19 d'abril de 2008
General
1 comentari

Què és el jo? (2) Nos versus Jo?

Sóm en plena tardor i la  tarda desplega tots els seus encants per no deixar ningú indiferent. El sol traspua  vermellor, la vessa sobre els núvols, la brillor hi reverbera i li broda a les crestes un festó  daurat. La línia de l’horitzó és nítida divisòria entre el que encara  és  regne de llum i el de les pròximes tenebres. Corre un vent lleuger que arrissa la superfície del mar. Des de Montjuïc els grans vaixells amarrats semblen de joguina, les grues gandulegen i la frenètica activitat humana s’ha alentit. 

continua…

Això pensa l’Andreu quan  baixa del cementiri sense presses, tot caminant. L’enterrament d’algú, tan  llunyà, el  xopa d’agraïment per la vida, li fa un espai comfortable, li aviva la sensació de què el temps s’ha aturat.  És només una  sensació o és veritat?. Li ho aclareix l’aire en fregar les fulles d’un plàtan tot anunciant-li amb un suau  murmuri:

– Salut, Andreu, ara us parlarà Sa Graciosa Magestat la Natura d’on prové tota cosa…

Ara l’Andreu contempla el declivi del dia aferrat al passamà de la barana del mirador. El declivi del dia, un espectacle gratuït i diari que Sa Graciosa Magestat regala als seus súbdits i que els ben disposa a escoltar

– Andreu, us he convocat, i no us ho prengueu personalment, per dir-vos que  no Ens agraden gens les badomeries que aneu escampant.

– A què us referiu?

– A això de què en un principi fou la paraula.  

– Jo no ho he dit mai, això

– Ho diu la vostra espècie i vos ho professeu, sou un lletraferit….

– Només escric guions de pel.lícules.

– Ah, no Ens volgueu enganyar¡  Sou igualment addicte a la paraula. I sabeu tant bé com Nos que l’assumpte va anar d’una altra manera: que la paraula fou tardana perquè en un principi  fou el dit. Un dit per designar les coses sobre les que es volia cridar l’atenció. Mireu, sinó,  que fan els nens quan encara no han adquirit la parla.  Per tant, en aquell principi totes les coses  eren el que eren  més un dit. Us recordo que  va caler molt de temps, necessitat per a què  a cosa=cosa+dit se li afegís un sò. I perdoneu-Nos, però Ens venen ganes de riure en recordar aquell so,  tan  groller i  elemental que sóm incapaços de reproduir-lo. A veure, no era   amb una cosa aixó com  nnnnnnnjjjjj,   amb que designaveu  un peu o  un camí? Un principi força humil, reconegue-ho,  i tan poc natural que només després d’un llarguíssim procés desembocà  en el convencional  llenguatge,  on cada cadena de sons volia  representar una cosa,  finalment sense dit.  Ja Ens està bé la vostra economia, però els resultats no Ens satisfan i us diré perquè.  No vau trigar gens en confondre la paraula amb la cosa que representava,  per dir-ho senzillament, pa no és un vocable comestible per més que designi el pa i   ni  que les assequessiu al sol,  mai podrieu fer sopes amb una p i una a.

– Perdoneu-me Magestat, no sóm tan babaus¡ És evident que no ens alimentem amb  abecedaris i  que sóm conscients de la naturalesa convencional de la paraula¡

– I Nos, no hi pintem res en aquest conveni? És que no Ens concerneix  tot el que és vostre?

– És clar que sí¡  Però en lloc d’agradar-vos, sembla que us emprenyi, la paraula…

– I como no ha de ser així? Si heu fet que s’interposi entre Nos i vosaltres …  Potser haurieu de recomençar …

– De tornar al principi,   ni parlar-ne. Ara que tothom ha aconseguit un llenguatge¡ No em negareu, i haurieu de celebrar-ho,    que les paraules són  el més gran invent de la humanitat. A vos,  us han assessorat malament, perquè, en realitat, qui pot dir res de com va anar? Si no hi ha memòria,  ni testimonis d’abans que les paraules es momifiquessin sobre paper.

-Ara No Ens compliqueu més la vida amb la paraula escrita. A Nos, la història ens importa un rave, ja us ho hem dit,  a Nos ens interessen els resultats i el resultat és que des que vau començar, esteu confonent cebes i alls. I això vol dir  que la paraula Ens separa i no és així com  vam quedar

– No recordo gens en què vam quedar

– No sigueu cínic. Sabeu que no fou un acord  explícit, però quedava entès  que el despertar de la consciència,  i la paraula n`és la maxima expressió,  fou per tenir, Nos,  coneixement de la Nostra existència, per viure-la en tant que la viviem i tornar-la a viure en tant que la reflexionavem i,  en comptes d’això,   resulta que heu donat categoria d’existents  als mers instruments  i, el que és pitjor, tant de protagonisme que Nos quedem marginada

– Permeteu-me que discrepi Magestat.  És vida, sou vos,  també, la paraula. Ella neix, creix, es multiplica,  es transforma. Envaeix i colonitza. S’agafa, es pren, se les emporta el vent. Es demana, es dona i es retira. Són dures o blanes. Dient-les, es fa l’home i la dona. Fan bé, fan mal…

– SI, ara mateix m’estan fen mal de cap.

– …. són plenes o  buïdes;  són efímeres o permanents, frívoles o trascendents, bones, males, verinoses, fetitxes, paraules d’honor, santes paraules;   gruixudes, solemnes si eixen de la realesa o de Déu…

– No deixen de ser  paraules, paraules, paraules….

– Inclús són paraules les que no són mai dites i es queden al tinter,  les falses o mitges paraules,  les darreres del credo o les mateixes paraules, paraules, paraules…

– Sou un impertinent… Insisteixo, l’ús que feu de les paraules és esquiu i pretenciós. Només pretèn  enlluernar i en realitat, molt poques Ens revelen a Nos, que d’això anava l’invent…

– M’esteu confonent amb el vostre plural magestàtic¡

– Quina queixa teniu de la nostra manera d’anomenar-Nos?

– Mai sé a qui us referiu. Trobo que ens hauriem de tutejar.

– Ni parlar-ne¡ Nos, és  una solució càlida i comfortable que ens agrada. Ens presenta sempre en companyia, ens protegeix, foragita la soledat. En tant que el vostre maleït afany d’autonomia, el vostre dalit per individualitzar-vos i  fugir de l’eixopluc de NOS, us ha fet inventar el JO…  i  li esteu traspassant la vostra entitat a un trist monòsil.lab.

– Trobes que JO és una trista paraula?

– Si voleu saber que opinem de JO, us ho direm: és  equívoc, fum, núvol, miratge…

– Jo no ho veig així… és efectiu, instantani, identificador. Al pronunciar JO, la meva  essència, també l’accidentalitat, les meves circumstàncies, els meus escadussers defectes i les meves extraordinàries virtuds…

– No teniu àvia¡

– Deixa’m seguir…la meva agenda, la meva gràcia i desig, la gana i la son, la última enrabiada, la música que m’agrada… s’organitzen i formen  un dibuix en el que em reconeixo . Si tant valores l’economia, hauràs de reconèixer que és una síntesi genial¡

– En tant que imatge de la vostra idea de vos, és més il.lusòria que pa. A més, no us ho ensenya tot el monosíl.lab. Aquest  Jo vostre us amaga les  zones ombrívoles.

– Això és un cop baix¡ Si hi ha ombres,  no  és culpa seva, hem d’atribuir-ho al subconscient, que sempre cisa informació, però  el Jo compleix,  Jo és el meu pal de paller,  Jo s’agrada. Jo és, en fi… sóc jo.

– Precisament d’això Ens queixem. De què  la vostra realitat i la representació de la vostra realitat es confonen  fins ser perillosament indestriables. Però ja no us volem escoltar més, teniu molta verbositat i encara Ens convencerieu. Us avisem per darrera vegada, no consentirem que les paraules Ens suplantin, atribuint-se identitat, al marge de Nos,  i vos esteu en Nos.   El pròxim avís tindrà un altre to. Ara podeu retirar-vos.

 

En aquests moments les ombres s’han imposat, una tènue llum a ponent  mostra el que queda del dia. L’Andreu mira el rellotge. Sent el soroll d’un motor, veu que baixa un autobús i es  posa a còrrer fins la parada. 

  1. No sé qui deia que els homes són les seves circumstàncies i la seva realitat.

    La pervesió és quan uns homes volen imposar la seues realitat i circumstàncies als altres. És a dir substitutir la suma de Jo que és el conjunt, per la realidad virtual d’Él, plurilarinzant-lo i escusant-se amb el Nos. Un Nos manipulat per uns quants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!