Quadern de viatge

Per terres kurdes

19 de gener de 2010
General
0 comentaris

Aras Abid Akram, la veu de les víctimes de Halabja que la pluja va salvar

Plou sobre Barcelona quan llegeixo que han condemnat a mort a Ali Hassan al-Majid,
a qui anomenen “Alí el Químic”. El motiu: va ser el responsable
d’ordenar l’atac amb gasos contra la població kurda de Halabja el 16 de
març de 1988.

Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l’atac.

Aras Abid Akram formava part d’una família extensa. Una gran família
kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el
pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24
familiars d’Aras Abid van morir en l’atac. Ell va quedar mal-ferit,
però va sobreviure.

El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.

A mitja entrevista es va posar a ploure. Com plou avui sobre
Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort
que vam haver de parar l’entrevista una estona perquè no se sentia res.
Mirant com queia la pluja, l’Aras ens va explicar que ell és viu
gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a
altres supervivents de l’atac, perquè l’aigua va emportar-se part dels
tòxics llançats per l’exèrcit iraquià.

El 1988 Iraq estava governat per Saddam
Hussein. Aleshores els Estats Units i altres governs occidentals eren
els seus amics. I li van deixar cometre aquell crim horrorós contra una
ciutat sencera. No només això: li havien venut els productes per fabricar les armes químiques amb què va estar atacant la població kurda del nord de l’Iraq. Al llarg dels mesos que va durar l’anomenada Operació Anfal
(sobretot de febrer a setembre de 1988), s’ha estimat que 182.000 kurds
van ser assassinats per atacs amb bombes i armes químiques. Napalm, gas mostassa, gas sarin. 4.000
poblacions van ser destruïdes. Halabja ha esdevingut la ciutat-símbol
d’aquells atacs, perquè en un sol dia van morir 5.000 persones.

En començar l’atac aquell dia de març Aras no era amb la seva
família, i es va refugiar en un sòtan d’una altra casa. Queien les
bombes i ells pensaven que sota terra estarien protegits. Però
aleshores van veure que l’ocell que hi havia dins d’una gàbia al mateix
soterrani havia mort, i van adonar-se que l’atac era amb armes
químiques. Calia fugir d’aquella ratonera si volien seguir vius. I va
escapar. Els gasos el van encegar, però va poder sortir de la ciutat.
La pluja que va començar a caure va reduir els efectes dels tòxics, i
va sobreviure. Impossible intentar trobar la família. Com tants
d’altres, es va arrossegar creuant a camp obert cap a la frontera
iraniana. Pràcticament no hi veia. Després d’hores de caminar va poder
arribar a un hospital.

El camí d’Aras el van recórrer molts altres milers de persones. La
ciutat, on aleshores vivien 58.000 habitants, va quedar pràcticament
deserta. Els iraquians ho van justificar per la resistència armada dels
kurds en contra del centralisme de Bagdad. Deien, a més, que els kurds
donaven suport als iranians.

La geopolítica va provocar que tres anys més tard, aquells que
havien venut a Saddam els components per elaborar les armes amb què va
atacar la població de Halabja, ataquessin Iraq. Allò va permetre als
kurds retornar als seus pobles i ciutats. Les dues guerres contra
Saddam, que milions de persones arreu del món hem denunciat com a
il·legals, paradoxalment han estat beneficioses per als kurds de
l’Iraq. Ara ja no els intenten eliminar amb atacs massius contra la
població civil. Ara ja no els persegueixen pel fet de ser kurds. És la
geopolítica, que permet que de les injustícies alguns en surtin
beneficiats, i no sempre els que en treuen beneficis són criminals.

Després de l’entrevista que li vaig fer fa uns mesos, Aras Abid
Akram ens va convidar a casa seva. Vam conèixer la seva filla petita.
Una nena de 7 anys a qui li diu filla, i també germana, i també mare.
Ella és, per ell, tots els que no van poder continuar sent.

Al jardí de la casa Aras va arrencar unes fulles d’una planta i ens
les va ensenyar: “Aquesta planta la vaig portar d’Hiroshima”. Hi va
anar perquè les víctimes de Halabja i les d’Hiroshima estan
agermanades. Agermandes contra els atacs amb armes nuclears i
químiques. Agermanades contra els que no dubten d’atacar ciutats
senceres per defensar els seus interessos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!