Quadern de viatge

Per terres kurdes

23 de febrer de 2010
General
0 comentaris

Us n?explico una altra del Kurdistan? Volen expulsar els 12.000 habitants de Makhmur

Camp de refugiats de Makhmur, quan vam ser-hi la primavera ara fa un any

Escriuria cada dia un post sobre el Kurdistan i encara no en tindria
prou per fer-vos conèixer totes les notícies que m’arriben d’aquelles
terres de l’orient.

La darrera l’he coneguda a través d’en Majid. M’escriu de tant en
tant i em parla del camp de refugiats de Makhmur, que vaig visitar la
primavera passada. 12.000 habitants enclavats enmig d’una terra erma al
Kurdistan sud (al nord de l’Iraq) que a poc a poc han anat omplint de
vida. Refugiats pel suport que des de fa anys donen a la guerrilla
kurda, ara en Majid m’explica que els volen expulsar.

No serà la primera vegada que els expulsin de casa: ja és el sisè
camp on s’instal·len. Qui us en vol fer fora?, li pregunto.  Tothom, respon: El
govern iraquià, el govern regional kurd del nord de l’Iraq, el govern
turc i els Estat Units han elaborat un pla per fer-los fora de la terra
on viuen després de les properes eleccions iraquianes previstes pel mes
de març. “Per ara només és un pla, però possiblement esdevindrà una
realitat”, reconeix en Majid.

A Makhmur s’hi van instal·lar fa onze anys. Però el seu periple
havia començat temps abans, el 1994. I és que tots els habitants del
camp vivien en poblets kurds dins de Turquia a tocar de la frontera amb
l’Iraq. Com va succeir amb 4.000 altres poblacions, l’exèrcit turc, en
la seva lluita contra la guerrilla, els va amenaçar: o s’incorporaven
al cos paramilitar dels “defensors dels pobles” (Korucular)
o els expulsaven de casa seva. Es van negar a trair els seus fills,
filles, nebots i cosins que lluitaven a la guerrilla del PKK per
defensar els drets de la població kurda. I van haver de fugir deixant
enrere les cases i camps incendiats pel soldats turcs i pels
paramilitars.

Milers de famílies d’aquests poblets van creuar la frontera esperant
trobar refugi al Kurdistan iraquià. També la família d’en Majid. Zakhor, Gelyê Qiyamet,
Etrush, Ninova, Nehdaran i, finalment, Makhmur. Aquests són els noms
dels paratges que els han acollit d’ençà 1994. Als primers cinc camps
hi van haver de viure en cases fetes amb trossos de plàstic, fustes i
el que podien arreplegar.

A Etrush, m’explica en Majid, els va atacar un grup de kurds
iraquians una nit. Van atrapar dos homes grans del camp. Els van tallar
el coll i van emportar-se els caps de tots dos homes per entregar-los a
l’exèrcit turc per cobrar una recompensa per haver atacat els refugiats.

També van haver de fugir dels altres camps per atacs com el d’Etrush que em relata en Majid. O per la manca de menjar a Gelyê Qiyamet. O per
les incursions de l’exèrcit turc a Zakhor. O perquè els kurds iraquians
els van cremar les tendes a Ninova. O per les mines que hi havia al
costat del camp de Nehdaran.

A mitjans dels anys noranta ja hi havia hagut la primera guerra del
golf, i per tant els kurds d’Iraq gaudien de certa autonomia. A
diferència del que succeïa i succeeix a Turquia, on el moviment
d’alliberament kurd és d’esquerres, al sud els kurds estan organitzats
en grans clans, que s’han enfrontat reiteradament als kurds del nord
per raons polítiques. Aliats com eren i continuen sent dels Estats
Units, no han dubtat en aliar-se amb el Govern d’Ankara (Turquia és, al
seu torn, aliada militar dels Estats Units i disposa del segon exèrcit
amb més efectius de l’OTAN) i permetre que l’exèrcit turc creués la
frontera per atacar tant la guerrilla com els refugiats.

Finalment, el 1999 es van instal·lar a Makhmur, d’on no se n’han
hagut de moure per ara. Al llarg d’aquests onze anys, han convertit el
pedregar ple de serps i escorpins de Makhmur en un poble amb
construccions fetes de maons, carrers, tres escoles, espais públics de
trobada i fins i tot horts. Però potser d’aquí a pocs mesos hauran
d’afegir un altre nom a la llista si els plans que els amenacen tiren
endavant.

En Majid té poc més de 20 anys, així que la història que em va relatar la
va viure, però era massa petit per recordar-la. Tot i això, en sap tots els
detalls perquè formen part de la història col·lectiva del camp, i li han
explicat una vegada i una altra la mare, el pare, els oncles i els
germans i cosins més grans.

Ell i la seva generació són un orgull per als
habitants del camp, perquè fa pocs mesos alguns s’han graduat a la universitat. Després d’anys d’atacs per part del govern regional kurd
de l’Iraq (KRG), les relacions es van suavitzar i els joves de Makhmur
han pogut matricular-se a les facultats de la Universitat de Selahadin,
a Hewler, la capital del Kurdistan sud. Quan vaig visitar el camp, ja
s’havien graduat 18 joves i estaven cursant estudis superiors 235 nois i noies
del camp, entre ells en Majid. A l’estiu, quan em va escriure, estava
molt content perquè havia aprovat els darrers exàmens que li quedaven,
així que ja és titulat en magisteri, especialitzat en anglès. Al darrer
mail, m’explicava que està mirant la possibilitat de viatjar a Europa
amb una beca d’estudis.

El repte, per a la gent del camp, és que totes aquestes noies i nois
mantinguin el compromís amb les seves famílies, amb el seu origen, amb
els seus cosins, germanes, pares i oncles que lluiten amb la guerrilla des de les
muntanyes no massa llunyanes de Qandil, o que han mort per causa
del conflicte.

Per cert, en Majid no es diu pas així. Però no li causarem
problemes, oi? He escollit, per parlar-vos d’ell, el nom d’un dels
pobles d’on les famílies del camp van haver de fugir. I on encara
somien de tornar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!