18 d'abril de 2008
General
0 comentaris

Què és el jo? (1) Trobar el pronom

 

Hi ha un home. Hi ha una dona.  Hi ha un nen recèn arribat de la clínica on ha sortit del cau matern. “Benvingut al món nen” diu l’home amb satisfacció, mentre deixa el nen al bressol. Per al nen, el món és més fred,  la llum,  dura i quan hi ha foscor és espessa i xucladora però, sobretot, el món és massa gran i tant d’espai buit fa que el nen se senti perdut.

 

 

A part d’això, el nen no té la més mínima idea de què vol dir món.  No hi fa res,  l’home i la dona que li han tocat en sort,  en parlaran, recitaran les seves  frases, diran: “Que té gana el meu petit?” “Que s’ha embrutat aquest caganer?” “Que li passa a la rei de la casa?”. Tires de sorolls que el nen tampoc entèn, però això a ells no els desanima ni els talla.  Saben que el seu discurs és com una sembra al vent, que ningú ve al món amb el llenguatge infús. Però a què els sorolls tinguin significat li caldrà, al nen,  una paciència infinita en recollir cada paraula i guardar-la i adobar-la amb temps i esperar que fruiti com un cultiu de xampinyons en la foscor  .

 

Hi haurà altres ensenyances en els primers mesos. Mentre li empapussen el puré, mentre el bressolen, mentre el tenen assegut a la trona reial, ells no pararan d’explicar-li que el món fa cinquanta metres quadrats i està distribuit en tres habitacions, menjador,  cuina, bany i balcó.  Amb aquesta descripció va inclosa la idea de  qui mana en aquest món i el nen, que reconeix les seves limitacions -mig metre de cos i quatre extremitats que no aguanten gaire;  sense  recursos propis per aconseguir la dosi diària d’aliment i ignorant les tècniques bàsiques per dormir quan els nervis es descapdellen-   el nen accepta que ells són  necessaris i els atorga autoritat,  per això queda clar que tant insistir sobre aquest punt és, per part d’ells,  ganes d’acollonir la criatura.

 

Un dia,  un soroll desperta  el nen sobtadament i es posa de  molt mal humor. Primer comença a somiquejar sense gaire convenciment,  després prova  un plor baix que de mica en mica anirà aixecant i amb el que s’engrescarà   fins a un punt de no-retorn, on  la  irritació s’apodera de l’irritat  i fa que bramuli com una sirena d’ambulància. Cosa que sentida com aliena espanta  i fa que els progenitors s’esverin i corrin pel  passadís i apareguin descompostos  al dintell de la porta. “Que té el meu Andreu?” Fa ella inquieta. “Aquest crio s’ha empatxat”. Sentencia ell. El crio  mira per l’estreta escletxa que li deixa la contracció muscular i troba còmica la cara de preocupació dels pares i del bram passa a la riallada. Ells, es distendeixen però, llàstima, amb posat normal perden gràcia. Aleshores el nen es torna a enfadar  perquè,  per una vegada que es diverteix li escatimen l’espectacle¡  I reinicia el bram en el punt del pentàgrama on havia quedat. Com per efecte d’un resort, ells tornen a fer cara d’amoïnats i el nen torna a riure i… si pel nen fos aquest joc no tindria  final,  però els pares aviat es cansen i se’n van.  Aquesta escena, el nen l’ha explicat per il.lustrar la dificultat d’interpretar el món on l’han col.locat.

 

Passa el temps i, primera sorpresa,  el nen creix  però el món, no.  Fem números. Quan el nen  va arribar-hi, li tocava un metre quadrat de pis-món per centímetre d’alçada, ara  que en fa  setanta-dos, resulta que el món,  impertèrrit,   no s’ha mogut  ni un pam. El resultat és que els pares porten el nen a la guarderia, que és on es porten les criatures en franc procés d’expansió. Allà l’espera una altra sorpresa: no és únic. Aquell petit espai està ple de genteta com el nen, tots prínceps regnants de cases-món que allà han de compartir   trones.   Passen el dia  ocupats en ensumar-se, en palpar-se, en llepar-se entre sí, sense saber que amb això prenen nota de  l’alteritat com tampoc saben que movent-se amunt i avall, que  tocant objectes, recollint i llençant, conquereixen territori,   com fan els gats.  D’altra banda, hi ha l’efecte mirall. Es divertit que el nen miri altres nens perquè es com veure el nen repetit moltes vegades. Els problema és el nom. Al nen li diuen Andreu i a les repeticions  Jordi, Marta, Mireia, Pol, Maria Engràcia… Això fa pensar. Cada nom té un nen?  Perquè no són tots els noms iguals? On comença cada nen? On acaba?   És una altra situació difícil d’interpretar que cal aclarir aviat perquè el nen Andreu té la necessitat sobtada i urgent de segregar-se del magma.

 

Per acabar-ho de complicar  ha arribat  a la guarderia una nena que es diu Li.  La senyoreta explica que la Li ve de la Xina, un lloc tan lluny d’aquí que no es pot explicar – aquesta senyoreta fa via    Què hi ha molta gent com la Li. a la Xina. Tants, que no hi cabrien a la guarderia, tants que no hi hauria prou xocolata per berenar en totes les botigues de Barcelona i voltants; tants que si es posessin a bramar a la vegada  els pares ho sentirien des de casa; tants que agafats a la corda d’anar a passejar, no se’n veuria el final. Tants, tants, tants que l’Andreu es comença a marejar¡  Prou feina té en controlar el seu  territori que ara només faltaria  haver de compartir-lo amb tantíssima gent i,   sobretot,  haver de fer el gran esforç de distinguir-se com un no-Li entre sis-cent milions de Lis.

 

Al vespre l’Andreu somia que és a la guarderia fent la migdiada;  que han vingut totes les nenes de Xina i han de dormir  a les gandules de tres en tres i que han  d’estibar les gandules i que les estibes arriben al sostre;  que allà dalt a l’Andreu li venen ganes d’orinar i no pot baixar a buscar l’orinal. Que els altres nens també. Que s’ho fan tots a sobre i el nivell del líquid va pujant… que veient el perill,  l’Andreu arrenca a plorar i es desperta tot pixat.  Una altre nit i més somnis de l’Andreu en una terrorífica guarderia  plena a  vessar de nens i nenes que no es poden  cridar un a l’altre perquè  és impossible saber tants  noms. En un somni de tarda, la guarderia està a tope de Lis i el que subscriu també té cara de Li i de l’espant gairebé s’hi queda. Però el somni d’avui ha estat  la traca final: el que això explica ha somiat que a la guarderia és l’hora de berenar,  que el berenar  és una llüenta rajola de xocolata. Que quan la senyoreta ha preguntat  “¿qui en vol?” la xocolata promesa era perillosament a l’abast de milers de boques i mans que cridaven a la una  “¡Vol, vol¡” Inútilment, perquè per si mateixa ni pel dret que cada nen creu tenir sobre la xocolata, aquesta no arribava. En comptes de  plorar, enfadar-se o autocompadir-se,  el que us parla ha fet un esforç per buscar  desesperadament en les fondàries del seu ser, en aquell cultiu a l’ombra, en el magatzem on jeuen emmandrides les paraules dites, una capaç de deixar clar, que entre el milers  de boques,  és la de l’Andreu Rovira la més dalerosa, la que té més  desig de xocolata, la que el vol, així, sense adverbis i i amb radicalitat absoluta. Busca, busca. I  quan troba una paraula, la que li sembla més escaient, brama,   “JO, JO, JO.”

 

El meu crit em desperta del malson. Tot seguit  s’encèn el llum i apareixen els pares a la porta de l’habitació i dic ben clar “Jo vull xocolata” . Ara? Si són les tres del matí¡ Fa ma mare, atenent més als accidents que al que és essencial i  jo dic que sí, que ara. I em porta una presa i me la menjo llepant-me  els llavis, gaudint  el sabor de la xocolata i del meu nou pronom,  a la vegada.  

Vosaltres,  potser no ho recordareu, però és amb suor i llàgrimes com s’adquireix aquest ditxosa paraula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!