Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

16 de desembre de 2012
General
0 comentaris

De la universitat francesa

Avui encarem la darrera setmana de classes abans de les vacances de Nadal. I, de tornada de l’aturada nadalenca, els alumnes se sotmetran als exàmens de final de semestre. Aquestes vacances, doncs, els serviran alhora de descans i de temps d’estudi per a les proves finals. La cara i la creu (evasió i concentració) d’aquest parèntesi semestral.

Costa fer-se a la idea que pràcticament ja tornem a ser a l’equador del curs acadèmic. A França l’any universitari té vint-i-sis setmanes lectives. Recordo que, llavors que estudiava, a la meva universitat funcionàvem en trimestres de deu setmanes de durada. El curs s’allargava, descomptant els períodes de vacances, del setembre al juny, trenta setmanes.

Són faves comptades. Al sistema universitari francès el curs dura un mes menys que en el català. Tanmateix, com que el nombre d’hores queden més concentrades (en el cas de l’assignatura de català són tres hores setmanals seguides), el nombre d’hores dedicat a cada matèria sol ésser superior. Això és, menys setmanes de classes, però més hores globals de docència. Jo diria que aquesta concentració d’hores no augmenta el rendiment de l’alumne, sinó que l’afebleix. Les classes de català, com que és una matèria optativa, sempre són de quatre a set del vespre. I molts dies els alumnes hi arriben baldats perquè ja porten massa hores de classe a lesquena. No sé si valdria més alleugerir l’horari, fent classes de dues hores com a màxim, i allargar el calendari acadèmic. Em sembla una opció prou sensata.

La disposició del calendari acadèmic no és l’única zona d’ombra de la universitat francesa. Ja vaig explicar en un altre apunt d’aquest bloc que les instal·lacions, almenys les de la facultat de Lletres on treballo, són en un estat de conservació ben lamentable. Els edificis són rònecs, a l’hivern hi ha sales on fa un fred que pela per la manca de calefacció (recordeu les fotos dels instituts valencians amb els alumnes amb anorac i bufanda?), els docents no tenen despatx propi i han de treballar en una sala de professors compartida per tot el departament amb un únic ordinador i una impressora, i la major part de sales no compten amb els recursos tecnològics que convindria. Tot el sant dia has d’anar traginant l’aparell lector de cedés, l’ordinador portàtil o el projector. Les noves tecnologies encara no han irromput a la universitat francesa.

Aquest espectacle tan desolador sorprèn d’allò més els que venim de fora i, quan en parles amb els col·legues francesos, l’argument més estès és que la universitat no té prou recursos. És veritat que les taxes universitàries d’aquí farien envermellir de vergonya (o d’indignació) els estudiants catalans. I més ara que a Catalunya les matrícules s’han apujat tant que aviat anar a la universitat tornarà a ser un privilegi reservat a uns quants escollits, com passava fa quaranta anys. A França, un alumne (sense comptar la inscripció a la Seguretat Social, que és obligatòria) paga 180 euros de matrícula. I un estudiant de màster en paga poc més de 250. Desisteixo de comparar aquestes xifres amb les de la universitat catalana perquè m’avergonyiria.

Ara, també és cert que la universitat a Catalunya té molts més recursos que la francesa. N’hi ha prou de comparar edificis i equipament. Analitzant-ho amb superficialitat es podria dir que l’única solució per millorar-la passaria per una pujada general, per bé que moderada, de les taxes. L’equació seria ben fàcil: l’increment de les taxes es tradueix en un augment dels ingressos i, per tant, en una millora dels recursos. Tanmateix, segur que això també es podria aconseguir establint un barem raonable de taxes, en el qual cada alumne pagués a partir de les seves disponibilitats econòmiques. Seria, per entendre’ns, un mecanisme semblant al que s’aplica a la declaració de la renda; cadascú paga (o en queda exempt) d’acord amb el que té. Aquest sistema permetria mantenir els 180 euros anuals als estudiants amb ingressos més modestos i el nombre de beques. I incrementaria els recursos de la universitat, garantint-ne la universalització.

Que cal un model alternatiu i que hi ha una bona dosi d’hipocresia en la manera amb què el govern francès gestiona la universitat pública es fa evident des del moment que s’accepta com la cosa més natural del món un sistema d’estudis superiors elitista, en el qual hi ha una dualitat (per no dir-ne oposició) entre el que en termes generals s’anomena universitat i les grans escoles. Tothom sap que per accedir a la universitat no s’exigeix cap filtre (només és necessari haver aprovat el baccalauréat) i que, per contra, per entrar en una prestigiosa grande école cal superar un examen d’ingrés, per al qual t’has de preparar dos anys en uns cursos preparatoris (cours prépas). En teoria, aquest sistema dual s’ideà per permetre, d’una banda, que tothom pogués accedir a l’educació superior (universitat) i, de l’altra, que la gent que despuntés acadèmicament pogués rebre un ensenyament d’excel·lència (grandes écoles) per integrar més tard l’elit.

En un terreny simbòlic, aspirar que un país compti amb unes elits ben preparades no és censurable. I més quan la teoria afirma que aquesta selecció es produeix per raons estrictes de preparació intel·lectual. És a dir, que en un principi a una grande école hi pot anar tant el fill d’una barriada popular de Marsella com un noiet de la banlieue chic parisenca. La realitat, emperò, és més tossuda i demostra que el nivell acadèmic de l’alumne gairebé sempre va lligat a la procedència socioeconòmica. No és el mateix, per molt que ens clavem cops contra la paret, haver estudiat a l’Henri IV de París que en un liceu dels suburbis. Ens agradi reconèixer-ho o no, l’elitisme de la societat francesa es comença a sentir d’ençà que els alumnes són uns marrecs.

Hi ha un exemple ben il·lustrador del que dic. Les classes preparatòries per accedir a una gran escola les solen organitzar alguns liceus. I emparant-se en el principi republicà que afirma que l’educació fins a Secundària és gratuïta, aquests liceus aprofiten aquesta escletxa per no exigir que els estudiants dels cours prépas paguin per l’ensenyament que reben. I ho argumenten dient que es fa dins el recinte de l’institut de Secundària. En d’altres paraules, un estudiant de classe mitjana ha d’abonar 180 euros l’any per anar a la universitat i un alumne de cours prépas (que prové gairebé sempre d’un estrat social benestant) no paga absolutament res per una formació que, si tot va rodat, li obrirà les portes d’una gran escola, on el prepararan per formar part de la gran elit. Amb l’agreujant que, pressupost públic a la mà, el govern francès inverteix molt més diners en un alumne d’una gran escola (que disposa de molts més recursos) que en un estudiant de la universitat clàssica. No cal ser cap llumenera per entendre que, si els estudiants dels cursos preparatoris paguessin, aquests recursos es podrien invertir a la universitat pública. I que això ajudaria a reequilibrar les desigualtats.

Sembla, però, que França se sent d’allò més cofoia perpetuant un sistema dual que garanteix que a dalt de tot els de sempre continuïn remenant les cireres. La major part de les polítics francesos han estudiat a l’ENA, lÉcole Nationale d’Administration. Una grande école. Ja m’enteneu. Caldria repensar el sistema, o almenys trencar el tabú que hi plana.

Una darrera observació. No és cap casualitat que aquest sistema educatiu, amb tantes llums i ombres, sigui fill de la República parida a la Revolució del 1789. Una revolució, al capdavall, burgesa. Qui vulgui entendre, que entengui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!