Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

13 de setembre de 2013
0 comentaris

Hem fet molta Via!

A uns quants metres de l’asfalt, els rails de la via del tren, i enllà, la immensitat blavenca del mar i la sentor de salobre.

Sóc en un dels trams de la Nacional II (avui encara nacional espanyola) que zigzaguegen la costa, des de Sant Andreu de Llavaneres fins a Mataró. Faig de baula de la Via Catalana al punt 469. Amb el cor a la mà: enguany ja m’havia fet a la idea que no podria ser-hi. Aquest any el curs ha començat el dia 9 de setembre i, a Occitània, l’11 és laborable. Tanmateix, l’empenta d’Estrella Massip (escolta, per què no baixem a Catalunya dimarts al vespre i tornem a Marsella l’endemà, acabada la cadena?) ha estat imprescindible per fer el cop de cap. Tal com recomanava l’organització, hi hem fet cap devers les quatre, poc més d’una hora abans del minut màgic de les 17.14. Quan hi arribem ja hi ha una munió de gent arraïmada en alguns punts del traçat. A la pineda de la banda de muntanya, al costat d’un giratori, un altre grup, abillat amb les samarretes grogues de l’Assemblea Nacional Catalana o amb la nova samarreta quadribarrada del Barça (llàstima de la referència a Qatar del dors), estan acabant de fer un mos. Aleshores que baixava a l’estació de Llavaneres, hi havia una colla de nois i noies, amb la mateixa indumentària, jugant a pilota a la sorra. Des de l’estació fins al punt 469 hi ha un quilòmetre llarg. Tot i que els participants comencen a arribar-hi, mentre m’hi encamino, penso com coi ho farem per omplir tot el recorregut. En imaginar-me els 400 km de Via que hi ha d’Alcanar al Pertús, el cor em fa un bot. El desafiament (i sobretot la complexitat organitzativa) és titànica.

De matí, he estat fent el badoc pel barri de la Ribera, pels carrers Princesa i Montcada, fins al passeig del Born i el Fossar de les Moreres, amb l’Arnau, l’Anna i la Montse, tres amics uceànics (de l’UCE, la Universitat Catalana d’Estiu), arribats del País Valencià. Mentre anava amb l’Arnau cap al Fossar per retrobar les dues noies, al capdavall del carrer Montcada ens hem trobat Enric Tàrrega, un històric del valencianisme polític. Tot això em fa pensar en la il·lusió immensa amb què es viu tot aquest procés en molts racons dels nostres països. No debades a les 16.59 s’ha convocat un ramal que, tot travessant el Pertús, unirà el Principat amb la Catalunya del Nord, i a les 17.07, el que travessarà el riu Sénia i enllaçarà Alcanar i Vinaròs. De la mateixa manera que professors i alumnes de les Illes continuen enllaçats en defensa de la llengua i estan disposats a encetar una vaga indefinida per plantar cara al decret lingüicida de Bauzá.

El temps s’escola mandrosament. L’intento fer passar amb  lorella aferrada en un dels auriculars d’un walkman vell (si en fa de temps!) que la mare de l’Estrella li ha deixat. Segueixo el programa especial de la Diada de Mònica Terribas. A mesura que les busques del rellotge s’atansen a les cinc, una marea groga, progressiva però constant, comença a envair la grisor esmorteïda de la calçada. Un dels organitzadors ens encoratja a anar-nos col·locant en un punt del traçat per poder fer un assaig previ de la cadena i veure si queda cap espai buit. Ja estem units i, des d’on sóc, guaito a la dreta i a l’esquerra i veig com la fera groga s’esvaeix a lhoritzó, en direcció a Llavaneres i Mataró. Quan manquen molt pocs minuts per començar, una parella que passeja un quisso pels verals s’uneix a nosaltres. Són flamencs, diuen el somriure enganxat a la boca i semblen contents de poder fer-ne part.

17.14. Des d’on ens trobem, no sentim el repic de les campanes, però ens mou la intuïció de ser una de les anelles que es van encadenant ininterrompudament i formen aquesta cadena que s’allargassa del nord al sud del Principat. L’estona passa de pressa: els organitzadors van fent, punt per punt, la gigafoto del tram. Hi ha motoristes, equipats amb màquines de retratar, que passen com un llamp per capturar una instantània del moment. De tard en tard, se sent el zum-zum del motor de les avionetes i els helicòpters que van pel cel enregistrant la Via a vol d’ocell. Tothom alça els braços per saludar. La gent s’engresca i fa l’onada o corre agafada cap a la banda de mar per fer serpentejar la cadena. La serp groguenca s’estarrufa, ben ufanosa, de cap a cap del país.

Demà veurem com els mitjans de comunicació d’arreu es fan ressò de l’acte amb respecte. I com els polítics espanyols, davant de l’abast incontestable del moviment, en parlen amb la boca petita. La dreta, amb desdeny i fatxenderia (es pensa que ho aturarà amb una proposta misèrrima de millora del finançament, com qui ofereix un plat de llenties) i l’esquerra pija i jacobina es traurà per enèsima vegada del capell una proposta federal que ja no s’empassa ningú. Ni el pare de Pere Navarro. Ja sabem quin és el seu federalisme: aplaudir amb jactància la sentència del Constitucional espanyol que neutralitzà l’Estatut, negar a la Generalitat els diners que li pertoquen per llei segons l’addicional tercera del text i escanyar-la econòmicament (i de retruc, les nostres escoles i hospitals), defenestrar vergonyosament el president Maragall. En definitiva, passar-se per l’entrecuix tots i cadascun dels compromisos adquirits. Ja en vam sortir prou escaldats, amb el talante Zapatero. Encara recordo el somriure de conill de Carme Chacón beneint l’atzagaiada del Constitucional espanyol. Aquesta vegada ja no ens ensarronaran. La gent del carrer ha pres la iniciativa a la classe política.

Només cal que ens mantinguem ferms. I saltem la tanca. Més enllà de la via del tren, a Llavaneres, hi veig el blau del mar. D«aquest mar tan antic», que deia Espriu. I al mar shi respira aires de llibertat. Sota les llambordes (o lasfalt de l’N-II) hi trobarem la platja. I la cadena hi passa a tocar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!