Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

30 de novembre de 2012
1 comentari

Ens ho hem de creure

Aquests dies força gent, francesos i estrangers, em fan preguntes sobre la independència. «I això de la independència, com ho teniu?» És una constatació prou il·lustrativa que el conflicte, de mica en mica, va amarant la comunitat internacional. Anem pel bon camí.

El que convé ara, sobretot, és tirar-se a lesquena la visió volgudament tendenciosa que alguns mitjans gràfics catalans i la majoria d’espanyols han imprès al resultat. Certament CiU ha perdut 12 diputats, però aquest fet objectiu no afebleix l’hegemonia parlamentària del sobiranisme. Perquè la pèrdua no és deguda a la defensa de l’Estat propi, sinó a l’erosió política per les mesures d’austeritat extrema que s’han aplicat i al paper tan galdós que ha jugat –i juga encara– Duran i Lleida en tot aquest procés. Que vagi alerta Mas perquè m’ensumo que el líder d’Unió desitja que el president s’estimbi. Deu tenir ambicions ocultes que fan de mal confessar. Com més va, més evident esdevé que Duran, ara per ara, és un llast per Mas. Com deia, l’ensopegada de CiU no és un càstig a la política sobiranista, vist que la majoria del suport perdut per la federació ha anat a parar a ERC. Quina interpretació n’hauríem de fer? Doncs que els electors han reclamat més claredat en el procés independentista i una aturada de les retallades socials. I això és bo, atès que eixampla l’espectre ideològic de l’independentisme i lliga l’emancipació nacional amb la justícia social. L’independentisme no és una ideologia per se. És un mitjà per construir un estat millor, amb més recursos, on tothom tingui garantides les oportunitats. I aquesta fórmula, almenys trobo jo, és essencial si es vol fer créixer la majoria social necessària per guanyar el referèndum.

Sigui com sigui, el millor antídot per combatre la croada antiindependentista espanyola són els números, que parlen ben clar. Vegem-ho. El bloc de partits que defensen el dret a l’autodeterminació (CiU+ERC+ICV+CUP) sumen 87 diputats, un més que a les eleccions del 2010. El bloc espanyolista (PSC+PP+C’s) en suma 48 i en perd un en relació amb els comicis anteriors. Alícia Sánchez-Camacho hauria de reflexionar una mica i pensar si el joc brut del Govern espanyol (penso en el famós esborrany de la policia que no coneix ningú) justificava l’escó miserable que ha assolit de més. Fixem-nos en el nombre de vots absoluts dels dos primers partits: CiU tan sols en perd 90.000 (la patacada s’explica perquè la participació s’ha enfilat) i ERC aplega gairebé 280.000 sufragis nous. Els rotatius espanyols que qualifiquen de fracàs el resultat que les formacions sobiranistes van aconseguir diumenge s’ho haurien de fer mirar. Sort en tenim, de la premsa internacional, que diu les coses tal com són.

Si agrupem els vots per blocs, els partits autodeterministes obtenen 2.140.000 sufragis (comptant-hi els de SI, que per desgràcia no ha entrat al nou parlament) i els espanyolistes, 1.334.000 (si hi sumem els vots de PxC i UpyD). Aquesta diferència guanya legitimitat si parem compte que la participació va fregar el 70%. Per fi es desfà l’argument esgrimit pel poder espanyol que fins ara ironitzava que el catalanisme guanyava sempre les eleccions perquè part de l’electorat espanyolista s’abstenia. Doncs bé, ara ha votat i això no ha alterat la correlació de forces. El PSC no ha reculat tant com es preveia, per bé que el resultat hauria estat ben diferent si l’escàndol de corrupció a l’Ajuntament de Sabadell, que esquitxa alts càrrecs socialistes, hagués sortit a la llum abans de les eleccions. Es miri com es miri, el resultat de CiU no és bo però ningú no pot negar que Mas continua tenint la legitimitat d’encapçalar el procés perquè la diferència amb el segon partit és de 29 escons i 600.000 vots.

El nou govern hauria de buscar la màxima estabilitat política, construir les estructures d’Estat necessàries (hisenda pròpia, projecció exterior…) i organitzar un referèndum amb garanties per poder coronar el procés amb èxit. Sóc dels que l’endemà de les eleccions era partidari d’un govern fort de coalició entre CiU i ERC.

Amb el pas dels dies, en canvi, i la perspectiva que el temps ofereix, mentre sento la pila de declaracions dels uns i els altres, potser sí que té raó ERC quan afirma que el millor és donar suport al govern de CiU des de fora. El resultat de l’independentisme és històric. Per primer cop a la història contemporània, el president de la Generalitat i el cap de l’oposició seran independentistes. I malgrat el mal resultat, Mas ha aconseguit convertir els 62 diputats autonomistes del 2010 en 50 diputats sobiranistes, amb més d’1.100.000 votants al darrere. El resultat no és gens menyspreable.

Si ERC entrés al govern, el desgast del dia a dia i la situació tan complexa que vivim deixarien tota la feina d’oposició a mans de les forces espanyolistes, que escamparien per terra i mar, com ja ho han fet, que l’independentisme només és una cortina de fum que tapa les vergonyes de la retallada de l’estat del benestar. José María Aznar ha declarat que un pacte CiU-ERC seria explosiu. Se’n deu estar fregant les mans. Oriol Junqueras, com a bon historiador que és, ho sap i nha pres nota. Si el PP i el PSOE, un al govern espanyol i l’altre a l’oposició, són capaços d’escarnir-se al parlament però en qüestions essencials, les que afecten el nervi del que ells anomenen la «nació espanyola», es posen d’acord sense fer escarafalls (reforma express de la Constitució espanyola per introduir-hi la Regla d’Or, votació en contra de la prioritat del corredor mediterrani, rebuig al pacte fiscal català…) per què no ho han de poder fer CiU i ERC? És hora que els polítics catalans demostrin sentit d’Estat. I pactin la investidura del nou president i els propers pressupostos, que haurien de corregir tant com fóra possible la política d’austeritat, aprovin la llei de consultes, impulsin la internacionalització de la realitat catalana i organitzin el referèndum.

Espero, també, que ICV adoptarà una actitud responsable. Joan Herrera té raó en dir que durant els darrers dos anys CiU ha aplicat una política de reducció dels serveis socials molt bèstia, i que ho ha fet de la mà del PP. Mas ja n’ha pagat els plats trencats a les eleccions. Ara bé, quin marge de maniobra té la Generalitat per corregir-ho? Gosaria dir que ben poc. Les institucions europees imposen un índex d’endeutament màxim, el govern espanyol aprofita la crisi i les directrius europees per escanyar econòmicament Catalunya i la Generalitat només recapta i gestiona un 5% dels impostos que paguen els catalans. Si hom no disposa de la majoria dels ingressos tributaris, és impossible garantir les polítiques socials. Algú ha pensat mai com pot ser que Euskadi, amb un partit més conservador que CiU al govern, hagi tingut històricament uns serveis socials millors que els catalans? Per aquesta raó, la independència és imprescindible.

Tant de bo ERC pugui condicionar la política econòmica del govern i suavitzar-la, però hem de ser conscients que no podrà fer miracles. I seria bo, per tant, que ICV abandonés la cultura permanent del no, adoptés una actitud constructiva i demostrés que és prou madura per estar a l’alçada que les circumstàncies reclamen. Tinc l’esperança que la bona sintonia que demostraren Oriol Junqueras i Raül Romeva al Parlament europeu pot facilitar les coses. No m’agradaria veure una pinça parlamentària entre PP, C’s i ICV per desestabilitzar Mas. El PSC ja ni el compto, perquè no sap on va. I la CUP, tot i que ha anunciat una política anticapitalista desacomplexada, no dubto que allargarà la mà en les grans qüestions de país. El que ha de fer ara és explicar al parlament com aplicaria les causes nobles que defensa en unes circumstàncies tan extremes i unes limitacions de poder polític tan clares com les que tenim.

Estem vivint moments apassionants. I el vent, malgrat les intoxicacions informatives, bufa a favor nostre. Aquesta setmana, quan em fan preguntes i veig la seriositat amb què lestranger es comença a prendre el procés dindependència, mhe adonat que a vegades sho creuen més els de fora que els de dins. Hem de superar la síndrome de colonització mental si no volem engegar-ho tot a dida.

  1. En política, sempre hi ha alternatives: la Llei d’Estabilitat Pressupostària, que va ser aprovada al congrés espanyol amb els vots de CiU, prioritza el pagament del deute per damunt de tota altra cosa. CiU hauria pogut actuar d’una altra manera!
    Hi ha alternatives. El problema és que CiU, com a força de dretes que és, ha prioritzat al pacte amb el PP en la política econòmica i social, i fins i tot se li ha avançat.
    I ha pactat amb el PP al Parlament i al Congrés, a la Corporació catalana de mitjans audiovisuals, als ajuntaments (Castelldefels i Badalona tenen alcaldes del PP gràcies a CiU), a la Diputació de Barcelona …
    Només una oposició ferma a la seva política econòmica i social pot frenar-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!