6 d'abril de 2008
General
0 comentaris

Hi ha destí ? (1) Escrit a la cara

Hola, he estat una colla de dies a la muntanya rumiant sobre el destí, si existeix o no;  si venim orientats o no;  si podem escapolir-nos o no;  si tot és atzar i  carambola o si tot és necessitat…

La rumiada ha estat en va perquè no he arribat a res,  ni provisional, ni definitiu, però em plau compartir-la amb vosaltres. Aquí va…

 

Em molesta la llum i tanco els ulls. Sóc a braç d’algú que  acosta la meva cara contra el seu pit, una mena de càntir  càlid i tou  i,  vulguis o no vulguis, posa el meu llavi a frec del seu broc. Representa que  he de xuclar-lo,   cosa que faig amb força inexperìencia,  però val la pena l’esforç perquè la mena de nèctar que raja se’m posa molt bé i em deixa un bon gust de boca. Després em porten a una sala plena de  nadons. Sóc al bressol número disset,  de panxa enlaire,   obro els ulls i  veig  uns  peus, allà baix. En un, hi porto lligada una tarjeta que diu el meu sexe, les mides, el nom i la data de naixement i dues empremtes, una meva, a penes quatre línies i una de molt enrevessada de la meva mare.  Vull seguir l’excursió visual però  em cansa aquesta il.luminació, s’està més bé sense mirar. Faig aquesta conclusió i  acluco  els ulls i no porto fetes  ni tres respiracions en aquesta agradable penombra,  quan  sento un galop que s’atura al meu bressol. Miro i veig una cara que, a primera vista,  no em tranquilitza gens

    Nena, he de parlar amb tú urgentment¡

    Ets la del càntir?

    No, la del càntir és ta mare, jo sóc la  llevadora

    I què vols?

    T’he de dir l’horòscop. Para atenció

I la hi paro.

– Ets Leo. Et teu color preferit és el vermell i tal…Tot molt bé, tot molt normal, però….

– Hi ha un però?

– Sí, i de tamany natural…I és que, arribat el temps de fer-ho, no t’hauries de casar

– Perquè?

– Mira, en el teu cas no s’hi valen mitges tintes, t’ho diré ben clar, has vingut al món amb més avisos que una  carretera en obres

– Quins avisos?

– Al teu front hi ha escrit, “Mala taula i  mal marit en la cara es porta escrit”, a la galta esquerra, “Ja tens marit, ja tens càstig” i a la dreta “Al marit tractar-lo com a senyor i guardar-te’n com a traïdor “. Més clar,  l’aigua, nena¡

– Sí que pinta malament, sí…

– Ho has entens, oi? De cap de les maneres, t’has de casar

– Amb aquestes proclames a la cara semblaré una manifestació feminista  i i no crec que se m’acosti cap home…

– No t’amoïnis per això, les lletres s’esborraran quan tinguis vint-i-quatre hores

– Però,  i si de gran estimo un home, que he de fer?

– L’estimes de lluny, a estones, per carta…Estima dones… que sé jo.  Ja trobaràs com nadar i guardar la roba.

– I és segur que això es complirà? . Pregunto, començant a penedir-me d’haver nascut.

– Mira,  tant si t’ho venen com a saviesa popular  o com a ciència estadística,  això del destí no és tan segur com diuen… ara, quan et ve així de clar, cal fer-ne cas.

– I no hi ha manera d’evitar aquesta sort?

– La meva feina és consolidar les teves defenses per a què puguis  lluitar per millorar la sort, perquè,  encara que oblidis aquesta conversa-que l’oblidaràs al mateix temps que se t’esborrin les lletres-  la guardaràs dins teu i  et farà fer  moltes coses en la vida,  sense saber que les fas per esquivar el fat.

Estic jo per queixar-me del coi de destí que m’ha tocat quan  a la llevadora se l’il.lumina la cara.

– Espera, espera… Ara que hi penso,  potser si que hi ha  una manera de reforçar aquestes defenses contra el destí… tens una taca al mentó  i m’es permès fer una interpretació lliure del seu significat… Vaig a consultar el Vademecum. Espera’m que torno de seguida.

 

Per part meva, no puc fer altra cosa que esperar, perquè encara que el cap em rutlla com una màquina ben engreixinada,  les meves cames no em portarien en lloc, és més, fin i tot,  dubto que siguin meves. Mentre rumio tot això passa mitja hora,  el mateix temps que triga   en tornar la Llevadora amb un llibre gruixut i rònec que em mostra exultant

– He trobat tres bones  receptes per al teu cas¡

Busca una pàgina i llegeix,

– “L’home amb qui et casaràs fes que sigui del teu braç”, aquesta és una mica ambigua, però agafant-la pel cantó que ens interessa, vol dir que tú i ell heu d’estar d’igual a igual, encara que no sé si això és prou garantia.

Fulleja altre cop i quan troba el que busca, canta,  

– “Les dones tenen set vides com els gats”, aquesta per a  què puguis sortir-te’n  si van maldades.

Finalment, gira un parell de  fulls més i  diu, “No són homes tots els que pixen a la paret” o sigui, que has de tenir molt d’ull a l’hora de triar-ne un.  Digues, quina d’aquestes receptes prefereixes?

– Me les puc quedar  totes?

– Sigui. En un cas com el teu, no hi ha massa que piqui. La taca  significarà el que t’he llegit i, com que, contràriament als avisos,  les taques no s’esborren, sempre recordaràs el què vol dir i això et servirà de vacuna i de remei.  

 

Em fa una gronxadeta i se’n va. Tot i que trobo  molt inquietant el que m’està passant,  noto que em ve una son dolça, acluco els ulls i em deixo acotxar pel xiu-xiu  de la llevadora que parla  amb altres criatures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!