La Forastera

Taíza Brito

Publicat el 20 d'agost de 2015

Una finestra al mar

Ademés de trasmetre bons sentiments, crec que el mar té el poder de calmar. M’agrada mirar l’immensitat de les seves aigues sense pensar en res. A Catalunya m’encanten els paisatges costaners, especialment dels pobles blancs de la Costa Brava, amb les seves muntanyes que cauen dins del mar.

Ara he conegut la Costa del Maresme i he experimentat sensacions plenes de senzillesa, que em varen omplir l’esperit de coratge i esperança. La primera bona impressió la vaig tenir fent el camí de tren des de Barcelona fins a Malgrat de Mar, on vaig passar alguns dies amb la meva família.

Durant tot el recorregut, serpentejant per la franja de terra situada entre la serralada litoral y el mar, davant dels ulls, el blau del Mediterrani m’omplia els pensaments.

El meu fill més gran em va traduir perfectament la sensació viscuda durant el trajecte, davant d’aquesta imatge: “Sembla com si estiguem en un vaixell”. Sí, navegant en un blau infinit.

D’altra banda, per la finestra, es succeïen imatges dels pobles del litoral, amb els seus petits edificis i la calma dels llocs on el temps sembla no passar.

Vam anar a un camping localizat a algunes poques passes del mar, el que em permeté viure una altra experiència senzilla, però preciosa, que sovint oblidem els que vivim en grans ciutats: preuar el cel i els estels. Milers d’estels a disposició de la mirada en una nit clara d’estiu a la platja.

Aquests dies varem passar moltes hores a la platja amb els nens, que es sentiren lliures. Cadascú a la seva manera. El més petit fent castells i recollint pedres, el mitjà jugant a l’aigua amb un flotador gegant en forma de tortuga marina i el més gran admirant el paisatge al seu entorn.

Hi havia poques persones i això em permeté d’escoltar el vent i el so de les onades. I així netejar els pensaments, fer nous plans i carregar les piles de l’esperit. Per continuar mirant el futur i treballar en el present per aconseguir els meus somnis en aquesta nova terra.

Puc dir que estic a mig camí i en aquest moment m’és imprescindible estudiar molt, especialment per escriure be en els idiomes parlats aqui.

He sortit inspirada del petit viatje tan a prop de casa. La immensitat del mar m’ha donat força per perseverar i recordar que hi ha sempre una finestra oberta per qui mai deixa de somniar.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent