Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

9 de novembre de 2012
0 comentaris

Els progres espanyols

Acaba de començar la campanya per a les eleccions catalanes, uns comicis que s’aventuren històrics. Llucar-los des de la distància resulta molt profitós atès que et proporciona una certa capacitat de perspectiva. T’estalvies el xafarranxo estrident de les desqualificacions gens constructives d’uns i altres –la campanya, en aquests termes, serà llarguíssima– i alhora, gràcies a internet, pots anar seguint el fil de les propostes.

La solidesa del sobiranisme, que es plasmarà en el suport electoral que assoliran els partits que defensen el dret de decidir, és inqüestionable. Ara bé, el que és interessant és veure de quina manera els partits que legítimament defensen que Catalunya romangui dins de l’Estat espanyol argumenten llur postura.

I fins ara el decàleg d’arguments és ben migrat. Ni un argument en positiu. Una tàctica que queda a anys llum de la que fa servir David Cameron, cap del partit conservador i primer ministre britànic, per tal de combatre amb la paraula els partidaris de la independència d’Escòcia. So British. La dreta espanyola (llegiu-hi el PP, però també C’s i UPyD, molt a desgrat seu) i l’esquerra pseudofederalista ibèrica no comparteixen estratègia, però sí que semblen coincidir en l’anàlisi: la manca objectiva d’avantatges d’un Principat dins d’Espanya.

I afirmo que no comparteixen estratègia perquè, si bé la dreta espanyola ha decidit abocar-les pel broc gros i atiar impúdicament el discurs de la por (ensorrament del PIB, pèrdua de les pensions, abandonament de l’euro, expulsió de la Unió Europea), l’esquerra progre, aquella que abraça les causes més nobles però que no deia ni piu quan la caverna mediàtica insultava el president Montilla, un català nascut a Iznájar, Còrdova, basa el seu discurs en desqualificacions fora de to.

I darrerament el diari El País, que per molts continua essent el far que il·lumina el pensament crític i progressista estatal, s’ha afegit a l’andanada amb unes ganes que fan feredat. Un dia hom hauria d’estudiar el tracte adulador i condescendent que gasten amb la capçalera de Prisa els que es vanten de progres. Molt sovint se senten veus molt crítiques que fan befa del partidisme de La Vanguardia i l’acusen de ser un òrgan de propaganda de CiU. No seré jo qui defensi ni CiU ni La Vanguardia. Tots els diaris, tots, segueixen una línia ideològica pautada. El poder econòmic té la mà massa llarga. I qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.

Ara, al meu modest parer, ben modestet, la qualitat d’alguns articles d’opinió de La Vanguardia i la profunditat d’anàlisi de les seves planes de política internacional queden per damunt de les d’El País. El que passa és que el rotatiu de Prisa es fa a Madrid, la capital del reino, de la mà de les primeres plomes de la intel·lectualitat espanyola, i La Vanguardia, a Barcelona, i per acabar-ho dadobar és propietat d’un comte d’antiga nissaga. I això no es perdona. Cal recordar els lligams estrets entre Felipe González i don Jesús de Polanco, propietari de Prisa, empresa editora d’El País, que van permetre que durant els vuitanta i la primeria dels noranta del segle XX Polanco aixequés un dels imperis mediàtics i financers més importants d’Espanya, amb El País i Canal+ com a nineta dels seus ulls?

El cas és que és il·lustratiu veure com l’esquerra espanyola, i el seu entramat mediàtic, han caigut en el parany de l’estratègia de les desqualificacions més barroeres, emprant molts cops la mentida com a argument. Preneu, si no, el famós manifiesto, signat per tres-cents intel·lectuals en contra del procés independentista català, que publicà el rotatiu la setmana passada. A banda de defensar llur oposició, ben lícita, a l’independentisme, neguen lespoli fiscal i diuen que afirmar que Espanya ha perpetrat agressions contra Catalunya és una manipulació històrica. I el genocidi cultural i lingüístic contra la llengua catalana durant el franquisme? On parava aquesta gent quan el Tribunal Constitucional espanyol va dictar sentència contra la immersió lingüística a lescola? Que no saben que els estudis que demostren el dèficit fiscal es basen en dades oficials sobre les balances fiscals publicades pel mateix Govern espanyol? Fins quan pensen, aquests senyors, amagar el cap sota l’ala?

En el manifest també es fa una crítica furibunda al nacionalisme català però no es fa servir mai aquest terme per parlar de les polítiques centralistes del govern del PP, i alerta, també del PSOE. És clar, el nacionalisme del PP i del PSOE és banal, no necessita que sel qualifiqui amb aquest mot, perquè està legitimat per l’Estat que té al darrere. I així esdevé transparent, normal. És allò que deia Josep Pla: «pel que fa a Catalunya, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres». Aquí és on llurs arguments, de per si ja febles, comencen a grinyolar, en tant que partidistes. D’altra banda, obvien que, si d’un temps ençà l’independentisme s’ha escampat com una taca d’oli per tots els sectors de la societat catalana, incloent-hi els catalans d’origen espanyol, ha estat com a reacció pels abusos del nacionalisme ibèric, ja sigui de dretes o d’esquerres: atacs contra la llengua, invasió continuada de competències per part de l’Estat, desballestament de facto de l’Estatut del 2006, manca d’inversions, etc.

On era Almodóvar, Vargas Llosa i companyia en el moment que el PP començà a aplegar signatures contra l’Estatut, un cop aquest havia estat aprovat pel parlament, retallat i sancionat pel Congrés espanyol, i referendat a les urnes pels ciutadans de Catalunya? I quan un Tribunal Constitucional desprestigiat, polititzat fins al moll de los, amb més d’un membre amb el mandat caducat, va escapçar sense cap escrúpol la norma estatutària? Cap país d’Europa no hauria tolerat que un tribunal amb tan poc crèdit democràtic es carregués així una norma d’aquesta transcendència. Allò fou una sentència política i no jurídica. Aquella norma precisament defensava una visió federal de l’Estat i tots aquells que ara s’omplen la boca xerrotejant de federalisme no van bellugar ni un dit per defensar-la. Ni intel·lectuals, ni polítics. Fa gràcia que ara, a misses dites, el PSOE enarbori l’estendard de la via federal. Quan es va emetre aquella sentència, l’ínclit Alfonso Guerra somreia sota el nas vanagloriant-se del fet d’haver-li passat el ribot, i José Luis Rodríguez Zapatero i Carme Chacón aplaudien amb tot el cinisme del món el dictamen del Tribunal. La mateixa Chacón que ara dóna suport a Pere Navarro. Quins companys de viatge més federalistes que ha triat, senyor Navarro!

Igualment fa riure, per no dir pena, que els mateixos intel·lectuals defensin el dret d’autodeterminació del poble palestí i saharaui, que comparteixo plenament, i el neguin sistemàticament a Catalunya. Tenen pa a l’ull i no saben veure –o no ho volen– que Palestina, el Sàhara Occidental i Catalunya, salvant les distàncies, tenen un punt en comú: que tenen els nassos plens que els humiliï un col·lectiu que els tracta com a ciutadans de segona. Que fàcil és passar de víctima a botxí.

No crec que la ceguesa intel·lectual de l’esquerra espanyola tingui remei. I la deriva de l’editorial que El País va publicar el 9 de novembre indica que tenim mala peça al teler. A part de criticar Artur Mas (fins aquí res a dir car un mitjà, a més d’informar, ha d’ésser crític amb qui ostenta el poder), s’acarnissa sense justificació contra el parlament, l’Assemblea Nacional Catalana i la manifestació de l’11 de setembre. I ho fa amb uns termes molt durs. És sorprenent que el mateix diari que qualifica l’actitud de Mas de «cabdillista», l’acusi tot seguit de deixar-se influir per un parlament cessant, una assemblea informal i una manifestació dubtosa. Un president no ha de retre comptes al parlament, i més si no té majoria absoluta, que és al capdavall qui l’ha nomenat?

Senyories d’El País, Catalunya per sort no és un país de cacics. La societat civil participa activament en la política quotidiana i té tot el dret de dir-hi la seva. Ens ho recorda Joan Fuster amb aquella frase meravellosa que diu que «la política la fas o te la fan». L’ANC és una entitat civil que, per mitjà de les delegacions territorials i les sectorials professionals, ha anat articulant un sentiment latent de fa temps a la societat catalana: a Espanya no hi tenim res a pelar perquè no ens vol com a subjectes, és a dir, ciutadans, sinó només com a objectes. I més tard que d’hora els polítics catalans han fet seu aquest clam perquè és la seva obligació. Un polític està al servei de la gent.

Tinc la sensació que l’editorial del rotatiu madrileny vol una societat servil i domesticada. Això és progressisme?

Les proclames federalistes dels intel·lectuals publicades en aquest diari fan tard. El seu silenci vergonyant enfront dels atacs espanyolistes contra Catalunya els ha fet còmplices de la situació que ara volen arranjar a corre-cuita. Davant daquest panorama desolador, cal agrair el discurs dissident de Suso de Toro, Paco Ibáñez i Vicente del Bosque. Són tres brots enmig de molta terra erma. Una persona del carrer com Del Bosque, que a més prové del món del futbol, un àmbit a vegades tan poc valorat, ha donat una lliçó impecable de democràcia a la intel·lectualitat orgànica espanyola. Seria bo que a El País no li caiguessin els anells i li oferissin un espai per expressar la seva opinió.

PS: Després dhaver redactat aquest apunt, el diari Público ha publicat un manifest de quaranta intel·lectuals espanyols partidaris que Catalunya exerceixi el dret a lautodeterminació. Estem una mica menys sols.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!