9 d'abril de 2008
General
0 comentaris

Hi ha destí? (4) Foc colgat crema més que el destapat

Bona tarda, doctor.
Aquí estic de nou per explicar-li “El dia que no vaig morir”.  No cal que faci massa esforç de memòria perque tot just han passat dues setmanes des d’aleshores. La cosa va anar així:

continua


Falten tres hores per complir  vint-i-set anys. Tres hores més i tot s’haurà acabat. En el doble sentit: o jo o el perill.  He obert una ampolla de xampany, la més especial que vaig trobar en un celler, comprada expressament per aquesta ocasió. Si em moro que m’enxampin amb una copa a la mà, a més, si van maldades,  m’hi podré ruixar.  Més que mai,  espero arribar a l’hora del  sopar, que avui serà especial.  Li  vaig dir  al repartidor que  me’l portés passades  les deu i  vaig donar-li la clau.  Si em passa res, ell em trobarà,  sinó, celebraré el meu triomf sobre el destí i  el convidaré a sopar. 

 

Miro l’hora i segueixo el programa que he preparat.  Inserto  el DVD de Norma, una vella interpretació  al Teatre Antic d’Orange. Dura 161 minuts, exactament els que ara falten per a les deu de la nit. M’estiro al sofà i escolto els duos d’Adalgisa i Norma  que són com un vent que escombra el pensament.  Quasi sense adonar-me’n arribo a  l’últim acte. Norma ha d’expiar la culpa oferint-se com a  víctima. No es fa pregar,  es gira d’esquena al públic i va, majestuosa,  cap a l’altar del sacrifici. L’orquestra es  dispara,  l’objectiu de la càmera s’obre  i s’allunya fins reduir cors i cantants al tamany de formigues insignificants i, quan l’espessa negror del seu destí, agotnada darrera les arcades del temple,  engoleix Norma,  la tensió de la música para. Però entre el ressò de l’última nota i l’estrepitosa ovació, hi cap un intensíssim silenci que em fa posar els pèls de punta, m’aixeca del sofà i em manté palplantat davant la pantalla amb el comandament a la mà. De sobte, sento el soroll d’una clau al pany. Miro el rellotge, passen deu minuts de les deu -el repartidor és puntual- he deixat enrrera el fatídic número vint-i-sis i no ha passat res. Estic salvat¡ Vaig cap a la porta pensant  en la pobre Norma marxant serena cap el seu destí.  Obro i veig el repartidor amb una mirada estranya, sense safates de menjar i fumant.¡ El pensament detecta ràpidament un perill però també una extranyesa perquè  l’hora del fat ha caducat¡ Tot el que ve després  és tan ràpid, inclosa la meva reacció,  que no puc fer-me’n conscient sinó quan ha passat. El repartidor es treu un aspersor de la butxaca, em ruixa amb un líquid verdós  que la tela del meu vestit escup   violentament cap a ell. La camisa li   queda la camisa  xopa i ell no s’adona del perill, penso,  mentre em llança una cigarreta encesa que jo, amb la ma enguantada i en  una ràpida acció reflexa,  li retorno.  Aleshores sento un petit esclat i tot seguit veig  l’home, com una torxa encesa,  que corre embogit cap el jardí. No  puc fer res més que  perseguir-lo i  quan l’enxampo empenyer-lo cap a un  canal  d’aigua i avisar una ambulància.

 

Els primer dies,  tot jo era eufòria i alegria per haver-me salvat. Vaig arribar a  cremar la meva partida de naixement com  per resorgir de les cendres amb una nova identitat. Ara, però,  m’és ben igual tot.   M’és igual saber quina cosa  em va salvar:   si el vestit  o que ja estavem fora de temps. Ara, no s’ho creurà,  em sento buit i deprimit, com si hagués perdut el sentit de la vida i,  si ahir li deia que els envejava, ara, doctor, veig clar que no vull ser com  els que van directes  a fotre-se-la, satisfets i tranquils  però amb la  bena posada.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!