21 d'abril de 2008
General
0 comentaris

Què és el jo? (4) No té res

– Em trobo malament.  Un malament poc intens,  com per no fer-hi massa cas, vull dir que no tinc mal de cap, ni mareigs, ni ofegs, tampoc pal
pitacions, ni dolor. És una sensació que compararia amb un estat de progressiva dilatació. Sí,   com si la pell perdés terreny i em reculés la línia fronterera amb el no-cos o, dit d’una altra manera, com si alguna força empenyés la pell cap a dins,  lenta i silenciosament . M’entèn?
continua…

– Si és un problema  de pell,  haurà d’anar al dermatòleg.

Em diu massa segur el metge de capçalera. I m’hi envia.

Un cop davant de l’especialista, torno a esforçar-me en explicar el meu malestar

– Miri, és que a vegades m’arrepenjo en un arbre i començo a sentir com si la saba fos la meva sang i el meu glatir el de l’arbre…

L’altre, un tipus massa brillant, en té prou amb aquesta explicació i aventura un diàgnostic

– Circulació i glatir percebuts com aliens …. Això pot ser una cardiopatia.


M’envia al cardiòleg,  un home afable, de bon cor, com correspon a un metge d’aquesta especialitat.

– Despullis de mig cos amunt i segui a la llitera.

M’ausculta mentre tuso, mentre ric, mentre dic 33…Em fa un electro que surt amb els seus pics i valls puntillosament ben traçats i en acabat em demana que em vesteixi

 – El trobo molt bé, no s’ha de preocupar. El seu  motor té un ritme compassat i  profund… li durarà força anys.

– Doctor, francament, no és el cor el que em preocupa

– Ah no? 

– No. És una sensació estranya que em costa descriure… Com li diria? És com si quan toco, quan oloro, no em percebés a mi mateix sentint la cosa…sinó que fos la cosa mateixa que percebo

– A veure, faci un esforç per aclarir-me això

– Ara mateix toco la taula i és  com si la taula fos part de la meva mà… I si miro el cel per la finestra, el veig com dins meu… I si em busco no em trobo…

  Home, home – diu el doctor – haver començat per aquí. Miri,  jo l’envio a aquest metge, molt bon amic meu que  podrà fer alguna cosa per vostè.

Em dona una tarjeta que diu. “Nemesi Parada. Neuròleg”.

 

Sento amb la mateixa potència dues forces de sentit contrari, d’una banda  estic content  perquè fins ara no m’han trobat res  i de l’altra,  estic preocupat  perquè si tinc alguna cosa es resisteix a sortir a la llum, així que  vaig al Nemesi Parada per a què desfaci la tensió.  En saber que m’envia l’amic neuròleg em visita amb molt interés: em fa anar tres dies a la clínica per escànnejar-me  el cervell en descans, el cervell pensant en un estofat de sèpia-que m’agrada molt-  el cervell comptant bens, el cervell escoltant roc dur… Quan em diuen que torni tal dia a recollir els resultats estic tan extenuat que gairebé  se me’n fot la naturalesa del que em puguin trobar,  només vull que m’ho trobin aviat.

 

El neuròleg llegeix molt seriós els informes de les proves,  fa algunes anotacions com aquell que executa un exercici de caligrafia, parsimonia no exempta de gravetat que em deixa   en un estat d’esbalaïmen i amb tots els interrogants oberts. Finalment,  parla

– Miri, tot va com un rellotge: a fora fan puf i els seus receptors reben puf;  els neurotransmissors envien exactament puf i els efectors de l’acció responen literalment a puf. Sembla que no hi cap cap interferència dels intermediaris, diria fins i tot que hi ha pocs intermediaris… un funcionament d’exactitud sospitosa.

– És mal senyal això?

– Li he de reconèixer que no sabem ni un borrall del que passa aquí dins – se senyala el cap- –  La única cosa que li puc dir és que el seu cap  té un comportament de manual i els comportaments de manual poden ser sospitosos de tan  poc reals….pero diguim,  quan va començar a sentir-se “malament”

M’adono perfectament de les cometes i em fa por contestar-li però ho faig

– Des què em van abduir?

– Com, que el van abduir?

– Bé, la veritat, és que aquest episodi el veig com en una nebulosa i en aquest moment no estic segur si ha estat un somni o una realitat…

Li dic això com excusa però alguna cosa certa hi ha.
– És el que sospitava… una confusió de consciència, miri voldria que se’l mirés un especialista. L’envio a aquest company, PBH. Psiquiatra.

 

– Haurà de venir uns quants dies per a què els psicòlegs del meu equip li facin una bateria de tests , diu PHB, però no s’amoïni…és fácil, fins i tot es distreurà. 

 

El piscòleg, molt sol.licitat,  em dona hora per un mes més tard. Mentre, sento com  la confusió o nebulosa  o dilatació o el que collons sigui que tinc va augmentant milímetre a milímetre i m’embolcalla com un fluïd  on em dilueixo, dilueixo, dilueix…

 

L’Andreu Rovira va al psicòleg  que li passa la prova de la personalitat L, la M i LX, després,  el test de projeccions, inveccions i circumvolucions, més tard les proves del jo intrapsíquic i el  circumstancial. Amb els resultats en forma de gràfics i coeficients, el pacient Andreu Rovira   torna al psiquiatra, que s’ho llegeix i un cop llegit el fa estirar a la llitera, li posa dos càtodes al cap, un a la punta del peu i l’altre a l’orella esquerra,  els conecta a  un aparell,  semblant a un sismògraf i l’agulla dibuixa una espetarrant línia recta. Treu el paper de la màquina, el mira i amb un  gest de sorpresa  a la cara  torna  al despatx mentre el pacient es vesteix a correcuita

– I bé?. Pregunta el pacient en acabat.

– No té res

– Quin alleujament¡

El metge suspira, mira el pacient i fa 

– No  m’ha entès, quan dic que no té res, el que vull dir és que li està faltant alguna cosa

– No foti ¡ – fa el pacient espantat- I què és el que  falta?

– Vostè no té Jo

– Que, què?

– Que no té Jo, ni principal, ni secundaris,  que se li han perdut pel camí, que se li han gastat, jo no sé que pot haver passat… el cas és que no hi ha ni el rastre.

– Però què vol  dir? Què és com un fetge o un ronyò,  el jo?, Què potser  està en un lloc concret del cos, el jo?

– Ho veu?  Aquestés preguntes ja són sospitoses. Si vostè en tingués,  sabria on el té, el jo

  Però em vol dir on era el jo  quan el tenia?

  És inútil que li digui, si no recorda on el tenia,  també és mal senyal.

 

Quan el pacient surt  de la consulta no es troba ni més be ni més malament que abans de fer les  proves. Ni que  el matessin podria definir el seu estat. S’asseu en un banc del passeig es mira l’informe encapçalat pel seu nom: Andreu Rovira i de sobte aquestes paraules li sonen estranyes. Té un presentiment. Busca a la butxaca,  treu la cartera, l’obre, mira el DI i s’impressiona en veure’l sense foto ni dades personals. I encara s’esglaia més quan, davant del propi nas, la seva signatura s’arronsa, es desdibuixa, concentrant-se sobre si mateixa fins quedar reduïda a un punt que s’amaga entre les línies helicoïdals de la cenefa del carnet.  Però li dura poc la impressió, comprovat que al carnet no hi queda res, el llença despreocupadament a la paperera i se’n va carrer avall aixecant-se el coll de l’americana perque s’ha girat un ventet fred que li ve de cara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!