La Forastera

Taíza Brito

Publicat el 4 de maig de 2015

Que la força dels catalans ens acompanyi!

Al meu entendre, la llengua és el símbol més destacat de la identitat catalana. On el sentiment de pertinença s’expressa amb més força. El mateix sentiment que va evitar que la dinastia borbònica i els seguidors de Franco tinguessin èxit en l’intent d’extingir la llengua en els últims 300 anys. Una preciosa font de resistència. Veig això des de dins de casa meva.

Aquí, a excepció del meu marit, tots estem estudiant català. Els dos nens, a l’escola, i jo i el fill més gran, en unitats del Consorci per a la Normalització Lingüística. El nostre aprenentatge és una font d’orgull i emoció per al meu marit, que va patir els últims anys a la ciutat on viviem, on quasi no hi ha catalans.

Allà, en terres llunyanes, ell no aconseguia ensenyar el català als seus fills. No perquè no en sapiga, una vegada que parla i escriu amb prou correcció. Si no perquè al seu voltant tots parlavem portuguès i tractar d’expressar-se en el seu idioma era el mateix que predicar en el desert. Per més que ho va intentar, els resultats eren minsos. A més, la llengua materna dels fills, és la que és.

En els últims anys, la situació es va anar tornant més angoixant. El fill mitjà no volia saber del català. L’anglès ensenyat a l’escola començava a prendre el seu lloc. El més gran, que ja era al nivell avançat d’anglès, tenia altres prioritats i jo, que havia dedicat temps per aprendre l’espanyol, no imaginava la dimensió del que passava al seu cap.

El més petit era l’esperança del meu marit. Escoltava amb atenció les cançons infantils tradicionals i repetia cadascuna amb petites pauraules. “La lluna, la pruna”, “sol, solet”, “balanguera, fila, fila”, “Joan petit, balla, balla”. A la nit, a l”hora de dormir, li cantava cançons de bressol en veu baixa. Així aconseguia renovar l’energia per encarar el dia a dia. No per molt de temps.

El procés sobiranista als últims anys va ser el cop final. A cada notícia que es publicava a internet sobre els esdeveniments i les movilitzacions per la independència, més creixia la seva voluntat de tornar. El sentiment de pertinença català, amagat per anys, va ressorgir.

La decisió de tornar a Barcelona no va ser fàcil. Deixar enrera la família brasilera, la feina, els amics, un port segur, semblava una bogeria. Encara més nedant contra corrent, un cop que l’economia aquí pateix les conseqüències de la crisi, especialment en el mercat laboral. Amb tot, val a dir que la qualitat de vida és una altra.

Cremades les naus, estem aqui, buscant un lloc al sol. Moltes són les barreres a superar, especialment per a nosaltres, una família nouvinguda: la burocracia per fer la documentació, trobar feina, integrar-se socialment, entre tantes altres coses.

Tornant al tema de la llengua, en tres mesos, estem fent progressos notables en l’aprenentatge. El més emocionant és veure el petit expressant-se en un català tant pur, al mateix temps que aprèn el portuguès. A vagades parla la mateixa paraula en els dos idiomes. I encara més emocionant és mirar al meu marit com això el fa feliç.

Encara veig al davant un gran horizó per descobrir, veig com creuar l’oceà ha valgut la pena. Cal no perdre l’esperança de seguir endavant ni la voluntat de lluitar. Que la força dels catalans ens acompanyi!!!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent