Marc Colell i Teixidó

NOTES PROVENÇALS

23 de juny de 2014
General
0 comentaris

Traslladar-se

Aquests dies he tornat a viure el trasbals de canviar de casa: empaquetar les pertinences, despenjar quadres i pòsters, desmuntar mobles, i deixar lestudi net com una patena per revisar-lo acompanyat de lagent de la immobiliària abans de lliurar-li les claus.

En els gairebé sis anys que fa que sóc a França mhe traslladat, pel cap baix, quatre cops. Es podria dir, doncs, que ja hi tinc la mà trencada. Amb tot, canviar dhabitatge no és com canviar de samarreta; a la mandra que taclapara només de pensar en la necessitat de moure-ho tot shi afegeix el desafiament dhaver d’apropiar-se un espai nou fins ara inèdit.

Les darreres setmanes mhe fet un fart de repetir que canviava de casa, que em traslladava. La gent, altrament, em demanava si feia mudances, si em mudava. El sentit primigeni de «mudar» és, de fet, aquest: canviar. «Em mudo» com els arbres muden de fulla amb lesclat de la primavera o com em poso guapo els dies de festa grossa. I em fa lefecte que mudar-se en el sentit de traslladar-se sadiu, si fa no fa, a aquesta idea: les pessigolletes que et roseguen lestómac quan cal carregar-se la casa a lesquena. La incertesa del canvi que tenvaeix, a mesura que vas embalant llibres, cedés i roba, i a la ment es van desgranant els records que amaren les quatres parets daquest lloc on has viscut una de les teves vides.

Tanmateix, traslladar-se també és posar-se el vestit del diumenge. Trobar-te tot duna amb quatre parets buides i haver-les dagençar perquè dara endavant aquest espai físic no és sinó la prolongació del teu món interior. Dels trasllats, de les mudances, aprecio sobretot aquesta segona part: la dhaver de donar un toc personal a un espai verge, talment una plana en blanc, fins a fer-tel teu. Decidir on ubicaràs el sofà, com col·locaràs les teves coses, que modificaràs respecte dallà on vivies. Sempre procuro tenir la casa mínimament endreçada. Un pis que està fet un desori em desestabilitza. I precisament per aquesta raó penso com nés dimportant rumiar amb calma com arranjaré casa meva. Car és el meu hàbitat personal, la prolongació immediata de mi mateix, el clos de la meva intimitat.

Però no tot ha de ser íntim. Mudar-se, la transformació i el ritual que marca el principi duna nova etapa, pot ser, en certa manera, igualment una acció col·lectiva. Els companys que fan lesforç de llevar-se dhora un dissabte de matí per passar-sel traginant embalums de caixes i encabir-les, amb lhabilitat dun joc de tetris, en dos cotxes. I lagraïment que arriba poc després amb la festa de «pendaison de la crémaillère» (el nom de la qual prové de lèpoca ja remota en què el primer que es feia en arribar a una casa era penjar els clemàstecs a la llar de foc), una mena de convit als amics que ritualitza lestrena oficial del nou espai.

Latzar ha volgut que aquesta estrena coincideixi amb la revetlla de Sant Joan, i el solstici destiu. A entrada de fosc la flama que davalla del Canigó encendrà les fogueres darreu dels Països Catalans. No és anecdòtic que per parlar dencetar un nou període, en català, sempri lexpressió «fer foc nou». Com lestiu que ens obre les portes de bat a bat en aquesta nit emblemàtica. I la novetat, de per si, ens recorda que tot és possible. Bona revetlla de Sant Joan a tothom!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!