Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

5 de novembre de 2012
0 comentaris

La nostra baguette de cada dia

Com que per desgràcia no sóc dels que van venir al món amb un pa sota el braç, cada dematí trec el cap pel forn de la cantonada, amb la xavalla a punt a la butxaca, per comprar la baguette del dia. Sí, sí, com llegiu, una baguette. Els costums parisencs, i la langue d’oïl, s’han escampat com una taca doli, a cops d’adoctrinament cultural i no de santa providència, per tot l’Estat francès.

No fa gaires dies, emperò, em vaig quedar de pasta de moniato quan, havent demanat la barra a la noia del taulell, en comptes d’anar-la a buscar al prestatge, cobrir-la amb paper d’embolicar i cobrar-me, primer, em va reclamar la moneda i em tornà el canvi, i després, amb molta parsimònia, va anar fins a la lleixa a buscar-la. No sé si dec mirar massa prim, però el gest em va sorprendre molt. A cop calent no vaig saber reaccionar, així que vaig pagar decorosament i vaig tocar el dos amb el pa sota l’aixella.

M’hauria sobtat molt menys la seva reacció en cas que no n’hi quedessin i, aprofitant l’espera mentre el forner desenfornava la fornada cuita de barres, hagués decidit cobrar-me. Quan hom treballa de cara al públic, és normal que vulgui amortitzar el temps. Ara bé, diria que la deontologia del comerç més aviat considera que quan es despatxa algú, ultra fer-li bona cara i esbossar-li un somriure de pam i mig, primer, se l’atén i només després se’l convida a pagar amablement el que convingui. No sé si sóc massa susceptible o sense adonar-me’n estic fet a l’antiga però aquella actitud em féu pujar la mosca al nas. Pagues per un producte i un servei, i sembla lògic, doncs, que abans dabonar-ne el preu et serveixin. Si no et tenen en compte ni quan has d’esquitxar virolla, imagina’t –vaig pensar tot sortint del forn– com et poden arribar a atendre quan t’adreces a un servei públic per demanar qualsevol mena d’informació. Val més que no aixequem gaire la llebre perquè tothom tindria una bona colla d’anècdotes per explicar.

En abandonar el comerç, em va començar a rosegar la culpabilitat i vaig pensar que la dependenta, que devia tenir poc més de vint anys, segur que estava tipa de combinar alhora feina i estudis, fastiguejada de rebre un sou escarransit per aguantar ploms impertinents com jo dreta mitja jornada, o que potser s’havia llevat amb el peu esquerre. A tothom ens passa. Tanmateix, ves per on, dos dies després, en tornar-hi i trobar-m’hi la mateixa xica (els venedors van canviant perquè fan torns aleatoris), vaig dibuixar-li el millor somriure que vaig poder, per allò de superar la por d’haver-li caigut malament, i li vaig demanar tan bé com vaig saber si tenia una baguette. I ella, igualment amb el millor somrís del món, em va tornar a reclamar els 75 cèntims. Els hi vaig donar i no va ser fins aquell moment que em va allargar el pa. I jo com un babau li vaig tornar el somriure. Encara me’n faig creus.

No m’imagino, al pic d’un estiu tòrrid, entrant en un bar, mig arrossegant-me assedegat, per demanar una ampolla d’aigua ben fresca i que el cambrer, engiponat dins una camisa blanca i uns pantalons negres amb el séc ben planxat, m’ofereixi un somriure de dentadura emblanquinada i m’indiqui amb el dit la caixa registradora, deixant entendre que, si abans no hi ha repic de calerons, l’aigua me l’hauré de pintar a l’oli. O millor penseu en l’escena hipotètica d’una consulta de dentista, on arribeu exclamant-vos de mala manera per les fiblades que us provoca un queixal corcat que us fa veure la padrina, i la bona dona de la recepció us tranquil·litza pregant-vos de prendre paciència a la sala d’espera i us assegura que el dentista us atendrà en acabar de passar visita a mitja dotzena llarga de pacients però que, si no us fa res, abans us hauríeu de deixar esquilar i pagar el que encara no deveu. Faria riure tot plegat, oi que sí? Doncs em temo molt que el món, com més va, més capgirat està.

Per fer-me passar langúnia de tornar-mhi a trobar, he decidit que la propera vegada que vagi a cercar el pa a la fleca ho farem a linrevés, a la seva manera, i en lloc de saludar amb un «bon dia», li arriaré un sonor «adéu-siau» i giraré cua com si res. Vejam si hi entén alguna cosa. Això sí, amb un somriure dorella a orella. Politesse oblige, que diuen els francesos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!