Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

5 d'octubre de 2012
0 comentaris

El bàlsam d’un bon sopar

A l’apunt d’avui m’he promès a mi mateix que no parlaré de política. Parlar-ne massa no és bo per a la salut, almenys per a la meva, un cop es va saber ahir que els partits de l’esquerra nacional no concorreran plegats a les eleccions del 25 de novembre. La miopia política d’alguns responsables de la cosa pública catalana és descomunal. En fi: trista política i malaurat país, aquest nostre, que és incapaç de teixir complicitats i ser generós, que és el tocaria en un moment històric com el d’ara.

Per tal d’esbandir mals pensaments, i glopades d’impotència continguda, la millor teràpia és aprofitar que la setmana es va marfonent per aturar-se i fer un recés. I una de les propostes avinents és entaular-se al vespre, en companyia dels amics, compartint taula per tastar un bon civet de cérvol, regat amb una copa generosa de vi negre. De cop, et fugen tots els mals. I no entens què coi hi fa el telèfon mòbil a la vora del plat, i davant del retret d’un company, el deses mig avergonyit, pensant que no s’acaba el món si durant una bella estona no fas cabal de la tirallonga de correus electrònics que t’embussen la bústia, del fèisbuc que no para de rajar missatges o del twitter que va fent xup-xup… Estàs tan pendent del que passa a fora, que t’oblides dels qui tens al redol i de tu. No és bo viure abduït en una realitat paral·lela. I el pitjor és que aquesta se tabraona al damunt d’una manera tan subtil que no ho veus i, quan te n’adones, ja t’ha enxarxat.

Aleshores aprens a fer un rèset de tot, pares de pensar en els emails que s’amunteguen i, tot assenyalant-te amb el dit, t’acusen inquisidors de tenir-los amb l’ai al cor. Deixes reposar la ment, que s’envoli, i el trull va desapareixent de mica en mica. Sents la conversa veïna dels amics que tens al costat i de seguida ets capaç de reprendre forces i afegir-t’hi. Ja està. T’has connectat a la realitat, a la realitat amb majúscula. Fas una glopada de vi, en paladeges el cos, en flaires l’aroma. I les papil·les s’amaren de la melositat de la carn i s’activen plaers que creies mig soterrats. La conversa s’anima, s’expansiona, i el bressoleig de les paraules i les riallades fan de bàlsam i t’embolcallen en aquest petit món compartit.

Recloure’s en aquest petit món et fa bé, t’allunya de la contaminació. No de la contaminació ambiental, sinó de l’estrèpit de cada dia. És una sensació semblant a la que hom té quan penetra en una sala buida de cinema i la dolçor vellutada del vermell de les butaques i la blanesa de la insonoritat de les parets augmenten la densitat del silenci. No se sent ni un brunzit de mosca. Quant de temps fa que no fruïes d’aquest estat? Fins i tot a la biblioteca ara la gent enraona. I no ho fa exprés. El soroll ambiental és tan omnipresent que es torna invisible. Les converses atrafegades dels passavolants, els timbres dels telèfons mòbils que sonen tothora, la música dels i-pod dels veïns d’autobús, el brogit de la circulació, el terrabastall de les obres que esventren els carrers de la ciutat, el martelleig de la música tecno quan entres en una botiga de roba… A mi em meravella la capacitat que té la gent, al supermercat, d’emplenar fins al caramull el cabàs de plàstic mentre parla amb el mòbil. I n’hi ha que fins i tot paguen el que pertoca a la caixera amb l’orella enganxada a l’aparellet, indiferents al fet que tota la cuada que pren paciència al darrere s’assabenti de la seva vida personal. Al·lucinant. Hem perdut la capacitat de concentrar-nos en una única cosa a la vegada.

Lluitar-hi és un treball herculi, tenim massa estímuls a labast. I això neguiteja, perquè ens sentim abassegats. Massa soroll, massa informació, massa obligacions. Els estímuls, però, no són per definició dolents, al contrari. Estimular també vol dir empènyer algú a l’acció. El drama, em penso, és que els estímuls d’avui són majoritàriament artificials. No vénen de les persones, sinó de les coses. I aquí rau el parany. Com pot ser que, com més va, més persones reconeguin sentir-se soles si els teòrics diuen que vivim a l’era de la comunicació? Si amb internet, el mòbil, les xarxes socials o l’Skype, estem més intercomunicats que mai? Doncs perquè hem perdut intuïció social, el vell costum d’anar a fer un cafè per conèixer algú i xerrar-hi. L’individualisme també hi juga un rol important, tot i que això ja són figues d’un altre paner.

Per aquest motiu és essencial degustar el silenci, aprendre a deturar-se, i fins i tot a perdre el temps. Per la senzilla raó que és l’única manera de recuperar-lo. Si anem cremant les hores i vivint com autòmats, no deixem que l’avorriment activi la creativitat. I el silenci ens fa retrobar amb nosaltres mateixos, per això hi ha tanta gent que el tem i el defuig.

Al restaurant, el mòbil continua ben bondat i la conversa pren volada. A manca de la fumerola del tabac, que recreava una ambientació particular, més íntima, la complicitat del diàleg i la companyia franquegen la bombolla daquest món interior. Sense mail, ni fèisbuc, ni twitter. Amb prou feina, les converses alienes arriben com un eco llunyà, sense estridències. Potser ens cal això, aturar-nos i retrobar el sentit dels plaers quotidians: compartir una taula ben parada amb els amics. I deixar que el temps sescoli sense cap pressa. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!