miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

el sopar d’aspanin

aspabninNo volem caritat, volem justícia!

No volem caritat, volem justícia! Aquest era el clam que cridàvem en una de les primeres manifestacions badalonines que recordo tot just acabat el franquisme. La manifestació la convocava ASPANIN.  Érem a l’anomenada transició, llavors a l’Estat governava la UCD i calia començar a forçar canvis radicals en el tracte que les persones amb discapacitat havien rebut durant la dictadura.

No volem caritat, volem justícia!

És una frase que recordo sovint i l’he fet servir moltes vegades, també ara en aquesta nova etapa meva en què exerceixo com a política. Perquè segueix essent una frase vigent, molt vigent. Fent referència als drets de les persones amb qualsevol tipus de diversitat funcional o als de moltes altres persones que conformen la franja més vulnerable de la nostra societat carregada de desigualtats, la nostra societat no prou justa i no prou inclusiva.

Així vaig començar divendres, dia 29 de gener, la meva intervenció institucional durant el sopar d’Aspanin. Aquest any l sopar tenia un ressò especial perquè encetava els actes de celebració dels cinquantenari de l’entitat. I jo hi parlava, és clar, com alcaldessa. En aquesta nova etapa que visc la meva nodrida militància associativa de sempre em porta a un curiós canvi de rol en l’assistència a molts actes de la ciutat. I en el cas del de divendres, en aquest sopar, això em va passar d’una forma molt i molt especial,

Perquè com a sòcia activa de l’entitat, d’ASPANIN, vaig formar part fa una pila d’anys del naixement d’aquest format d’acte de l’associació en què es combinava la recerca d’un reconeixement social de la seva tasca  i alhora una font de finançament necessària basada en la solidaritat. Un sopar benèfic, vaja,,,El sopar d’aspanin. Aquest sopar, amb la seva comissió organitzadora… quantes peripècies! Per organitzar aquest sopar ens va caler fer molts equilibris en aquest punt de contradicció que comporta a les entitats de compromís social progressistes haver de recórrer a la solidaritat per obtenir finançament. I ens vam centrar en posar l’accent en el paper que juga aquest acte com a acció de suport i reconeixement de la societat badalonina a la important tasca de l’entitat. I a la seva causa.

Perquè hi ha drets que són bàsics, fonamentals i que haurien de ser assumits al 100% a través de les polítiques públiques. I en això ASPANIN va ser capdavantera des de l’inici , perquè tots els serveis que engegava des de l’associacionisme es treballava perquè fossin assumits per aquestes polítiques públiques. I es va rebutjar sempre, en la línia del crit que esmentava a l’inici (no volem caritat, volem justícia) basar el finançament en donatius…però aquests seguien fent falta!

Així doncs divendres, en aquest sopar que ja ha aconseguit fer-se un lloc en l’agenda local de la vida badalonina i en el que per primer cop hi vaig parlar com a alcaldessa (i no hi tenia cap paper com a sòcia organitzadora), jo  em sentia en família, però no puc negar que havia de contenir moltes emocions. El sopar és indestriable de la meva vinculació a l’entitat com a compromís familiar, ja que tant els meus pares com, sobretot, el meu germà Dani hi tenien una participació clau. I en Dani tot just fa un any que va morir, i va morir després dels 12 anys marcats per l’ictus cruel que patí mentre treballava per ASPANIN, precisament, entitat per a la que es va desviure… difícil no tenir-lo absolutament present i no  emocionar-se.  I què no dir de tantes i tantes altres persones estimades, habituals del sopar, que hi són absents per sempre, entre elles la meva pròpia mare, el sogre, alguns amics… jo no hi venia des del 2005. També, doncs, moltes persones retrobades amb qui s’han compartit vivències d’alta intensitat…! Així que cor fort i a controlar emocions, alcaldessa, divendres em sentia en família però em tocava complir el meu rol d’alcaldessa, amb dignitat, i així ho vaig procurar fer.

Quan una entitat com ASPANIN fa 50 anys hi ha moltes coses per dir, però estic segura que en tot un any hi haurà moltes ocasions per fer-hp. per destacar la trajectòria i les aportacions que l’entitat ha fet a la ciutat. Jo vaig fer un parlament breu, tenint en compte a més que era el tercer, doncs primer va parlar la presidenta, Maite Forteza, i després la Consellera de Treball Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa. No era moment d’abusar del micròfon. Vaig fer només un tast. I en aquest tast vaig voler destacar una de les coses que més va significar ASPANIN des dels seus orígens, tal com ho expressa i remarca sempre el meu pare, en Pere Sabater, un dels socis fundadors i que ara és l’únic que resta viu. Té 86 anys, està força malalt però manté una gran lucidesa mental. Ell d’Aspanin sempre remarca que mai va ser una entitat endogàmica que lluités pels drets dels fills dels seus associats. Contràriament, va ser des dels inicis una entitat amb una clara visió de ciutat sencera on es treballava amb criteris universals, amb una mirada global entorn la problemàtica, les necessitats i les possibles solucions. Pensant en tothom, i en el futur, i en les prioritats, sense que aquestes responguessin a les necessitats dels fills dels socis més implicats. Un segell que li ha valgut aquest important paper en la configuració de model de ciutat.

Aspanin va ser també una entitat progressista en l’enfocament de la lluita pels drets de les persones amb retard mental. Una de les pioneres en deixar de fer la qüestació (recordeu aquelles guardioles i l’etiqueta PRO-SUB-NORMALS? vam editar un calendari que deia hi ha 365 dies l’any per lluitar pels drets de les persones disminuïdes) i de trencar amb models paternalistes, posant en marxa experiències innovadores que van arribar a ser model (inevitable recordar el “pis pilot”!)

Hem lluitat i hem guanyat entre totes i tots batalles molt dures. Superat injustícies. Perquè a finals del franquisme quan es parlava dels nostres germans o fills es deia que eren subnormals. Unes persones que en aquell temps vivien en l’absoluta marginalitat social i depenien única i exclusivament de les famílies. Excloses de tot servei. I va costar-nos molt però amb la feina tenaç de tanta i tanta gent, hem aconseguit anar millorant la seva qualitat de vida. I sobretot sensibilitzar la societat. De Subnormals vam passar a dir disminuits i després discapacitats però el més important és que ara ja diem PERSONES AMB. Perquè són primer de tot persones. I després parlem de la seva condició.

Ens queda molta feina per fer. I per això avui us dic que  entitats com Aspanin, que als anys 60 ja treballava pels drets de les persones amb discapacitat, són imprescindibles. En el seu format present, més d’entitat prestadora de serveis que associativa, segueix essent la referent.

El sopar va ser una oportunitat per agrair, per agrair-nos, tants anys de compromís de tantes persones. S’hi va fer un agraïment molt especial als familiars del primer president, en Josep Padrós, però extensiu a tantes i tantes famílies, directament “afectades” o no, que han fet gran l’entitat i la seva tasca. Entre elles el record per la Carme Grífol, sempre present.

Ho he dit en alguns mitings i entrevistes, i vaig fer-ne esment també en els meus mots. Considero ASPANIN la meva primera escola associativa i de compromís per lluitar contra la injustícia, on vaig aprendre com aquell qui diu des del del bressol, què és la força dels moviments cooperatius i comunitaris.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *