La Forastera

Taíza Brito

Vida i mort. Vida…

NOS 2

L’últim 12 de octubre patia d’una angoixa sense mida, estava amb el cor atapeït. El dia gris i la pluja abundant no m’ajudaven precisament a millorar l’estat d’ànim. Vaig recordar-me dels dies feliços d’aquest estiu, quan vaig conèixer i conviure amb molta gent maca. Vaig decidir escriure a una d’elles buscant renovar l’energia.

Vaig dir-li: “Em sento amb molta SAUDADE. És una paraula en portuguès difícil de traduïr. És un sentiment fort que sentim quan ens fa falta algú o quan enyorem coses que vam viure i que ens van deixar bons records”. La meva amiga va contestar: “Saps que ets benvinguda sempre que vulguis! Jo també et trobo a faltar…molt!”

Aquestes paraules van reduir el sentiment aclaparador que abruptament havi aparegut sense motius. Vaig dirigir el pensament cap al dia següent, data de l’aniversari de 4 anys del meu fill petit. El pastís, els regals, la conmemoració en família…

El 13 de octubre va arribar, com quasevol altre dia. Hores després de l’alba però vaig rebre la notícia de que el meu sogre s’havia mort. Una “mort dolça”, mentre dormia al seu llit, a casa seva, sense possibilitat que li diguessim adéu. La notícia va perforar el meu cor profundament. Em vaig adonar que aquell home de 80 anys, que caminava poc a poc i que semblava un ocellet fràgil, va ser un dels responsables d’omplir d’amor les nostres vides a Barcelona. Un amor contingut, a la seva manera.

Cada dia ens trucava per preguntar si els meus fills estaven bé, si calia que fos a l’escola a buscar-los. No fallava. La puntualitat era una de les seves marques. I encara que diguéssim que no era necessari, moltes vagades ell baixava a veure si estàvem bé de debó.

Tenia l’hàbit de donar monedes als seus nets cada cop que els trobava. Els petits imaginaven que l’avi tenia un tresor i em preguntaven d’on trèia “tants” diners. La meva sogra em va explicar que aquest era un costum de la gent de la Cerdanya, on el meu sogre va néixer.

Li agradava fer un café amb el meu marit, xerrar sobre les notícies del dia, saber com anavem a la feina. Era un home totalment dedicat a la seva família. Estava bé si tots estàvem bé.

La nostra convivència més propera va començar al febrer del 2015, quan vam venir a viure a Barcelona. Abans, només ens veiem un cop cada dos anys, quan veniem de vacances des del Brasil.

Puc dir que aquests vint mesos han sigut intensos per nosaltres. Vam poder conèixer-nos, apropar-nos, estimar-nos. Un sentiment que va ser construït dia a dia, a poc a poc, i que van donar peu a llaços familiars irrompibles.

Al meu fill petit li vaig dir que l’avi, a qui buscava aquests dies per ensenyar-li la corona de quatre anys que va rebre a l’escola pel seu aniversari, ha fet un llarg viatge cap a les estrelles. El fill mitjà no va dir res, perquè ell mateix va traduïr el nostre sentiment al llibre de comiat: “Al millor aví del món, t’estimo”. El net gran va patir en silenci, recordant de l’orgull que l’aví sentia d’ell per ser un noi responsable, estudiós i que estimava els seus germans petits.

No puc parlar sobre el sentiment al cor de la meva sogra, això és imposible. Només puc dir que han conviscut 43 anys junts. Tot una vida!

De debó imagino que ara ell és llum. Per nosaltres ha deixat un rastre de bons records. Records que porten a la SAUDADE que traspassava la meva ànima aquell 12 d’octubre. SAUDADE que porto dins del meu cor i que m’anima a viure cada dia amb profusió. Estimant la meva família, estimant la vida, sempre!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent