BLOC DE CIRC

PER MARCEL BARRERA

23 de desembre de 2020
0 comentaris

El clown Jango Edwards, Premi Zirkòlika de Circ a la Millor Trajectòria

El clown nord-americà Jango Edwards (Detroit, 1950) ha guanyat el Premi Zirkòlika de Circ a la Millor Trajectòria per una dilatada carrera que ha desenvolupat sobretot a Europa i a Catalunya. Felicitats. Considerat com un dels “màxims referents del llenguatge contemporani dels pallassos i representant  de l’anomenat clown power, el seu humor entre la provocació i la tendresa ha causat sempre un gran impacte entre el públic i la crítica”, segons una nota de l’organització dels premis. Jango ha fet gires en teatres, circs i grans recintes d’Europa, Amèrica i Oceania, i des de fa quasi 20 anys resideix a Barcelona, una de les seus del Nouveau Clown Institute, l’escola de pallassos que impulsa des del 2009.

Tot i que se’l coneix amb el nom de Jango Edwards, el seu nom real és Stanley Ted Edwards. Va actuar per primera vegada a Barcelona al Saló Diana l’any 1977, i des d’aleshores ha establert vincles molt pròxims amb professionals del circ i el teatre a Catalunya. Al llarg de la seva carrera ha creat, entre d’altres, els espectacles Penzilpeeni Zircus, Nothing but the truth, Nightmirrors, i Garbage, que el va consagrar als anys vuitanta com a artista i clown de referència.

El mes de setembre vaig seguir de prop el festival el festival que va organitzar sota el nom de The man, the myth and the legend. Vaig quedar extasiat amb Jango Edwards, el pallasso més barroer i provocador de cor angelical i sensible. Tot i haver-se retirat dels escenaris fa tres anys, el famós artista, de 70 anys, va reaparèixer durant un mes a La Gleva, el petit i entranyable teatre del barri de Sarrià de Barcelona, dirigit pel periodista Albert de la Torre. Allà va presentar durant cinc setmanes (del 28 d’agost al 3 d’octubre) un festival que va incloure les actuacions d’alguns dels molts artistes que ha dirigit —Melissa Caminha, Jeroen van der Lee i Claudia Cantone— i també els mítics Cabarets Cabrons que el van fer molt popular als anys vuitanta.

L’artista nord-americà, famós pel seu estil provocador, està considerat com un dels referents del llenguatge més contemporani dels pallassos i resideix a Catalunya des de fa quasi 20 anys

Durant el festival a La Gleva se’l va sentir dir vàries vegades: “Tinc carnet de nord-americà però el cor català. A les funcions es va agombolar de persones que l’han acompanyat i donat suport al llarg de la seva dilatada carrera. Es van poder veure estripades, originals i segurament irrepetibles entrades de Jango amb el pallasso Tortell Poltrona i el còmic Andreu Buenafuente, per una banda; Jango amb el pallasso Johnny Melville i el coreògraf Roberto Olivan, per una altra; i en una altra funció Jango amb Albert de la Torre i el dramaturg Mario Gas. També va presentar funcions acompanyat de Cristi Garbo, que va obrir el festival, i la pallassa Pepa Plana. Tot es va enregistrar per a un reportatge que s’està produint sobre la vida d’aquest artista descomunal, abocat ara a la formació de joves pallassos a través del Nouveau Clown Institute de Barcelona, i també a escriure una mena de Sant Grial sobre el pallasso.

Jango en estat pur

Es va veure un Jango en estat pur, sincer, obert, madur i reflexiu amb el públic, tractant-lo de tu a tu i cantant cançons sobre sexe, presentant delicades i divertidíssimes entrades, com la del quadre i la girafa, i evocant els temps en què es baixava els pantalons. Va dialogar amb el públic i va cantar amb sentiment l’emocionant cançó For You, dedicada als espectadors.

Jango Edwards, el passat mes de setembre al teatre La Gleva. Foto: Marcel Barrera.

També se’l va veure al costat de Claudia Cantone, que va oferir una original i molt bona versió de Il Pagliaccio. En declaracions a la revista ZIRKÒLIKA, Cantone va dir que Jango té la “capacitat de donar el 100% i amb un ritme molt bo que fa que l’espectacle sempre funcioni”. Cantone també va destacar “les ganes de canviar el món” de Jango. Segurament per això totes les funcions acabaven amb dues cançons d’esperança: Smile, que interpretaven tots els artistes a l’escenari (amb la paradoxal imatge dels espectadors amb mascareta), i All you need is Love, d’Els Beatles, que seguien els artistes i també el públic, part del qual es convidava a sortir a la pista i a cantar i ballar.

Durant el festival a La Gleva se’l va sentir dir vàries vegades: “Tinc carnet de nord-americà però el cor català”

A Jango no se’l veia només a l’escenari. El públic que va assistir a la vintena de funcions del festival sempre se’l trobava assegut abans i després de les funcions en un petit banc que hi ha a l’entrada del teatre, al carrer de La Gleva. Físicament canviat, curiós, despert, un Jango més madur però amb les mateixes ganes de canviar el món de sempre. Esperem els seus llibres amb delit i, sobretot, amb esperança, aquella esperança que ens ens ha ensenyat a tenir cada dia que surt el sol.

 

Foto obertura: Cathy Loughran.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *