Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

28 d'octubre de 2012
0 comentaris

La lliçó del vent

Ahir al vespre al departament de les Boques del Roine es va decidir activar l’alerta taronja atès que les ràfegues de vent durant la nit podien arribar a ésser molt violentes. La ràdio anuncià que s’aconsellava que, a menys que fos imprescindible, la gent no sortís de casa a partir de les deu. Es temia, deien, que branques d’arbres quedessin escapçades, es deixés anar alguna teula de les teulades i poguessin cedir i caure part de les bastides. Alertaven d’hipotètics «danys personals», una expressió freda que manllevo del desnerit llenguatge periodístic.

Un servidor va desafiar, amb un amic, les crides apocalíptiques a romandre reclosos a casa i, com que era dissabte, es va plantar, primer, al centre comercial de Les Milles a sopar en un restaurant de menges industrials (ja sé que hauria de ser una pràctica pecaminosa però som en èpoques de vaques magres) i, en acabat, encara li va vagar de treure el nas en un dels bars de la plaça del mercat d’Ais. L’ambient era desolador. No hauria dit ningú que era un dissabte al vespre. A les terrasses no hi havia pràcticament ni una ànima, llevat d’alguns irreductibles resistents que feien front a les inclemències del temps. Els altres pocs parroquians s’arraulien dins de la vela de plàstic dels bars a l’escalf de les estufes tan característiques dels bistrots i dels bars à vins francesos. Nosaltres, que no som valents de mena, vam fer directament cap endins. I la vam clavar, perquè mentre xarrupàvem un parell de begudes el cambrer va haver de sortir cames ajudeu-me a empaitar una pissarra i un parell de jardineres que s’envolaven aixecades per la virulència del vent.

Un cop a casona, vaig cuitar a engegar la calefacció amb aquell pessigolleig agradable a l’estómac de saber que encetes el ritual de l’arribada del fred. Colgat sota la flassada, encara vaig tenir esma de llibrotejar una mica. A desgrat de pensar que podria aprofitar l’hora addicional que ens ha regalat el canvi d’horari per continuar pesant figues, l’udol del vent m’ha despertat diverses vegades. Impotent de no poder tornar a aclucar els ulls, he desistit i m’he posat a llegir una estona. De cop i volta, però, el fimbrament dels arbres, assotats per la fúria del vent, que m’arribava a través de les finestres, que no acaben d’ajustar prou bé, ha pogut més que jo i he entreobert un dit la porta i els porticons de la terrassa i, a través de l’escletxa mig badada, he contemplat, sota la claror de la lluna, els núvols que avançaven veloços i esfilagarsats cel enllà com si algú els esqueixés. Al seu torn, els pins que tinc al davant acotaven el cap retuts a la majestuositat del vendaval.

És curiós com un simple cop de vent ens torna a col·locar a lloc, tot recordant-nos la nimietat de la vida humana al costat de la força tel·lúrica de la natura. És com aquell volcà islandès de nom impronunciable, Eyjafiallajökull, a qui el company Pau Alabajos va dedicar una cançó, que va deixar amb un pam de nas els ingenus que creien que hem domesticat la naturalesa quan va paralitzar durant una setmana, a l’entorn de les vacances de Pasqua, tot l’espai aeri europeu. La gent als aeroports ja s’hi podia posar fulles. Ja ho diuen que si el mestral fica la banya a la Provença pot fer-hi estralls. Em fa l’efecte que els provençals mostren amb el mestral el mateix respecte humil de qui sap que s’enfronta contra un monstre de mil caps que els empordanesos amb la tramuntana.

Aquesta matinada aquell vent, que avui ha deixat un cel ras i clar com un llençol blau sense ni una arruga, bufava amb una violència que feia esfereir. Un bullir irat que hauria pogut buidar el mar. Fa cinquanta-tres anys un jove estudiant d’història, que viatjava de paquet enfilat a la moto d’un amic, de tornada de Xàtiva cap a València, on estudiava, va quedar tan colpit per l’embat del vent que li feria el rostre que cantussejà intuïtivament els quatre versos que més tard quallaren en Al vent: «Al vent, / la cara al vent, / el cor al vent, / les mans al vent, / els ulls al vent, / al vent del món». Raimon ha explicat una colla de vegades que en aquell vent que li fuetejava la cara hi va trobar la metàfora perfecta de la lluita contra l’adversitat.

Ahir, com fa cinquanta-tres anys, el vent va tornar a ser la imatge clara de la petitesa dels humans i també de la nostra grandesa, si aconseguim que sens encomani aquest vigor prodigiós de la natura per actuar amb força de voluntat. Una altra ironia meravellosa de la vida, i del temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!