Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

8 de desembre de 2012
General
0 comentaris

Nnn…

LOt no ha sabut dir mai que no. Només dimaginar-se la implosió de la consonant nasal i la vocal li agafa una mena de suor freda. De menut, quan la mare, enderiada perquè cresqués fort i espigolat, li demanava amb la complicitat de qui implora una resposta afirmativa si li venia de gust el plat de llenties estofades que havia preparat, ell li contestava amb una manca dentusiasme mal dissimulada: «Pssí». No volia contrariar-la, i encara menys mostrar-se desagraït.

A l’escola, de tant en tant el mestre demanava a un alumne si es podia esperar després de classe per endreçar les taules i les cadires que quedaven totes escampades, talment com en un camp de batalla, tan bon punt els nois i noies sentien el timbre que tocava les cinc de la tarda. Tothom feia l’orni i ningú no deia ni piu fins que l’Ot, impressionat per la fonda mirada de súplica del professor, exclamava: «ja ho faig jo, mestre». A partir d’aquell dia, el mestre li ho demanava sempre a ell. No era qüestió de posar-se més pedres al fetge.

Passada l’adolescència, i ben entrada la primera joventut, l’Ot no aconseguia pronunciar el monosíl·lab negatiu. El primer so, el de la ena, li embarbussava la llengua i li feia venir basques. En sortir de casa per anar cap a la feina, feia una llarga giragonsa per no haver de passar per la plaça del mercat, on tres estudiants, cofats amb una gorra i un impermeable d’un verd llampant, repartien els tres diaris gratuïts de la ciutat. Havent de traginar el maletí de pell, ple a vessar de llibres i informes de comptabilitat, l’abric i el diari econòmic de pagament que sempre duia apuntalat sota el braç, ja no li restaven mans lliures per prendre els periòdics de franc. I si alguna vegada, absorbit pels pensaments mig gasosos d’aquella hora matinera, caminava d’esma sense parar esment devers la plaça, un cop tenia el somriure forçat del repartidor sotjant-li els ulls era incapaç de dir nnn… No li sortia. Aclaparat per la impotència, esbossava mig somriure de conill, pinçava sense gens de traça els diaris i els entaforava, tan matusserament com sabia, entre la maleta i el diari econòmic. Un dia, en intentar agafar-los, la mà li lliscà per la nansa del maletí i la cartera va rebotre amb un cop sec a terra i es va badar com una flor. L’escampall de llibres i fulls manuscrits, amb una lletra de metge que reproduïa partides i xifres atapeïdes, va ser monumental. D’ençà d’aquell dia, té penjada una nota a la porta de la nevera que diu «al dematí nnn… passaré per la plaça del mercat».

***

La feina li agrada. Es passa el dia amagat rere la pantalla de l’ordinador fent números per intentar que els balanços quadrin. Treballa al Departament de Comptabilitat. A més d’ell, a la secció també hi ha un noiet, que fa les pràctiques del darrer curs de la facultat, i la Munt, la seva responsable. L’ambient de feina és força distès, no té més pressió que la que exigeix l’eficàcia i la competència. Ara bé, quan arriba el final del trimestre, i s’han de presentar els números, aleshores sí que hi pot haver alguna jornada maratoniana. I, com que l’Ot és solter i no té fills, i la Munt té canalla, si a les sis el balanç no està enllestit, la Munt dibuixa aquells ulls de mel que agullonegen la mirada i li prega, si us plau, si es podria quedar a acabar-lo. Que ja li tornarà el favor un dia que necessiti plegar abans per anar-se’n de pont. Però, és clar, el que calla és que l’Ot no aprofita mai els caps de setmana llargs per partir de viatge. I ell es ret a l’evidència que no sabrà dir-li que nnn… Més d’una vegada, a les nou tocades, en veure que encara se li resisteixen els darrers números, ha trucat al bar del xamfrà, on ja el coneixen perquè cada dia hi fa el cafè de mig matí, per fer-se pujar un entrepà i matar el cuc de la gana. Així s’estalvia el maldecap d’haver de rumiar què cuinarà per sopar un cop a casa.

Té sort, pensa, de tenir bona companyonia a la feina i a l’edifici on viu, un immoble de cinc pisos, amb un ascensor mig atrotinat, construït als seixanta per engolir l’allau de nouvinguts que aterraven a la ciutat. En un racó de la vetusta façana encara s’hi deu poder veure la marca rectangular que hi ha deixat la placa del Ministeri de l’Habitatge de l’època. Els veïns amb qui s’avé més són uns companys de replà, la família Torra Cordons, els de la tercera porta. Són un matrimoni que viu amb els dos fills, la Laia i en Marçal, i la mare de la dona, la senyora Enriqueta, la propietària del pis. En Miquel, l’home, no és gaire traçut en les feines manuals. I cada vegada que ha de fixar un prestatge a la paret pica a la porta de l’Ot per demanar-li un cop de mà. I l’Ot, tot i que està baldat pel ball de xifres que li tamborinegen tot el dia al cap, no té mai un nnn… per a ningú. Després de romandre clavat més de vuit hores a la butaca del despatx, una bona sessió de bricolatge li esbandeix les cabòries.

La setmana anterior va anar al cine i a sopar amb la Nuri, la mestressa de la papereria del seu carrer. Ja feia una pila de temps que, quan ell hi anava a comprar el diari econòmic al matí, de tard en tard li deixava caure si volia anar a veure aquella pel·lícula d’estrena. Les propostes –o més aviat les insinuacions d’una cita– començaren el dia que la Nuri li havia preguntat si li agradava el cinema. Ella li havia explicat que n’estava ben fregida, de mirar-se devedés a casa, que la pantalla escarransida de la tele, per molt que fos de plasma, quedava a galàxies lluny de la pantalla panoràmica dels cinemes. I ell, per bé que mentre l’escoltava pensava que, fet i fet, entre les dimensions de les pantalles dels multicines d’ara i les polsades de les de plasma la diferència no és tan abismal, no trobà la manera de verbalitzar aquell argument. Sense saber ben bé com, es va sentir dient «si vols, un dia que plegui d’hora hi podem anar junts». I des de llavors no passava una setmana que la Nuri no li demanés si tenia algun vespre lliure per anar a veure’n una de romàntica.

Ella es delia per aquelles històries roses i ensucrades que es treuen del capell els guionistes de Hollywood. I al cap d’un quant temps ja no va saber quina excusa més empescar-se i li va dir que sí. La cita no fou cap desastre –sessió de quarts de vuit de pel·lícula romàntica amb crispetes– però tampoc no va ser memorable, d’aquelles que passen als annals de les primeres trobades. Havent sortit, van anar a un japonès del barri, menú de nit amb les postres incloses i un gotet de sake per fer-ho tot plegat més païdor. El sopar i la cita. Després d’haver fet les observacions de rigor sobre el film (T’ha agradat?, els actors treballen molt bé, la història era molt bonica) i de fer safareig sobre les quatre tafaneries de la barriada, la conversa queda coixa. L’Ot hi troba a faltar punts de complicitat. Què tenen en comú la comptabilitat i el món de la papereria i la venda de premsa? Ben poca cosa, fora dels diners. A quarts d’onze, ell simula un llarg badall i li fa saber educadament que hauria de fer un cop de cap perquè l’endemà el despertador toca diana a les set en punt. «Ai, sí, el meu, també», deixa anar la Nuri amb un pessic de decepció amagat de mala manera. A la cantonada es besen amb cordialitat i s’acomiaden.

A la nit a l’Ot li costa d’agafar el son tot barrinant una bateria d’excuses per esquivar una possible segona sortida. La culpabilitat no el deixa aclucar l’ull. Segur que s’ha fet il·lusions i, si li dic que no vull hi tornar a quedar, la feriré i la pobra no s’ho mereix. L’hauria d’aviar amb qualsevol excusa: la feina, el cansament, alguna obligació familiar ineludible… Mmm, l’aniversari del fillol anirà com oli en un llum. La coartada que s’ha enginyat li permet, per fi, deixar-se caure pel pendent suau del repòs.

***

Després de la jornada infernal que ha tingut avui (el director els ha demanat amb urgència que elaboressin un pressupost orientatiu per a un nou projecte) i d’haver mal dormit la nit anterior, sent el cos tot rebregat i té el cervell tan pastós que de l’única cosa que té ganes és d’arribar a casa i ficar-se de dret al llit. Al replà mateix, davant de la porta del pis, es troba un missatger. Algú li deu haver obert el portal automàtic de l’escala. «Duc un paquet per al senyor Ot Mir», li comunica. «Sóc jo», respon. I el xicot explica que li porta la filmografia completa de la Marisol que va encomanar a una empresa de vendes per telèfon fa unes quantes setmanes. Torbat, furga en el pou de la memòria i recorda, amb horror, una tarda en què havia plegat abans perquè tenia visita a ca l’oftalmòleg i, mentre era a casa buscant la targeta de la mútua, no trobo la maleïda targeta, coi, va sonar el telèfon. Era, en efecte, una d’aquelles operadores telefòniques que enraonen amb una veu mecànica i soporífera, i fan mans i mànigues per encolomar-te qualsevol rampoina inútil.

Així que va sentir-la a l’altra banda de l’aparell, va avisar-la que la no podia atendre perquè se n’havia d’anar a corre-cuita. L’altra li va dir no sé què de la Marisol, el fil de veu arribava mig esmorteït a causa del brunzit de les interferències, i ell provà de respondre «em sap greu però nnn… m’interessa», però la llengua se li va travar i per sortir del pas balbucejà: «bé, sí, però sap…». Engrescada per aquell dubitatiu «bé, sí…», la teleoperadora ja li estava prenent les dades bancàries amb una professionalitat luterana. Com que feia tard a la visita, se la va espolsar com va poder.

Quan la porta del pis es clou rere el missatger, lOt es veu amb aquell embalum xaró a les mans i no pot estar-se dexclamar un estrident i sonor: «Nooo!»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!