeste del Brasil on vaig néixer existex i té molt a mostrar. Explicaré un mica sobre això en aquest apunt, que és una mena de celebració del primer aniversari del bloc La Forastera.

Pernambuco és un Estat format per 184 municipis repartits al territori que s’estén des de la costa atlàntica fins al semi-àrid, on viuen 9,2 milions de persones. També en forma part l’arquipèlag paradisíac de Fernando de Noronha, on ja els hi agradaria prou als agents de la TIA fer-hi una estada de llarga durada. La capital és Recife, ciutat de rius i ponts, també coneguda com la Venècia brasilera.

Fernando_de_Noronha_-_Pernambuco_-_Brasil(5)

Els de Pernambuco som coneguts pel nostre esperit llibertari. I és que en aquestes terres sorgiren els primers moviments independentistes i republicans del Brasil colonial. “De Pernambuco emana el maligne vapor de la democràcia“, va dir un informe d’autor desconegut enviat a Dom João VI. Aquest era el rei que comandà el Regne Unit de Portugal, Brasil i l’Algarve, a partir de 1815, quan tota la cort portuguesa se’n va anar al nou món amb la cua entre cames fugint de Napoleó Bonaparte.

A l’arribar a terres brasileres el monarca lusità promogué la colònia a l’estatus de regne, establint la capital a Rio de Janeiro. Això però no agradà gens a la capitania de Pernambuco que havia d’enviar quantitats ingents de diners per a contribuir a mantenir la dispendiosa familia reial i tot el seu seguici.

Esclatà aleshores l’anomenada Revolució Pernambucana, de 1817. Aquest govern revolucionari es mantingué al poder tan sols durant tres mesos i alguns dels seus líders foren executats. Pernambuco fou penalizat amb la pèrdua de la comarca d’Alagoas (de la mida de Galícia), que s’havia mantingut fidel a la Corona i llavors adquirí estatus de provincia.

Els revolucionaris vençuts, però, havien aconseguit fer trontollar la confiança en la construcció de l’imperi somniat per Dom João VI. I les ansies de llibertat del poble brasiler s’estengueren com un regueró de polvora per tot el país-continent.

Quan finalment Napoleó marxà de la Peninsula Ibèrica, bona part de la familia reial portuguesa decidí tornar a corre-cuita a Lisboa abans que els republicans prenguessin el poder, que estava desert. Aleshores Dom João VI deixà el seu fill Pedro I com a princep regent del Brasil, que com veiem també estava entrant en ebullició. L’hereu al tron declarà la independència al 1822, val a dir, molt oportunament, i s’autoproclamà emperador del Brasil.

confederacao-equador

Els pernambucans, que sempre tenen pressa en ser els primers, altra vegada foren pioners en revelar-se i repudiar la visió centralista i absolutista del nou monarca. Al 1824 esclatà la Confederació de l’Equador, un gran moviment revolucionari, de caràcter emancipador i republicà que posà en escac al nou Brasil Imperi. La confederació arribà a agrupar les provincies del Nord, tenint com a focus irradiador Recife. De nou, la repressió fou molt dura, resultant amb l’execució dels líders més destacats, com Frei Caneca (a la imatge superior). A més, com a càstig, Pernambuco va perdre una bona part de les seves terres de l’interior, uns 230 mil km2 (l’equivalent precisament a l’extensió de l’altre Regne Unit, el de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord). No res, vaja. Aquesta inmensitat de territori amputat fou cedit a la veïna provincia de Bahía.

Hi ha molt més a explicar sobre la història de Pernambuco. De moment, crec que és suficient per deixar constància de les nostres arrels lluitadores i explicar perquè som considerats tan valents. No és doncs casualitat que avui dia l’Estat sigui conegut com “el lleó del Nord”. Val a dir, però, que els pernambucans combinem perfectament la nostra identitat regional i nacional, doncs al final, el Brasil avui és una república federal, com somniaven els revolucionaris d’antany.

L’actual bandera de Pernambuco és molt semblant a l’originària de la Revolució de 1817. El color blau representa la grandesa del cel; el blanc simboliza la pau; l’arc de Sant Martí (amb els colors verd, groc i vermell), la unió de tots els pernambucans; l’estel, l’estat dins l’actual federació brasilera; el sol, la força i l’energia; i finalment, la creu, la fe en la justicia i en l’enteniment.

300px-Bandeira_de_Pernambuco_svg

Pernambuco és també una terra de contrastos econòmics, socials i territorials, com passa a tot arreu del Brasil. Hi ha molta riquesa concentrada, coexistint amb la pobresa extrema i per això pateix unes fisures socials brutals. A Recife podem trobar moderns gratacels de 40 pisos davant de l’oceà, aprop de miserables favelas i palafitas – aquestes són cases de fusta que s’aixequen a la bora del manglar.

La geografia de l’Estat es divideix em quatre grans regions. A la costa es troben platges maravelloses, amb refugis naturals plens d’una fauna i flora exuberants. On només la pluja fa baixar, durant una part de l’any, la temperatura mitjana de 30 graus. En seguida comença, la Zona da Mata, regió que correspon a l’espai on es trobava la quasi desapareguda Mata Atlàntica (selva). Actualment és una àrea agrícola on s’imposa el domini predatori del cultiu de la caña de sucre, basat històricament en l’esclavatge dels negres segrestats de l’Àfrica.

A mesura que ens endinsem cap a l’interior, l’escenari va canviant. A l’Agreste, un altiplà envoltat de serres, hi trobem temperatures una mica més suaus i que poden baixar fins als 14 graus. Més enllà, comença el Sertão, la regió semiàrida amb clima desèrtic i vegetació arbustiva, on els termometres poden pujar fins als 40 graus.

El cabalós riu São Francisco és el més important que passa per Pernambuco i li fa de frontera amb altres estats. A la seva bora, que en el seu dia fou un important eix de colonització, els jesuites hi assentaren les poblacions indígenes que fugien dels portuguesos. Avui dia, malgrat estar molt minvades demogràficament, prop d’una desena d’ètnies diferents mantenen viva la seva identitat em diversos indrets, (a la foto, el cacic Marcos de l’ètnia Xucurú, a l’Agreste). Només un d’aquets pobles,  els fulniô, ha aconseguit preservar la seva llengua de l’extinsió.

marcos_xucuru_HS

Independentment de la geografia, del clima i de la desigualtat, a tot arreu es troba una gent treballadora, lluitadora, somniadora, amb ganes de viure. No som considerats els més simpàtics dels brasilers, però quan fem amistat, la fem de debó. La nostra abraçada és forta, sincera i el somriure obert.

Així, comprovo que Pernambuco existeix. I acompanya als seus fills a quasevol part del món. Allà a on anem.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent